Provocació

 Avui estic una miqueta emprenyadeta amb G. perquè no para de provocar-me. 

Avui no sé quin rotllo s'ha montat tota sola amb una pintada que tenia en un dit i dale amb el ditet...i mira què tinc i mira i mira. Que ja et miro, collons!

Que ja t'he dit que m'encens!

Li agrada tenir-me encesa però alhora passar de mi i dir-me tot el rato que no? Doncs a mi no m'agrada. 

Després li he de suplicar que em faci una abraçada "amb aquesta cara de xaiet". Doncs quina cara vols que posi...si em tens al límit?

Vull afluixar, vull distanciar-me jo. Si vols algo demana'm-ho. 

Vull ser una dona forta,  resistent i seductora i soc un xaiet que em moro per les teves mans. 

Allà va la nota de demà: somio en les teves mans. 

Convinc que ens encanta aquest joc a totes dues. Però crec que jo defalliré primer que tu. 

Avui li he preguntat si havia desxifrat l'enigma d'ahir i m'ha dit que sí i que menys mal que només ho veu ella...sí, clar, és la idea, filla...

Demà li envio també en mode enigma.

Almenys que sui una mica. Però dubto molt fortament de si anar a abraçar-la. És el primer cop que no hi vull anar. Tot té el seu procés...

Descans

 No sé què dir.

Sabeu que vaig de dalt a baix i de baix a dalt i així.

Avui l'he abraçat com feia molts dies que no feia...i llavors m'adono de tot el que vull i que no tinc.

Li he xiuxiuejat "bonica" mentre li feia petonets a les galtes i vull seguir i seguir tant i tant i tant...que em fa mal.

Sí, tot i que digui que no, tothom sap que en el fons això em fa mal i me'n farà.

Només espero trobar un camí per transitar-ho el millor possible.

Demà li vull dir (a  la noteta) que el món em sembla molt més bonic quan ens podem abraçar.

Però de tot el que li dic no rebo cap retorn ni res i al final em frustro, tot i que em deixi fer i em digui que així està bé...si jo estic bé...però i si no?

Al final també li hauré de dir , com vaig veure ahir en un vídeo d'una sèrie. Un que li deia a una altra que ja estava cansat d'intentar conquistar-la. Em cansaré, aquest serà el desenllaç.

Després sabeu que em diu qualsevol cosa i això remunta però avui...

Avui necessito descansar de tu, bonica meva. Dolços somnis.

Jugar

 M'agrada tant la sensació de que estem jugant que demà li preparo una nota interactiva. 

Jo t'envio un poema.

Tu t'arrambes al meu costat i no et mous fins que ja estic dels nervis i no sé ni què fer. Em rosses tot el cos i les mans. Però després t'apartes. 

M'envies un missatge quan no cal, que a mi el que em transmet simplement és "penso en tu". 

T'explico coses de la meva vida i et faig un petó (a la galta, esclar). 

Ens mirem als ulls...aix, que m'ennuego.

I així.

Em tens en un estat que em tiraré a qualsevol persona vivent que se m'interposi, tinc la sensació d'estar tirant els trastos tot el rato a tothom, tot i que sé que qui mou aquesta energia ets tu i només tu. 

Porto un catxondeo també amb NC...però no, no ...no té res a veure...si recordeu, la meva primera fantasia era que em liava amb ella i G. ens pillava. Mira, tampoc estaria malament, llàstima que no solc coincidir amb totes dues alhora, aviam si la poso gelosa...

Quan controlo el drama, m'ho passo tan bé! I la companya còmplice avui igual, es petava de riure i tot i que em diu que pateix per mi li he dit "en realitat t'ho passes bomba, oi?". I sí. 

Per cert, avui han posat a la ràdio la cançó de la G(asolina)...m'ha entrat un riure...Perquè amb tanta benzina el mistu està al límit i entrarà en combustió espontània. 

A la panxa del bou...

 ...on no neva ni plou.

