I més cafè

 Aquesta setmana sembla que ja podem tornar a parlar i dirigir-nos la paraula, està bé perquè es crea un entorn més civilitzat però la veritat és que segueix regnant una fredor immensa. 

Dimecres va entrar i una companya li va fer una abraçada i després G. es va quedar allà quieta i jo també la vaig abraçar "jo també vull ", li vaig dir i ho va repetir com amb mig somriure com dient...quines ocurrències que tens. 

Avui he tornat a fer el meu cafè de la calma i tranquil·litat setmanal que necessito per fer reset en el meu cervell i he tornat a escriure coses que després em sorprenen a mi mateixa. Hi ha molts temes barrejats, suposo que aquesta és la gràcia de l'escriptura lliure aquesta...

Primer m'he imaginat estant enamorada d'una altra persona que no fos G. i llavors ha començat la cascada...

"És que no em puc imaginar ningú que m'agradi més que tu, saps? Aquest és el problema, seré vídua per sempre més?

Ningú té la teva pell blanquíssima, ningú amb les teves corbes toves, ningú que m'agradi tant, en sèrio, la teva olor, la teva veu que ara em fa ràbia i el teu nas de patata que es mou quan parles i les teves dues dents del davant que surten una miqueta mossegant el llavi de baix...

No vull ningú més, ho entens?

Ningú amb la forma del teu cabell, és que adoro fins i tot la forma en què et neix i la forma del teu crani quan et fas una cua, visió que sempre m'emociona, aquesta forma de cap i de cabell...

Per què no ets tu? I per què alhora estimo aquesta tu espantada que no és tu? Idolatrant a una altra persona davant meu com a signe inequívoc de que t'estàs guardant alguna cosa...I feel you are hiding your love (sempre hi ha una cançó)...perquè et fa por, perquè et faig por, perquè et fa por fer-me mal por, por, por, por...tot està ple de por i jo no en tinc.

I ella no et fa por, com va a fer-te por una persona tan neutra i plana que gairebé no és ni humana...I en canvi és així com vols viure. Que tot vagi bé i no passi res. Caballo cabezota...(sempre hi ha una frase de pel·lícula, també).

La mateixa armadura que t'impedeix ferir-te t'impedeix emocionar-te, estimar i ser feliç però no puc fer-hi res perquè no és la meva vida.

No puc ni estar al teu costat perquè em bull la sang.

No puc ni esperar-te perquè la vida és ara. 

Només  puc estimar altres persones en comptes de a tu. Succedani.

A tu que no ets tu. 

Sempre reclamant...vaig escollir la opció correcta, oi? 

No he de voler que surtis d'aquí, però tampoc puc dir-te que sí.

La teva impossibilitat d'equivocar-te...t'entenc massa perquè he estat aquí molt de temps. Però, saps? Equivocar-se és fantàstic perquè vol dir que has decidit, que has triat i que segurament has après alguna  cosa.

Defensar aferrissadament la teva opció et deixa sense possibilitat de créixer, amor. 

Però, un altre cop, no puc fer-hi res. Acceptar-ho. Estàs aquí. Et passa això.

Recordo quan et consolava: ho estàs fent super bé, et deia...i m'abraçaves...i sanglotaves.

És tan bonic el teu plor, tan autèntic...em surt tan natural sostenir-lo...que ho odies. D'acord.

'Vaig fer bé de tenir només un fill, oi?' Tot i que en volies més.

'Vaig fer bé de posar-lo a l'habitació de bebé, oi?' Tot i que  després vas col·lapsar.

Sempre has anat contra la teva naturalesa.

'No em vull aferrar als meus pares per no trobar-los a faltar quan no hi siguin' Clar...igual que a mi.

No suporto que m'estimis tant i no ho sàpigues, tenim alguna cosa l'una per a l'altra i ens l'estem perdent, és que no m'estranya que em bulli la sang!! És horrorós.

Si almenys no et veiés...no sé, suposo que seria més fàcil fer veure que no està passant això. Vaja, és que no estaria passant.

Jo vull que m'estimis, no que estiguis valorant si és correcte que m'estimis o no"

Cafè

 Tothom qui em conegui sabrà que m'agrada llevar-me i anar a prendre el cafè.

És com que m'il·lumina la ment, entro com en un estat diferent del pensament i m'aclareixo.

I a vegades escric coses que després penso...ah sí?

Una mica és el que m'ha passat avui. 

