Aterriza como puedas

 Així em sento.

Que em donaré DE MORROS amb la realitat.

No sé, no és que pensi que el que he viscut fins ara era mentida o era una fantasia però penso que G. i jo, d'alguna manera, podíem mantenir petites dosis de "màgia" però que trobant-nos tan a prop ens desmuntem. 

No crec que jo sigui la única que està cagadíssima. 

A vegades quan parlo de G. a algú em diu: és que passa de tu? I sempre dic...no no, OJALÀ passés de mi.

Si ella, des del principi, hagués actuat normal d'acord amb les paraules que em deia no estaríem aquí. 

I precisament ho explicava a la meva Còmplice perquè ho veiés des de fora, per assegurar-me que no era jo  que veia el que volia distorsionat i sempre ha estat d'acord en dir que G. no em deixa viure.

No m'ha deixat escapar d'aquesta història. Cosa que ja m'anava bé, eh, no és que li doni les culpes.

Però quan penso en aquesta "realitat" m'entra la paranoia de que aquesta història només hagi sigut un bluf dintre del meu cervell per circumstàncies de la vida. 

Això és el que defensa G. (que ella no ha fet res per confondre'm. Noooo clar no no, RES). Però no és així. 

Us imagineu que acabem el curs BÉ? En harmonia i bon rotllo i podent estar A PROP emocionalment?

Jo només em fixo en el que faig jo, el focus en mi màxim. Crec que ja no se me'n va. I el que ella vulgui fer amb mi (o sigui,  amb la seva idea o concepte de mi dins seu) no és cosa meva.

D'altra banda penso en L'ORDRE. 

Divendres va tornar a fer el comentari en veu alta de que necessita ordre i que necessita ordre i que ella té un ordre...un comentari al mig del no res, quan estàvem fent una feina així en petit grup. 

La veritat és que no sé què em vol dir dient això tot el rato. Em sembla bé que necessiti ordre, però què té a veure amb mi? Aviam si jo hauré de ser ordenada perquè ella ho digui...no sé. No ho dic amb rintintin...si és quan l'he d'ajudar d'acord però si ella està fent la seva feina (i vida) i jo la meva...no pillo.

De totes maneres he estat pensant i jo també vull ordre i no en tinc (perquè soc molt desordenada) i no tinc ningú que me l'aporti ni que sostingui el meu caos. Només a mi mateixa o sigui que almenys em necessito a mi disponible per a mi. 

M'agradaria dir-li (crec que en algun moment li he dit lo primer): jo també vull ordre. M'ajudes? Pots compartir-lo amb mi? En comptes de dir-me tot el rato que te'l destrueixo només per ser jo mateixa?

Bueno, això em remou també el que em passava amb la meva ex. El punyetero ordre. SIGUES ORDENADA. 

Qui ho sigui doncs felicitats, a mi deixeu-me estar que prou feina tinc. 

Molt bé, estic fent un post de teràpia...

Demà dilluns.

He d'anar en tren.

Podria dir-li a G. q em portés en cotxe...però no ho he fet. No la vull atabalar. No vull que em digui que no. No vull que em digui que sí i després tot es torci i tingui la sensació que (una altra vegada) he fet algo malament. 

Que difícil, llarg  i complicat és el procés de sortir d'aquí, de deixar anar i de transformar les coses...

Carambola

 Gir de guió.

Carambola que no m'hagués pogut imaginar per molt que imagini i per molt que sigui el títol del blog. 

Resulta que d'ara endavant treballaré AL COSTAT de G., juntes, colze amb colze en equipo amb l'amiga xupiguai, que em dona bastant pel sac, però bueno, sembla que ara estem de bones totes tres.

Però treballar amb ella. 

O sigui.

A veure.

Estic, primer de tot, en shock i segonament cagadíssima.

He de sortir de la fantasia per aterrar a la realitat.

No puc parar de pensar que no tot serà tan idíl·lic com divendres passat que era un dia extra com un bolet i que ja m'anava bé, en realitat. 

