És mentida.

 Avui hem tingut un "bon" moment amb G. Bueno...ehem...depèn amb què ho comparis...

Però com que ha desaparegut el que més m'agobia que és el grup i ens hem quedat ella i jo soles per uns moments...doncs em sentia molt tranquil·la, i com que l'altre dia vam com semi-parlar sembla que la cosa s'ha destensat una mica, tot i que ja què més dona perquè demà pleguem. 

He tingut dos sentiments no ben bé contradictoris però sí...

Per una banda, a mi em fa falta poquíssim com per tornar a enamorar-me, amb el més mínim respir em torno a quedar embadalida amb el seu cabell preciós castany lluminós una mica color coure, amb els seus braços morenos dintre de ser blanquíssima, amb el seu somriure bonic i dolç...vaja, no em somreia a mi...estàvem soles però amb una "visita" diguéssim. 

I per l'altra banda...notava que una part de mi volia creure's aquesta imatge, volia creure's aquest somriure dolç però no s'ho creia, continuava en alerta: aquesta és la persona que et tracta malament, que t'ignora, que et fa mal i li és igual o fins i tot sembla que li agradi...

És mentida, és mentida! Cridava una veu dintre meu. 

D'alguna manera l'hi agraïa...d'alguna manera pensava: calla, deixa'm gaudir...

Amb aquesta petita "destensió" d'avui, he tornat a mirar la seva pell i enyoro tant com m'agradava.

I no em pot agradar perquè li faig mal. Perquè no ho vol. Perquè no m'estima gens. 

En fi.

Demà últim dia i potser sí que prefereixo quedar-me amb aquest regust. 

No puc assumir el moment de dir-nos "totes" adeu...m'inventaré que he de marxar abans...res...deu minuts abans. No puc, no ho puc assumir.

La meva psicòloga diu que m'he d'exposar i no fugir sempre...però això és massa. 

I NO he d'anar a dir-li adeu a ella. 

No.

No ho vull fer. No ho faré. Si no canvio les coses continuaran sempre igual. 

No som res.

No vol que siguem res.

I no serem res.

Tot i que ella per mi ho hagi estat (no sé quin temps verbal conjugar...) absolutament tot. 

La resposta del cos

 He passat el cap de setmana amb A. i, tal com deia l'altre dia de la crush per un dia sento que el cos no respon, que la pell no vibra, que l'atracció no es produeix, l'atracció literal com d'imant, que els cossos no ens empenyen a tocar-nos. 

I això em fa enyorar encara més G. tot i que la vegi cada dia, encara, i que en realitat no la vulgui veure.

Penso en com ara els nostres cossos es rebutgen tot i que a mi em continua encantant el seu però només de lluny, només de vista...

I penso, encara més, en com era abans, quan es cridaven, quan s'atreien com un imant; encara que ella no ho hagi viscut així ha passat. Em sembla raro de dir, em sento com si he abusat del seu cos inventant-me la seva voluntat però així és com ho he viscut.

Òbviament no he fet res que ella no hagi volgut fer però quan ens abraçàvem al principi...ara penso...no se n'adonava? Si a mi de cop ara una companya de feina comença a abraçar-me tot el rato...mmm...a veure. I més ella, tan així freda i distant com era. I li semblava tan normal que ens passéssim el dia enganxades amb la calor que feia?

M'agradaria veure-ho per un forat, potser jo tenia la percepció alterada però les coses que van passar, van passar. Com quan em va dir que mirés una cosa que havia escrit a l'ordinador i  la vaig mirar amb el seu cos tot enganxat al meu, com una abraçada però sense els braços rodejant-nos. 

Com quan una de les vegades que em volia recuperar va començar a recolzar el braç a la meva cadira cada dia. Era el seu cos reclamant el meu, encara que ella no hi estigués d'acord.

No sé quan ni per què es va acabar però mai dubtaré que va passar.  

Veig tan clar quan no passa com veia clar quan passava, no hi ha dubte de la comunicació entre els cossos. 

M'entendrà qualsevol persona que hagi fet sexe amb algú que després li ha dit que no volia res o que no sentia res...sembla mentida, és una contradicció ferotge. 

Em queden dos dies de veure'ns i de treballar juntes.

Divendres ens les vam tenir. La directora ens va reunir al despatx i ens va dir que aviam si podíem treballar juntes o que què passava. Totes dues li vam dir que sí. 

