Tendresa

 La crush per un dia es molt poc crush, en realitat però m'està despertant molta tendresa. Avui m'ha dit una cosa i no sé com, perquè ara ho penso i no tenia res a veure...l'he abraçada molt fort i em sentia el cor que em bategava.

Bueno, clar que em bategava, però em bategava fort.

La veig com tan alegre, tan casolana...no sé...tinc la sensació que vull estar amb ella. Quiero contigo, que diuen.

No penso en fer-li petons o en sexe però m'agrada mirar-la, m'agrada tocar-la i estar amb ella i la vull abraçar i fer-li mimos.

I vull fer-la somriure i que em somrigui.

I sento que em fa molt de cas i em mira i em crida i em diu coses tota l'estona.

I és molt bonic i molt petit.

M'agraden aquestes coses tan petites...

Però em fa pena no poder-les anomenar.

Em fan pena totes les coses que m'han passat amb G. que no puc compartir amb ella ni anomenar perquè ara és una mena de fantasma que em cau malament amb qui no tinc cap mena de connexió. I el discurs de que "sempre ha sigut així" no em serveix. No suporto que em miri amb aquesta indiferència extrema i amb aquest odi. Odi per mi i odi per la vida.

No.

Em nego a pensar que sempre ha sigut així.

Però ara és així. I em cau malament.

I vull amb la crush per un dia.

I vull amb A., que m'ha enviat una postal tan bonica del seu viatge perquè sap que m'agrada la dansa i les tradicions. I vol que ens veiem ja per abraçar-me de debò.

I vull que algú em faci mimos i que no em miri amb odi.

Perquè a sobre em sento fatal. I penso que no he entès res i que l'he tractat tan malament que tot és culpa meva i que m'ho mereixo.

Dilluns blau

 No sé per què a sobre que ens obliguen a estar tristes ens ho han de dir en anglès.

Però sí que és cert que aquest dilluns blau he estat molt trista.

Tinc la sensació que estic al límit, q no suporto més veure G. "Veure" G.

Veure-la sense veure-la. 

Veure el seu cos i sentir la seva veu però havent perdut tota la connexió.

Avui els guionistes ens han portat juntes i soles exactament al mateix espai i situació on fa tres anys ens abraçàvem cada dia. 

Era una situació sense cap sentit, un guió poc creïble però ha passat. 

Amb l'única diferència que enlloc d'estar ella i entrar jo, estava jo i ha entrat ella.

Quan ha entrat l'he mirat i he sentit el més absolut BUIT, com si m'encomanés el pensament de que allò mai va passar ni mai va ser important.

Com si mai hagués vist l'altra cara d'aquesta persona freda i distant que només es relaciona amb altres persones fredes i distants.

Com si mai hagués anat més enllà i hagués connectat amb la meva autèntica, vulnerable i carinyosa G. que m'abraçava cada dia, que m'explicava com es sentia i que volia compartir amb mi els seus secrets més íntims i que la feien autèntica, real, tova...com el seu cos enyoradíssim tot i que el vegi cada dia ja no el puc tocar ni ensumar ni s'acosta a mi ni deixa que jo m'acosti ni jo m'acosto, en realitat.

I per altra banda tampoc puc més d'intentar-me fer la propera amb les seves "amigues" que son tan o més fredes i distants que ella i que em cauen malament i és que no puc més.

M'està funcionant el que ha de funcionar: tancar-me, centrar-me en mi, allunyar-me d'ella, no mirar-la...

Sí, m'està funcionant però em provoca una tristesa i un dol infinits. Infinits literalment perquè mai s'acaba perquè cada dia estic trista per com és la situació, pel que veig, pel que sento, pel que no veig, pel que no sento...

L'altre dia vaig anar a sopar amb la crush per un dia i super bé super bé, és una canya però no hi ha gens de feeling. Tot és molt fàcil i molt fluid excepte la connexió màgica que porta l'amor.

Això només va existir amb G.

Fa tres anys.