Ah, no, amiga. 

Alerta amb el que desitges perquè es pot complir.

No volies estar amb ella?

No volies treballar amb ella? 

Doncs ara veuràs.

Els guionistes han superat totes les meves expectatives.

Necessito tres dies de silenci per poder-ho assimilar. 

Bueno, no serà fins l'altra setmana...així que tinc una mica de temps però...en sèrio...molt fort.

Menys mal que em sento molt situada i em veig capaç de concentrar-me en la feina i a sobre fer-la al seu costat em motiva més que res a la vida. Em motiva i em concentra és que és com el paradís, és el joc paral·lel, el somni de qualsevol persona una mica neurodivergent com jo. 

Jo fent lo meu i ella fent lo seu però compartint-ho. Al costat. No sé.

Em sembla meravellós i aterridor en el mateix grau. 

M'aterreix que no sigui tan meravellós com m'imagino.

M'aterreix que ella no se senti a gust. 

Tot i que li vaig dir en secret que era una possibilitat que passés (perquè ho estàvem decidint amb la directora) i estava molt interessada sobretot amb si jo acceptaria...

No sé, semblava contenta, com que la idea li agradava però jo què sé...potser no. Segurament la remou i l'espanta igual que a mi. 

Vull que estiguem molt bé. 

Potser és la meva oportunitat per estimar-nos el màxim d'aprop. 

No sé. 

Em sento com...no em parleu. 

Menys mal que li vaig dir que necessitava allunyar-me d'ella...

Ara estem bé. Des de l'activitat extra que ja tornem a parlar, no s'ha tornat a tancar el canal de comunicació, no sé, estem NORMAL. 

Però no toleraré que torni a estar "rara" i que em digui que no és per res. Si vol que no em digui què és però prou ja de gaslighting. 

Jo vull que puguem dir que el sol fa vitamina D i que ens ha de tocar a la part de dintre de l'avantbraç (un altre cop aquesta part del cos) i vull poder dir que el pròxim dia que compri xuxes que compri besitos.

No vull més coses rares.

Vull viure-ho.

Vull viure normal, lo que vindria a ser LA VIDA. Que és prendre el sol a la part interna de l'avantbraç i menjar besitos. 

Això és el que vull amb ella. 

I estic cagadíssima. 

Cagadíssima.

Moltíssim.

A.braçada

 Últimament estem xerrant molt amb A.

Bueno, sempre...però vull dir que seguim i com que ens enviem molts carinyitus.

Avui li he dit si li explicava una cosa en versió llarga, que si tenia temps.

I m'ha dit "per tu sempre tinc temps".

Ai.

M'ha semblat tan bonic que quasi m'he posat vermella. I just ho he llegit davant de G. 

Puuuuura casualitat. 

M'ha semblat molt bonic que ens puguem dir aquestes coses considerant que no estem en "crush", ni jo...bueno, un moment, ara ho dic al paràgraf següent, ni ella. 

El que anava a dir és que quan ens hem vist no he estat en CRUSH però aquests missatges que ens enviem últimament com de ai com et trobes, cors i abraçades per tot arreu...no sé, és com que em fan somriure molt.

I com que estic deixant anar G. (bueno, ehem...això crec...)...

Total, que avui no tenia ganes de veure l'emoticona d'abraçada. Tenia moltes ganes d'abraçar-la de veritat. 

I com que dilluns que ve es un dia raro en què vaig en tren i hi ha com una carambola de coses...total, que li he dit si li ve de gust que quedem per fer-nos una abraçada.

Ximpum.

Amb G. seguim bé.

Em puteja molt. MOLT no seure al seu costat per dinar, me cago'n la directora i les seves idees de bomber. Però bueno, s'ha sortit amb la seva. Vale, ja no seiem al costat. Estarà contenta. Ara G. seu al mateix lloc on sèiem l'any passat però jo ja no. Val, ja m'ha fet fora. D'acord.

