Culpable

 Sí, em declaro culpable d'haver-la desitjat encara que ella no ho vulgui, culpable de voler beure'm la seva sang, ara he entès la lletra de la cançó dels Lax'n'busto...

Si això li ha fet mal soc maligna. 

És culpa meva, soc culpable, sí, per no haver posat fre a aquest desig...ehem...irrefrenable. 

Sempre he intentat que no l'agredís, de fet m'he apartat, m'he distanciat i he observat com reaccionava ella...

I em reclamava! Em demanava que tornés.

És clar que no explícitament i potser amb això n'hi hauria hagut d'haver prou (o com coi es conjugui el verb).

Però jo tampoc li he fet res explícitament maligne.

Ahir pensava...quant fa que no l'abraço?? Moltíssim. L'últim cop que recordo és el 21 de març. I em va abraçar ella a mi. 

No m'agrada el caire maligne que ha pres aquesta història. 

Sé que ens fem mal però no m'agrada per on va.

Per això em vull posicionar en l'amor.

L'estimo.

Això ho sé segur.

No vull jutjar-la, tenir-li ràbia ni rancúnia.

I per això me'n vaig.

Sí, una aaaaaaltra vegada. 

No m'agrada com s'està comportant. Ni amb mi ni amb res ni ningú.

No m'agrada el feedback que estic rebent de les altres persones sobre ella. 

Que no sé com pots, que mira com és, que no m'estranya, que no sé què li trobes...no puc més.

No vull sentir-ho més.

Vull aquest amor.

Vull preservar-lo.

I per això he d'allunyar-me i callar. 

L'estimo massa. I estimo massa aquest amor. 

Avui, en el meu xat "jo mateixa" m'ha sortit aquesta mena de carta de despedida del curs (almenys).

No prometo no dir-li res.

De fer m'alegro d'haver-li desbloquejat els storys i poder posar frases boniques no d'amor, sinó sobre l'amor i veure que les ha vist. 

Vull desbloquejar el canal de l'amor i lo únic que puc fer és sentir-lo, preservar-lo i protegir-lo. No sé si serveix d'alguna cosa però és el que vull fer i necessito fer.

La carta d'amor d'avui, l'amor s'ha manifesta en mi en aquests termes: 

"T'imagines que aquests dies així tontos que estem a casa de vacances quedéssim tot el rato? I aprofitéssim per explicar-nos tot el que no ens dona temps durant el curs? I m'expliquessis com has quedat amb el teu amant o com és de pesat estar a sobre pel teu marit ara que l'han operat de la mà. I com trobes a faltar la teva mare i com et remou quan veus el teu pare. I com et sents desconnectada durant i curs i que estàs de molt mal humor. I se't fa tot tan feixuc. I que no trobes la il·lusió en res.

I jo només vull escoltar-te, com en el teu sofà antic. Sense fer-hi res, només sent allà per a tu. Existint. Repeteixo: seria tan bonic. I no cal ni que ens fem petons ni res, només vull que ens mirem als ulls i hi siguem.

No hay nada que hacer solo hay que ser.

Vull escriure't aquesta carta d'amor que mai llegiràs. Avui la penjo (ho estic fent). Avui penjo la story que parla de les cartes  que diuen coses boniques. 

Avui torno a pensar en tu. Avui torna a ser veritat per a mi. Potser estic boja. Sí. Potser sí."

Maligna

Em sento TAN maligna.

És com si jo intentés fer les coses bé i intentés que tothom es sentís el màxim de bé possible (jo inclosa) però em dominés Satanàs sense jo ser-ne conscient i en realitat he estat sent una assetjadora manipuladora maligna egoista i obsessiva.  

En principi no he de veure G. ja fins l'1 de setembre. 

Penso que és tristíssim que haguem acabat un altre cop així de malament.

Però és que realment fa molt que estem malament.

Fa molt que ni em parla ni m'escolta i no sé, m'aferro com a una antiga il·lusió de que ens podríem comunicar i relacionar en el pla de l'amistat normal (ja no dic íntima ni profunda). 

