Pau

 Avui he pensat una cosa, així com una  reflexió sobre una cosa que m'havia dit G. i li he demanat si li venia de gust que li compartís i m'ha dit que no, que necessitava pau, ja saps (m'ha dit).

M'ha agradat que m'hagi dit que no i que jo hagi pogut sostenir aquest no. De fet l'hi he agraït. I m'ha agradat el "ja saps". M'ha transmès que li estic respectant.

Entenc que està en aquest moment que necessita aquesta quietud, que no passi res. És el que en alguns moments m'ha molestat. Que quan passa algo vol que deixi de passar per poder estar "bé" i quan està "bé" no vol que passi res per no deixar d'estar-ho així que sempre estem igual. 

Però això no és cosa meva sinó seva i jo soc aquí, centrada en mi i em veig en un estat òptim per dir : per quan em necessiti.

Perquè no l'estic esperant.

No estic deixant res de banda.

Estic visquent la meva vida i estic bé.

I estic bé amb ella.

I sento que està posant de la seva part perquè estiguem bé.

Potser perquè jo pugui continuar "aquí" per quan em necessiti.

O no, jo què sé.

Però que m'agrada aquest equilibri i aquesta pau.

Ella em demana pau però també me'n dona. 

En realitat era una cosa molt simple el que li anava a dir i no li vull dir si ella no té ganes de pensar-hi, però m'alegro d'haver-li compartit que hi havia pensat i haver pogut respectar que no vulgui. 

Torrrrrno a dir. Podria estar així per sempre. VULL estar així per sempre.

Vaig a continuar amb lo meu. Lo meu que alhora m'agrada més perquè ella hi és.

No ho vull entendre. Ho vull viure.