Avui, referent a això estava pensant que potser G. funciona amb relacionar-se amb qui té al costat, a l'abast, a mà i si jo no hi soc, doncs no hi soc. 

I jo funciono anant a buscar qui m'interessa. 

I molts cops potser em troba allà perquè hi vaig però no em buscaria, si no. No em busca, vaja. Bueno, només si m'enfado però com que ara ja no ho faig. 

Perquè no li interesso prou. L'explicació que ho explica tot. 

En canvi a A. li interesso i sempre té temps per mi. 💖

No vull baixar

 Avui hem estat bé.

I deu n'hi do l'estona que hem estat juntes, que jo pensava que no...gràcies guionistes.

Torno a sentir aquella sensació al pit, que m'hi he de posar les mans...i és l'amor que sento quan la veig...

No sé veure't vestida tan fosca, li he dit. 

No sé.

Estàvem bé...encara una mica en el núvol...

No sé quan durarà...però no vull baixar.

La directora diu que no va ser bona idea anar amb ella perquè (jo) feia molta cara de PAVA. 

I què...és la cara que vull fer.

I per què ningú es fixa en la cara que fa ella? Per què ningú es fixa en com estava de contenta?

Bueno, suposo que perquè tothom veu que jo estic pillada i ella no. 

Val.

Però no vull baixar-ah-ah....

Vaig a somiar amb tu, preciosa meva.

I a somiar amb que, un dia, sense voler, sense pensar-ho ni haver-ho previst...ens fem un petó...

No et vull veure

 No et vull veure.

No vull despertar del somni, no vull baixar.

No vull tornar a la realitat ni veure el teu fantasma que ja no em mira amb els teus ulls ni em parla amb la teva veu de casa.

Menys mal que demà no em quedo a dinar, potser així dura una miqueta més la felicitat...un dia més, va.

És que tancaria els ulls cada cop que em creui amb tu i em taparia les orelles dient "lalalalalala" perquè res trenqui la PAU, sí, per mi la pau és això, ets tu...la pau que sento ara quan penso en tu.

No vull que tu mateixa me la tornis a espatllar contestant-me seca i distant i no dient-me res. 

Divendres ho dèiem, te'n recordes? Quan vam tornar: i ara hem de tornar aquí com cada dia? Quin avorriment.

I tu deies ja...mentre feies bromes per allargar encara més l'estona de riure. I tornaves al meu costat tot i que ja no calia.

I vas marxar donant-me les gràcies una altra vegada. Gràcies, gràcies per tot!

I sé que estaves bé, que eres feliç també i segurament no era a causa meva però m'és igual, jo era allà i ho volies compartir amb mi. 

I t'importava. 

I em cridaves pel cognom,, cosa que no suporto i que només li he permès fer a la meva estimadíssima i adorada profe de dansa que tenia...i a tu, clar. Tu em pots dir pel cognom...com si em vols dir cul d'olla...mentre ho facis amb complicitat. 

No et suporto allà davant meu i sense mi.

Segurament és molt cruel, molt egocèntric i molt narcisista, jo què sé, però és com em sento.

No.

No vull veure't.

Deixa'm estar, només vull recordar-te i somiar amb tu com si t'haguessis mort...jo què sé. 

Fantasia dialèctica

Avui he imaginat que G. em deia que  quan estava amb mi no tenia por; que se sentia segura. 

Us ho imagineu? Seria preciós. 

He imaginat una conversa molt llarga, tranquil·la, amb el seu to de veu de casa, com ahir a la tornada, quan va obrir-se com una flor i va començar explicar-me coses. 

He imaginat com de cop brollaven  les paraules dels seus llavis.

He imaginat com, sentir-se segura li feia tenir encara més por per si s'acabava i per això fugia de mi. Estic sentint massa vídeos a instagram sobre l'apego evitativo i me'ls estic creient. 