Fa temps que no és que no em digui res, sinó que fins i tot m'amaga coses i deixa frases a mitges com si pensés: ui no, que és veritat que no pots saber res de la meva vida. Bueno, concretament que se n'anava de viatge a Cantàbria SÍ que ho havia de saber. Però res més. Així com coses del dia a dia son secretes.

No tinc ni idea de res del que fa, pensa, li preocupa o la il·lusiona, tot i que estigui cada dia amb ella i fins i tot haguem treballat de costat (és quan MENYS hem parlat).

Lo únic que sé és el que li fa ràbia (tot, bàsicament) i mandra (també tot).

El que deia fa uns dies...qui és aquesta persona? 

Penso en les converses que teníem al principi o fins i tot el primer curs, quan ella ja sabia tot el que sentia, quan jo SÍ que estava obsessionadíssima i la perseguia per abraçar-la...llavors no era assetjament, es veu, perquè quan parava em reclamava ràpidament. 

N'hi ha prou amb llegir els posts d'aquells temps.

Tinc proves i testimonis.

És clar que no puc actuar ara segons el que passava fa tres anys....

Ara és ara.

Si s'hagués comportat com ara des del començament, no hauríem arribat fins aquí. 

Hauria plorat (moltíssim) uns quants dies i després hauria girat full. 

He hagut de fer aquest procés no sé quantes vegades per culpa de que ella ha revertit la situació i no m'ha deixat allunyar-me quan jo ho necessitava (tot i que no ho volia, esclar).

I no m'ha deixat en forma de dir-me com es sentia, què li feia mal, què li feia por, preguntar-me i preocupar-se per les meves coses i fins i tot dir-me que aviam si quedàvem (no sé, després em diu que ella no és de quedar...no clar, amb mi no).

L'altre dia, ella i l'amiga xupiguaiíssimèrrima, van tornar a penjar la story de rigor perquè van quedar amb una antiga companya de feina de la qual es veu que també eren súuuuuuuuper amiguíssimes. De mi no, que quedi clar. 

G. fa una eternitat que no penja res a les xxss. Res.

Res de res.

Quan dic res és res. 

I LO ÚNIC interessant que li ha passat a la vida digne de ser compartit son coses que a mi em toquen els collons. La seva relació amb l'amiga xupiguai. Que son taaaan amigues i li fa taaaaant de suport. 

Lo únic que importa a la seva vida és l'antítesi de mi.

Digueu-me paranoica, però això és un fet. 

Jo no sé per què és. 

No sé si realment l'he fet sentir tan i tan malament i tan assetjada i perseguida.

No sé si realment està tan malament que ja és una persona totalment desconnectada de si mateixa.

No ho sé.

No en tinc ni idea.

Ja no sé res d'ella. Abans sabia com es sentia però ara no.

Però ara ja no m'interessa.

Només vull que em deixi estar.

Vull no tenir res a veure amb ella.

Ahir operaven el seu marit (sí, marit, sona molt raro) i no vaig poder evitar preguntar-li com havia anat perquè no sé per què, amb ella, les coses de salut em superen. Em va contestar com el xat gpt amb la informació requerida. 

No puc dir que no li diré res en tot l'estiu perquè la meva pregunta més aviat és: dir-li algo a qui? Si G. ja no hi és.

Desconnexió

 No hi ha cosa que suporti menys que parlar les coses i que al final torni a ser tot com abans.

Repetiria a G. la conversa que vam tenir per Nadal fil per randa i després la que vam tenir quan li vaig dir que si li passava algo amb mi, que no em parlava...perquè estem igual.

Tot el que li dic em contesta amb frases equivalents a "ah, vale" i ella no em diu absolutament res ni em pregunta res.