Pensant en G., com no, he escrit això. 

"El teu dolor plana sobre meu i m'ofega, em demana a crits ajuda que no accepta, que no vol  i rebutja ferotgement. 

El teu dolor ens està destruint a totes, i mentrestant et sostenim. 

I mentrestant tu  poses els ulls en una persona que et permet dir en veu alta que necessites amor. Potser és bo. 

Potser no resistim sense aquesta vàlvula d'escapament. 

Potser sistèmicament és necessari que et recolzis en ella, que m'ataquis, que em substitueixis per ella tota l'estona dins el meu cap. 

Que faci de persona centrada i arrelada i que, com un aspersor va escampant que no passa res i que tot és normal.

Però no ho és, amor, i per  alguna raó alguna cosa dins meu no pot deixar-te anar. 

Potser estimo una persona INEXISTENT atrapada en un món de ràbia, mal humor i convencions socials que no van amb ella. 

Potser és això, però no entenc com puc dir que t'estimo i estar intentant que deixis de ser com estàs triant mostrar-te. Ja no sé com ets sense aquesta pàtina de ràbia i mal humor.

No sé com és la meva amor en harmonia amb el món, la que no està enfadada ni contrariada, t'estàs difuminant, no et puc veure. 

No entenc. Si et tracto com que m'importes sembla que t'agrada i et relaxa però després t'encarregues de deixar-me clar que no soc res per a tu i sobretot, deixar-li clar a la resta..."

És que no entenc encara què és el que va passar ahir i fins quan hauré d'aguantar-ho.

I en realitat ni tan sols entenc què té a veure amb mi. 

No puc pensar amb claredat.

Necessito més cafè.

Abraçada per watsap

 Avui G. literalment s'ha TIRAT als braços de l'amigaxupiguai quan l'ha vist pel passadís, que ella mateixa s'ha quedat flipant com dient a aquesta què li agafa. A abraçar-la. 

No té cap sentit.

Jo me n'he anat un rato a fora a plorar i després he tornat com he pogut. 

No puc entendre aquestes mostres d'efusivitat sense context i totalment fora de lloc que tothom ho veu i arrufa el nas.

A mi em fa por pensar que tothom la odii per culpa meva.

M'agradaria desaparèixer i que pogués estar a la seva feina sense mi fent la seva obra de teatre i el seu paper inventat amb el seu personatge social que ella vulgui, qui soc jo per impedir-li fer-ho?

Després he parlat amb G. 

Li he dit: et puc fer una abraçada, també? O només te la puc enviar per watsap?

I li he dit que quan li pregunto em contesti.

Com sempre, m'ha dit que contesta quan pugui i quan tingui ganes perquè és que no té ganes i que fins i tot la truquen i no contesta. 

Jo li he dit que precisament no sé si és que està tan malament que no em pot ni contestar o què coi passa (un discurs una mica de mare...). 

Després d'haver parlat i haver-nos abraçat a la vida real (i no per watsap) hem pogut tornar a parlar com persones civilitzades.

Tinc la sensació que s'ha sentit estimada.

Com si al seu cor, desconnectat del seu ésser, li ha agradat el que li he dit. 

Però jo què sé, potser no. 

Perquè després em parlava com amb més confiança. Em parlava, bàsicament. Em dirigia la paraula, em mirava a la cara perquè jo m'hi pogués comunicar si volia, no evitava tot el rato la ocasió i em feia expressions facials, fins i tot algun somriure. Clar que jo també he canviat l'actitud un cop li he dit com em sentia. 

Sincerament, no sé què coi hem de fer. 

 Està un altre cop molt insuportable, fins i tot la ex-directora li ha dit que tranquilita. Està molt enfadada, ho sé però això no li dona dret a tractar com el cul  a les persones que l'estimem. Excepte a la seva súperamiga, clar. A ella sí. A ella i a ningú més i que ho sàpiga tothom. 

Ja no sé quines voltes més donar al meu cervell per poder trobar un raig de llum per a que pugui estar bé.

Lo guai és que ara prioritzo estar bé jo. Guai. Bé. 

Però també vull que ella estigui bé i no puc veure-ho. Quan ha estat bé? Com està bé?? És que no ho entenc! 

Què li pot aportar un mínim benestar mentre la vida la puteja?? En tot cas, res que vingui de mi, això està clar. Ni tan sols la meva absència. 

