Enyor

 Vull parlar de tu i no puc.

Perquè no puc mirar-te, no puc parlar-te ni em vols dir res. 

Perquè no puc estar al teu costat de cap manera.

Se'm parteix l'ànima de sentir algunes companyes parlant d'ella, dient que ella (i algunes altres persones) està aquí com podria estar a qualsevol altre lloc i que mai arribarà a connectar. Que ella és així i sempre serà així i mai sortirà d'aquí. 

On és la meva G. que em va explicar que es sentia buida i que la vida li semblava un muermo? On és aquella il·lusió que perseguies i que no trobaves?

Ja no la busques, amor? Que se n'ha fet de tot allò?

No és veritat que sempre has sigut així. Si "fossis" així no t'angoixaria ser així. 

On és la nostra complicitat i confiança?

Per què el meu amor et sembla que t'espia i et jutja? 

Val, sí, no nego que t'he espiat però ho he fet quan no em deixaves accedir a tu d'una altra manera. 

Estava tan bé fa 2 anys quan no et feia cas i tu sí que me'n feies a mi i tu mateixa em consolaves del teu propi desamor...per què no ens vam quedar allà? Què va passar?

Què ens ha passat des de llavors? Què hem fet tan malament?

Suposo que estic descobrint la sopa d'all però mai havia sentit una pena tan gran d'haver-me d'allunyar d'algú que estimo i estimo i estimo. I a sobre veient-la, tenint-la allà.

Li dic que quasi se m'espatlla el cotxe i no tinc ni la més remota esperança que em pregunti res a la tarda.

"No m'importa una merda el que em dius" em vas dir el nadal passat "és que me n'oblido". 

Sí que t'importa una merda, carinyo. T'importa una merda. 

I a mi m'importa massa tot el que tu em puguis dir. 

Però ara estic posseïda per l'esperit de la ràbia i no puc ni escoltar el que dius a les altres persones. 

Quan s'ajunten ella i l'amiga xupiguai haig de FUGIR. El meu cos se sent en perill. Aquí fan mal, fuig, surt d'aquí!

M'han fet molt de mal totes dues. Per molt mesquina que sigui l'altra, G. ho ha consentit i s'hi ha parapetat. I ja li ha anat bé per allunyar-se de mi. 

I tampoc parla amb ningú de res. Almenys a la feina.

Però en realitat tant és, no? 

Si està bé. Si està com sempre. Si ella és així.

Llavors què dic?

Suposo que si no la veiés l'oblidaria i punt però aquesta no és la realitat. 

Puc sentir-me un altre cop vídua i condemnada a somiar amb ella cada nit? 

Però ara més aviat són malsons perquè la veig allà de lluny i no la puc atènyer. Ben bé com un somni, que no saps per què però no pots avançar i no pots tocar el que tens davant dels nassos. Així és. 

Quan em sentia així fa dos anys els somnis eren tan bonics que fins i tot em queixava de que fossin reals perquè no em deixaven continuar amb el meu projecte d'oblidar-la. 

Què coi passa ara?

G., amor, vull tornar amb tu. Vull que ens tornem a mirar als ulls i a somriure'ns i a preguntar-nos i preocupar-nos l'una per l'altra. 

No, no era mentida.

No era només per recuperar-me.

Era sincer.

I no sé què coi va passar. 

Fins demà, reina.

Continuo intentant estar en l'amor i la distància...però crec que no me n'estic sortint massa bé.