No calla

 Estic preocupada.

G. està malalta, molt, com sempre, no s'hi posa per poc, ella...Bueno, molt dintre de lo normal, eh...

Però no estic preocupada per això. 

El lado oscuro li està repercutint a la feina i està rebent queixes. 

La ex-directora li ha dit a la directora actual que no suporta estar amb ella, que no vol ajudar-la més, que se sent malament (com em passa  a mi, jo no vull treballar amb ella). I és la persona que també l'aprecia...Ens moríem de pena parlant de G.

Estàvem les 3 parlant d'ella (de G.) i els hi he dit: 

Vale, estic d'acord amb que és gilipolles, us ho compro, però penseu que per mi és com si et diuen això del teu fill.

La ex-directora se'm queda mirant somrient i em diu...l'estimes molt, eh?

Doncs sí, per si no se n'havien adonat fins ara...El pitjor és que és en sèrio. 

Avui la meva coach (una de les amigues que segueix la història des del principi i que em parla en plural tipo "el que hem de fer és...") em deia: però per què la vols cuidar tant?

I és perquè em preocupa. 

Perquè tinc por que estigui molt malament i ningú se n'adoni.

És el meu síndrome de la Salvadora? O aquest cop té rao?

El tenia bastant controlat, el síndrome però o se m'està descontrolant o té raó i per això no calla i no calla i no calla...

Aquesta setmana G. no vindrà, té la baixa.

No sé...

Avui tenia ganes de plantar-me a casa seva i dir-li: tu què? No ho faré...

Em continuo sentint culpable i la veu interior que no vull escoltar és la que diu que tot és culpa meva. Que si està incòmoda a la feina és per culpa meva i per tota la nostra no-història...Però tampoc acaba de callar mai...