Estranya tranquil·litat

 Aquest matí em sentia estranya. 

Estranya d'estar tan bé.

Tan tranquil·la.

Tan confiada.

Com tinguent el que vull.

A veure...que no...però com tot al que puc aspirar amb G. sabent el que (no) sent. 

Fins i tot avui li he enviat un missatge d'una cosa que havíem parlat i no m'ha contestat i m'era igual. I hores més tard m'ha dit "ai, que no se m'havia enviat!" i m'ha enviat la resposta. Com tan NORMAL.

Després li he contestat i no ha obert el missatge...i és que m'ha sigut igual.

Considerant que soc UNA amiga...que sí, em repateja perquè no vull ser UNA però és que és el que soc. Prefereixo aquesta actitud a quan soc especial però cap a malament...ja sabeu... 

Llavors els fets coincideixen amb el que espero. Amb el que racionalment considero que és com "la realitat" i estic tranquil·la. 

Avui pensava que ja sé el que vull d'una relació. 

Vull això.

Vull estar NORMAL i alhora sentir-me com ahir i plorar de felicitat de veure-la existir. 

Es poden combinar les dues coses?

Amb G. no tinc la relació que voldria perquè em falten coses. Em falta tocar-nos, expressar-li els meus sentiments amb el cos. 

Em falta compartir amb ella el que sento, el que ens passa. 

Em falta un compromís. I no em refereixo a casar-nos ni res d'això sinó a verbalitzar el que volem, el que esperem i el que sentim. 

Amb les converses que hem tingut últimament...sento que han sigut profitoses, tot i que haguem passat moments incòmodes. 

Torno a sentir que no m'ha deixat anar.

Que jo li vaig dir necessito allunyar-me de tu i sento com si m'hagués dit: de eso nada. Perquè no ens hem allunyat. Al revés. 

I lo de sempre...jo no vull marxar en realitat i tu no em deixes...doncs aquí estem. 

Fa un any, per setmana santa, li vaig bloquejar els storys (ja li vaig desbloquejar fa com un mes) i quan vam tornar a la feina és quan em va perseguir més de la vida. Quan em cridava "què et passa?" d'una punta a l'altra. 

Aviam com tornem la setmana que ve. 

A mi sempre em fa por que es desmoroni el que sento que hem construït com un castell de cartes...Sempre que ens separem. 

No sé, em concentraré en pensar què faig jo. Centrar-me en mi. I podem continuar igual de bé. 

Em sembla raro sentir això però no confio en el futur i vull tornar enrere en el temps per reviure tot lo bo que hem viscut últimament. 

En canvi aquest passat on vull tornar era el futur en què no confiava abans que passés...

En fi...bona nit amor. 

M'encantes

 Avui

Avui ha sigut un dia TAN bonic...

Realment no sé ben bé què ha passat.

Era un dia sense massa cosa especial a part de que era l'últim del trimestre.

I no l'he començat gaire bé perquè des d'ahir estava molt remoguda pensant en que fa DOS anys va ser el pitjor dia de la meva vida, quan ella se n'anava amb el seu amant.

I més que pel fet en si, per la manera com va anar tot (ja ho diu l'Aitana). 

Però sembla que el karma em vol recompensar. L'any passat li vaig dir que aquest dia em devia una abraçada i n'hi vaig fer 3. 

Aquest any també li he fet una abraçada espontània. Aiii...ha dit. 

Hem estat un dia d'aquells d'enamorades que dic jo, tot i que ja sé que no és.

Però son els dies que tot flueix. Jo sempre voldria estar a prop seu tot el rato però a vegades no flueix i en dies com avui és que si em descuido me la menjo, tot el rato al costat. Menys a l'hora de dinar perquè no m'hi he posat perquè no sé...després tinc la sensació com que li estic massa a sobre...

Son els dies que vagi on vagi és allà, miri on miri em mira, està pendent de mi i jo d'ella (això sempre), estem en confiança, en sintonia, en comunicació. 

Ja no penso allò de no podríem estar sempre així? Simplement penso avui hem estat així. 

Hem tingut una conversa espontània tan PRECIOSA. La de l'abraçada. 