Va existir i no està tornant a existir amb ningú més. 

Al principi vaig dir a la psicòloga que jo era enamoradissa.

Però vist lo vist...m'he enamorat per sempre més? De manera definitiva ja, fixe?

Mentre la segueixi veient  no tinc perspectives que G. deixi de ser la persona. La Persona. 

És ella i punt. Tot i que ara estigui apagada i ja no hi sigui i ni se m'afiguri.

Doncs demà serà el dimarts blau, què voleu que us digui....

Marxar juntes

 Avui he anat a un dinar familiar i he sigut conscient d'una cosa que em passa des de sempre i ho he com enllaçat amb la història de G. perquè també m'ha passat però té alguns matisos.

És com que jo vaig fent la meva vida normal blablabla i quan diguéssim que "vaig cap a casa" em paro a pensar en La Persona. 

En aquest cas G.

En la persona en qui penso, en La Meva Persona. 

És com que en aquell moment la trobo a faltar. 

En el cas d'avui, per exemple, no és que ni de bon tros volgués que G. fos allà però és com quan s'acaben els estímuls apareix la persona que per mi representa "casa".

Però no "casa" d'allò que diuen casa és on son els teus. 

No.

Perquè precisament, oi, avui estava amb "els meus". 

És un casa que sempre ha sigut intern.

Casa de jo sola.

Jo sola i la persona que estimo...

Però per exemple, durant els 9 o 10 anys que he tingut parella (perquè no sé exactament quan va començar ni exactament quan es va acabar), avui pensava, hauria d'haver tingut això "cobert".

Perdoneu, avui veig que és el dia de posar cometes a tot arreu...no nego que puguin estar de més.

Doncs no sento que ho tingués cobert perquè la meva ex, després de tots els esdeveniments es dedica a criticar i a dir tot lo merda que ha sigut i a despotricar de tot.

Ho podria haver vist abans, en tants anys? Ho podria haver vist abans. 

Però així sé una cosa més del meu amor ideal que potser mai arribarà.

Potser a la residència d'avis, quan me'n vagi a la meva habitació trobaré a faltar algú i desitjaré que idealment algú estigui amb mi i no hi serà.

No sé si mai podré trobar o construir l'amor que vull.

Què té a veure amb G., direu?

Doncs primera que avui he pensat en ella quan marxava cap a casa i he pensat...per què penses en ella ARA? I llavors he desenvolupat tota aquesta teoria.

No tenia absolutament res a veure amb voler que G. fos allà, ni que fos de la meva família, diguéssim, ni res, sabia que era una altra cosa, tot i que encara no entenc massa què és aquest fenòmen. 

Segona que al principi de tot, al principi dels temps, quan només feia DIES que havia somiat amb ella però ja em tenia completament boja va ser el temps que vam compartir el cotxe molts dies i marxàvem juntes.

I no sabeu la pau que em donava això i com ho he enyorat i com ho enyoro encara i com em REPATEJA quan veig que marxa amb la seva amigueta xupiguai...que ja veus tu, per anar fins al cotxe si és que el tenen aparcat en la mateixa direcció...però a mi em remou les entranyes perquè jo vull MARXAR AMB ELLA. I no puc, esclar.

I ja ni podem compartir cotxe mai més. Al principi em deia: agafa la jornada sencera i així compartim cotxe. Ja faig jornada sencera. Però ni que  m'estigui morint li diré de compartir cotxe. I ella a mi encara moltíssim menys. 

Em seria  igual que no em faci ni cas en tot el dia si sabés que puc marxar amb ella.

Marxar amb ella em va acabar de rematar per estar més enamorada aquell juny i juliol de l'amor suprem. 

Quan jo no entenia per què de cop érem cul i merda. 

I tercera m'ha fet pensar en els storys. Quan al final del dia penjo un story i veig que el mira al final del dia, quan imagino que està dintre el llit, sola perquè el seu MARIT (no oblidem que dorm amb ell, mecasonjudes) encara no ha pujat...pensa en mi un instant. I em dona la sensació aquesta que veig que em domina bastant de "marxar juntes" ( i dale amb les cometes). 

