Divendres...

 ...capítol 457...

Avui he anat a la nostra cita diària no convocada i...merda! No estàvem soles! Amb lo qual he hagut d'estar molt lluny d'ella. La mirava, em mirava però esclar...no sé què pensava ella. 

He hagut de marxar...i després he tornat. Li he dit que no li havia pogut dir adéu (= abraçar-la). He entrat vermella com un tomàquet amb el cor a mil per hora, no sabia ni què dir. He estat uns minuts i després, esclar, l'he abraçat, així perquè sí ja sense ni pensar amb quina excusa. 

Més ja no em puc delatar (tot el rato dic el mateix i no paro de fer coses més delatores). Ho ha de saber per força! 

La meva intuïció em diu que li ha agradat, que ho esperava, jo què sé. Visc en pànic de que em digui...bueno prou, fins aquí, que em digui no et confonguis, que em deixi fer però no senti res. Però ja vaig dir que pararia quan em parés...així que...

Si no sembla que li molesti, per què he d'estar pensant que li molestarà? És que de veritat...

Potser no hi hauria d'haver tornat a anar per donar-li la oportunitat de que ho trobés a faltar. Però era divendres...jo què sé...no ho he pogut evitar (amb el meu cos independitzat de mi). 

Tinc dos dies per relaxar-me, desconnectar i canviar el xip.

Al final 5 dies seguits d'abraçades, jo ja no puc parar, hosti tu.

Després quan he dit adeu m'ha mirat amb un mig somriure.

Ho sap tot i s'ho passa bomba veient-me? Ho sap tot i se li desperta alguna cosa?

En tot cas es necessita temps per fer xup-xup.

Dilluns veurem què em demana el cos i si em fa cas o no. 

Llàgrimes

 Avui em torno a sentir com si haguéssim fet l'amor. Això vol dir que demà tornarà la baixada? Pietat, sisplau. 

Avui he anat al nostre lloc de trobada diari. M'esperaves, digue-ho. 

T'he fet un massatge, t'ha semblat lo més normal del món i t'has apartat els cabells. L'emoció em supera quan ho penso i no puc deixar de plorar. Quan m'ha semblat que ja n'hi havia prou t'he abraçat per darrere, no podíem estar més ben col·locades, un aplaudiment per les guionistes i escenògrafes del dia d'avui. T'he acariciat els braços, he recolzat el cap a la teva espatlla i he posat la cara al costat de la teva mentre dèiem joquèséquè perquè se m'oblida el que em dius. 

Tenia el rostre encès i una calor que em moria quan he sortit d'allà, no sé com no se n'han adonat. 

Cada dia em costa menys acariciar-te, ni ho penso. Encara tinc por de molestar-te. Vull que ja sigui demà a la nostra hora. I tinc por de que demà sigui diferent. 4 dies seguits amb abraçades i carícies. 

Avui em sentia com el Petit Príncep amb la Guineu, com si t'estic captivant venint cada dia a la mateixa hora i no dient res, el llenguatge és font de malentesos. 

I a la tarda m'has enviat una cosa qualsevol, ho sabia. Eh, soc aquí! Sembla que em dius. Ja ho sé, bonica, massa que ho sé, tinc un nus a la gola permanent des de que t'he deixat de tocar.

I quan he marxat i he dit adéu a tothom m'has mirat als ulls. 

I demà què? Hauràs somiat per fi en mi? Enyores el meu contacte? És absolutament màgic. 

Em deixaràs ofegar-me en els teus ulls? Em somriuràs amb complicitat? Digue'm que això no s'acabarà mai, encara que sigui mentida. How wonderful life is now you're in the world. 

Son llàgrimes d'emoció, de felicitat, de desig, de por...les que no paren de brollar-me. 

Cap post de fantasia pot igualar l'emoció que he sentit avui amb el plus de tacte i realitat. Serà il·lusió? Ho estaré somiant? Tan de bo somiem juntes 10 minuts cada dia. Gràcies, gràcies per avui, tinc la teva abraçada tan endins...que no sé si podré dormir. 

Muntanya russa

 Uf, que difícil és viure a la muntanya russa, ara a dalt, ara a baix...jolin, avui he estat fatal tot i que ha començat el dia donant-me una penyora d'amor (no, però per mi sí) que era una tira d'aquestes que porten les samarretes quan son noves per penjar-les...doncs se l'estava arrencant i en un moment d'estrés que no he acabat d'entendre molt, me l'ha donat depressa i corrent i jo l'he dut lligada al canell tot el dia (no sé si ho ha pillat, en tot cas no m'ha dit res) i ara fa de punt del llibre de poesia que parla d'ella (sense ser ella).