Així  és com estem de dilluns a divendres en el nostre món de notetes d'amor i abraçades furtives però després la nostra vida és massa complicada i sembla ser que això no hi encaixa. 

Jo que estic yonki, em sento perduda sense aquest suport moral però entenc que és irreal. 

G., q no oblidem que no sent el mateix, segur que desconnecta i ja està i simplement gaudeix de la pujada d'autoestima que fa que algú estigui tan enamorat de tu. 

A mi m'agradaria que es trenqués aquesta barrera però ara mateix ho veig impossible. 

Ho accepto. Ho respiro. Intento dividir el meu cervell en dos. Intento no sobrepensar. Només sentir el que senti en cada moment i deixar-ho passar. 

I concentrar-me en mi i en la meva complicada i caòtica vida que bona falta em fa. 

Hi ha dues opcions de resolució de la  història: que se'm passi o que al final faci efecte la gota malaia. No confio en la segona però veieu que, tot i així, ho continuo intentant. Almenys canalitzo tota aquesta energia en algo bonic, ja ho vaig dir fa temps: almenys que hi hagi més poesia a la meva vida, almenys que hi hagi més poesia al món. 

Almenys que hi hagi més poesia a la vida de G. perquè tota ella és poesia (com li vaig posar en una de les notetes).

També treballo en la opció de que se'm passi buscant altres persones interessants i que també em fan bategar el cor en múltiples sentits. Vull viure així la vida. 

Salvadora

 Jo pateixo el síndrome de la salvadora, tot i que en soc conscient i intento no actuar segons els seus designis, me n'estic sortint força bé. 

Ja sabeu...allò que vols salvar a tothom i en concret de qui t'enamores. 

O sigui, tinc com aquest impuls dins meu però penso que bastant controlat.

De totes maneres, em fa la sensació com que una part de mi voldria salvar G. però en realitat és ella qui em salva a mi. 

Una amiga sàvia em deia avui que clar que sí ,que endavant, que les històries s'han de viure. No em deia pas que acabaria bé ni que era genial. Però em quedo la frase. És el que dic resumit en una frase molt curta: les històries passen per ser viscudes, no esquivades, les històries s'han de viure. 

Amb G. sento que com més clar li dic tot i més li tiro els trastos tot és més fàcil. Aparentment hauria de ser el contrari però no. 

I al meu favor diré que també m'és més fàcil desconnectar i controlar l'ansietat tot i sent la situació exactament igual.

Vinga, avui dia de tirar-me floretes a mi mateixa, au. Encarem bé el cap de setmana, va!

Per cert, m'he trobat de cara pel carrer a N.P. i ha sigut tan bonic i natural avançar cap a ella per abraçar-la molt fort. Aviam si aconseguim veure'ns tal com hem dit. També em salva.

Gràcies G., gràcies N.P. I gràcies també NC perquè no passa absolutament res però em mira molt profundament als ulls, riem molt i m'encanta el seu somriure sorneguer i la manera que té de parlar. I almenys entre totes m'aneu salvant. Gràcies, gràcies 🙏. Bec de la vostra energia que es retroalimenta amb la meva, visca el poliamor platònic. 

Aquest matí he tingut un altre (de tants) moments de connexió còsmica amb G. Jo m'havia pintat una cosa a la mà amb boli i he pensat: mira que mono...m'ho podria tatuar. I a mig matí veig que m'està mirant la mà atentament i em diu: és un tatoo? No tenia res a veure amb ella el que m'havia pintat però si m'ho tatuo, durà la seva essència pel moment vital en què s'ha esdevingut, també. La meva bonica salvadora salvada. 

Bellesa

 No és bonic.

No és bonic, diu una amiga molt propera a qui li he explicat i que coneix a G.

Ella és la veu del seny que em diu el que diria qualsevol persona que en tingués. 

No és bonic perquè no és el que jo vull, perquè jo vull més. I diu que així no estic bé i que petarà (més?). 

Doncs a mi m'ho sembla.

És la bellesa poètica de la imperfecció.