No sé...m'ha dit que  estava remoguda (i jo també), que ja havia començat el dia malament (no m'ha dit per què) però jo l'he vist que estava bé. Que estava com trista...però bé, tranquil·la amb nosaltres...amb mi. 

I que li feia mal el cap i li he posat la mà i s'ha anat a apartar (perquè estàvem parlant de coses que havia somiat jo i que si tenia poders...) i diu aviam si m'ho passaràs o algo així. 

Però llavors jo m'he posat com rotllo a tranquil·litzar un gatet esquerp...xxxt...

No sé com ha anat si primer li he fet l'abraçada, li he acariciat la barbeta o li he dit la frase màgica que ha sigut preciosa i que li ha fet fer el somriure més bonic que mai he vist. 

Li he dit que no tenia el xixi pa farolillos, he fet una broma d'una frase que  m'havia sortit a l'instagram i li he dit: 

És que l'altre dia tal (la meva Confessora) em va enviar l'enllaç d'una samarreta que diu "fa per tu" i ara només em surten anuncis de samarretes amb missatge. 

I diu, quina era?

I jo: doncs hi ha un cor i posa (pausa dramàtica...la miro als ulls) M'ENCANTES.

I ha somrigut vergonyosament mirant al terra com dient "calla tonta"...

Bueno, en realitat no sé què ha pensat, esclar, però l'expressió era aquesta. 

I tot ha continuat com si res. 

Fins i tot quan hem marxat ens hem enviat missatges per la carretera.

Només vull estar aquí pensant en aquell somriure. 

Per què no podria funcionar i que al final s'enamorés de mi?

Suposo que això només passa a les series. 

Després estàvem allà i la mirava i la mirava i pensava...és que només vull estar aquí mirant com existeixes, com et mous, com parles i gesticules i somrius...

Repeteixo: soc feliç amb tu. Soc feliç quan hi ets. M'encantes. 

No et passa el mateix?

Tinc la sensació com quan ens abraçàvem cada dia al principi...com si ho visquéssim igual en el moment però després no signifiqués el mateix en les nostres vides. 

Però bueno, ara puc continuar amb la meva, de vida i hi tinc això tan bonic, tots aquests moments de veure't existir i estar en el món. 

No vull pensar en quan no ens veurem. 

No ho vull pensar.

Ves de viatge i si veus el teu amant, doncs que et faci profit. Que algú gaudeixi del teu cos preciós, almenys. Que algú acaricii la teva pell i el teu sexe. Que algú et provoqui orgasmes i et faci petons...encara que no sigui jo. 

I si fos el llibre que escriuria a partir de la nostra història potser enmig de tot això pensaries en mi...

Enamoradíssima.

Enamoradíssima estic...i així vull seguir per sempre. 

Gràcies per existir en la meva vida. 

Riure

 Avui reia.

Estava dient una cosa tota enriolada que no anava dirigida directament a mi però jo era allà i m'estava fent riure i ho anava dient i dient i veient que feia gràcia i jo reia.

I sí, altre cop, em sentia  feliç.

Tot i que sembli molt raro, amb ella soc feliç. 

Dic que sembla raro perquè en realitat m'ha fet molt de mal i no som res i tot això...però malgrat tot...amb ella soc feliç.

I soc feliç de veure la pell blanquíssima dels seus braços al sol.

I de veure-la somriure i quan em fa riure. 

I veure els seus ulls apagadets perquè encara no es troba bé del tot.

I tinc ganes de dir-li: descansa, que tens els ulls apagats. 

Però no ho faig perquè a ella no li agrada, l'incomoda i no li aporta res...

Com tampoc li dono la carta d'amor que li vaig escriure ahir. Perquè sí, carta d'amor. Perquè en tenia ganes. 

I l'he dut tota l'estona a sobre i li he ensenyat a la meva Confessora i diu que G. l'hauria de llegir però no és veritat. Diu que algun dia...no sé, potser sí però no sé amb quina finalitat. 

I li he ensenyat també a la ex-directora i li encanta el que sento i el que visc, com a mi, malgrat que la situació, en realitat, sigui una merda. 

G., preciosa meva. Avui estic com altament enamorada.

Avui només penso que m'encantes. 