La miro als ulls com bussejant...i res.

M'ha abraçat per tercer dia consecutiu...però avui semblava "per quedar bé". 

M'estan avassallant les ganes de dir-li...pensava en explicar-li que dissabte he tornat a quedar amb N.P. per donar-li el seu llibre d'aniversari i afegir-hi "algo he de fer, ja que tu no em fas cas..." així, mig en conya però parlar-ne. 

Tinc por de dir-li i després no saber estar, perdre la dignitat i molestar-la. A estones, en tinc.

Altres estones penso doncs què passa si ho  sap (si en realitat, penso que ja ho sap)? Jo em puc mantenir igual o més digna que ara. No és res de mal, al revés.

Puc viure somiant-la però no puc viure tenint-la a tocar i no tocant-la.

Evidentment, dins del meu cervell, la resposta si li dic, sempre és no. Suposo que no es pot anar així pel món.

Però també penso que si li dic s'haurà acabat el joc i m'encanta jugar-hi. 

No sé, li vull dir però no està decidit ni quan ni com ni si...

També sé que no vol que ningú ens senti però quan estem soles tampoc canvia res...

Sincerament, la meva percepció (almenys avui) és que no vol. I punt. Per la raó que sigui i ho he de respectar i acceptar.

Potser aclarir-ho m'ajudarà a anar cap a una altra banda.

No em puc imaginar la trobada amb P+, fa més de 10 anys que no ens veiem, però sempre que ens hem vist ha sigut explosiu. La manera de no patir era no veure'ns, no parlar ni saber res de l'altra persona. Però ha aparegut, com sempre que la meva vida està del revés. Diu que no, que a vegades ha aparegut i no li he fet ni cas (cert) però ara era el moment. És molt bèstia que anem a quedar, no us ho podeu imaginar. 

Jolin, moltes gràcies per comentar, els que ho feu. Avui estic molt tova i com una cabra. A veure demà...qui sap!

Esverament

 Avui estic com a l'altre hemisferi perquè arriba la tardor però per mi sembla que arribi la primavera. 

Segueixo els instints del meu cos, no sé si m'enduré una cara de mans...però avui l'atracció en el sentit literal de la paraula ha continuat fins a extrems inversemblants. 

Avui em sentia poderosa, la mirava amb cara de pícara fins a posar-la vermella,  la mirava als ulls tan profundament que quasi m'ennuego, l'he acariciat i abraçat gairebé com si fóssim nòvies. 

La veritat és que no sé què m'ha agafat però així ha estat el dia d'avui. I espereu-vos, aviam demà, jo què sé, em vull deixar sorprendre per mi mateixa. 

D'altra banda he quedat amb P+ (la persona dels millors petons de la meva vida, juntament amb P. però P+ me'n va fer molts més durant molts més dies) per veure'ns. Fa més de 10 anys que no ens veiem i hi ha hagut MOLTS canvis (creieu-me). Flipo. 

I he de quedar amb N.P. per donar-li el seu regal d'aniversari (un altre llibre) però està molt sosa, no sé què ha passat...aviam com va...

Avui super power a topeeee. Què està passant als astres??

Moments poètics

 Avui, entre moltes altres coses, pensava en una vegada que se'm van declarar de la manera més senzilla i innocent. Potser hauria d'haver fet el mateix ja fa temps. 

Ens vam veure un cap de setmana (amb aquesta amant que va durar molt poc) i quan va marxar em va dir que durant el cap de setmana havia tingut tota l'estona moltes ganes d'abraçar-me i que què havia de fer?? No dir-m'ho? Jo em moria pels seus ossos, així que va ser explosiu però ara penso...hi havia la possibilitat que jo li digués que no?? No li vaig donar cap senyal clar, crec recordar, no vam coquetejar obertament ni res. I si li hagués dit que no o m'hagués sigut igual?? Ella s'hi va llançar, apa, aquí t'ho deixo! I jo vaig respondre, mare meva, si vaig respondre...

En alguns moments penso...i si vaig i li dic els sentiments a G. però de la manera més natural i pura? Tipo: últimament trobo que estàs molt guapa o no sé què em passa que no puc parar de pensar en tu o ostres! Avui he somiat que em liava amb tu! I m'ha agradat. Tan simple, com si jo acabés de descobrir-ho...Jo deixo la idea aquí al meu cervell i després ell ja farà...

