Confessora

 Avui he tingut una conversa amb la meva Confessora.

Li he dit que G. avui em queia malament perquè quan està en aquest modo d'alegria falsa i rabiosa...m'hi cau. Jo què sé, està molt rara, això petarà un altre cop...tot i que jo estic molt diferent. 

La Confessora m'ha dit la seva opinió sobre G. Bueno, que ella també sentia que era falsa i que tot li importava una merda (el mateix que li vaig dir jo a la conversa telefònica de Nadal). I que se sentia malament i que l'evitava. 

M'ha explotat una mica el cap perquè jo pensava que ja no tenia tantes haters, G. i després la meva amiga E. també m'ha dit que G. ja li queia malament.

És pitjor perquè se m'activa el síndrome de la Salvadora.

I no vull!

El que passa és que simplement sé la cara oculta de G. Sé la seva vulnerabilitat que vol evitar com sigui.

Ja li vaig dir si volia venir al concert que fan divendres al seu poble i em va dir que no li interessava el concert (cosa, perfectament respectable, esclar, a més no tothom és un motivat dels concerts com jo, que vaig a provar a veure què tal). Però avui li he enviat l'enllaç i li he dit "jo, tia, ningú vol venir amb mi" i unes cares RIENT. 

Perquè és veritat, ara hi vull anar i no trobo amb qui!

Doncs no m'ha contestat.

L'altre dia tampoc em va contestar.

No sé, continuo opinant que m'està burxant.

Perquè si ja sap lo que passa...per què coi no em contesta? Son o no son ganes de buscar maranya? Sí.

No contestant-me res m'està transmetent un missatge: activa'm, detona'm. 

I mira, no en tinc ganes.

Demà li penso dir com si res que si no està de moda contestar i immediatament parlar-li d'una altra cosa que li vull dir.

Aquest cop no penso saltar, estic massa centrada en mi mateixa com perquè em desestabilitzi la seva indiferència.

La teoria de la confessora és que que a G. li importa tot una merda i que ja ho veuré quan marxi i no treballem juntes.

A mi se'm trenca el cor i em ve molta pena. 

Avui G. estava cansada, rabiosa, distant. És d'aquells dies que no em mira a la cara.

I el que em sap greu és que no ho comparteixi amb mi. Que si li dic em digui que no li passa res, que no vulgui que li passi res. Que no vulgui arreglar res del que li passa.

I que vulgui aquesta merda de pau que és una pau de mort. 

Necessito pau mentre vaig per la vida fugint de viure. 

No ho suporto.

I jo que només vull aportar-li vida, no sé per què.

Lo bo és que la meva vida cada cop és més meva i si vull compartir-la amb ella només és perquè l'estimo, no perquè ella m'hagi d'aportar res a mi.