Amb la crush per un dia també vull marxar  juntes i ho intento cada dia però clar, és un crush molt petit i m'és igual en realitat. Però m'agrada quan marxem juntes. 

Per cert, que dissabte que ve anem al teatre amb algunes companyes més de la coral ...visca! Vaig proposar si algú s'apuntava i va contestar de seguida, jijijiji. 

Com diu la meva amiga E., estoy...que rompo por aquí...que rompo por allà. 

Res...només que segui al meu costat i es toquin els nostres genolls us prometo que ja seré feliç i no pensaré en G. 

Univers paral·lel

 En un univers paral·lel passen coses, però és com en un paradigma diferent, com en un terreny de física quàntica que ve a ser la física que no s'entén. 

Els fets que han passat i no han passat com aquell gat que hi és i que no hi és alhora, que té un nom molt estrany com en alemany...El gat d'Sblembleh...o com se digui, ja sabeu...ja sabeu!

Com per exemple que a la feina algú deixi al mostrador unes fotos que ens vam fer totes per Nadal perquè cadascú agafi la seva.

I la meva i la de G. estiguin molt lluny i jo pensi, ai, quina pena que estiguem tan lluny.

Però va passant el dia i algunes persones van agafant la seva foto i les fotos es mouen de lloc i cada vegada que passo per allà veig que la meva i la de G. es van acostant, cada vegada més a prop. Atraient-se com amb un imant. Com nosaltres...però no.

I al final en queden ja més poquetes, què et diré...6 o 7...i ja estem al costat.

I tan a prop que al final les fotos es toquen i la de G. trepitja una mica la meva i tot. 

I al final del dia queden 4 fotos: la d'una que ha marxat abans...la de l'amiga xupiguai, la de G. i la meva. 

Aquest matí només quedaven les 3. 

La meva.

La de G.

I la de nyinyinyinyinyi metomentodo. 

Ahir li vaig dir a la ex-directora. I avui li dic: HO VEUS?? I li dic, no l'agafo, la meva, eh? I diu no no, no l'agafis, aviam què passa.

Capítol final.

La de a superestrella no hi era.

Només han quedat la de G. i la meva.

He triomfat.

He triomfat en aquest joc que ha passat i alhora no ha passat. 

Perquè passar, el que se'n diu passar...què ha passat? No ha passat res de res. Absolutament res.

Però llavors és quan jo ja m'he agafat la meva foto. 

No vull que em deixi ella. Prefereixo deixar-la jo. 

I al cap de res la de G. ja no hi era. 

El que passa i alhora no passa. 

La vida real i el meu univers paral·lel.

I la tontíssima felicitat que em dona que obri l'story bonic i alhora una mica profund que he pensat per a  ella i només per a  ella i per a  ningú més que per  a ella. 

Ja porto dos dies "bons"...però alhora intento, com diu la psicòloga, tancar la persiana emocional quan no estic amb ella. 

Fa molt temps jo ja feia servir aquesta tècnica i m'anava bé. Però el que deia, per a fer-ho necessito estar "bé" amb ella.

I ara estem bé.

Ens mirem als ulls.

Ens somriem.

Xerrem en converses de grup.

Estem i no estem alhora.

Un altre cop com el gat aquell...

Jo en realitat no vull aquesta "relació" tan superficial i de cartró...però no puc tenir-ne una altra.

Mai podré tenir amb ella la "relació" que jo voldria, així que...almenys continuo somiant desperta amb ella, amb aquest somni amb tacte.

Almenys la miro mentre parla amb una altra companya i penso...que bonica és, quina cara més preciosa...i continua sent la que més m'agrada del món. I això m'agrada. 

I així és com voldré estar enamorada si és que mai hi torno a estar. 

Així o res.

O miro a la persona i penso que és la més bonica del món en algun moment...o no vull res. 

Somni amb tacte

 Primer dia.