Jo sí que et parlo, em deia G., recordant totes i cadascuna de les paraules que ens hem dit en els últims dies...ella sempre recollint proves i testimonis de la seva versió. En això som iguals. 

Tinc por que haguem de parlar de feina. 

Que haguem de parlar molt de feina.

Perquè jo continuo sense poder fer com si res. I sense voler ser una qualsevol ni poder. I, com li vaig dir, ella mai serà una qualsevol per a mi.

Per tant, també referit a la feina, no puc deixar passar les coses perquè NO VOY A CALLAR MAS. I menys amb ella.

Potser encara és la meva tossuderia.

Potser el nostre conflicte encara és el mateix i no s'ha resolt.

Ella diu: siguem una qualsevol l'una per l'altra. Potser només per demostrar que sempre ho hem sigut. O per deixar clar que ara és així. 

Jo dic: ni parlar-ne. Mai de la vida.

I així continuem en conflicte. 

Aixecar-me i no

 Ahir parlava d'aquest peix que es mossega la cua quan penso en la crush per un dia.

Però realment és perquè no és molt crush...clar...en comparació...jo què sé...

Perquè per una banda tinc ganes com de "pensar-hi", l'altre dia vaig somiar que ens abraçàvem i m'agradava molt i volia continuar i era tan petit i tan tendre...perquè jo estava asseguda i ella dreta i m'abraçava així com de cantó...i és com que no volíem parar el contacte físic i al final jo m'aixecava per poder-nos abraçar millor.

Era bonic.

Però alhora no vull, un altre cop, desitjar el que no puc tenir ni el que l'altra persona implicada no desitja.

Així que vull desitjar-la però alhora no.

Ja està bé com està tot, doncs.

És bonic i punt. 

Però ara que he escrit el somni...que simbòlic això de que jo m'hauria d'aixecar perquè fos com més en sèrio.

De moment no m'aixecaré.

Només m'interessa la meva vida i les meves coses. 

I només vull deixar de veure G. perquè no em faci més mal veure cada dia com  no em tria i em repúdia. 

Avui hem parlat unes quantes frases seguides (de feina) però l'actitud era la mateixa de rebuig. De fet ella anava dient que no calia que parléssim. 

Així és com està la situació.

Mai sabré per què (com la cançó de Sau). 

Imagino o vull creure que cada cop em farà menys mal i que es curaran les ferides...algun dia. Suposo.

De fet des del principi ella ha tingut aquesta actitud amb mi. Però de manera intermitent. 

Aquesta actitud i també l'actitud de no deixar-me desvincular. Aquesta és la que ja no fa perquè des que li vaig dir que ho feia ja no ho fa perquè no ho feia. 

Per tant l'"una de freda i una de calenta" s'ha quedat només amb les fredes. O les calentes, no sé quina és quina. 

I així no té cap sentit res. 

Diumenge

 La que continuo veient i a qui em vaig acostant a passets molt petits és la crush per un dia. 

Perquè m'agrada la seva companyia i m'agrada que ens acostem i ens interessem. 

Però igualment se me'n va l'interès perquè penso que és hetero i que al final també seré "una més" i ara mateix no suporto aquesta sensació.  Una amiga de la coral com les altres, una més...Em sento com un pin-i-pon d'aquells blaus amb el cabell taronja. Tots en sèrie, iguals, seriosos, un al costat de l'altra indistingibles. 

Sona patètic però prefereixo allunyar-me jo.

Però llavors m'agrada perquè no m'he d'esforçar perquè ella també fa passets cap a mi, tot i que sé que tenen un altre sentit i significat i llavors...sant tornem-hi, torno al bucle. 

No em ralla gens perquè ja tinc prou amb haver de veure cada dia G. i la gilipolles de la seva amiga s.  que m'estan menjant per dintre. I haver d'aguantar l'actitud de tothom al voltant fent com si res, com si la vida és una font inesgotable d'alegria i companyerisme FALS, quan jo estic allà aguantant-me les ganes de plorar i sentint com se'm remouen les entranyes d'haver de compartir espai  amb persones que m'han fet tant de mal i totes les altres persones que no fan res i que estan fent-los la gara-gara que també em fan mal. 

