Distància

 Avui em sentia distant.

Però no per ella, sinó per mi. 

O sigui...no sé.

Veia les coses com si jo no fos jo. Com si les veiés des de fora i per tant no m'afectessin tant...bueno, ni jo mateixa acabo d'entendre el que estic dient...

Però la qüestió és que jo he estat com distant en alguns moments. No borde perquè no estic enfadada ni dolguda ni res...simplement era...allò que deia en posts anteriors. No vull anar-te darrere, no vull tenir FOMO de saber les teves coses, no vull veure com li expliques qualsevol cosa a qualsevol persona, entre elles jo. 

No és res de dolent, no és que pensi que G. estigui fent res malament ni que hagi de canviar res. Soc jo. Que m'aparto del que em fa sentir malament simplement perquè no és el que voldria perquè no pot ser. 

Llavors, així com "des de fora" observo coses i mira, simplement les observo i no penso res. Em son igual. 

Al matí ens hem "retrobat" perquè sempre que fa molts dies que no ens veiem és com un retrobament físic...quan ens hem vist ahir és com si ens saludem amb "ei" i ara que feia 4 dies ens hem com parat (que ens hem trobat al passadís al matí) com per dir "ei, que tal?" a part de que ahir li vaig enviar el missatge per acompanyar-la en el seu dol i em va enviar una carona com de plorar amb emoció de tristesa (sabeu quina és? Com amb els ulls brillants...aquí no surt però en el watsap sí. Hi ha una com cara d'emoció ulls brillans i una cara d'emoció ulls brillants amb cara trista. Doncs aquesta).

Total, que li he allargat la mà i ens hem estat uns moments amb la mà agafada (jo pensant, hola? Què faig? Però el cos m'ho demanava, ha sortit així, havia de ser així perquè jo no estava premeditant res ni aprofitant res, era la comunicació corporal). I ella així com amb cara de..."pffffff per què és tot tan difícil i cansat?" i llavors li he fet una abraçada amb un braç perquè l'altre el tenia ocupat i no sé, ha sigut com aquest, el retrobament.

Doncs per mi ja  hauria marxat a casa, ara no tinc ganes d'aguantar tot el dia aquí veient-la sense estar amb ella, sense que em comparteixi què li passa realment, amb converses superficials i bueno, lo mateix, amb tothom per allà, vaja. Prou.

Però clar, no he pogut marxar, oi? Ehem...que encara que no ho sembli  hi vaig a treballar...

I a l'hora de dinar m'he posat en un lloc on no la veia. Expressament. I li he dit a la Confessora que em canviés el lloc fins i tot per estar on no la veiés, no tenia ganes. Em queia malament tothom avui. G. també. Bueno, no, però sí. Antisocialitat.

I llavors, entre aquest moment i marxar ja ha fet com algun comentari cap a mi com de coses "nostres" com dient "eh, no passis de mi, eh?" . No clar, jo no passo de tu perquè tu puguis passar de mi, no et fot? Qué mierda es esta??

Però amb el meu modo distant pensava...lo de "com volent dir" ho dius tu. No vol dir res. Potser no vol dir això. 

I millor, perquè això em donava com per continuar passant d'ella. 

I així estic.

I després com més passo d'ella, més natural actuo perquè m'he comprat uns pantalons que combinen amb la brusa que em va deixar (ai mare...és TAN bonic...no us ho podeu imaginar. Un color TAN bonic). I li he enviat un missatge: estic nerviosa i tot, he trobat els pantalons perfectes. 

I li he enviat com si res. En plan. Me la pela si no em contestes. Ni se'm passa pel cap si et molestarà, t'agobiarà o què putes pensaràs. Com amb QUALSEVOL ALTRA. 

Potser ja és aquesta l'actitud, doncs...jo què sé.

Potser és això deixar anar. Actuar com qualsevol, per molta ràbia que em faci.