Qualsevol

 Continuem bé. 

Aquesta setmana  G. ha estat molt trista. Està. 

Perquè ha sigu dia 29 i diumenge és el dia de la mare i sé que està trista. L'hi noto. Ahir estava plorant perquè va sortir el tema...

Com més trista està, més freda està. 

I em sento com una qualsevol.

Com una ploma més del coixí que la sosté. 

Sí, com si li expliqués a algú i li digués "sí, a la feina estic a gust amb les companyes". I jo soc "les" companyes. 

No m'agrada. 

No em sento bé.

Però sé que tampoc és que pugui aspirar a més. 

No em sento gens especial.

Sento que amb mi està cordial. Que potser ha entès que no em pot fer "despreci" perquè m'enfado i llavors sí que em parla normal i em contesta i tal...però...pf. Em sento quasi igual que quan no em parla A MI. Sento blablablabla i coses superficials i això em desconnecta d'ella. 

No em ve a dir res A MI.

No necessita res DE MI. 

No VOL res de mi. 

Soc allà i mira, normal, com si no hi fos, igual estaríem. Igual jo com una altra. I així.

Una part de mi vol continuar acostant-se a ella. Perquè també sé que encara que es mostri així de freda i no expressi res, d'alguna manera m'estima i em vol al seu costat. 

Però una altra part de mi sent això que deia. Que em vol a mi com a qualsevol altra persona. Només per omplir una mena de buit vital...com per tenir algú de confiança al costat amb qui xerrar. Que saps que estàs a gust però que no t'importa massa. 

És el que jo sento per algunes persones que NO M'IMPORTEN. I llavors sento que no li importo.

És que no li importo, aviam. Excepte si vull desaparèixer de la seva vida. Que llavors sí. Però el mateix que vaig pensar per Nadal: vull sentir-me valorada quan hi sóc, no quan me'n vaig. 

I torno. Una part de mi pensa: va, tu ves fent, saps el que hi ha en el fons. Però em va desgastant. Ho necessito a la superfície.

M'ha deixat la brusa bonica i li enviaré una foto per dir-li que em va bé i que és molt bonica. 

Em contestarà algo molt fred. Ja ho sé. Però és la part aquesta que us deia la que actua. La que "pica pedra" i intenta no fer-s'hi mal. 

Li volia posar unes cintetes blanques a la maneta del  cotxe per acompanyar-la en el seu dol...però...us podeu creure que ni dijous ni divendres vaig trobar on coi havia aparcat?? No entenc res, si sempre el veig!! P. S. Dijous i divendres no...dimarts i dimecres, que no sé el dia que visc...

O el meu subconscient no el veia perquè en el fons no ho volia posar (total, perquè no em digui res, no li afecti, no em contesti res i no canvii res...) o els guionistes han sigut una mica cabronets. 

Diumenge li enviaré els cors blancs del seu dol perquè sé que està trista. Però també em contestarà algo fred i sentiré que no li importa. 

I així fins que...no sé. Fins que se'n vagi, com sempre he dit. 

Tinc dies de tot.

Avui és el dia de la tristesa. 

La seva i la meva.