M'encanta el teu humor.

M'encanta la teva sensibilitat. 

M'encanta compartir les teves pors.

M'encanta la teva fortalesa i el teu temple (vale, un altre cop no trobo la traducció exacta: enteresa? Bah, no és ben bé).

M'encanten, no cal que ho digui, la teva calma i la teva pau. 

I m'agrada conèixer-te i entendre't i descobrir-te encara sempre. 

I penso en la tonteria que deia que em feia riure...i somric.

I estàvem a la reunió i de cop pensava en ella, tot i que la tenia davant, en la seva pell, en com es tocava els cabells, en la tonteria que em feia riure (tot i tot...jejee..encara somric). I somreia sola.

Es pensaran que no estic bé del cap (bueno, ja s'ho pensen).

Només vull que sigui demà.

Tot i que cada dia vaig amb l'expectativa de va, avui passo d'ella, últimament xerrem molt i estem com molt a prop, tot i que ja no penso que això vulgui dir res, simplement ho gaudeixo i no vull que s'acabi. 

Tal com vaig dir aquell 14 d'octubre...per què no? Seria tan bonic! I ho està sent. Però és que no. 

Descansa, preciosa, que se t'encenguin una altra vegada els ullets i la mirada. Fins demà, bonica meva. 
M'agrada sentir-me així però alhora no perquè sento venir la decepció, la paret que no puc traspassar. 

L'any passat per les vacances de setmana santa és quan li vaig bloquejar els storys. Tornant és quan em va anar darrere més que mai. I és quan em va regalar un llibre per Sant Jordi. Aquest any m'hauré de tornar a aguantar les ganes d'actuar com l'enamorada que soc.

Avui estic altament enamorada, ho torno a dir.

Em fa sentir viva i alhora em fa mal. 

Només espero algun dia poder-me sentir així per algú que ho vulgui. Ja no dic que em correspongui igual, no necessito el mateix de tornada, potser si ho tinc apaga lo meu, jo què sé, o potser això és el que ha passat...

Però el que sento ara per G. penso que és l'amor més enllà de l'enamorament. No té per què donar-se només en la reciprocitat. 

La miro i veig que no és la més bonica del món tot i que per mi sí i és la que més m'agrada del món. M'agrada tota. Com és. Quan puc estar al seu costat i puc viure la vida amb ella. 

Fins demà preciosa G. M'agradaria que per un moment et poguessis mirar amb els meus ulls; estimar-te amb el meu cor...

Tot i tot, oi? 

I avui duia la pedra rosa que sempre du que és com el símbol de la seva mare i li he tocat però molt molt suau perquè potser no volia que li toqués i l'ha mirat i m'ha somrigut i en aquesta complicitat...tinc ganes de plorar, m'hi vull quedar a viure. 

No sé com hem construït això però m'agrada com ens ha quedat.

Lo únic que falta per ser perfecte és compartir-ho amb tu...i això és el que em posa trista.

Enamoradíssima de tu però sense tu. 

Absurd? Potser.

Cuida'm

 Aviam, com ho explico.

Aquest matí m'he llevat pensant...avui és el dia que G. no ve perquè no es troba bé.

Per què ho he pensat? Doncs per la conversa que vam tenir divendres.

Que em va dir que estaria amb el seu pare dissabte en comptes de diumenge (com sempre fa) i que aviam si podia descansar i vam estar parlant d'això...i la vaig veure molt moixa amb el tema.

I vaig pensar...quan està així, que només vol descansar, es posa malalta. I mira. Pam.

Total.

Qui no es trobava bé i tenia mal de gola i dècimes i ha estat a punt de no venir? Ella.

Però el post no anava per això.

Sinó perquè al matí m'ha enviat un àudio (abans que jo sabés que no es trobava bé) demanant-me una ampolleta d'aigua del bar (aquell recurs que sempre apareix el dia que li interessa). Així, amb la veu agafada, com de peneta tota sèria...

Tot i que jo no l'he sentit. Catxis. 

Després li he portat aigua de la cuina perquè és que no puc evitar cuidar-la. 

La meva pregunta interna d'avui és la següent. Si no pots dir-me "segons què" perquè no m'ho emporti al meu terreny, per què em busques quan estàs tova i no et trobes bé?

