On ets?

 Pffffff

No em vull creure que estiguem així.

És que no sé ni què dir ni què pensar ni què sentir a part de ràbia, ràbia i més ràbia. 

No sé com aguantaré els dies sencers en aquest ambient. 

Entenc que la primera que l'empitjora soc jo però és que tampoc sé què fer.

Què li he de dir a una persona que estimo i que em contesta amb aquesta hostilitat i aquesta ràbia? No aniré a explicar-li coses en plan: ei tia! És que no té cap sentit...

Sento que parla "alegrement" amb altres persones i tinc atacs de ràbia tan forts que he de marxar a respirar, no puc estar allà com si res, no puc, és que no puc, és superior a mi. 

No ho faig volent, és que no puc fer una altra cosa.

Quan parlem de la feina no ens entenem, ella només està posicionada en la por i amb una actitud de merda davant de tot, a la defensiva màxima (no amb mi, sinó en general) com volent demostrar...pffff...és que no sé ni què, no sé ni quina merda. 

I no m'hi puc acostar per cap banda. 

Potser ja és això, clar, jo què sé, deu ser el que vol, que no m'hi acosti. El que deia l'any passat: doncs ho està aconseguint. 

La meva amigui ex-directora, que també està molt tova, manté com el bon rotllo i la complicitat amb ella, em relaxa i m'agrada quan ho veig perquè sé que ho fa des de l'amor. I l'estima a ella i m'estima a mi i em reconforta, sort que ha tornat.

Trobo molt a faltar la meva Confessora tot i que li envio missatges i em continua fent suport i em sento molt estimada per ella i jo també l'estimo molt. 

Però es clar, a qui trobo a faltar a rabiar i des de ja fa tant de temps que ni recordo què és el que trobo a faltar ben bé, és la meva G. 

On ets, amor?

Suposo que aquest sentiment és normal quan "trenques" amb algú. Ja sé que nosaltres mai hem sortit però en canvi si que hem trencat i ara és com si fossim ex.

Tinc la sensació que mai més podrem tornar a algo bonic i això em trenca el cor que no us ho podeu imaginar.

Vaig a dormir i a llegir històries d'amor d'altres persones que em recordin que existeix. 

Ja ni tan sols em consola pensar que la veuré perquè és pitjor. No vull veure-la, no vull estar en el mateix espai que ella ni amb altres persones ni amb AQUESTES altres persones. 

Em vull trobar G. pel carrer d'aquí 10 anys i recordar que ens vam estimar d'alguna manera...almenys jo moltíssim, no sé si per sempre perquè totes les persones que he estimat tant d'aquesta manera han desaparegut de la meva vida i mai sabré què hauria passat si hi haguessin continuat, si el sentiment s'hagués extingit o hagués continuat per sempre.

Que trist.

Em moriré sense haver viscut l'amor com jo el concebo i el visc per dintre.

Mira.

Coses de ser rareta, jo què sé.