És la bellesa de la realitat i de la vida.

La bellesa autèntica del que hi ha, sense floritures, sense esperar que serà com jo vull ni que serà perfecte ni que em donarà tot el que necessito.

La bellesa d'aprofitar el que la vida m'ofereix viure. 

La bellesa romàntica del sofriment. El sofriment de sentir el que no s'hauria de sentir però se sent.

Si m'allunyo d'ella no tindré el que vull. Ara tampoc.

Però ara tinc poesia, ara tinc abraçades i petons.

Sé que és el que diria qualsevol enganxat a una "relació" que no és sana i en situació de yonki com jo.

Però prometo a part d'estar aquí continuar buscant maneres de sortir-ne. 

Però ho vull VIURE, com hi ha món...ho vull viure...

La meva amiga diu que G. no és conscient del que fa amb mi. Però precisament jo penso que és perfectament conscient. I, reafirmo: que em vol aquí. 

Ara intento transitar sense ànsies. Avui quan pujava a la nostra cita estava neguitosa per si hi havia  algú o la situació no era propícia i he pensat: tranquil·la, si avui no pot ser doncs ja serà demà o un altre dia. Si miro enrere...no hi ha dies perfectes i sorpresa? No em va escriure ahir una noteta ella a mi perquè sabia que em faria il·lusió? I això no és bonic?? Tranquils, no necessito resposta. Per mi ho és i és el que ara necessito i vull. 

Seguim...

 Com era d'esperar...avui hem seguit igual que sempre. 

No sé si les nostres converses serveixen per tancar alguna cosa o per afegir més llenya al foc. 

M'adono que estic aprenent unes quantes coses i arribant a unes quantes conclusions. 

Avui he demanat a la meva ansietat que em deixi en pau, que jo el que vull és gaudir del que hi ha i sí, no prendre'm-ho tant a la valenta. 

He pensat que no vull tenir por de G., que vull estar en confiança i en intimitat com ens fa tant de bé. 

Que m'ha manifestat que així està bé? Doncs continuo així, no tinc per què reprimir-me (excepte el que sé que no vol, esclar). 

També m'agradaria saber per què està tan bé perquè tampoc és una situació en què la gent s'acostumi a sentir còmoda.

Ella em vol aquí i jo vull estar aquí, així que...tal para qual. 

Va riure, però el que estem fent és fer-nos amants platòniques. Remarcant la segona paraula. 

M'agradaria sortir de l'estat de yonki perquè és que és tal qual que quan tinc la meva dosi d'intimitat i mimos amb ella se'm passen tots els mals. 

Avui m'ha explicat que havia somiat amb un pavo i jo l'anava burxant i ella posant-se vermella. Al final li he dit que aviam si m'hauria de posar gelosa...

Ah, ah, bueno, perdoneu, perdoneu. Però es veu que ja estic practicant això de no prendre'm-ho tant en sèrio perquè no us estic explicant el que ha passat avui i és que ELLA m'ha deixat una noteta A MI!!

Quasi em desmaio. Vale, pot ser que per això també sigui que estic com tan bé. És un dels dies que ploro de joia perquè tot és tan bonic. 

Peeeeeeerò...no he d'interpretar això com un senyal de que sí sinó simplement que vol que estigui bé i efectivament, tal com diu, vol que seguim així. Doncs així seguirem. I aconsegueix que estigui bé. Sembla una idiotada el que diré però en realitat em sento tan estimada...(dintre de que no em pugui oferir tot el que jo vull).

Les meves amigues i les seguidores del podcast estan totes quasi ja d'acord amb que no m'hauria de donar tanta bola...però ho fa. I sabeu que jo estic encantada. 

Perquè ho vull transitar així, perquè ho vull viure, perquè ho vull travessar però no en el sentit d'estar ja a l'altre cantó sinó en el sentit de passar-hi a través. Que hi hagi el que hi hagi, lo bo, lo dolent, el que ÉS. Això és la vida ara per mi.