Avui era l'últim dia de feina de la meva Confessora (merda...) i ha sigut trist, emotiu, hem plorat, jo estava malament...i és com que tothom m'ha consolat o m'ha fet algun gest de complicitat excepte ella i l'amiga xupiguai, clar? Ni, jo què sé, tocar-te l'espatlla en plan...ai...veig que ho estàs passant malament.

Òbviament no era una obra de teatre perquè ningú em consolés, però aquesta desconnexió tan gran amb G. no la puc suportar. No puc, com si mai ens haguéssim conegut de res, com si mai haguéssim parlat de res, com si mai m'hagués explicat les seves intimitats (recordo a tothom qui ho vulgui sentir que qui va començar a explicar intimitats VA SER ELLA). Com si mai haguéssim estat connectades emocionalment com si mai haguéssim existit.

Un altre cop la puta negació. No puc. No puc. I  a sobre sé que això és una ferida que jo ja tinc i que estic travessant, la negació, la invalidació...ets una pava, una exagerada, etc. etc.  Però amb tu  no era així, amor, vam estar connectades molt de temps, no m'ho he inventat. Tinc proves i testimonis.  No necessito la validació externa, tinc la meva. Tinc aquest blog que explica les coses tal com van passar en el moment. HA PASSAT. 

M'agrada que cada vegada, per això, ella i l'amiga xupiguaiíssima siguin meeeeeeeés amigues i sobretot, només entre elles i ben replegadetes cap a dins, com més gent puguin excloure, sobretot si pot ser a mi, millor. 

Perquè després és com que podem parlar normal però que quedi clar que JO NO SOC. Amb mi no es pot fer cap selfie, no em pot preguntar per res de la meva vida...és que és tan forçat!!! Que m'explota el cervell...bueno, no...en realitat té una explicació: som com ex. 

Hem tallat. Desconnexió emocional extrema i màxima. 

En algun moment vaig i li dic algo mirant-la als ulls. No la odio. La miro amb amor. La miro però no la veig. 

Parlem de la calor, jo què sé...de que dorm malament i no sap per què però ja no ens podem involucrar l'una amb l'altra. Sobretot jo amb ella.

Abans m'explicava les seves coses, de cop em deia que es sentia malament i no sabia per què i després en parlàvem i m'escoltava, i no li molestava que "l'analitzés", no era una assetjadora, encara. 

I ara a sobre què faré sense la meva confessora allà? Buaaaa

Estic molt tova.

I entre això i que ja hem acabat la cantata amb V. i ha sigut MOLT bèstia el que ha passat emocionalment parlant també...és que no puc parar de plorar, sí, se m'ajunta tot....

Deixar anar

 Crec que G. s'ha convertit definitivament en el xat GPT o almenys així és com ha decidit mostrar-se'm.

Sento que, per fi, m'allunyo i no em ve a buscar. 

Potser és una mostra de respecte cap a mi, no sé.

No sento ràbia ni rancúnia, només ganes de poder deixar anar del tot i alhora una pena immensa.

Perquè no, no soc una assetjadora, tot això ho hem construït entre les dues encara que no ens haguem comportat igual i no haguem sentit el mateix, cadascuna tenia el seu paper. 

El meu era mostrar-li el meu amor, el seu era reclamar-me quan no ho feia. 

Però s'ha acabat. S'ha d'acabar.

Avui és dia 29, avui ha afegit una estrelleta més però avui no li diré res ja. 

Espero que la meva absència li reporti més beneficis que la meva presència. Més pau i més felicitat. 

Prou de coses silenciades i a mig dir.

Jo necessito viure en veu alta, ara.

I sento que no tinc res a oferir-li ara que només és la seva ràbia sortint-li per tots els porus en forma de mala llet, cansament i distància. 

L'altra companya de feina que també deia que no la reconeixia va parlar amb ella i G. li va dir lo de sempre: que està cansada i sobrepassada. 

El que no s'adona és que està permanentment així.

És la seva decisió viure així la vida, jo ja li he ofert el que tinc, no puc fer-hi més.

