Mi voz

 Avui m'he parlat.

He escoltat la meva veu, i no pas la suma de veus que he escoltat al meu voltant (part de la lletra de la cantata que vaig fer l'any passat).

Totes les veus dins del meu cap em deien que ja no serveix de res parlar amb G., que no li digui res, que no val la pena, que només em desgasto, que ja li he dit tot, que per a què? Que parlem un idioma (emocional) diferent i que no servirà per a res.

Però dins meu, la MEVA veu avui em deia que hi parlés, que li digués, que necessitava dir-li com em sentia. 

I vaja...li he dit primer que necessitava dir-li una cosa però que no la volia importunar i que quan li anés bé i m'ha dit digues.

I llavors li he enviat el que ja havia escrit.

Lo típic que llegit després penso vaya xorrada però necessitava treure-ho.

He arribat a la coral i més d'una persona m'ha preguntat que què em passava, que feia una cara rara, com "ida".

Del pes que m'he tret de sobre, tot i que segurament no canviarà res.

Bueno, no compto que per part seva canviï res, ja fa massa que no hi ha per on agafar-ho.

Però per part meva, haver-li dit com em sento...potser sí que canvi algo EN MI.

En sèrio que ho penso així, no ho dic com a premi de consolació ni com allò mr. wonderful de "el canvi està en tu". Ho dic en sèrio.

Us copio el missatge. 

"Què ens ha passat? Per què ja no ens podem ni parlar? Jo no ho suporto més...

No cal que em contestis res, només volia que sabessis com em sento.

Podem seguir igual com fins ara.

Però jo et trobo a faltar i estic molt incòmoda de no poder estar normal amb tu i no saber ni per què. 

Ja fa molt que em passa.

Molt, però és que en sèrio, no puc més.

No estic enfadada, només estic massa trista i en alguns moments col·lapso.

Jo vull estar amb tu bé, NORMAL I no entenc res.

Necessito la teva col·laboració"

Reconec que la última frase és molt random. Bueno, en general tot és molt random i com sempre, semblarà que no sap d'on li ve o jo què sé.

Ho dic MOLT en sèrio que no cal que em contesti. De fet no vull que em contesti, com ja em va passar aquell nadal de ja fa tant de temps...de tot fa tant de temps...jo no volia parlar tant. Però aquell cop vam parlar perquè ella ho va voler. 

No sé, no puc continuar així, cada dia és una tortura, necessito moure'm, canviar alguna cosa.

No puc més, no puc estar cada dia plorant PER RES, només perquè la situació és una merda. 

He escoltat la meva veu i m'ha dit que ho digués, que ho traiés.

No sé què hi guanyo amb que sàpiga com em sento.

No ho entenc, però ho necessitava dir.

I penso que és un missatge de bon rotllo, de millorar les coses, de restar incomoditat, no pot ser que no se n'adoni. 

Lo únic que he fet és no sentir el mateix que tu, em deia en aquell missatge de nadal...i ja sé que no sents el mateix, que tu m'importes i jo no t'importo i mai sortirem d'aquesta dinàmica per molt que m'hi mati. Però perquè m'importes necessito situar les coses. Com tu tens dret a no parlar-me i ni dir-me per què jo tinc dret a dir com em sento perquè TAMBÉ SOC ALLÀ i també és la meva vida. 

I no puc ignorar-la. No puc ,és que ja ho vaig dir a l'altre post. No puc.

I segur que el seu discurs continua sent que no passa res i que no passa de mi ni està enfadada  ni res però és impossible que no se n'adoni, hostia ja! Prou de gaslighting. La meva percepció no es discuteix. Jo ho visc així. 

I ara, jo què sé, potser prepara una resposta, potser li consulta a la seva amiga que ho sap tot, potser li consulta al xat gpt, haurà de trobar la manera de dir lo políticament correcte.

Però demà tornarem a ser allà, i ens tornarem a mirar a la cara (o no). I tot seguirà sent una merda...

Jo vull continuar amb la meva actitud igual.

Però després d'haver-li dit això em sortien pensaments més amorosos i positius. 

Pensava: si necessita aquesta supermegaintimitat amb la seva superamiga doncs que la tingui, jo li deixo l'espai, m'és igual, ja li vaig dir que jo no vull ocupar el seu lloc, jo vull ocupar el meu. 

Però podem deixar d'esquivar-nos, de tenir-nos por, d'estar incòmodes i mesurant les paraules? Vull sortir d'aquest modo de ràbia continguda. 

Potser dilluns torna la ex-dire, que porta una o dues setmanes de baixa i la trobo a faltar a rabiar. 

Necessito la seva mirada amorosa.

Vull que tothom deixi de parlar-me malament de G.

Avui em deia la directora que no hi ha cap tensió entre nosaltres, que tot està dins el meu cap, però és la primera que es passa el dia criticant-la i dient que és la poma podrida i noséquècuantus més. 

Vull, no sé si ho faré, vull demanar a tothom que no em parlin d'ella. Que no em parlin més ja malament d'ella, no puc més. Si tenen alguna cosa que li diguin a ella, jo no vull fer més de filtre per poder-la criticar. I jo tampoc vull parlar d'ella malament. 

Prou, on és la meva mirada amorosa? És lo únic que vull recuperar.

Al missatge, implícitament, li dic que l'estimo, que la vull veure amb bons ulls, que vull estar bé amb ella, coi, no és un missatge bonic? Bé, bé de normal. 

No em farà creure que així és "bé" perquè no m'ho crec. Vale, és una frase sense sentit.

Prou, vaig a dormir perquè deu n'hi do. 

No vull estar cada dia plorant per les cantonades, és que no sé què més fer! PROOOOU