Només la seva amiga super guaiíssima, llum de la seva vida, pilar de la seva existència, nord de la seva brúixula i sentit de la seva vida. 

Quina sort que tingui una amiga tan amiguíssima, ho hauria d'agrair jo i tot. 

No dic que vull que estigui bé? Doncs per què em REPATEJA d'aquesta manera que estigui "bé" amb una altra persona?? És el que ella vol, no? Aquesta relació superficial i fingida però amb aquesta mena de lleialtat que dona el fet que pensin que totes estem contra elles i només entre elles dos s'entenen i s'estimen. 

És el que vol.

És la seva vida, ho hauria de poder respectar si l'estimo tal com dic...

No em dona la gana

 Ahir era l'aniversari de G.

Havíem planejat (juntament amb una altra companya, uf) fer una celebració conjunta dels aniversaris ahir, el dia del seu, diguéssim. 

Per una cosa de la feina, en teoria ahir no dinàvem juntes. L'altra companya i jo dinàvem primer i ella havia de dinar després. 

I jo li vaig anar a dir que si canviàvem el dia de la celebració per estar totes 3 i em va dir que val...però no, no : fem-ho demà igualment, és igual, deia. 

I jo primer vaig dir val i com que trigo a reaccionar, quan vaig tornar a passar li vaig dir bueno, a mi no m'és igual celebrar el teu aniversari sense tu. 

I diu bueno, però estaré present, és igual, és igual, anava dient.

I vaig marxar dient vale, però a mi no m'és igual. 

Em vaig sentir molt satisfeta d'haver-li dit.

Però ahir, oh, guionistes! 

A mig matí la van trucar perquè van portar el seu pare a urgències i està ingressat (💔).

Quan vaig saber que havia marxat corrents deixant les sabates tirades al vestidor al més pur estil ventafocs li vaig enviar un missatge preguntant-li si estava bé. Eren les 11 del matí. 

Vaig estar patint, tot i que ja suposava que era algo del seu pare -i després m'ho van confirmar-, no sabia res.

No em va contestar.

Fins que a les 10 de la nit li vaig tornar a escriure: estic amoïnada, li vaig dir.

I em va dir "em pensava que sabries algo" i em va dir això, que l'havien ingressat i que tal i qual.

Li vaig dir bona nit i em va dir bona nit.

Estava patint. Estava amoïnada. I, novament olé jo, li vaig dir. 

I avui he tornat a preguntar-li com estava. Que es foti.

Com ja li vaig dir fa molt temps amb la seva mare, en aquest cas el pare, pobre home clar que m'importa com estigui, però a mi el que m'importa és com està ella. 

I no, no puc deixar de preocupar-me'n. No em dona la gana.

Li he preguntat com estava ella. Com estàs?

La resposta m'ha trencat el cor però aquesta vegada no per freda i distant i de despreci sinó perquè m'ha contestat amb el seu "bueno..." que vol dir que esta fatal.

Només li he enviat la icona de l'abraçada. 

Em mantinc en l'amor i la distància.

Això és l'amor.

I a la feina segueixo amb la distància perquè l'amiga xupiguai amb qui no parlo NI UNA PARAULA de G. ja s'ha encarregat de fer-me saber que clar que ella sí que sabia que avui no venia perquè clar, això no ho ha dit però va en el tonito, ella SÍ que és amiga seva i no jo que soc de segona categoria. 

Doncs des de segona categoria em continua important el que li passi, ja estic acostumada, que soc perica.

Enyor

 Vull parlar de tu i no puc.

Perquè no puc mirar-te, no puc parlar-te ni em vols dir res. 

Perquè no puc estar al teu costat de cap manera.

Se'm parteix l'ànima de sentir algunes companyes parlant d'ella, dient que ella (i algunes altres persones) està aquí com podria estar a qualsevol altre lloc i que mai arribarà a connectar. Que ella és així i sempre serà així i mai sortirà d'aquí. 

On és la meva G. que em va explicar que es sentia buida i que la vida li semblava un muermo? On és aquella il·lusió que perseguies i que no trobaves?

Ja no la busques, amor? Que se n'ha fet de tot allò?

No és veritat que sempre has sigut així. Si "fossis" així no t'angoixaria ser així. 

On és la nostra complicitat i confiança?

Per què el meu amor et sembla que t'espia i et jutja? 

Val, sí, no nego que t'he espiat però ho he fet quan no em deixaves accedir a tu d'una altra manera. 