Però bueno, en aquest cas, segurament la raó real és senzillament que no li interesso prou i llestos, això ho explica tot. Per molt que jo em fixi en la nostra història i fins i tot tingui raó, no té el pes suficient en la seva vida. 

Miratge

 Avui era l'activitat extra.

I sí, li vaig dir a la directora que jo, fent cas al meu cor, el que volia era anar amb G. 

I si el cor diu que vol jugar-s'ho tot, qui soc jo per dir-li que no? Vale, plagi total d'Oques Grasses.

Al final, després de mirar-me malament, la directora va pensar i sí, em va posar amb G. 

Després que reaccionés, es posés vermella i em digués que aviam, que l'ajudés de veritat i que ella necessita ordre...no sé de què té tanta por, sincerament ho dic...

Després d'això, doncs, que només de dir la notícia que aniríem juntes ja es va revolucionar i esverar...avui ha sigut un dia...com us ho diria amb una sola paraula? Ah sí: 

FELIÇ

Soc feliç amb ella.

És així. 

I no és només perquè em calmi l'ansietat i senti que tot està al seu lloc quan estic amb ella, que també, sinó perquè ens entenem tan bé treballant (i per tot...ehem...), ens coordinem tan bé, fluïm TANT  i el món es converteix en una closca  de cargol on només hi som nosaltres i tot és perfecte...

Quan ja tornàvem ens hem quedat soles un moment i li he dit: has tingut prou ordre? 

Ha fet un somriure d'orella a orella, m'ha abraçat. Sí, m'ha dit, gràcies. 

Després hem estat xerrant un altre cop amb la seva veu de casa. 

Tranquil·les, ens hem explicat coses que feia segles que no ens dèiem res...clar, com que es veu que el nou modo és que a la feina no em parli, i tampoc podem quedar fora...

M'anava dient coses tot el rato...i jo després també, coses que feia dies que li volia explicar, però si ho faig a la feina queda molt forçat...no sé, no trobo el moment. I si li envio un missatge després tampoc em fa cas. Em contesta com tipo "ah, vale".

El dia d'avui doncs...no sé, el guardo com un tresor. 

Un perèntesi.

Un miratge. 

No ha passat.

Ho he somiat.

Dilluns tornaré a la realitat en què he de marxar de la taula de dinar perquè sento que no pinto res allà per a ella i no ho suporto.

Sento que soc una qualsevol del monton i que ens coneixem de vista. 

Si cal, tornaré a marxar i pensaré en el dia d'avui i en el que realment podríem tenir (tenim) si ella volgués o li interessés, que veig que no és el cas. 

Això també em consola.

Em consola pensar que tinc raó, i que realment el nostre vincle és super bonic, tot i que no pugui ser.

Simplement vam construir alguna cosa que no té lloc, que ara no sabem on posar...com si fas una obra d'art que després no et passa per la porta o algo així...

Però vull viure pensant que és cert i bonic, tot  i que després no sigui.

Tot això deu ser el procés de deixar anar, dic jo, i de comiat...i l'intento fer de la millor manera.

Agraeixo als guionistes poder-ho fer així, trobant floretes pel camí no només punxes...

Es veu que ara sí

 Bueeeno, bueno, doncs resulta que l'amiga xupiguai SÍ que està enfadada amb mi i ha anat a queixar-se a la directora. 

Que ahir em va dir que demà parlarà amb les dues.

Molt bé, tinc ganes d'escoltar-la perquè del que s'ha queixat a la directora son coses de la feina que no n'hi ha per posar-se així, jo sé que em té ràbia per coses més profundes però això segur que no m'ho dirà.

Una amiga diu que té enveja de la feina, com perquè queda malament al meu costat perquè jo brillo més. 

Podria ser. 

El que em mata i em repateja, esclar, en realitat ella m'és igual...o sigui no però...però el que no suporto és que parli malament de mi a G. i pensar que estigui borde amb mi per culpa de l'altra.

