Us ho imagineu? Seria preciós.
He imaginat una conversa molt llarga, tranquil·la, amb el seu to de veu de casa, com ahir a la tornada, quan va obrir-se com una flor i va començar explicar-me coses.
He imaginat com de cop brollaven les paraules dels seus llavis.
He imaginat com, sentir-se segura li feia tenir encara més por per si s'acabava i per això fugia de mi. Estic sentint massa vídeos a instagram sobre l'apego evitativo i me'ls estic creient.
Però bueno, en aquest cas, segurament la raó real és senzillament que no li interesso prou i llestos, això ho explica tot. Per molt que jo em fixi en la nostra història i fins i tot tingui raó, no té el pes suficient en la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada