Coret II

 Després de notar que no ho podria resistir i que a sobre les meves amigues m'abonin, demà se n'anirà el meu coret amb ella de viatge. 

En fi, és la manera que he trobat de sobreviure el dia de demà i tot l'episodi en si. 

A més els dies que sigui allà faré dol de penjar storys d'instagram. Les que penjo única i exclusivament per ella (la gran majoria) tot i que he de dissimular molt perquè no ho sembli. Passo de que no les miri per ja sabeu què. 

Recordeu el final de la primera temporada? Apoteòsic.

Doncs el de la segona està a l'alçada.

El de la tercera pot ser mortal. 

Avui un altre cop, l'he mirat als ulls i m'he ennuegat. Literalment, m'he hagut de girar per tornar a començar a parlar. I anava a dir-li algo normal però és que no puc amb aquests ulls i aquesta mirada, en sèrio. 

Quan ho puc suportar encara ho trobo tan bonic! 

Bé, demà s'acaba la setmana de la mort. Només espero poder descansar la setmana que ve. Uf. Que se'm regeneri alguna neurona...ja no dic totes...alguna!

Coret

 Com era d'esperar, aquesta setmana és especialment de muntanya russa.

No entenc com sent la situació exactament la mateixa, puc llevar-me tan malament enfonsada en la misèria perquè se'n va amb un altre plorant en plan drama clàssic i que passi el dia i surti normal. O sigui, sense que la cosa em faci il·lusió però pensant...bueno, doncs val. 

Algun dia em regularé...canviaré el nom del blog per "diari d'una boja". 

Però com que de moment no l'he canviat us explico una fantasia que no descarto dur a terme perquè...ja explicaré per què. 

Tinc un coret petit, com una pedreta en forma de cor i vermell (que és de plàstic però perquè ho visualitzeu). El tinc a la feina a l'espera de donar-li una utilitat algun dia. Era el regal de despedida si marxava, potser ho serà quan marxi però...

Avui pensava que el divendres, quan se'n vagi directament de la feina a veure al seu NÒVIO (o sigui, cal tanta crueltat? Tant d'acarnissament?) agafar el coret i posar-li a la butxaca de l'abric. Sí, l'abric que vaig a abraçar quan em sento malament (o "diari d'una psicòpata). 

Per què no descarto fer-ho? Doncs perquè seria super bonic per mi que de cop fos allà i descobrís el coret i pensés que li he posat jo perquè al matí no el tenia (esclar). 

Per què no descarto fer-ho? Perquè segur que no em dirà res ni si he sigut jo, ni per què li he posat, ni res de res, per tant m'estalvio com donar explicacions, no sé, tot queda com en el món dels somnis, com si no fos real. Tampoc mai sabré segur si l'ha trobat o li ha caigut sense voler o si ni ha pensat que era meu ni res. A més quan ens tornem a veure ja haurà passat una setmana, així que ja estarà passat. 

Per què potser no ho faig? Perquè potser se sent malament (jo què sé, com que exactament tampoc sé com se sent...) i perquè ara que estem tan bé, no vull tornar a treure el tema i que es torni a allunyar. En realitat tampoc no en trec res de donar-li el coret. 

Però ha sigut bonic mentre he pensat que se'l trobava i de cop pensava en mi. Jo què sé. Això ja està massa enllà en el món de la imaginació, ja més que imaginació és deliri. 

En sèrio, és que estem tan bé que on he de firmar perquè sempre que ens veiem estiguem així? Només afegiria que ens puguem continuar veient. El que li deia d'estar a la meva vida quan ja no treballem juntes...uffff.

Avui hem rigut amb la companya còmplice perquè G. estava dient així com de lluny algo de "estrujar" i jo li he xiuxiuejat a l'amiga: per què no m'estruja a mi? I vinga a riure després amb l'estrujar (la còmplice és una catxonda). M'entren ganes de dir-li: però que no la veus??!!!! No, clar, no la veu amb els mateixos ulls. 

En fi, demà un altre cop a la muntanya russa. Menys mal que només queden dos dies de la setmana de la muerte. No sé si divendres a mig matí m'agafarà un mal de panxa i hauré de marxar a casa perquè és que en sèrio...

Ah, i un altre fart de riure: una altra companya innocent que no sap res diu: tu el que hauries de fer és anar al viatge aquest! I jo no podia parar de riure. La còmplice ho ha pillat però tampoc sap la magnitud de la tragèdia. Deia "si, totes tres a l'habitació" i jo pensant...filla, si tu sabéssis...Faig un trio amb ella i el seu nòvio? O què? De fet aquesta fantasia ja va ser un post...en fi, el que deia, que menys mal que ric per no plorar...

Demà veurem. 

Nus fort

 Avui he somiat un munt amb ella i li he explicat perquè era un somni explicable però la part no explicable era tan bonica...

Perquè anàvem en cotxe i conduïa ella però era com a les pelis, que mentre condueixes vas parlant i ens anàvem acostant i els nostres braços acabaven entortolligats (és un somni, podia conduir igualment) i li tocava la cama per no sé què deia i la mirava i la mirava i la mirava...estava tan bonica. És tan bonica...

En el somni no passava res però jo m'imaginava que estàvem al sofà de la cabana, així i que la mirava i la mirava...

Menys mal que la idea és oblidar-la perquè si no...

A la vida real estem com millor que mai, no sé, i va i se'n va amb un altre. Olé. Està tan contenta i no és per mi...però prefereixo veure-la així. 

M'ha ensenyat una cosa del mòbil i li he fet una carícia a la galta...és que segueixo pensant que si ens deixéssim anar ens tocaríem tant que al final hauríem de fer l'amor perquè seria la conseqüència lògica. Però en fi, ella no ho sap ni ho vol ni res així que...

Com deia ahir, el meu dolor és el mateix però està encapsulat. És com si tingués una cama trencada. No és que no em faci mal, no és que no em molesti, però està allà localitzat. 

Almenys he guanyat en funcionalitat  i almenys puc pensar en altres coses. 

Potser tothom a qui li explico la història o fins i tot si algú llegeix aquest blog pensa que ja està bé, que la oblidi ja i que que pesada soc. Però ja us aviso que encara falta molt. Jo és que soc així i no me n'avergonyeixo.

M'enamoro tan fort que després no hi ha manera de desfer el nus ni per mi mateixa. No em sembla malament i reivindico que l'amor no es d'un sol us. A veure? Ui, no em serveix, fora! Un altre!

Jo no soc així, jo soc més un llibre clàssic en què el mateix amor dura tot el llibre. Ben maco que li sembla a tothom en els llibres i a la vida real ets la obsessionada que ja li val i ja podria canviar de tema. Doncs no. 

Estar enamorada

 L'altre dia sentia una entrevista (bueno, un tros) on feien un exercici sobre com sabies que estaves enamorada.

I al final  arribaven a la conclusió de que: quan estaves lluny de la persona estaves trista, quan estaves a prop estaves contenta i volies que fos feliç.

Mireu...és que no podria trobar una descripció millor. Vaig superant lo d'estar trista quan estic lluny d'ella. Quan estic a prop d'ella (sobretot emocionalment, perquè de vegades només físicament no compta) em poso contenta i tranquil·la. 

I sobretot la tercera part...m'ho estic currant molt perquè sigui feliç pel que fa a mi. O sigui, que recuperem la complicitat com a amigues i companyes de feina, que sé que és el que ella vol i li agrada. I m'agrada pensar que li puc donar aquesta part de tranquil·litat i suport que li permetrà ser més feliç amb la resta de la seva vida. 

Primer dia de la setmana de la muerte (la meva amiga que ho sap, però que no sap que va a veure el seu amant, esclar, ha tingut la fantàstica idea d'anar apuntant el compte enrere dels dies que falten per anar-nos-en de vacances...gràcies per augmentar la meva angoixa...però no feia falta, tampoc. I a sobre no li puc dir) superat. 

G. està molt a prop meu i jo em sento més lluny perquè no puc parar de pensar que se'n va amb un altre. 

I  hi ha una part de mi que se la imagina allà i a sobre...A SOBRE... em posa catxonda. És que en sèrio...

Pau

 Doncs divendres, ahir, va ser molt tranquil i relaxat amb G. i per fi vam arribar a l'estat d'estar totes dues NORMAL. 

Serà això el final? L'estat ideal que anhelava? Vam estar parlant tan bé que fins i tot a la nit ens vam estar enviant un munt de missatges com feia SEGLES que no fèiem. 

I el millor és que jo estic molt tranquil·la, m'hauré situat? Després de no sé quants mesos? Tampoc vull cantar victòria però em sento tan EN PAU. 

Que lo únic que he de fer és esforçar-me per no patir perquè això s'acabi. En fi. 

Sé que ho passaré malament en alguns moments aquesta setmana i no sé com suportaré el divendres estar-la veient i pensar que aquella mateixa nit dormirà amb un altre...no sé, veure la seva maleta on, jo què sé, haurà triat quines calces es posa per anar amb ell, allà al mateix lloc on ensumo la seva jaqueta...no ho suporto i se'm parteix el cor en deu mil trossos però alhora, sento que puc mantenir aquesta pau amb la G. real, amb la que m'he de comunicar. El dolor pertany a la G. del meu cor i de la meva imaginació. 

Demà he quedat amb la de l'aplicació i, certament, em va dir "però tu estàs per conèixer algú?" i, certament, NO. Però jo què sé.

D'altra banda pensava...com és que la gent s'agrada tant? O sigui, les meves amigues que han estat quedant amb gent per aplicacions...es veuen i s'enrollen. Sempre hi ha feeling? Per les dues parts?? 

A mi pot semblar com que m'agrada tothom però necessito que s'encengui la guspira i em sembla estrany estadísticament que a tothom se li encengui mútuament. Per mi és algo molt màgic i tampoc entenc per què, a la meva vida, sempre se m'acaba encenent a mi i a l'altre no...

En fi, estic com molt rallada últimament amb tot però és que necessito entendre-ho, treure'n l'entrellat. Per què en l'amistat ho veig tan clar, em surt tan fàcil i tot és previsible i plàcid i en l'amor és tot lo contrari corregit, augmentat i elevat al quadrat. 

Aquí hi ha algo desconfigurat. En fi. Bona nit.

23-3-23

 Acabo de llegir que era una data poderosa o algo així...

I mireu, ha sigut un dia molt profitós...molt catàrtic...molt alliberador...no sé. Almenys ara ho sento així. 

Avui hem anat juntes en cotxe. Al trajecte d'anada  doncs bé, normal, parlant de coses normals, una mica conversa d'ascensor però bé, gens tens ni res...

Quan he arribat allà, a part de que soc conscient que el fet de saber que tornava amb ella m'atorgava un plus de tranquil·litat (avui era el meu uber, jejeje), estava donant-li voltes al tema de parlar-li del seu viatge. És que em venia molt de gust, sentia que ho havia de fer, em sentia molt més tranquil·la quan pensava en fer-ho que quan pensava en no fer-ho, em desgasta molt això de reprimir-me. 

Ara ve el gir de guió que estàveu esperant i NO té a veure amb G. 

He anat a una reunió de feina i m'hi he trobat una dona que fa ANYS (però com tipo 10 o més) coneixia de vista. Una tia amb molta pluma que em trobava a l'autobús i per qui, segons una altra companya de feina, se me caian las bragas (barroer però correcte). Un dia me la vaig trobar en un lloc d'ambient i vam parlar una mica i ens saludàvem i  ja està però sempre l'havia trobat molt atractiva, em posava molt nerviosa. Parlo en passat perquè no sabia si encara treballava per allà ni sabia res d'ella feia mil anys. 