Retrobament.

G. em sembla una mena de fantasma...com si realment no fos allà.

No em sembla que estigui especialment malament però tampoc bé ni mig mig...em sembla com si no està de cap manera. Com si no està.

Avui estava una mica de mal humor i sí, com si no fos allà però aquesta sensació no em ve d'avui. 

Avui és un dia una mica tonto perquè és dijous i volem seguir de vacances, sí, ens passa a totes, però no a totes els hi veig aquest estat fantasmagòric.

Després l'he vist parlant amb l'amiguíssima xupiguai i és que em poso negre.

Jo intento passar, pensar que no m'afecta, em sé tota la teoria i tot molt maco i ben situat però quan les veig se'm remouen les entranyes.

Les veia parlant i pensava...no us importa una merda l'una a l'altra lo que us esteu dient.

Em sonava a quan jo tenia converses amb G. i pensava justament això: t'importa una merda lo que t'estic dient...però en aquest cas bidireccional. 

Una conversa com per omplir el temps i la vida de coses que NO IMPORTEN per por a parlar de les que sí importen.

En el cas de l'amiguíssima crec que és perquè es creu superior a totes nosaltres i no vol compartir res de la seva vida amb aquesta púrria (és tan fatxa...), només amb G. perquè no sé per què l'ha erigit com l'única persona a qui li pot explicar ALGO, no parla amb ningú més.

G. en canvi la veig amb la seva actitud aquesta que deia de preguntar-te per les teves coses que no li importen com per "ser bona persona", no sé com dir-ho...com perquè és lo que es fa i és de bona educació (el que em feia a mi quan jo m'enfadava i a mi em treia de polleguera, llavors interessar-se moltíssim per tot el que jo deia). Què li interessa de veritat?

No sé, com que segons l'amiguíssima son iguals, doncs potser és pel mateix i simplement jo és que la miro amb amor i no ho vull veure. 

G. amb mi bé. Igual que com vam marxar, vaja.

L'he obligat a fer-me una abraçada. Bueno, a veure...jejeje...és que feia molt de fred i tenia les mans a la butxaca i l'he abraçat i no les treia i li he dit nononono, treu les mans de la butxaca!

I ho ha fet. A sus ordenes! Diu...cuqui...

No sé, sento que l'he perduda. La miro com qui mira un record dintre el seu cervell i llavors m'agrada perquè és més real que un record. És com un somni d'aquells que semblen de veritat. "Amb tacte" que dèiem amb les meves amigues quan érem adolescents. 

És un somni amb tacte.

Però un somni al cap i a la fi.

I les coses importants passen quan no estem dormint (la cançó que sempre hi ha). 

Així que el meu objectiu i el de la meva psicòloga és que pugui abaixar la persiana quan surti de la feina i concentrar-me en la meva vida de persona desperta i que SÍ que hi és. 

Ara soc aquí parlant d'ella, és cert, però és l'hora d'anar a dormir...i sento que no estic en modo obsessió...no sé, veurem quan tingui un mal dia allà, diguéssim.

Avui ha sigut un bon dia amb alguns mals moments. 

Quan estic bé amb ella puc seguir amb la meva vida...però potser aquest "bé" és cada vegada més petit...

Jo què sé...

Per cert, hi ha una remotíssima possibilitat que torni NC. no crec...perquè és molt remota...però...us imagineu? Només de pensar-ho...peto de joia. 

Dia de reis

 Nit de reis.

Penjo una story bonica, tendre...en el meu món imaginari on el llenguatge secret de les storys existeix i és una comunicació amb G. (a la vida real qui sap...segurament no).

Penso. És la nit de reis, estarà concentrada i no les obrirà. No ho fa.

Al matí penso...el matí de reis no les obrirà. 

I sí.

Mentre la imagino menjant el tortell de Reis al matí com un dia va explicar que feia. Si sabés que recordo i atresoro tot el que diu...segurament li semblaria una psicòpata. 

Segurament ho sóc. 

