Gomet verd

 Avui al matí G. estava trista.

Aix.

Com sempre, no? Una mica?

Avui és l'aniversari del seu pare. 

I a més avui fèiem una cosa que jo l'havia d'ajudar i sé (perquè m'ho va dir l'any passat) que té aquella por de trobar-se malament i que està neguitosa.

Així que estava doblement neguitosa. 

He anat al seu costat. 

L'he mirat.

Li he dit que si era l'aniversari del seu pare (ho va dir l'altre dia) i m'ha dit que sí. Li he dit que felicitats i li he fet una carícia a la galta. 

Ens hem mirat amb amor.

Amb aquest amor impossible. 

Hem fet l'activitat i després li he dit que havia anat bé (ha anat bé) i que com estava ella. Li he agafat la mà i me l'he posat al pit, així en plan "bro". 

Després li he dit "et guardo la jaqueta al seu lloc?" i m'ha dit que sí amb una cara que jo he interpretat (jo què sé, potser m'ho invento tot) com d'alleujament, com d'agraïment, com d'alegrar-se que algú estigui per ella i s'adoni que la jaqueta no està al seu lloc i es preocupi de portar-l'hi. 

M'ha agradat que em deixi cuidar-la. I que m'ho hagi agraït amb la mirada, amb l'actitud...

Després he segut al seu costat per dinar perquè era l'únic lloc lliure. Es veu que els guionistes també m'ho han agraït o algo...

No hem xerrat massa, encara estava ella així en modo tancada. Però ja m'anava bé. Jo tampoc tenia ganes de parlar i m'encanta estar al seu costat sense dir-nos res. Poder-hi estar. En mentalitat d'abundància. Tenim tant de temps per estar juntes que podem estar-hi sense dir res. 

No sé, ha estat un bonic dia sense que hagi passat res d'especial. Un dia de gomet verd.