Després de passar ahir un dia de merda pensant en tot això, avui en algun moment he decidit que què collons, que m'és igual el que digui la rabiosa aquesta, que a mi el que m'interessa és G. i he anat com directament a ella.

I oi que no passa res? Doncs actuo com si no passa res com ja feia...però sembla que avui ja se li ha girat la jeia i ja em parlava, li feien gràcia les meves bromes i em continuava les converses.

Jo és que mira, en sèrio...

Ara, a la pròxima que torni a no parlar-me li tornaré a dir. I així tot el rato.

Avui m'entraven ganes de dir-li: ho veus? Així és com estàs tu de normal, per què després no em parles? Almenys no em diguis que és "per res". 

En fi...continuem.

Lo que noto és que em costa molt estar en el modo "enamorada". Després de gairebé 3 anys...se m'estarà passant?

No sé, ja ho he dit mil cops, només vull estar normal com avui, no vull pensar que m'odia i que em té ràbia i a sobre no saber-ho segur i sobretot no saber per què.

No. No s'ha acabat perquè això no quedarà així...a part de que és que no puc deixar de pensar que és una persona que aprecio, estimo i M'IMPORTA. 

I no, no la vull perdre COM A PERSONA. 

Aviam què em diu demà la xupiguai-rabioseta.

Venes

 No sé, crec que he passat per totes les fases ja. 

Lo bo és que em vaig com equilibrant jo mateixa.

I després que ara l'estúpida de merda estigui sent la seva amiga inseparable i germana siamesa SUPERAMIGUIXUPIGUAI amb coses de la feina que tothom ho està veient i està com a punt de discutir tot el rato amb tothom i especialment amb la directora. Totes dues, però tinc la sensació que la mala hòstia la porta l'altra i després la cara la dona G. i és qui s'emporta els xascos perquè l'altra és més xunga i ningú s'atreveix amb ella.

No sé, com deia la meva amiga i confessora...fins que es barallin entre elles. Mira, ojalà passi. 

Realment, com conec a G. no sé com l'aguanta i com s'identifica tant amb ella. 

Amb algunes coses ho entenc però amb això de posar-se de cul amb tothom no.

Estan com paranoiques de que tothom anem en contra seva i ÉS MENTIDA.

A més és el que deia...com més puc fer-li entendre ja a G. que estic de la seva part i que li faig suport?? És que només em falta ja...jo què sé...menjar-li el cony? Perdó per ser tan barroera però és que vamos...

Total, que en aquest AMBIENTASSO, al final he pensat mira, maques. Oi que no passa res? Doncs jo faig com si res laaaaalalala i li torno a parlar a G. com si res perquè...oi que no passa res? Doncs no passa res...

I al final, quan jo ja estava com relaxada en el sentit de...ai mira, xates...he segut un moment al costat de G. 

I llavors entra el modo no sé què cony passa que quan estem al costat ens comencem a tocar. 

Avui amb la conya de les venes perquè s'havia fet una analítica, anar-se arremagant i ensenyant els braços, la pell blanquíssima dels braços i els colzes per dins (com se digui aquesta part del cos...veig que, igual que la del genoll, també se'n diu sofraja...doncs això) perquè mira i mira la vena i veus si se'm veu, si no se'm veu, que si aquesta, que si l'altra...

I clar, al final m'hi ha anat el dit a acariciar-li.

Mai hauria dit que podria ser eròtic acariciar la vena d'algú. Quines venes tan boniques.

Com deia l'altre dia, fins ara totes les parts del seu cos que he vist m'han agradat...Té uns colzes punxeguts molt graciosos, per exemple. Doncs fins i tot les venes...déu meu.

Jo que ahir pensava: és que amb aquesta distància no gaudeixo de tenir-la allà, de veure-la, de res. No me cunde.

La setmana que ve hem de fer una activitat extra i estic en dilema de si voler anar amb ella o no. No sé si puc triar, he de parlar amb la directora que tindrà les seves teories i que NO voldrà que vagi amb ella.

