S'ha trencat

 Se m'ha trencat la polsera de G.

Aquella de cable de telèfon que porto des de fa dos anys i mig i que era seva.

De cop vaig veure algo al terra i era la polsera trencada. 

G. està insuportable. 

I jo sento que ni li interesso ni confia en mi.

He tingut molta paciència amb el seu mal humor i la seva distància. Paciència en el sentit de fixar-me en mi i deixar-la estar perquè tampoc vol que li digui res ni em vol dir què li passa ni vol que em preocupi doncs penso...bueno, prefereixes passar-ho sola? Em sembla bé però jo vaig fent. 

Però estic confirmant que quan es posa així mai no torna fins que jo no peto d'alguna manera. 

Enfadant-me o distanciant-me.

I ara no en tinc ganes.

Tinc ganes de fer el paperot perquè ni s'adoni que estic disgustada (que ho estic) per no haver de passar un altre cop pel procés de que em faci la rosca només perquè no passi res. 

No sé si m'explico.

No puc més amb aquesta actitud.

No m'explica res fins al punt de deixar les frases a mitges "ai, és que...bueno, res res" i així tot el rato.

Torna a estar fent capelleta amb la seva amiga xupiguai amb qui jo ara estic tenint molt bon rotllo perquè hem com tornat a parlar i fins i tot hem parlat de lo gelosa que jo he estat d'ella, que no és que sigui culpa seva, tot i que opino que també podria haver posat una mica de la seva part i haver sigut una mica més generosa però jo què sé, tampoc és obligatori. 

I torna a dir-li coses a ella cutxitxejant (perquè amb aquesta paraula queda com més repel·lent) i sembla que ho faci com perquè jo ho senti: mira, li dic a ella coses i a tu res. 

Doncs d'acord.

És que si no li interesso ja ho he dit mil cops...és que em sembla bé però que sigui una decisió definitiva. Llavors per què li interessa quan m'allunyo d'ella? És que segueixo sense entendre-ho. 

El mateix fenòmen que ja vam parlar: tot el que li dic li importa una merda i ella no em diu res. Tal qual.

Ni li interesso ni confia en mi. 

Però mira, jo soc allà, saps? Em sento bastant malament.

Perquè és com que jo estic normal i bé i alegre i comunicativa i NORMAL però m'aporta mal rotllo, és molt desagradable. 

I només frases amb sarcasme (bueno, jo soc molt sarcàstica però no cal estar tot el dia així) i mitges frases i sembla que es vulgui amagar de mi i sobretot que no m'enteri de res de la seva vida.

Em sento com si he passat de ser una amiga a ser una assetjadora. 

I jo ara sento que em comporto amb ella igual que amb l'altra gent. L'altra gent que m'importa, esclar.

Em sento igual que abans de nadal quan vaig petar i em vaig enfadar tant.

Aquest cop no tinc ganes d'enfadar-me, només estic decebuda i em sento cada cop més distant. 

Recordo quan m'explicava coses, quan l'any passat es va posar malalta i em va enviar una foto del termòmetre. La G. d'ara mai faria això, què ha passat? Bueno, han passat moltes coses però en quin moment li he fallat tant?? 

En quin moment he sigut tan dolenta que no em pot ni mirar a la cara? Ni dir-me el mateix que li acaba de dir a la persona del costat? I sembla que tot el que jo li dic li sembla malament i/o li importa una merda, em contesta com si no ens coneguéssim, com dient: vostè per què em diu això a mi?? Doncs filla, perquè creia que teníem un vincle que tu no suportaves que es distanciés. 

O és que només no ho suportes si no ho has decidit tu?

Mira, jo és que ja ni tinc ganes d'entendre res.

I se m'ha trencat la polsera.