Estava tan bé fa 2 anys quan no et feia cas i tu sí que me'n feies a mi i tu mateixa em consolaves del teu propi desamor...per què no ens vam quedar allà? Què va passar?

Què ens ha passat des de llavors? Què hem fet tan malament?

Suposo que estic descobrint la sopa d'all però mai havia sentit una pena tan gran d'haver-me d'allunyar d'algú que estimo i estimo i estimo. I a sobre veient-la, tenint-la allà.

Li dic que quasi se m'espatlla el cotxe i no tinc ni la més remota esperança que em pregunti res a la tarda.

"No m'importa una merda el que em dius" em vas dir el nadal passat "és que me n'oblido". 

Sí que t'importa una merda, carinyo. T'importa una merda. 

I a mi m'importa massa tot el que tu em puguis dir. 

Però ara estic posseïda per l'esperit de la ràbia i no puc ni escoltar el que dius a les altres persones. 

Quan s'ajunten ella i l'amiga xupiguai haig de FUGIR. El meu cos se sent en perill. Aquí fan mal, fuig, surt d'aquí!

M'han fet molt de mal totes dues. Per molt mesquina que sigui l'altra, G. ho ha consentit i s'hi ha parapetat. I ja li ha anat bé per allunyar-se de mi. 

I tampoc parla amb ningú de res. Almenys a la feina.

Però en realitat tant és, no? 

Si està bé. Si està com sempre. Si ella és així.

Llavors què dic?

Suposo que si no la veiés l'oblidaria i punt però aquesta no és la realitat. 

Puc sentir-me un altre cop vídua i condemnada a somiar amb ella cada nit? 

Però ara més aviat són malsons perquè la veig allà de lluny i no la puc atènyer. Ben bé com un somni, que no saps per què però no pots avançar i no pots tocar el que tens davant dels nassos. Així és. 

Quan em sentia així fa dos anys els somnis eren tan bonics que fins i tot em queixava de que fossin reals perquè no em deixaven continuar amb el meu projecte d'oblidar-la. 

Què coi passa ara?

G., amor, vull tornar amb tu. Vull que ens tornem a mirar als ulls i a somriure'ns i a preguntar-nos i preocupar-nos l'una per l'altra. 

No, no era mentida.

No era només per recuperar-me.

Era sincer.

I no sé què coi va passar. 

Fins demà, reina.

Continuo intentant estar en l'amor i la distància...però crec que no me n'estic sortint massa bé. 

On ets?

 Pffffff

No em vull creure que estiguem així.

És que no sé ni què dir ni què pensar ni què sentir a part de ràbia, ràbia i més ràbia. 

No sé com aguantaré els dies sencers en aquest ambient. 

Entenc que la primera que l'empitjora soc jo però és que tampoc sé què fer.

Què li he de dir a una persona que estimo i que em contesta amb aquesta hostilitat i aquesta ràbia? No aniré a explicar-li coses en plan: ei tia! És que no té cap sentit...

Sento que parla "alegrement" amb altres persones i tinc atacs de ràbia tan forts que he de marxar a respirar, no puc estar allà com si res, no puc, és que no puc, és superior a mi. 

No ho faig volent, és que no puc fer una altra cosa.

Quan parlem de la feina no ens entenem, ella només està posicionada en la por i amb una actitud de merda davant de tot, a la defensiva màxima (no amb mi, sinó en general) com volent demostrar...pffff...és que no sé ni què, no sé ni quina merda. 

I no m'hi puc acostar per cap banda. 

Potser ja és això, clar, jo què sé, deu ser el que vol, que no m'hi acosti. El que deia l'any passat: doncs ho està aconseguint. 

La meva amigui ex-directora, que també està molt tova, manté com el bon rotllo i la complicitat amb ella, em relaxa i m'agrada quan ho veig perquè sé que ho fa des de l'amor. I l'estima a ella i m'estima a mi i em reconforta, sort que ha tornat.

Trobo molt a faltar la meva Confessora tot i que li envio missatges i em continua fent suport i em sento molt estimada per ella i jo també l'estimo molt. 

Però es clar, a qui trobo a faltar a rabiar i des de ja fa tant de temps que ni recordo què és el que trobo a faltar ben bé, és la meva G. 

On ets, amor?

Suposo que aquest sentiment és normal quan "trenques" amb algú. Ja sé que nosaltres mai hem sortit però en canvi si que hem trencat i ara és com si fossim ex.