I dic buscar perquè l'àudio d'aquest matí era totalment innecessari, és per buscar-me.

Ja. És molt dissimulat i efectivament no li puc recriminar res però jo ho sé.

Ho noto. 

No em demana aigua un dia qualsevol amb aquella alegria o quan no passa res.

Sempre me la demana en moments crucials.

Com el primer dia després de les vacances després d'haver parlat (no me la va demanar, va venir a buscar-la), o el dia després que jo quedés amb A. per veure una peli a casa meva. 

En fi...que la meva sensació és que em demana que la cuidi i després em repudia.

Però com que estic molt centrada i molt situada, no em desestabilitza. Només ho observo.

Cuida'm...ai no no, no em cuidis, no et vagis a pensar que SOM NÒVIES. 

I així.

Ara li he preguntat què li ha dit el metge...aviam si li sembla adient contestar-me. 

Pobreta meva...sense la mama que la cuidava...

Conèixer-la

 M'agrada conèixer-la.

Saber com és.

I em va com molt bé sense la pressió de que sigui la meva parella ni res.

No sé, si és que igual jo ja soc feliç en el món de l'amor platònic...

Avui he pensat que sempre fa una cosa i m'ha agradat molt saber-ho d'ella, sentir que "la conec". 

La "cosa" que fa  és que prova les coses. 

Per exemple, fa un temps es va comprar un cordill d'aquests que porta tothom amb el mòbil penjant i el va dur uns dies. El duia tot el rato, i igualment s'acabava posant el mòbil a la butxaca de la sudadera. 

Després ja he vist que se l'ha tret. No sé per què, no m'ho ha dit.

També va provar un temps portar a sobre la clau de la taquilla (perquè ens les van canviar) però no estava còmoda perquè al bolso hi té l'adrenalina per si li dona al·lèrgia. Fins i tot hi va posar una polsera d'aquestes com de cable de telèfon perquè si no, s'anava deixant la clau per tot arreu, tot i així se la deixava. Al final ha tornat a deixar la clau al pany de la taquilla tal com feia abans. 

I avui també no sé què deia d'un joc del mòbil que va començar però que ja s'estava cansant. 

M'agrada molt i em serveix per entendre-la. Sobretot m'agrada perquè, per a què vull estar al seu costat si no és per conèixer-la, descobrir-la i desxifrar-la?

Aix (sospir).

És que avui estic com molt in love perquè està molt xerraire i m'explica què farà el cap de setmana i que està cansada i té son i parlem de com ens sentim respecte al descans. 

I així soc feliç.

Tot i que continuo el meu procés de desconnexió i de deixar anar.

Aquí, en aquest espai i aquest blog és com que em deixo anar per pensar i parlar d'ella però "a la vida" sento que està molt menys present i que sí, potser vaig deixant anar...

Avui ha sigut molt bo perquè jo estava a un cantó d'una taula i m'hi estava repenjant amb la cadira balancejant-me SENSE ADONAR-ME (ho juro) que ella estava a l'altre cap de la taula i que l'estava movent fins que ella ha balancejat també la taula i llavors l'he mirat.

I ella en plan...nena!! Jijijij. Ha sigut molt bo (per mi, clar) que jo ho estigués fent absolutament inconscientment transmetent-li el meu balanceig...aix..

Hi ha dies que ERRÒNIAMENT tinc la sensació que li poso. No sé com es diu així en tercera persona...La poso? Li poso? Bueno, ja m'enteneu. 

No sé, per com em mira, per coses com aquesta del balanceig de la taula, perquè em busca la mirada, perquè li anava a preguntar com li havia anat la reunió i m'ho ha preguntat primer ella a mi...segurament no sigui per això. 

Però hi ha dies, com avui que vaig pensant...avui et poso. 

I tot continua igual, eh? 

Però mira. Ho penso.

Veus?

 Només penso en dir al meu jo del passat...ho veus? Al nostre jo del passat: veieu? Així.

No em refereixo en que hi pensi obsessivament sinó que precisament NOMÉS penso això. 

Sento que estic deixant anar. 

Però també sento que necessito que no canviï la situació. 