I em fa moltíssim mal estar allà i no suporto la festa de comiat, ni el dinar de comiat, ni la foto de comiat, ni el regal de comiat perquè em sembla tot més fals que un puto JUDES. I estic a punt de vomitar mentre tothom fa veure que ens estimem tant i som tan bones companyes amb tota la merda que hi ha al darrere.

La meva psicòloga diu que sí que puc aguantar-ho però és que no puc ni vull. Només vull anar-me'n de vacances ja d'una puta vegada aviam si quan torni he canviat el xip per alguna mena de miracle dels guionistes i tot i que em repategi, puc passar de tot això i estar normal i feliç fent la meva feina que m'agrada i que tinc ganes de fer. 

I no vull sentir més frases falses i no vull que ningú em digui bon estiu i descansa i desconnecta i tot de frases prefabricades que no em diuen a mi, exactament igual que el primer estiu no volia sentir de la boca de G. 

El primer no, el segon perquè el primer estàvem absolutament encantades l'una amb l'altra i érem cul i merda. 

No suporto la felicitat, el bon rotllo, els riures i les converses disteses. No ho suporto, en sèrio, només vull fer la meva feina i que  tothom calli i em deixi en pau i faci com si no existeixo.

Si no existeixo per a G. no vull existir per ningú. 

I aquesta G. no és la que a mi m'agradava. Perquè la que jo vaig conèixer no era tan xupiguai ni estava al rovell de l'ou sent la més popu.

A mi m'agradava perquè estava al marge, li queia una mica malament a tothom i anava a la seva bola.

Però, com ja fa molt que vaig dir també, la G. que m'agrada a mi sembla que a ella no li agrada. Així que res. 

Només vull NO VEURE-LA ni sentir-la ni saber res d'ella només perquè no em faci més mal. 

Menteix

 Estic tan ferida que estar al costat de G. no augmenta el meu dolor...estic igual de putejada.

És com si ja m'he acostumat a esquivar-nos i no parlar-nos i ja no espero una altra cosa; ja no FAIG una altra cosa.

Em molesta la seva presència perquè només veig una mentida grossa. I no m'interessa escoltar mentides. 

Avui parlava en veu alta (ella) i no volia sentir el que deia. No vull saber el que no vol explicar-me A MI. 

Abans volia rampinyar qualsevol informació sobre ella, sobre la seva vida, això m'alimentava, encara que no m'ho digués a mi.

Ara és al contrari. No vull saber res si és que no m'ho vol dir a mi. No vull saber si ha d'anar a Vilanova o a la quinta forca. Que m'és igual. QUE M'IMPORTA UNA MERDA. 

I és que a més només penso...total, potser és mentida o està planificat dir-ho o deixar-ho de dir amb algun objectiu ocult.

La interessada soc jo, saps? I ara només penso en totes les seves estratègies que es veien moltíssim que servien per recuperar-me, perquè jo em posicionés on ella volia. 

Tot i que encara no sé què cony és el que volia de mi, ara penso que li devia interessar moltíssim perquè hi va dedicar molt de temps, molta perseverança i molt d'esforç.

Avui jo estava com "bé" i així com que no volia sentir-la; esquivant-la perquè és el que  volia. Però no sé si era perquè ja m'estic acostumant i s'està curant la ferida (perquè no sé, m'he llevat sentint-me com una puta merda) o perquè avui estava diferent, parlant en veu alta, dient coses (a mi no, clar) i fins i tot he vist que em mirava...

Però sembla mentida que pugui dir que res del que ella faci,  farà que jo canvii ja...per això estic tan i tan trista perquè he perdut algo en mi...

Estic profundíssimament dolguda i ferida per tot el mal que en realitat m'ha fet i per totes les mentides i les manipulacions i per, a sobre, no saber ben bé ni què putes li he fet. Perquè tot el que diu no té cap ni peus i menteix com una porca. 

Em fa molta pena per la persona que jo vaig conèixer i de la que em vaig enamorar. Que utilitzava els subterfugis per protegir-se i per fer les coses que li agradaven. 

Ara no l'entenc, no me la crec i em fa molta pena i continuo sentint que està enfadada amb la vida i que no està contenta.

Jo ho estaré. 

I ella no. 

Em fa molta pena.

Ja no vull res d'ella i em fa molta pena. 

Quan sentia que volia algo de mi i al final jo li donava (tot i que es veu que no ho volia...) em sentia bé. Em sentia important, no sé. 