En resum, que avui ens hem trobat i diguéssim que les calces...m'han tornat a caure a terra. Perquè a més hem estat parlant (de feina) i tota l'estona em mirava molt fixament i vaja...que és molt atractiva, què voleu que us digui, almenys per mi.

Lo fort és això, que m'hagi posat, que estigués pensant en emportar-me-la a un racó en aquell mateix moment!! Que m'estava parlant i jo pensant sí...sí...ahá...no sé què collons m'estàs dient perquè estic vermella. 

Lo fort és que M'HE OBLIDAT de G. !!! Que després de mil anys -segons m'ha semblat a mi- hagi tornat a sentir algo per una altra persona que no fos ella!

D'aquesta d'avui no cal que posi ni la inicial perquè potser trigo 10 anys més en tornar-la a veure però ha sigut tan important i providencial que a més a més això hagi passat AVUI!!

Al trajecte de tornada del cotxe li he explicat a G. (m'ha preguntat com havia anat la reunió i li he dit ui, ja t'explicaré, ja) i m'ha dit bueno què, m'has d'explicar lo de la reunió! 

I llavors s'ha creat el clima perfecte perquè li digués jo: bueno i tu què, la teva cita? I encara té els collons de dir-me que de què li parlo. De veritat que menys mal que mai tindré res amb ella, perquè em desespera. I n'hem parlat. M'ha dit que està nerviosa, ja m'ho imaginava, que la companya que va amb ella de viatge ho sap, m'ho podia suposar i res, jo què sé, ja està...

Però sento com que hem tornat a la confiança, com que s'ha desbloquejat algo. Bé, entre nosaltres i en mi. 

Fet que no puc fer-hi res, almenys parlant-ne amb ella tot flueix més. La tristesa és la mateixa, i el puteig de que se'n vagi amb un altre també. I el de que per ell mogui el cul i digui que "ai, per què no seré més racional!?" Més?? Joder, la mare que la va parir...Em puteja molt. 

Però considerant que he d'estar amb ella cada dia prefereixo estar-hi així, si és que totes dues hi podem estar. Si és que JO hi puc estar. 

Avui faig la ola als guionistes per la providencial així com inesperada aparició estel·lar de la bollera de l'autobús en el dia d'avui!!! No me la trobaré a l'aplicació , en aquesta, no ...mare meva...buf! 

Arakiri

 Masoques punto com? Masoques.com, sí, correcte.

Avui li he dit que dijous anem juntes al cotxe. Podeu matar-me si voleu. Jo em mataria a mi mateixa.

Però per altra banda, continuo sentint que necessito travessar-ho TOT. Per què? Mmmmm no se sap. 

Sé que em vol parlar de la seva cita amb el seu carallot. Però no gosa. Vull que me'n parli (masoques.com) però alhora no, esclar. Però ja que hi anirà igualment...

O sigui, jo li vaig dir que volia que estigués a la meva vida, això és una oferta amb llums i ombres.  Jo sé que no hi és com a parella ni amant ni res i si ho vull, és amb les conseqüències. És amb que tingui altres amants, és amb que tingui la seva vida i la comparteixi amb mi. Vaja, que va en el pack que li vaig oferir, no sé si m'explico. 

En fi, que em torno a fer la xula i aviam com acabarem.

Us he de dir que les converses amb la de l'aplicació m'estan agradant molt i estan acomplint el seu objectiu de distreure'm. Li he parlat de G., esclar perquè és que si no, no puc parlar. Quan he de dir algo que no estic dient, no sé què dir. Per tant va sortir. És una mica flipant entrar a una aplicació per lligar i que el primer que diguis és que estàs enamorada d'una altra, no? Però mira, és que és el que hi ha, tu. 

Demà i demà passat tinc dies mogudets amb G. Vaticino que traurà el tema i em parlarà del viatge...capaç soc de treure'l jo. 

Vinga va, ARAKIRI!!!