No sé com ha passat, no sé com hi he arribat. No sé quant durarà...(i no, malauradament no continua igual que la cançó...) però he deixat de sentir-me atrapada i estancada.
Ahir vaig marxar de la taula perquè hi havia una cosa que m'estava fent mal però NO vaig plorar. Només vaig marxar. M'està fent mal...marxo.
G. estava explicant a la llum de la seva vida que era l'aniversari del seu fillol. Fa 3 anys. Gairebé els mateixos que fa de la nostra història. Anava a posar cometes però no sé on posar-les, si a nostra o a història...
Ja ho sabia perquè és el mateix dia que la filla de la meva estimada Còmplice. Però G. li explicava A ELLA. L'altra ho sabia i li preguntava, què, ja ha bufat les espelmes? O jo què sé, una cosa així. I a mi em feia mal sentir com en parlava amb ella i amb mi no.
Perdoneu el lio de personatges però bueno, tampoc té més...
Quan vaig marxar vaig pensar doncs ja li diré jo a ella que recordo que és l'aniversari del seu fillol.
I ho vaig fer tot i que vaig escollir tan "bé" el moment (ara sí que hi van les cometes) que justament estaven amb l'altra en un dels seus moments d'intimitat amorosa secreta dient-se coses super secretes entre elles i ensenyant-se coses de la pantalla del mòbil. Secretes (per si no havia quedat clar).
Quasi ploro però em va ser igual, jo vinc a dir-te una cosa doncs te la dic, m'és igual que estigui la petarda aquesta aquí.
Quina ràbia li tinc, en sèrio, és que no puc.
Però m'intento concentrar en G. i no en ella.
Si la meva comunicació amb G. és mínimament, MÍNIMAMENT! fluida puc suportar la vida allà.
G....ja no sé ni què vull dir quan dic això...
Vaig llegir l'altre dia que no és obsessió, només és hiperfocus. D'acord, digues-li com vulguis.
Com que aquests MÍNIMS son els MÀXIMS als que puc aspirar doncs em relaxen.
Dir bon dia, participar a una conversa de grup, dir-li felicitats perquè he recordat que era l'aniversari del seu fillol i dir-li una cosa que la va fer riure (oh, riure...). Els meus mínims/màxims.
La meva tristesa baixa a uns nivells tolerables i fins i tot té un punt de dolcesa, torno a aquell estat de "viudetat". El fet que l'altra persona no hi sigui (en aquest cas, figuradament parlant) no fa que deixi de voler-hi estar.
A una persona vídua ningú no li recrimina. Si en comptes de morir-se simplement no volen estar amb tu, es veu que automàticament tu tampoc has de voler.
La psicòloga em va enviar una cosa sobre els dols de les relacions que parlava una mica de passada de la gelosia. Algunes coses no em van convèncer.
Els ASPAVIENTUS de G. cap a l'altra augmenten de manera directament proporcional al meu malestar i això no és la meva imaginació.
Ara que estic "bé" actua normal. Entra l'altra al vestidor i penso merda...ara començarà l'obra de teatre... i no.
Estem a punt de marxar i dic, respira perquè ara l'esperarà...i no.
Tot i que em segueixi sentint en un camp de mines (para mi sensibilidad) sento com si després del que li vaig dir (a G.) hagi adoptat una actitud més de respecte cap als meus sentiments o simplement no necessiti fer aquella ostentació (no sé per què) però en tot cas d'alguna manera l'hi agraeixo. Li vaig dir que necessitava la seva col·laboració i potser m'està fent cas. Potser.
D'altra banda, avui he somiat que somiava que li acariciava la mà. El palmell. Com al principi, quan l'acariciava com si res, com mentre fèiem una altra cosa com el dia extrem en què li acariciava el turmell...dios.
He somiat que ho somiava perquè primer ho he somiat i després he somiat que ho somiava i pensava ai mira, he somiat amb el que va passar però llavors m'he despertat i he pensat ai no, no ha passat, és que també ho havia somiat. En fi. Ja deia aquell que toda la vida es sueño, no? Doncs això.
També estic aprenent que el curs dels esdeveniments també depèn de la meva actitud així que m'intento concentrar en això.
Apali