Que ens seguim veient.

Que continuem parlant. 

Que ens continuem mirant. 

Que li pugui explicar que vaig a una festa al seu poble i mirem al mapa on és i cotillegi els convidats aviam si coneix algú i sí. 

I li faci la conya de que encara no m'he apuntat i que si vol venir, que apunto el meu nom i entre parèntesi (dues adultes). 

I que no passi res.

Ni per part seva ni meva.

També em fa una mica de pena totes les coses que no poden ser. Com això, per exemple.

O com que la vull convidar molt fortament a escoltar una cantata que cantaré perquè és potentíssima i vull que escolti el missatge empoderador...però no ho faré perquè ni li interessa, ni la tocaria, ni vindria ni res. 

Però m'encantaria dir-li.

Dir-li: vine, que t'agradarà. Cantem al seu poble.

I que li interessés.

I que vingués.

I que li agradés. 

Que tingués l'interès que té A. (que les nostres corals cantaran juntes i ens fa molta il·lusió).  

Interès EN MI, en la meva persona a la seva vida, encara que no sentim "el mateix".

Jo no aspiro a que algú senti el mateix. Que senti el que senti i jo sentiré el que senti. La qüestió és l'interès en estar a prop de l'altra persona.

Sé, que G. té aquest interès relatiu de que ja que estem al costat doncs tinc interès però, esclar, no en tinc prou.

De totes maneres estic tranquil·la i contenta. 

Fins i tot molt més contenta que si tinc alguna "esperança" perquè així ja em gestiono jo mateixa aquesta peneta i simplement gaudeixo de la seva companyia, encara que no ens entenguem, encara que veiem el món diferent, encara que m'esbronqui perquè la tornaré boja...

Si ens mirem als ulls tot està bé. 

I tot no vull dir ella. Sinó tot. Tota la resta on ella no hi és. 

No sé com se'n diu d'aquest sentiment. Però és així. 

I marxar amb un somriure seu...fa que la vida sigui molt bonica, en sèrio. 

Ni tan sols tinc por de perdre-ho, només penso en gaudir-ho.

I en dir...veus? Veus com així estem bé?

Tornar-la boja

 Me vas a volver loca!! 

Era la seva frase cap a mi amb noms i cognoms. 

Hahaha, de bon rotllo, eh? Com en catxondeo però MOLT exagerat.

Però ho he trobat molt exagerat perquè només es tractava de que jo buscava una cosa al seu lloc i no la trobava i he preguntat (en general) si algú la tenia. 

Però ella s'ha posat como loca i fins i tot m'ha enviat un vídeo per demostrar-me que les claus estaven al seu lloc i que no les tenia ella.

Cosa que jo no he dit en cap moment.

Està esverada...deu ser la primavera o l'amenaça de tenir-me al costat. Nyehehehe.

La veritat és que jo estic molt tranquil·la.

I confirmo la meva teoria següent: 

Quan estic bé amb ella puc anar-la deixant anar i poso el focus en "la meva vida". 

Amb bé em refereixo a parlar normal i fins i tot "discutir" com avui. 

Parlar en plan...ei tia...noséquè...sense coses rares. 

I el millor sabeu què és? Que en realitat, salvant les distàncies i que JA SÉ QUE NO ÉS, així és com m'imagino la meva relació de parella ideal.

Sentir que estic bé, que tinc el que tinc amb aquesta persona "a puestu" (en cas de parella seria una altra cosa; en cas d'enamorada platònica, amiga i alhora companya de feina és això) i llavors puc fer la meva vida i pensar en altres coses i abocar la meva passió en la meva vida. 

Ara, per exemple, estic com super entusiasmada en la feina.

Vaja, que ja ho estava eh, però compartir-ho amb ella, fer-ho al seu costat...jo què sé...però que no estic pensant en ella...però em dona com més il·lusió...

Ai mira, jo què sé.

Que estic bé així i punt.

I més quan ja portava no sé quantes vegades dient-me que la tornaré boja (sí...ojalà) i jo dient-li que no l'acusava de res, que segurament soc jo que estic cega i que aigua a mar no trobaria...l'he vist tan alterada que li he fet una carícia a la galta. Aix.