Però avui pensava: si ho hem de gaudir vull gaudir-ho. 

Encara que després no em parli.

Si total, em deixa de parlar igualment i en el moment més random, tan si hem estat a prop com si no.

Si em morís l'endemà. voldria haver anat amb ella en comptes d'haver-la esquivat només perquè després no em faci mal (que me'n fa igualment). 

Demà parlaré amb la directora com a amiga. I clar, després ella decidirà com a directora, jo què sé.

Amb qui segur que no vull anar és amb la XUPIGUAI perquè és que a sobre treballem fatal juntes i no disfrutaré una merda. Tinc una tercera opció que és la més neutra.

Però en realitat. Si vull viure la vida que és el que vull fer, vull anar amb G. 

Si no és que aquell dia, pel que sigui, m'odia, clar. 

Ai mira...avui m'ho prenc tot a catxondeo 😏

Me'n vaig a somiar amb acariciar venes CUAL vampira.

Nivell psicòpata

 Al dia següent va seguir igual i ja no vaig poder més, després de fer una aproximació i que em digués que estava molt zen (mentida) i que no volia que res destorbés la seva pau....li vaig dir: d'acord, però després no em diguis que et digui les coses a tu. 

I llavors vam parlar.

He fet algo que t'hagi molestat? Li vaig dir.

I amb cara de "ja estàs una altra vegada" i farta de tot em va dir: no, i jo a tu?

Doncs sí, mira.

Què?

No parlar-me. Estàs diferent.

I ja fartíssima em va dir: aiiii!! És que no estem tots els dies igual, no em passa res i no em passa res especialment amb tu, no et montis pel·lícules. 

(Odiant-me màxim).

No sé, em vaig sentir com el cul. 

Ole jo per expressar com em sento i per comprovar que sempre és PITJOR (però ho he de fer) perquè m'invalida, per començar i perquè sembla que acaba sent culpa meva que no vull que passin de la meva cara. 

Al dia següent va fer una performance de les seves treient un tema que havíem parlat ella i jo però dient en veu alta que no recordava amb qui ho havia parlat. Mmmm...hola? 

És que no entenc res ja...nivell psicopata. 

Em vaig tornar a sentir fatal.

Perquè enlloc de dir-me lo normal (i fàcil) que és ai mira, perdona si t'he fet sentir malament però no em passa res o  és que estic cansada, despistada o (inserteu aquí la vostra excusa de merda) ha de fer aquesta obra de teatre com perquè jo m'adoni que se'n recorda de mi però sense dir-me ni tan sols res a mi.

Clar, com que fer-me la pilota i venir-me al darrere ja no li funciona...Doncs jo què sé.

De totes maneres avui estava estúpida de merda una altra vegada i sense parlar-me. Però ja estúpida més en general.

Avui jo anava amb un altre mood. A part de seguir amb el focus en mi, anava pensant que mira, si m'odia i li caic malament i li molesto doncs pitjor per ella. 

Aquest pensament em dona com un poderio i una dignitat...no sé. Em sento absolutament digna de ser com soc. Si faig algo que li molesta que ja m'ho dirà, diu. Doncs representa que lo únic que he fet per merèixer aquest tracte de merda és existir. 

Si no li agrada com soc doncs ens allunyem i santes pasqües, tal dia farà un any. 

Estic trista? Moltíssim.

Preocupada? Gens.

Bé, sí...per ella...em fa patir.

No és un comportament de persona adulta centrada.

A part de que cada dia està més mimetitzada amb la seva superamiguixupiguai llum de la seva vida i estendard del seu ésser, que ja no sé qui és qui. 

I les meves companyes de feina i amigues es posen histèriques i els hi fa la mateixa ràbia que a mi perquè és absolutament forçat i FAKE. 

Però jo m'haig de cuidar de mi perquè si em destrueixo no em cull ningú...

Suposo que se li passarà, no sé.