Total, que m'ha semblat un preciós regal de reis tot i que segurament no ho és perquè no vol dir absolutament res però és un regal a la meva imaginació, a la meva jo que viu al marge de la realitat avorrida. 

I torno a pensar que amb la seva existència i amb aquest mínim amb què ja soc feliç el món és molt més bonic.

Tan bonic com un matí de reis poder-li "dir" aquesta frase bonica que havia triat per ella. 

Segurament quan una es conforma amb poc és molt fàcil que ho perdi. 

Perquè dijous tornarem a la "vida real" i tornarem al camp de batalla i a l'ambient laboral hostil i al mode supervivència. 

Em sento preparada per viure al marge d'ella i fer la meva i només mirar-la de lluny, com una aparició. 

Però qui sap.

Després l'amiga xupiguaiíssima escut i barrera entre nosaltres continuarà existint i sent la seva ombra i la meva creu. I encara se n'afegiran d'altres. Altres a qui triarà sempre per davant meu. A mi que mai em triarà. 

Però jo a ella sí. 

I punt.

Espero que hagueu tingut un bonic dia de reis com jo. 

Actituds

 Sempre m'he preguntat on comença realment la relació sexual...perquè per mi molt abans mooooolt abans ja hi ha coses que son sexuals. Que ja estan en mode sexual. 

Fins i tot si mai has tingut ni tindràs sexe amb aquesta persona (com és el cas de G.).

O ni tan sols saps si voldries tenir-n'hi ni és la teva intenció principal (com és el cas de la crush per un dia).

Amb G. no hi ha dubte que hi ha hagut moltíssims episodis que per mi han sigut sexe i de vegades encara ho son però accepto que potser per ella no, almenys no totes...almenys no socialment acceptades...però sempre pensaré que alguns episodis ho han sigut de veritat. Encara recordo algunes abraçades i algunes converses i algunes actituds més sexuals que sexuals...però bueno, parlant en propietat no, no hem fet mai sexe. 

Amb la crush per un dia hem tingut alguns acostaments i algunes actituds corporals que per mi ho comencen a ser però també admeto que pot ser que per ella ni de conya, jo què sé. 

De totes maneres, hi ha algunes actituds, fets, ritmes, cadències...no sé...ho resumiré en ACTITUDS que per mi son en mode sexe o en mode seducció i després us explicaré per què.

Avui li he dit si volia venir a un concert que jo anava a la tarda i m'ha dit que no podia perquè anava al teatre i hem parlat una estona per watsap. Li he dit que jo ahir havia anat a veure "germans de sang" i  m'ha dit que realment no sabia de què anava i li he dit vinga va, quan quedem per mirar-la? Vaja...la versió antiga que està penjada a internet...

I dic vinga va, demà. 

I diu d'acord! Vine a casa mentre es fa la sopa de peix...aix...perdoneu però és molt romàntic...

Ai no, he dit, que demà és la cavalcada. 

Ah, bueno, doncs ja quedarem.

Podria haver sigut una conversa qualsevol amb una amiga/companya qualsevol.

Però per què dic que té aquest ritme sexual? Pel fet de voler molt. De voler ja...però...ai no...encara no...uffff, em sembla super sexy...

I després també ho he relacionat amb G. i el llenguatge secret dels storys (per cert, us diu alguna cosa que l'amiga xupiguaiíssima no me'ls obri des de que son vacances quan els obria religiosament SEMPRE? La veritat és que m'és igual perquè no son per ella i fins i tot a vegades em molesta que els miri, però la veritat és que no li veig el sentit. Sento com si més que mirar-los els espia quan és període de feina...no sé...bé, m'és igual, que li donguin).

Ara fa dies que G. les torna a obrir (perdoneu el meu gènere fluid a la paraula story...em surt així) i em sorprèn, m'alegra i em torna a crear addicció i por per quan torni a no fer-ho. 

Diguéssim que quan porta dies seguits no m'alegra tant que les obri...quan fa dies que no les obre i l'obre...com us deia en el post passat...és un xute...pffff...orgàsmic.