Tinc la sensació que mai més podrem tornar a algo bonic i això em trenca el cor que no us ho podeu imaginar.

Vaig a dormir i a llegir històries d'amor d'altres persones que em recordin que existeix. 

Ja ni tan sols em consola pensar que la veuré perquè és pitjor. No vull veure-la, no vull estar en el mateix espai que ella ni amb altres persones ni amb AQUESTES altres persones. 

Em vull trobar G. pel carrer d'aquí 10 anys i recordar que ens vam estimar d'alguna manera...almenys jo moltíssim, no sé si per sempre perquè totes les persones que he estimat tant d'aquesta manera han desaparegut de la meva vida i mai sabré què hauria passat si hi haguessin continuat, si el sentiment s'hagués extingit o hagués continuat per sempre.

Que trist.

Em moriré sense haver viscut l'amor com jo el concebo i el visc per dintre.

Mira.

Coses de ser rareta, jo què sé. 

Noves tècniques

 Em faig gaslighting a mi mateixa.

No estic acostumada a fer tant de cas al que percebo i ara percebo les coses i no em quadren amb el que sé intel·lectualment o amb el que la gent em diu i llavors acabo pensant jo sola que estic boja, no necessito que ningú  m'ho digui, però la cosa és que ho continuo percebent amb els sentits. 

Finalment, no ho tenia previst però m'he baixat jo els pantalons amb G. 

PERCEBO que la seva nova tècnica perquè no m'allunyi d'ella aquest cop ha sigut una altra.

Com que he aixecat la llebre amb lo de venir-me darrere i fer-me la pilota i ja no ho pot fer, aquesta vegada el que ha fet és passar MÉS de mi que jo d'ella.

Així s'ha fet molt evident la tensió i això s'havia de trencar per alguna banda, és insostenible.

He anat jo a dir-li si celebrem l'aniversari juntes, cosa que no tenia putes ganes de fer (ni dir-li ni celebrar-ho) però ha sigut la única manera de treure'm la opressió del pit que he arrossegat tot el cap de setmana (i tota la setmana passada, esclar).

Una cosa és que no em vingui al darrere i una altra és que no em faci NI PUTO CAS. Que no haguem parlat en cinc dies que portàvem i quasi ni ens haguem mirat a la cara. 

Curiosament, després que hem parlat de l'aniversari PERCEBO que tornem a coincidir en els espais, tornem a participar en les mateixes converses i de cop està repenjada a la meva taquilla mentre l'estic fent servir. 

I com si res d'això depengués de la nostra voluntat, tornant a casa veig el seu cotxe per la carretera per primera vegada del curs. 

Però segurament sí, estic boja i em munto pel·lícules dins el meu cap.

Lo únic que sé és que avui he pogut tornar a respirar i tornar a fer meva aquella màxima que diu que necessito estar "bé" amb ella per poder seguir amb la meva vida.

He de canviar de tàctica.

No puc posar tanta distància.

M'he d'apropar més però llavors m'he de protegir més.

M'he d'apropar però no m'he de vincular.

M'he d'apropar i fer veure que res m'importa. No aprofundir. No explicar, no preguntar.

No dic ni de bon tros que sigui la millor opció però és la única que ara mateix puc prendre perquè en sèrio que és que és superior a mi i no suporto aquesta tensió. 

Que hauria de passar d'ella? Correcte.

Puc? No. 

I ho sabeu.

Demà és el meu aniversari. I farà un any que vaig anar a dinar a casa seva i tres que em va regalar la bossa de floretes per sorpresa (que ara no porto perquè no em dona la gana). 

Estic atrapadíssima.

Només vull aconseguir estar normal per poder pensar en una altra cosa.

Ja m'he acabat el llibre romantiquíssim i em fa pena. 

Descol·locada

 Vaig dir que l'amor era més fàcil que la distància...

Doncs no ho està sent.

Vull pensar en ella amb amor.

Necessito pensar en ella amb amor.

Vull que algú em parli d'ella amb amor. 

Però estic massa trista i decebuda i enrabiada i gelosa. 

No, no em ve al darrere, potser hem trencat per fi el cercle viciós i suposo que això és "bo"...és una puta merda. Perquè a més noto com aquest rintintin de "no deies que t'anava darrere? Doncs mira, no hi penso anar més, ho veus?". Sento molta ràbia seva cap a mi. 

I hi ha massa persones entre nosaltres. 