La pega és que quan la tinc davant em mengen els pensaments negatius: segur que nooooo blablabla...per què no puc mantenir l'actitud positiva? o almenys neutre!! En el sentit de que potser sí i potser no. Quan la tinc davant em desmonta i em sento molt petita i tinc la sensació que estarà pensant...ai pobreta. Per què?? 

Avui ha dit que tenia fresca i ha assenyalat el seu braç amb la pell de gallina i jo estava al costat i li he fet una frega a la pell com per escalfar-la. El meu cos sol, sense el meu permís se n'ha anat a abraçar-la, així de forma lateral, només d'haver-la tocat se me n'hi anava. Ella m'ha rodejat amb el seu braç i hem rigut. Així és com vull que sigui. Com dèiem amb una amiga una època (així una mica com per riure) dir...ui! Perdona...que t'he morrejat??  Doncs tipo així però de debò. Em vull DESMELENAR, deixa'm gaudir del desastre! Tot i que avui em sentia molt descontrolada, l'he abraçat sense voler, me n'he anat al seu espai només perquè sí per veure-la, li he enviat un missatge que em podria haver estalviat quan he marxat...que algú em pari, siusplau. 

I ara us comparteixo un altre cop els moments poètics del dia, vinga va. 

"No he pogut evitar abraçar-te, ho has vist? És superior a mi, és atracció en el sentit literal de la paraula, exerceixes gravetat sobre el meu ésser. I els peus m'arrosseguen per anar-te a veure un moment més. 

Descobreixo que tens els ulls verd daurat, vull dir-t'ho un dia, mira, així tinc un nou objectiu  mental. Trobaré l'ocasió.

Vull fer-te happier, com la meva cançó de tu. No és teva, és meva per tu, ho entens? M'agradaria que pogués ser nostra.

Seria una fantasia que tot fos pràcticament igual que ara però compartit amb tu, seria molt bonic, dolceta, viuries els dies amb màgia, com jo. 

Aniré a comprar la colònia, t'ho prometo, t'he d'enamorar com sigui.

Has oblidat que et vaig dir bon dia perquè sí? No recordava que en el somni ploraves tant, vull somiar-te un altre cop, vull somiar-te i al matí, veure't.

Va, fem que tot sigui bonic i especial, hauríem de ser amants! Si és que ja no diuen totes les cançons per nosaltres, seria tan divertit dissimular! Ho sé fer molt bé, ho veus? Sisplau, et podríes deixar portar? Relaxem-nos i els imants s'atrauran sols. El que tens tu i el que tinc jo. No sé si som ying i yang però vull pensar que l'atracció sempre és mútua.

Estàs tan sexy amb aquests pantalons! Tot i que trobi a faltar veure la pell de les teves cames. 

Necessito estar enamorada de tu. Ho vull estar, necessito sentir això, no entenc massa bé per què.

Em crides! Preneu-me! Clames. I com hi ha món que et prendria.

Almenys que serveixi per crear poesia. Almenys que la teva bellesa circuli pel món, no te la quedis tota per tu. Almenys que les lectores s'enamorin de tu tant com jo. 

Vull ser una finestra a un altre món que no sigui el teu de preocupació i sacrifici, només nosaltres, sense el món exterior, només una panxa del bou on fer-nos abraçades i petons, una llar de foc reflectida als teus ulls verd daurat; al teu somriure i a la teva pell també daurada i pàl·lida; i als teus cabells centellejants. "

Perspectiva

 Avui un post doble. 

Per una banda,  m'imaginava com a l'altra banda.

M'he imaginat que a una persona com aquell qui diu qualsevol (era una en concret però podria haver estat una altra...) li agradés jo. I com si jo ho mig sabés o ho intuís però a mi em fos una mica indiferent la persona. O sigui, com fa temps etiquetava persones que m'agradaven "si insistissin". Em sentia com G. per allà fent posturitas, em sentia com observada i com si tot el que jo feia causés sensació. 

Potser G. es sent així, sap que agrada i ja li va bé. I punt.

També pensava...per què em conformo amb això? He pensat que potser em sento culpable de rebutjar i per això "busco" que em rebutgin o busco la indiferència? Com una mena d'autocàstig absurd? No sé. Potser puc explorar aquesta mena de culpabilitat...

D'altra banda, m'he sentit bastant inspirada per G. aquest matí, bueno, com sempre, però he estat escrivint sobre ella i us ho comparteixo, així, com una mena de prosa poètica o macarrònica: 

" Sé que busques aventura, sé que busques passió, amor i poesia. I creu-me que t'ho puc donar i moro per fer-ho però només si tu vols, esclar. I només si vols molt perquè si no, et deixo l'espai perquè ho trobis a un altre lloc. T'ho mereixes i potser t'he clissat perquè ho demanes a crits. No tens mig poble darrere teu? Clar, potser no saben, com jo sé, que estàs mega disponible. Disponibilíssima; "preneu-me!" Clames.