Ens quedem permanentment en la fase de parlar-li a la paret, doncs d'acord. No m'interessa.

Jo vull parlar-te a tu, amor, però no et veig.

I tothom diu que és que ets així, fins i tot li han dit a la companya de feina aquesta que ha parlat amb ella, que es tregui la vena dels ulls (a mi també m'ho diuen) i que G. és així. Així com es comporta ara.

Però nosaltres l'hem vista, l'hem coneguda, sabem que no ÉS així. Tot i que efectivament així és com decideix mostrar-se i comportar-se.

És la seva decisió.

La respecto.

No tinc rancúnia ni ràbia.

M'aparto.

Me'n vaig. De debò, com ja he intentat moltes vegades.

Si em deixa...no és que necessiti el seu permís, però, no sé com explicar el sentit de "deixar-me" que vull dir. 

Ens hem de deixar anar alhora perquè si no el vincle continua. 

Ja li vaig dir.

Faig la meva part.

I si ella fa la seva ho aconseguirem. 

Paranoia

 Storytelling (explicar-ho,vaja) de l'activació de totes les meves paranoies: 

L'altre dia, el dia 19, feia 3 anys que vaig somiar amb G. per primer cop i per tant que va començar tot...diguéssim.

I jo a les de la feina (a ella no) els hi deia: avui faig 3 anys. Mira...una cosa com una altra...la tonteria del dia perquè és que tampoc tenia més.

Total, que també li vaig dir a l'amiga xupiguai.

Quan vaig sortir se'm va acudir dibuixar un 3 al parabrisa del cotxe de G. amb la mala sort que quan elles van plegar ho van veure alhora. Dic mala sort perquè si ho hagués vist G. sola simplement no hagués dit ni fet res, jo crec. I segurament ja sap que la única friki que li posa coses al vidre del cotxe soc jo. No veig que passés res l'any passat quan li dibuixava cors i no els esborrava.

Al dia següent ve (l'amiga xupiguaíssima) i em diu: tu vas dibuixar un 3? 

I jo rient: sí. Perquè la reacció  de tothom a qui li dic és riure i dir-me...que pava.

Menys la seva perquè es veu que ella té la missió en aquest món de dir-me la veritat (no sé qui li ha demanat, però bueno). 

Doncs em diu que això és ASSETJAMENT.

I que si a ella li fes "un tio"...clar, ara resulta que en aquesta història soc UN TIO.

Li vaig dir que jo no rebo cap mena de feedback per part seva i que no puc saber si li molesta (l'amiga xupiguai diu que a ella li molestaria i que pel que ella coneix a G....i tant...la coneix super bé...que fàcil és fer-se la normativa...què opinaria de que TINGUI UN AMANT??? Taaaaaan bé que la coneix??)...doncs que pel que ella CONEIX a G., que també li molesta segur.

I em va començar a dir que ella (l'a. xg.) "sap coses" i que clar, que quan G. ha intentat ser més "tajanate" amb mi, jo m'he enfadat. Clar, això serà el que li ha dit ella per justificar-se.

Uh, m'agrada aquest nou relat que OBVIA totalment els cops que JO he intentat ser tajante i m'he intentat allunyar de bon rotllo i ELLA m'ha perseguit (confirmat amb les seves paraules). 

Parar-me els peus era tan fàcil com NO FER RES, cosa que se li dona molt bé, d'altra banda. Li he donat mil milions d'oportunitats que no ha agafat.

Clar, molt bonic  mirar-se la història relatant només el que a tu t'interessa perquè la resta no ha passat o no m'ha d'haver afectat perquè es veu que pel fet de que elles vulguin ser un robot,  jo també ho he de ser.

Un altre cop la puta negació i invisibilització.

I estic totalment en PARANOIA pensant  que SÍ l'he estat assetjant tot aquest temps, que està malament per culpa meva, que em té por i que no sap com dir-me que no i treure-se'm de sobre, que no comparteix res a les xarxes socials per culpa meva, i un llarg etc.