Així és el sexe per mi. 

Et faig un petó i després no et deixo que me'l facis...ufffff...això m'ho feia la meva amant de les dues setmanes i em tornava boja. Jo li anava a fer un petó i s'allunyava juganera, quan totes dues ens estàvem morint de ganes. 

A vegades sento que G. juga a aquest joc i fins i tot jo hi jugo. Ara no la publico, doncs. aviam si la trobes a faltar...mira, viure d'il·lusió també està bé. Segurament jugo sola però almenys jugo en la meva imaginació. 

I tornant a la crush per un dia, després d'haver parlat per watsap he sortit al carrer i l'he vist a la cua del forn. 

I no sé per què no he volgut saludar-la ni dir-li res. 

Volia com que fos més inabastable? Jo què sé, ja havia tingut la meva dosi del dia? Però volia veure-la, per això li he dit si venia al concert...

I ja l'he vist...però no li he volgut dir res. No ho he entès però he decidit respectar el que em demanava el cos. 

També em remet al que vaig dir al principi: jo no vull ser amiga seva.

O sigui, sí.

Però no.

Jo el que vull és lligar i coquetejar i si és així no puc donar-ho tot, no puc estar superdisponible i ser una amiga super guai perquè NO vull ser una amiga.

O sigui sí.

Però no.

No vull ser UNA amiga.

I ja queda menys per tornar  a veure G. (ja us haureu acostumat a que parli de temes barrejats, perdoneu la neurodivergència) i no estic preparada. 

Per veure-la a ella sí.

Per torna a aquell ambient laboral i hostil no.

Hauré de fer alguna cosa.

Però el que em rebenta és que la supervivència laboral ens passi per sobre i es carregui el que pugui haver o deixar d'haver entre nosaltres. 

No sé. 

Com diu una amiga...jo a lo meu i a petar-ho tot. Ja...uf.

Que els hi donguin a les unes, a les altres i a tothom.

Menys a la meva G. mentre encara és aquí...passem d'elles, amor meu, vine amb mi i fugim d'aquesta merda.

Aquesta és una altra de les moltes coses que ens separen. 

Ella necessita encaixar i sobreviure d'alguna manera...no sé com explicar-ho...i jo prioritzo viure la meva vida i ser jo mateixa malgrat el que això pugui suposar.

Per això tornaria a perseguir-la pels racons per abraçar-la malgrat TOT. 

Però ella no vol.

Ella vol que la seva amiga sigui l'altra. Doncs molt bé. Jo no ocuparé el seu lloc.

La psicòloga flipava quan li vaig dir que m'havia dit que no em pensés que jo ocuparia el lloc de l'amiga xupiguai. La psicòloga deia: no li hauria dit el mateix a qualsevol? Aaaaaaaaaaai amiga....NI DE PUTA CONYA. 

Per això no puc abandonar el pensament que la idolatració de l'altra és dedicada A MI. 

Però bueno, deixem-ho estar.

He de viure la meva vida, amics.

Així que a veure quin dia puc anar a casa de la crush per un dia a veure una obra de teatre a la tele i aviam com reacciona el nostre cos perquè m'interessa més.

Tot i que el que pugui sentir sigui una altra cosa i tan diferent. 

El que sento, he sentit per G. és inigualable. Mai es repetirà perquè sí que ho havia sentit, però mai hi havia estat tan a prop, mai havia durat tant i mai ho havia compartit tant amb la persona....mai havia sigut tan palpable, tan REAL per un temps i per uns moments. 

Quan anava allà i esperàvem a estar soles per abraçar-nos. I ella no dubtava. I no m'esquivava. I em deia, ai, espera un moment que em poso bé i em tornava a abraçar i estàvem com dos amants al sofà acurrucades (de veritat). I després només era capaç de dir que li sabia greu per mi...

Va home va!! 

En fi. Prou ja.

Així està la cosa, au, vaya XAPA he fotut.