Però ara ja no hi ha res que pugui donar-li, sento que l'abandono més que no pas que ella m'abandoni a mi. En tot cas, ja fa tant de temps que ja ni me'n recordo de quan em sentia sostinguda per ella (perquè potser a ella se li ha oblidat però ha passat). 

Començo a sentir que realment aquesta persona no és la que jo estimava.

Potser és es procés normal d'un trauma en decadència natural que no se pot resoldre (la cançó que sempre hi ha...). 

Ja no puc mirar aquesta G. i veure la meva G., l'he perdut per sempre, quina tristor...

La pròpia maldat

 He tornat a treballar. 

Estem sense mirar-nos a la cara ni sense dir-nos bon dia. 

Si hem de dir algo obligatori per la feina és "cordial" (odio aquesta paraula) però és un concurs aviam qui esquiva i ignora més a l'altra. 

Com ja vaig dir fa mooooolt temps, tot el temps indefinit des de que va començar a repudiar-me per sempre més que no sé quan va ser ni per què en concret....aquesta desproporció no deixa de ser una altra manera de no deixar-nos anar però jo què sé, així estem. 

Em sento TAN malvada.

Després de totes les coses horroroses que em va dir, sento que tots els seus mals son culpa meva. Així com intentava estimar-la, fer-li suport, estar al seu costat, cuidar-la...es veu que ho feia fatal perquè el que he aconseguit és tot lo contrari i sento que en realitat tot aquest temps ha estat malament per culpa meva. Sento que està malament amb l'altra gent per culpa meva. Sento que està malament a la seva feina per culpa meva i  que està malament a la seva vida en general per culpa meva. 

D'acord, dit així sona a aires de grandesa, segurament no soc tan important. Però com que no sé per què és, no sé exactament el que li ha fet tant de mal i el que l'ha incomodat tant i el que ja no  suporta i quina és ben bé aquesta "situació" que diu que fa massa que dura i que no ha buscat. 

Sí clar...jo tampoc he buscat això però hi som gràcies a totes dues, és el que no puc suportar no dir-li. Lo únic. 

Hi hem arribat per culpa de la meva obsessió, per culpa de voler interpretar coses tot el rato però això també és per culpa de dir les coses a mitges i de forma indirecta i per culpa de la seva negligència cap al nostre lligam fos quin fos. Simplement passo de tot i només penso en mi condueix aquí. Sí, noia. 

Suposo que ella no pensa que hagi fet res malament, i allà té la seva estimada que li recorda tot el rato que a la vida tu ets perfecte i el problema sempre son els altres. 

Jo penso que ho he fet tot malement. Jo només penso en com es gestiona la pròpia maldat.

I penso en com ella fent coses que aparentment son de bona persona m'ha fet tant de mal jo he fet el mateix.

Em menteix a la cara i me la crec. Em menteix sobre mi i el que ha fet amb mi i el que jo he fet i m'ho crec. M'ho crec emocionalment. 

Ella menteix. Qualsevol us ho dirà.

I no ho he descobert ara. Ja ho sabia des del principi de tot.

I això m'agradava.

No és que m'agradi que menteixi però m'agradava aquesta G. trapella que deia mentirijilles per protegir-se i que compartia amb mi la veritat i confiava en mi.

Però es veu que he traït la seva confianaça i ara ja no hi podem tornar perquè han passat massa coses. Son les seves paraules.

El problema és que no sé quines son aquestes coses. I quines no. 

Perquè algo hi havia d'haver de bo quan em tornava a reclamar que li fes cas quan deixava de fer-n'hi, encara que ella digui i mantingui que això mai ha passat.

Encara que digui el contrasentit de que va parar de fer-ho perquè no ho feia. Ella creu que jo li dic que em buscava com dient que volia lligar i no és per dir, però al principi sí que ho feia, aprofitava aquesta seducció per acostar-se a mi. 

Jo el que vull dir és que em venia a buscar com a persona, jo què sé per què, ella sabrà però com perquè jo continués allà pendent d'ella. 

No tinc cap dubte de que ho feia. Potser la que dubta de per què ho feia és ella, no ho sabrem mai. 

El cas és que, com deia al títol del post, pensar en la seva maldat em fa pensar en la meva pròpia maldat. 

