Ja m'és igual

 En principi tinc dues setmanes més de baixa.

La idea és tornar a la feina malgrat tot perquè per al meu procés de recuperació general (estic MOLT devastada) ho necessito. Necessito recuperar la rutina per situar-hi les coses. 

Em sento una mica millor, no tinc tanta ansietat però si connecto amb G.  em poso tristíssima.

Sí, hauré d'estar allà, com jo no volia, com em feia mal estar, veient-la però sense dir-li absolutament res. Ja no parlo del que faci ella, sinó del que faré jo.

Ni a ella, ni en general i que ella ho senti ni res. Hauré de ser un robot. Mira, potser puc aprendre d'ella...potser té raó amb que és l'única manera de sortir d'aquí.

Jo no crec que fos la única manera.

Ara penso que si ella no hagués actuat des de fa taaaaaant de temps només en funció d'aquesta història, no seria tan grossa i jo tampoc estaria aquí.

Em vols deixar en pau? Parlo amb la G. de fa un any, no sé, aproximadament. No cal que tot giri al voltant de que jo no em pensi el que no és.

Pots fer la  teva vida i ja em cuido jo del que penso i el que sento jo?

Potser jo li he fet mal, però i el mal que s'està fent ella mateixa només per negar i negar i negar i negar el que va passar o el que podria estar passant?

Penso en alguns episodis i em ve riure. M'agradaria confrontar-la a ella mateixa amb alguns dies que se m'acudeixen en plan...si tot això que dius és així, em pots dir quin sentit té la teva actitud AQUELL dia??? CAP!!!

Però ja m'és igual...en sèrio.

No és que no hi pensi, però la coletilla de "ja m'és igual" és real. 

M'és igual en el sentit de ja s'ha acabat i ja no pot anar enlloc més. 

Protegeixo els bons records que tinc perquè sé que la versió que defensa ara no sempre ha sigut veritat i ja està. Em quedo aquí i em curo. Em cuido. Em recupero en la meva tristor.

Estic seriosa. Estic "bé" però ara soc així. 

Envia missatges al grup de treball de la feina i quan penso en ella em fa PENA. Però no pena per mi, sinó pena d'ella. Però és com que ja no és cosa meva...ara ja...m'és igual.

Devastació

 Devastar: Destruir (un territori) arrasant habitacions, boscs, collites, etc.

Un cop més la definició del diccionari perfecta.

Estic devastada.

Tot està devastat.

Encara estic de baixa.

G. em va escriure un missatge el dilluns de Pasqua.

Un missatge horrorós. 

Un missatge que per mi és la veu de l'altra però segurament això només forma part de la meva mirada esbiaixada. Però que em dona una explicació a per què fa tant de temps que penso que G. sembla una altra persona. 

Em deia...uf...no sé ni com dir-ho en aquest espai on sempre tot ha sigut tan bonic, cuidat i amorós. Aquest espai interior meu. 

No sé com posar tant d'odi i tanta insensibilitat aquí sobre del meu cor obert en canal. 

Potser el resum seria que diu que han passat massa coses i que no podem recuperar la confiança de què jo li parlava i que el millor seria que fossim companyes de feina normals com les altres. Vaja, continuar fen com si res?

I que feia massa que es veia involucrada en una situació que ella no ha buscat.

Li vaig contestar un text molt llarg tornant a dir-li, amb exemples, fins i tot, que no estava d'acord amb que ella no hagués participat en la creació d'aquesta situació. 

Li deia com jo ho havia viscut i el mal que em va fer i em fa el seu gir cap a l'altra i que em digués que jo no ocuparia el seu lloc em deixava sense lloc a mi, sense cap lloc a la seva vida ni res. 

Moltes coses, un text molt llarg.

Al final li vaig dir que jo no la tractaria com a una companya de feina qualsevol perquè per mi mai seria una qualsevol ni ara, ni mai fins el dia que em mori.

Que la solució que jo veia era la distància. Una distància cuidada i amb respecte cap al meu procés de dol. 

Avui m'ha tornat a escriure i diu que ja no vol parlar més tot i que té més coses a dir. 

M'ha dit coses molt horroroses per mi i seria massa llarg posar-ho tot en context però em queda clar que està enfadada i que no vol saber res de mi.

Tot el que "no passava" està passant. Tot lo no enfadada que estava sí que ho està. Tots els "no passa res" que m'estaven oprimint l'existència han sortit a la llum. 

I el pitjor: diu que l'altra va ser de les poques persones que es van preocupar per preguntar-li com estava vivint ella aquesta situació i que li està molt agraïda. 

I clar, per això ara aquesta relació que m'està destrossant perquè és una relació basada en odiar-me, es veu. És dedicada a mi i és per demostrar que JO NO. I l'altra sí. 

Com haig de tornar sabent tot això?

Com les puc veure i veure lo unides que estan gràcies a odiar-me i negar-me? Lo d'acord que estan amb que no ha passat mai res i que jo soc una assetjadora?

Al missatge d'avui li he dit que jo tampoc vull parlar més perquè hi ha massa malentesos. En el propi missatge n'hi ha però ja no ve d'aquí. Si hi ha mil malentesos, aclarir-ne un només farà que n'hi hagi 999, tampoc es veurà la diferència.

Lo únic que em consola és que per fi ens puguem relacionar en funció de la realitat. Com dues persones que no es volen parlar i que estan enfadades.

En el primer missatge que em va enviar em va sortir amb que l'havien incomodat les notetes i els cors i altres coses...

Total, que tot ha sigut una merda per ella. 

M'agradaria que pogués llegir-se en aquest blog. I recordés totes les vegades en què això no li ha importat per fer i dir coses totalment AMBIGÜES que també han passat i que son a les que jo m'agafava. 

L'ambigüitat té això. Dues cares. Tu parles d'una i jo de l'altra, així no ens entendrem mai. 

Com diu la meva amiga T. ella parla per una freqüència i jo per una altra. És un diàleg per besugs. 

No em puc imaginar estar així a la feina però serà la única solució. 

Amb G. estem d'acord en que no estem d'acord ni mai hi estarem. I en que parlarem estrictament de feina.

La devastació definitiva. 

La crush per un dia em posa tan contenta que em sento indigna dels seus somriures i les seves mirades. 

Em sento com un monstre maligne.

Només vull plorar i estar de dol.