Ahir sí, li vaig fer mala cara i vaig marxar sense dir-li res i no, no em va dir res quan vam marxar perquè estava molt enfadada i juro que no li hauria contestat res.

Com que ja se li veu el llautó en la seves estratègies per "recuperar-me" no sé per què...per poder continuar odiant-me? Doncs com que ja l'he descobert, ja no ho fa. Au. Doncs millor.

Estem malament.

Estem malament amb G. i sabeu que no ho suporto, que no puc estar així.

Però no vull parlar amb ella perquè en realitat tampoc m'ha dit res i lo únic que m'ha demanat és que no li crei conflictes, doncs molt bé. 

Lo únic que faig és allunyar-me, amb tota la pena del meu cor.

Perquè la trobo a faltar a rabiar i no sé qui és aquesta persona (i no soc la única que ho penso).

Ahir estava INCÒMODA amb ella, i tampoc estava passant res...estava malament, és molt raro per mi sentir-me així.

Sincerament, no sé com acabarem els dies que queden però la meva sensació és de...aviam, no sé com posar l'emoticona...però vaja que DIT DEL MIG AIXECAT. 

De: si tan perfectes sou vosaltres dues i ningú més doncs quedeu-vos soles i aïllades i passeu-vos-ho bé odiant-me i criticant la meva manera de ser (sí, filles, soc així d'intensa i m'agrada expressar els meus sentiments, digueu-me rara), que així encara quedeu millor perquè tot lo dolent que jo faig VOSALTRES NO i així encara sou més bones.

Vosaltres dues juntetes i soles i BEN aïlladetes, que segur que estareu super bé (noteu el to de ràbia, oi?)

I...ah!

Diumenge passat vaig cantar (va ser espatarrant...en sèrio, no ho supero), i per la part que ens interessa en aquest blog, va ser al poble de G., amb la seva roba i havent-li dit que em faria il·lusió que vingués a veure'm. 

Ja comptava que no vindria (ni m'ho podia imaginar).

Però no només no va venir sinó que ni tan sols em va preguntar com havia anat ni tan sols quan li vaig dir "ostres, ahir que havia de cantar, justament, em vaig llevar amb mal de gola", posant-li fàcil, jo què sé. 

Ja sé que la seva excusa és que s'oblida però no s'oblida que l'amiga xupiguai va anar a la casa rural (vamos, un planazo...) i li pregunta i li ensenya fotos i vol saber tothom qui hi va anar. D'això no.

Ai l'amnesia selectiva. 

Ni em va preguntar ni em preguntarà.

Té vergonya? Està avergonyida del seu comportament? Potser sí.

Si l'estratègia és ser desagradable fins que em cansi està funcionant. 

Molt bé amiga xupiguai, no sé per què volies aconseguir això (potser per restablir l'ordre natural de les coses i que tot sigui correcte i com tu consideres, ja que tens la veritat única i absoluta), molt bé G. suposo que encaixar en el que ella espera de tu et reporta molta felicitat...

Ho esteu aconseguint.

Ara.

Jo no pararé de ser com soc.

Potser no amb vosaltres, ja que no més tinc ganes d'allunyar-me, però no penseu que em perdreu de vista tan fàcilment o que em fareu canviar de manera de ser. 

P.S. perdó per aquest post tan caòtic que no paro de refer

Prou ja, guionistes

 Estimats guionistes

Us agraeixo molt tot el que esteu fent per mi però...podria arribar amb G. a un punt REAL de pau???

O sigui.

Ara estem treballant de costat.

Estem prou bé.

Jo sento que estic deixant anar, em sento com més distanciada i alhora quan estem juntes m'agrada la seva companyia, estic tranquil·la, parlem d'algunes coses i tot és com bastant natural.

És necessari que aquest estiu vagi a un ditxós torneig del seu fill A ON VIU EL SEU AMANT???

És que en sèrio...

Ara m'he d'estar menjant l'olla amb si el veurà o no? Amb si li dic alguna cosa i li pregunto o no?