Si puc pensar que ella creu que ho ha fet bé i m'està fent un mal que t'hi cagues, també puc pensar que jo penso que ho he fet bé i li he fet un mal que t'hi cagues. 

El problema és no parlar. El problema és no voler parlar. 

I ella no vol parlar perquè no vol arreglar res, mai ho ha volgut, només ha volgut parlar per defensar-se i dir que no ha fet res. 

Potser jo igual.

No és parlar per dir "com ho podem fer per estar millor?".

Ella no em vol a la seva vida.

No vol que existeixi aquest vincle (que existeix, em sap greu), només el vol aniquilar. 

Només vol que no existeixi.

I jo, tossuda, existeixo. 

He superat una setmana mig accidentada i una setmana sencera de 5 dies sense col·lapsar. 

Ja queda menys per acabar el curs.

Intento concentrar-me en altres coses però quan soc allà amb ella no puc. 

El focus està en ella, soc incapaç de treure'l d'allà. 

Ni que sigui per esquivar-la i ignorar-la (no sé si vaig guanyant el concurs).

Si és en aquest espai me'n vaig a l'altre. 

Si ve, me'n vaig.

Si passa, em desvio. 

I així tot el dia. 

Però el focus allà.

En ella.

Sempre.

Tot el rato. 

Jo i la meva maldat d'haver-la estimat tan malament que el que he fet ha estat torturar-la. 

Tot i que ella és una persona que menteix i jo no.

Tot i que em menteixi a la cara sobre les meves pròpies vivències i jo vaig, i me la crec. 

Perquè llavors penso que ella deu pensar que el que jo dic també és mentida i teatre.

Perquè li dic que m'agradava la seva atenció perquè és el que volia i ella ho interpreta com que anava amb ella per interès.

Quin és l'interès ocult si m'agrades tu i vull estar a prop teu perquè m'interesses tu? Si és que t'ho he dit clarament. Si no ho sabessis...ho podia dir més alt però no més clar. Vaja, i crec que tampoc tenia massa marge per dir-ho més alt...

Signat: la dolenta de la pel·lícula.

Ja m'és igual

 En principi tinc dues setmanes més de baixa.

La idea és tornar a la feina malgrat tot perquè per al meu procés de recuperació general (estic MOLT devastada) ho necessito. Necessito recuperar la rutina per situar-hi les coses. 

Em sento una mica millor, no tinc tanta ansietat però si connecto amb G.  em poso tristíssima.

Sí, hauré d'estar allà, com jo no volia, com em feia mal estar, veient-la però sense dir-li absolutament res. Ja no parlo del que faci ella, sinó del que faré jo.

Ni a ella, ni en general i que ella ho senti ni res. Hauré de ser un robot. Mira, potser puc aprendre d'ella...potser té raó amb que és l'única manera de sortir d'aquí.

Jo no crec que fos la única manera.

Ara penso que si ella no hagués actuat des de fa taaaaaant de temps només en funció d'aquesta història, no seria tan grossa i jo tampoc estaria aquí.

Em vols deixar en pau? Parlo amb la G. de fa un any, no sé, aproximadament. No cal que tot giri al voltant de que jo no em pensi el que no és.

Pots fer la  teva vida i ja em cuido jo del que penso i el que sento jo?

Potser jo li he fet mal, però i el mal que s'està fent ella mateixa només per negar i negar i negar i negar el que va passar o el que podria estar passant?

Penso en alguns episodis i em ve riure. M'agradaria confrontar-la a ella mateixa amb alguns dies que se m'acudeixen en plan...si tot això que dius és així, em pots dir quin sentit té la teva actitud AQUELL dia??? CAP!!!

Però ja m'és igual...en sèrio.

No és que no hi pensi, però la coletilla de "ja m'és igual" és real. 

M'és igual en el sentit de ja s'ha acabat i ja no pot anar enlloc més. 

Protegeixo els bons records que tinc perquè sé que la versió que defensa ara no sempre ha sigut veritat i ja està. Em quedo aquí i em curo. Em cuido. Em recupero en la meva tristor.

Estic seriosa. Estic "bé" però ara soc així. 

Envia missatges al grup de treball de la feina i quan penso en ella em fa PENA. Però no pena per mi, sinó pena d'ella. Però és com que ja no és cosa meva...ara ja...m'és igual.