Però flipo, o sigui, RECONTRAFLIPO que després del dia que vam passar l'altre divendres en què em vaig esforçar tant per estar bé, per no destorbar la seva pau, per tenir un bon dia i que fos un dia bonic i alegre...torni així. 

Flipo mil. Nivell psicòpata, sí. 

Modo parlar amb la paret

 Molt bé, hem entrat en el modo "estic parlant amb la paret".

Es pot dir que he dedicat el dia a comprovar-ho. 

M'esquiva la mirada. 

Tot lo que li he dit li ha importat una merda. 

Respostes: sí; no; ja; val. Li he dit que havia vist al seu fillol. 

Resposta amb veu inexpressiva: ah, ja, ja m'ho van dir. 

Hola?

I comprovat que amb la resta de persones no està així.

ÉS AMB MI!

Paraula que jo estava normal. 

Que no ha passat res estrany per part meva...

Llavors m'he emprenyat, jo no mereixo aquest tracte, reconynynynyny.

No sabia què fer...però al final he vist la ocasió i li he preguntat:

I a tu què et passa, avui?

Reees. No...res (com dient...espera que penso...).

Segur?

Sí. Res.

...si tu ho dius...

I aquí s'ha quedat la conversa.

Potser faig cas a la ex-dire que diu que no li digui res (i fins i tot hi somia) però la següent etapa és dir-li: doncs si no et passa res no m'agrada que estiguis passant de mi d'aquesta manera. 

Si no et passa res, per què coi m'has de tractar així de malament? Jo és que ja estic flipant una mica.

És guai veure-ho com "fredament" perquè he aconseguit que el focus es quedi en mi. 

La pega és com que ho veig encara més clar. 

La ex-dire diu que observem. 

Pobreta meva G., què deus tenir, amor? Què t'ha passat?

Ahir no va venir perquè representa que tenia mal de panxa.

No m'ho crec. 

L'amiga

 Seus al meu costat perquè avui va així, perquè els guionistes ho han posat molt fàcil i perquè ha fluït així, sense forçar ni pretendre res. 

Si no sèiem al costat m'era igual però sí, hi hem segut per casualitat.

Parles per telèfon amb el teu fill. Li dius "carinyo" i li parles amb la teva veu de casa.

I tanco els ulls i m'imagino que som al sofà de la cabana i que hem parat un moment de mirar la tele o de fer el que sigui perquè t'ha trucat. 

I m'imagino la vida al teu costat i m'agrada.

Em dèien (la confessora, concretament, que també és normal que pateixi per mi): voldries estar així per sempre?

Doncs mira. 

Sí.

Avui he anat a un lloc on potser hi hauria pogut ser G., però no, no l'he vista. Però sí que he vist a la seva amiga que l'estimo perquè és la seva amiga i la mare del seu fillol. I em posava nerviosa de parlar amb ella...en fi. 

M'ha dit que havia vist una cosa meva a l'instagram, tot i que crec que no em segueix. He pensat en seguir-la perquè és del meu poble i bueno, sabem qui som i tal...però he pensat que llavors em seguiria ella també (clar...normal) i que llavors veuria els storys i G. encara els té bloquejats tot i que no sé què fer...i se m'ha fet bola així que no l'he seguit...

Però m'agradaria que tot fos més normal i que es pugui aprofitar tot el suc, diguéssim. 

Però alhora penso...no m'havia d'allunyar? 

Si dubto, millor m'estic quieteta.

Kame-hame

 Ahir era un dia complicat a la feina. 

Per mi. Però penso que per G. també. 

Aquestes dies passats, mentre s'acostava el dia D. he observat una cosa.

Quan hi ha algun dia així que ens desestabilitza, que no és un dia rutinari, quan passen coses i hem d'estar com més alerta i més concentrades...és quan ens agafa l'atac màxim de ser aquell reel de mussolets que tinc guardat en què un és l'apego ansioso i l'altre l'apego evitativo. 

I jo li deia a G. mussolet perquè som ella i jo però no sap per què, no ha vist el vídeo ni li he explicat.