Ja sé que la opció més sensata és fer el que diu la meva amiga E., no dir-li res i que faci el que li roti. 

Però alhora em fa tanta ràbia!! Em remou tant!

I és com que em distancia d'ella (sí, que faci el que li roti) però alhora la seva companyia, atenció i complicitat em continua confortant i fent-me sentir BÉ.

El meu pensament racional encara pensa: què més dona quants amants tingui?? Això no canvia res entre vosaltres. I és veritat. Què canvia? RES.

Jo, canvio. 

Em segueix fent molt de mal que ell li importi prou com per moure el cul i jo no. Que "per mi" no mogui ni un dit.

Però és que clar...si és que jo no li interesso!!

També em sembla una mica sospitoses les maneres de dir-me les coses, potser perquè té por que salti o jo què sé.

Però aquest matí li he preguntat que què tal i m'ha fet un posat com de "pffffff", que li dic, de conya : super bé, no? 

Era com el seu abatiment habitual de estic molt cansada, vull que sigui cap de setmana (i som dilluns) i necessito vacances. 

Discurset que per altra banda tothom té.

I jo avui també estava cansadíssima i tenia molta son. 

Però llavors, quan hem estat l'amiga xupiguai i jo allà presents totes tres ha decidit explicar-nos que estava super contenta i de subidón perquè aquest cap de setmana havien sabut que es confirmava el viatge aquest dels collons.

Menys mal que és a l'agost i espero no estar pensant en ella (aquesta és la diferència amb fa dos anys). 

Quan ha dit on era exactament (és com a un poble, diguéssim) m'he quedat amb cara de poker. O sigui. No fan tornejos a una altra banda del món? M'he quedat com enfadada, com decebuda, no amb ella ben bé...perquè a la fi, el que deia: tot això no té res a veure amb mi. 

Però estic com esgotada de tot això. El que deia al principi del mail: prou ja, va, en sèrio. 

I en canvi després hem estat com tan bé que fins i tot s'acostava a mi sense sentit, com fa de vegades, així, corporalment. Suposo que deu ser casual i no deu ser res i l'altra gent també ho fa però en ella ho veig perquè m'hi fixo i me la miro tota l'estona. 

I jo no puc evitar flirtejar quan la tinc tan a prop perquè és com que el meu cos actua sol. Perquè vaig a dir una paraula que no em surt i li toco un dit i deixo el meu dit allà més rato de lo normal. 

Perquè es posa a mirar la mateixa pissarra que estava mirant jo molt a prop (sense massa sentit, la veritat) i dic no sé què i recolzo el cap a la seva espatlla. 

Però no ho vull, en realitat el que vull és allunyar-me i oblidar-la però si m'aneu removent així és molt difícil.

Una de les proves que m'estic allunyant i distanciant és que tinc feelings amb altres persones.

Començant per V. (avui hem parlat per instagram -res, 2 frases-) i demà ens veiem...aix...espero que parlem després de l'assaig...

Però continuant per una altra persona que de moment no té inicial perquè potser la cosa es queda aquí però sento com un interès en mi per part seva (no sexual) i quan hi parlo se'm posa la mirada diferent, tot i que no sento que m'agradi. 

Sento el seu interès més que el meu. 

No sé què vaig dir d'una amant que tenia i tope interessada ui, m'ho has d'explicar això! I jo...ah sí? Però si no hem parlat quasi de res (bé, això no li vaig dir però ho vaig pensar). 

Em va agradar el simple fet de en aquell moment notar tot això. Sense cap mena de transcendència ni sentit. 

Només allà, en aquell moment, sentir com se'm desperta alguna cosa perquè sento el seu interès en mi.

Mira, podem afegir aquest altre anti-ligue a la meva llista. 

A veure demà com està la senyora G. 

Em fa molta mandra.

I alhora, estem com millor que mai....i això em dona la força per seguir passant d'ella. 