La seva super amiga que fot maranya (ara no...), la que no  calla que ja ha tornat, sento que G. em té ràbia perquè la directora és amiga meva (i no es cauen bé), però jo no soc ella, com que em culpabilitza de les seves decisions, com si som "de l'altre equip", com si estem a l'altre bàndol...i no ho suporto. Hi ha totes les persones amb qui he parlat d'ella i hi ha tanta gent que no la veig!

No suporto estar així amb ella però no puc fer-hi res perquè encara que jo ara canviés la meva actitud de merda (d'esquivar-la i no dir-li res) ella tampoc canviaria la seva, així que tot seguiria sent una merda i a sobre jo estaria gastant energia en intentar el que no puc aconseguir. 

Però no puc deixar de pensar que ho estic fent fatal, que l'estic fent sentir malament, que l'estic abandonant que tot és culpa meva, tot aquest mal rotllo i aquesta tensió son culpa meva. 

Per haver-me enamorat, per haver intentat acostar-me a ella, per haver insistit i per no haver volgut acceptar un no per resposta. 

Per haver intentat conservar el seu petit fil d'amor, per haver intentat mantenir la connexió encara que no portés on jo volia. 

Per haver-me aferrat al que podia tenir d'ella: mirar-la, tocar-la, tenir mirades còmplices...

Ja fa molt que estem molt distanciades però així després de tant de temps de no veure'ns em fa molt de mal. Continua sense voler-me dir res i sense interessar-li gens res de mi, no sé de què m'estranya. 

Gairebé no ens hem dirigit la paraula en tota la setmana i no ho suporto. Us he dit que no ho suporto?

Estic tristíssima i no se m'ha passat en tota la tarda. He sortit cada dia plorant de la feina. 

No puc fer-hi res.

Lo únic que em consola pensar és que ella estigui millor perquè no hi ha "conflicte" explícit. Estic amable i correcta i cordial. 

Ella potser està millor (o potser no) però jo no suporto estar així. 

No sé, quan ens quedem tot el dia i haguem de dinar juntes i treballar més a prop...No sé què he de fer. Estic molt descol·locada.

Salvadora, calla

 La Salvadora dient-me molt fortament que m'estic portant malament amb G. passant d'ella, que pobre, que li estic fent pagar algo, fent un lleig, que li estic fent passar malament, que la dolenta soc jo...i així tot el rato.

I jo dale amb passar d'ella. Bueno, d'elles. De G. i de la Salvadora.

Em sento fatal.

Tenir-la allà i no mirar-la als ulls, no dir-li res ni preguntar-li res, no fer cas del que diu ni preocupar-me pel que li passa o li deixa de passar...

Em sento fatal, ho passo fatal.

Però és el que he de fer.

Prefereixo passar jo d'ella a que ella passi de mi.

Encara que jo faci el que em surt acabem igual. Passant.

Doncs passem totes. 

Però em sento fatal.

No la miro, no la veig. 

I és allà...és horrorós. 

Retrobada

 Distància i amor. 

L'amor bé, gràcies.

La distància em costa.

Però no costar de que no ho pugui fer sinó que podríem dir que la pago cara.

La pago amb ràbia i amb tristesa perquè l'amor m'empeny a acostar-me a ella però l'autocura m'obliga a allunyar-me'n. 

M'obligo a no dir-li que està morena.

M'obligo a  marxar quan sento que parla dels trons que ha sentit aquesta nit (i jo també, esclar).

M'obligo a no preguntar-li més sobre la seva lesió (s'ha fet mal a la cama...ouch). 

I això em posa trista. I em fa ràbia. 

He entrat i he saludat a tothom menys a ella.

Però després he segut al seu costat i s'ha aixecat per fer-me una abraçada...crec que se m'ha escapat un sospir.

De totes maneres encara sento una mena de pau de tenir-la al costat, de sentir que "és aquí".

Encara estic contenta de veure-la. Però m'ho quedo per mi. No ho vull compartir amb ella. 

Suposo que notarà que l'esquivo, tot i que no prou com perquè "salti". 

Espero que no vingui a remoure'm. En sèrio. 

Constato que la INTENSITAT de G. no té RES A VEURE amb la resta de crushes circumstancials...Res a veure...quina tristor. 

Demà més. Au. 

No sé, fins que tot es situi en algun lloc que puguem sostenir totes dues. De vegades sento que ho hem aconseguit. Però jo què sé.