I com hi ha món que et prendria, del dret i del revés! Cada dia a totes hores. Esperaria el que fes falta per poder ajuntar els nostres cossos un moment amb consciència, per poder ajuntar els nostres llavis i sexes.  Dissimularia totes les hores del dia per un minut de passió. 

Seria preciós, ens intercanviaríem penyores i missatges secrets. Valora-ho. Buscaríem aquell instant del dia en què ningú ens veiés ni sospités, ens pujaria l'adrenalina fins a les celles, imagina't la recompensa. Imagina llavors el regust dolcíssim de triomf d'un petó dels meus llavis. Tan suau com el del somni que ni tan sols era amb tu. Imagina el tacte quan t'acaricii els cabells, les galtes i et toqui els llavis amb un dit per acostar el teu rostre al meu i ajuntar els nostres alès. Imagina les hores que passaríem somiant l'una amb l'altra. Imagina't els missatges, pocs però contundents. Secrets. Esborrats i tot, però directes al cor. 

Com aquest bon dia d'ahir, carregat de passió. Bon dia matinera (em vas dir). Mai aquesta paraula m'havia sonat tan bé. Volia continuar dient-te que havia somiat amb tu però només si m'ho preguntes. Va, pregunta'm-ho! Estira el fil, t'ho estic posant amb safata!"

Segon somni

 Avui he somiat amb G.

Fuà.

Ha sigut un somni brutal. I l'he recordat quan m'he despertat, sento com si l'hagués tocat de debò.

Tot era molt enrevessat perquè la seva presència es barrejava amb altres coses però ella, esclar, era lo més interessant. En algun moment ella s'estava posant un vestit que tenia una cremallera lateral i, crec que sense que m'ho demanés, jo anava a ajudar-la a pujar-se-la i ja em quedava AMORRADA al seu cos. No recordo que "passés res" però sí aquesta proximitat que de vegades experimentem i no entenc. 

Igual que l'altre cop que vaig somiar amb ella fa 3 mesos (només?) teníem una conversa que no recordo bé però que entenc perquè per algo era el meu somni. Em deia que si mai anés amb una dona, seria amb mi i després em deia "perquè tu no vols res amb mi, no?" però aquí sí que no entenia jo què volia que li contestés. Semblava que volgués que li contestés que no, pel to (en plan: oi que no?) però alhora era com...sisplau, conradiu-me (o com es digui) i digue'm que sí. 

Jo la mirava als ulls (que al somni eren blaus, però a la realitat son verds) i pensava "ara és la meva, és la pregunta definitiva, ara és la meva oportunitat per dir-li". Primer li deia "tu què creus?" però estava ben decidida a donar-li una resposta definitiva...i llavors m'he despertat. 

En el somni, abans que aparegués G. en escena havia somiat que amb un amic meu, en P.E. ens fèiem un pico i després un petó amb llengua, però com molt suau. I jo pensava: ostres, doncs si ens trobem a cada dia aquí ni que siguin 5 minuts ens podem fer aquests petons una estoneta cada dia. No sé per què  he somiat això, la veritat, em sorprèn molt. Era d'aquells somnis que dèiem "amb tacte". Mira, tan de bo ell o qualsevol altre igual d'inesperat em fes un petó. 

Sí que estava inspirada, aquesta nit, tu...

Quan m'he llevat, no he pogut més que dir-li bon dia, així perquè sí. Si m'ho hagués preguntat li hagués dit que li deia perquè havia somiat amb ella, però sembla ser que no li ha estranyat. 

M'encanta fer coses com aquestes, dir-li bon dia perquè sí però cada cop, com amb el llibre, per exemple, sento com que he gastat un cartutx i que em quedaré sense. No ho havia pensat fins ara, això. Per què penso això?

D'altra banda, un antic amor que té el poder d'aparèixer en moments crucials de la meva vida, em va dir hola (pel facebook...) i, tot i que vam tenir una història fatal que a sobre vam repetir i va acabar com el rosari de l'aurora...m'han entrat ganes com de saber com li va i fins i tot de veure'ns...sisplau, no emboliquem la troca. Però em feia uns petons...deu meu...son els petons que més m'han fet vibrar a la vida! Em moria per fer-n'hi. No sé quina inicial posar-li per etiquetar el post.