Jo quan estic més tova necessitaria que em fes més cas, que em fes mimos però clar, no me'n fa perquè no som nòvies ni som res.

Però és que alhora ella necessita com fer-se més la freda i aïllar-se més i fer més veure que tot li és igual.

Aquesta setmana ha sigut complicada emocionalment tota ella i hem passat un BACHE aviam, perdó però no trobo la traducció exacta (puta diglòssia...) perquè "alts i baixos" no és el mateix...en fi, que ja m'enteneu. 

Tinc la sensació que quan jo estic "malament" perquè ja vinc tova i a sobre no em fa cas i llavors estic pitjor i se n'adona i blablablabla llavors encara és com que s'acosta més a la seva superamiguixupiguai que no em fa gens de ràbia noooooo, no us confongueu. I encara és tot pitjor.

Dimecres vaig estar més o menys...dijous fatal...però llavors entre la nit i el matí de divendres vaig posar tota la meva intenció en recordar tota la teoria que em sé, totes les sessions de teràpia, sobretot la última. Vaig intentar separar el que realment ha passat o ens hem dit del que em fa por que passi (que no m'estimi, bàsicament). 

Vaig recordar que la llum soc jo i que en realitat el meu estat d'ànim no depenia del de G., era meu i jo el podia modificar si volia, que puc estar com vulgui, bàsicament. 

I vaig fer com un kame-hame psicològic amb tot això i vaig sentir com un CLICK  i em vaig connectar amb mi mateixa. 

Reconec que em va ajudar molt la frase de la psicòloga quan em va dir que enlloc de que m'arrossegués ella a mi, també podia arrossegar-la jo a ella. 

I vaig arribar a la feina BÉ i vaig connectar de seguida amb G. (no sé com estava de abans ni m'importa), vam estar tot el dia SUPER BÉ. 

Amb l'ajuda inestimable dels guionistes que ens van deixar soles unes quantes vegades i vam parlar com amb molta confiança i complicitat (que adoro) i em va explicar coses i li vaig deixar el mòbil perquè el seu no va bé...i coses així que fan que per mi sigui el dia perfecte. 

De totes maneres he de dir...que ara (un dia després) em sento com desconnectada d'ella. 

O sigui, ja va bé, igual seria la idea, eh?

De fet ho dic fa temps: estar bé amb ella em permet desconnectar d'ella. Seguir amb la meva vida. 

Però alhora penso que vaig gaudir tant ahir de la seva companyia, de la seva complicitat, del seu contacte...que fins i tot la vaig abraçar una mica...

I poder fer això i després desconnectar i pensar en una altra cosa...hosti...SERIA LA IDEA!!

Estic cansadíssima de tot l'esforç mental d'aquesta última setmana (no només per ella, però també en bona part perquè havia de combinar tota la resta amb la gestió aquesta que us deia de bé-malament-em fa cas-no me'n fa...). 

Tan de bo ho poguéssim compartir i parlar, lo bo també. 

De fet tinc ganes d'ensenyar-li el vídeo dels mussolets i dir-li: veus? Ens passa això, quan jo necessito acostar-me més, tu necessites allunyar-te més i per això petem. Però ho estem resolent.

I també tinc ganes de desbloquejar-li els storys, he estat a punt de fer-ho.

Però em fa por.

Em fa por tornar-me a enganxar i a revisar que ho miri o no ho miri compulsivament. Va ser lo únic que em salvava un temps...però ara ja no, no?

Vull normalitzar. 

Vull que estiguem bé i punt i gaudir de la seva presència a la meva vida.

Vull GUARDAR COMO. 

Però perquè tot això passi hem d'anar situant i resolent...tal com vam parlar l'altre dia...si em callo les coses i me les guardo...tornaran a petar. 

El que més por em fa és no importar-li. És que tot li sigui igual. Però penso que m'ha demostrat que, pel que sigui, no li és igual. Encara que de vegades ho sembli.