Rància

 Està rància i em continua sent igual.

Suposo que el meu canvi d'actitud (no sé, no ho he fet expressament però veig que he canviat d'actitud) fa que jo vegi que ho està però que no pensi que va amb mi. 

Una mica el que deia en el post "distància". 

Veig que em contesta, que parlem de les nostres coses, i més que res, que jo li parlo normal perquè no m'afecta i això fa com que la situació en realitat canvii.

Per una altra banda penso...què et passa, bonica meva? I no suporto no saber-ho i no poder-hi fer res, tot i que puc intuir què és i en realitat, estant "normal" ja hi faig algo perquè si m'aprecia com a amiga/companya/persona li estic oferint la pau que vol. 

I el millor és que no és a costa de sacrificar res de mi.

Jo vaig fent lo meu.

Estic en mi. 

I demà serà un altre dia. 

La meva Confessora diu que potser G. també està remoguda pel fantasma aquest de que haurà de marxar en algun moment.

A vegades tinc ganes que marxi ja per a veure com és el nou paradigma. Què passa amb "nosaltres" quan ja no siguem companyes de feina i no ens veiem...No vull pensar-hi.

També tinc ganes de simplement gaudir tots els bons moments que ens queden. Dit així...ni que ens anéssim a morir però per mi si que té aquest punt de tràgic. No ens morirem (vaja, ara espero que no) però alguna cosa sí que morirà quan no estiguem juntes, quan no compartim el dia a dia. 

Tens raó, Confessora...sempre ens remou alguna cosa quan apareix aquest tema. 

Coi de guionistes...

Amb la meva Còmplice sempre diem que quan G. marxi, ella tornarà per recollir-me amb una pala però l'altre dia li deia: torna tu però que no se'n vagi G.!! No vull que s'acabi!

En fi. El que deia: demà serà un altre dia. Jo a lo meu.