Que raro tot. 

Deessa

 No sé si és perquè a partir de demà i fins el dia 30 treballarem de costat però G. està molt rara.

Avui hem tingut unes converses...que era jo qui li deia que no em parlés de coses profundes, que després m'esvero.

Què em deia? És que com que passo d'ella...ni me'n recordo.

Però amb les seves frases a mitges...al final li he dit...el dia que ho diguis tot! I em diu...arribarà aquest dia? I li dic...jo hi vull ser.

Ah, sí. M'ha dit que cadascú tenia EL SEU ROL. I dic...doncs et pots sortir del teu rol, eh?

No sé...amb això i altres coses i coses que sé i que intueixo, m'ha fet la sensació com si actua fent el que s'espera d'ella. Em recorda a la meva jo molt i molt complaent i rabiosa que fa el que li diuen només per demostrar que estan equivocats. Amb la ràbia i el ressentiment que això comporta.

També m'ha fet la sensació que té una ràbia i un ressentiment (bueno, ja ho sabia, també) que no se'ls aguanta. Lo millor és la segona part de la frase. Que no s'ho aguanti més, per deu!! Que digui el nom del porc, que deixi de viure posseïda per la ràbia! Que sigui ella mateixa!!

Avui ho veia tan a prop...ha compartit tantes coses en un dia, en un moment...em sentia com si fóssim unes altres persones, com si de cop haguéssim despertat a Matrix...o algo així en plan...hola? Quina realitat estem vivint?

Jo he de reconèixer que estic molt diferent entre V. i el procés que m'està fent viure conèixer aquesta persona i tot el seu missatge. 

No sé...però era començar a parlar amb G. i sentir que no podia parar...com si vas per una pista de muntanya i de cop veus un corriol que abans no veies i mires i...és un camí!! 

Vull anar-hi, vull mirar on porta, vull, com la cançó de la lady Gaga. I want your ugly, I want your desease...

Ara li he enviat una cosa de la feina (al vespre) i un catxondeo ella sola enviant-me missatges! O sigui, jo li contestava però penso...hola? Ets la mateixa que no em contesta?

Estic tan tranquil·la, eh, però potser precisament per això no entenc res.

Bé, deu ser protocolari i ara deu tocar això per alguna raó que se m'escapa.

Com que no fa el que vol sinó el que s'espera d'ella, se suposa i toca...doncs ara deu tocar això. Per mi millor que m'escrigui  missatges, no sé, a bodes em convida...

Un dia ja vam tenir una conversa el curs passat en què li vaig dir "t'has de deixar anar!", jo estava com molt encesa aquell dia, crec que és el dia que vaig anar a casa seva a parlar-hi, que ella estava fatal. Quan li vaig dir que l'estimava molt. Quan li vaig dir si l'anava a veure després i que em podia dir que no sense problemes però que també em podia dir que sí. I no va a arribar a dir-me que sí, vaig haver d'insistir. Simplement, com sempre, es va deixar. Va, dona'm l'adreça. I me la va donar. És lo més aprop del sí que vam estar. I després em va dir l'hora i després me la va canviar. Però tampoc va arribar a dir-me sí, vull que vinguis ni res...no fos cas!

I li vaig dir t'has de deixar anar, com deia, i em va dir "però és que si em deixo anar..." no sé com continuava la frase...però vol dir que sap què és deixar-se anar, sap què és el que vol deixar anar, sap què és el que vol fer però té massa por del que podria passar...

I no estic volent dir que tingui res a veure amb mi, res més lluny de la meva intenció, jo que ara soc una ciutadana de segona categoria que mai seré com la seva amiga xupiguai, tan perfecta i correcta, ella. 

Efectivament mai seré com ella ni ganes ni ocuparé el seu lloc perquè el que vull és ocupar el meu, de lloc. 

Ja sé que ja ho he dit però ho repeteixo perquè soc una deessa.

Avui m'ho han dit. És que ets una deessa.

Doncs sí.