M.O.

 Estic orgullosa de començar el post parlant d'una altra persona.

Avui he anat al poble de M.O. (..ehem...bueno, sí, és el mateix que el de G., coses dels guionistes) i en teoria m'ha dit que no hi seria però estava anant a veure una cosa del seu carrer que m'havia explicat i ens hem trobat (i abraçat...val, d'acord) que m'enganyes, no deies que no hi eres?? Però havia tornat d'on havia d'anar pel mal temps. 

Jo anava sola però ella ha reculat amb mi d'on venia per ensenyar-me el que anava a mirar i per ensenyar-me casa seva i per dir-me que em quedés a dinar o que hi anés a sopar i que ja sabia on era i blablabla. 

I mireu.

Estic molt contenta de no pensar en que "m'agrada". Sinó mantenir-me aquí. Pensant el mateix que ella, que que bonic que ens sentim bé així que va, anem a compartir més coses perquè ens ve de gust. 

Estic molt contenta de "pensar" en ella però simplement en el que és ara com és ara exactament. Val que somio que l'abraço però també l'abraço de veritat. Doncs així tot. 

Estic molt contenta i molt tranquil·la i molt contenta que el meu cervell pugui pensar en altres coses que no siguin G. 

Que aquest ja sigui un tema com "gastat", que ja tingui noves perspectives de gestionar  i gaudir altres temes i persones. Sí, M.O. entre elles. HO CONFESSO!! 

Però em sento totalment en una altra perspectiva. Em sento que, el que sigui, ho gestionaré d'una altra manera. És com totalment una altra cosa. Em sento igualment enamorada de G. però allunyant-me d'esquena...això crec que ja ho havia dit, tinc aquesta sensació. 

Avui, a part, ha sigut un dia moltíssim bonic ple d'abraçades i de gent que estimo molt explicant-me moltes coses boniques i recordant-me quina és la meva essència. 

Encara em queda un sopar amb la meva amiga-germana. Estic molt emocionada. Em vull mantenir així perquè així soc jo i així estic bé i soc autèntica per enfrontar les coses de cada dia. 

GUARDAR COMO!!

Realitats contradictòries

 Hi havia una vegada uns guionistes molt catxondos que hi posaven molta emoció a tot per RES. I que em tenien ja una mica marejadeta perquè no m'estranya que jo passi d'un extrem a l'altre emocional si ella passa d'un extrem a l'altre de comportament. 

Estaria d'acord amb que passés de mi completament i que volgués una distància absoluta i una fredor glacial, que volgués demostrar que no li interesso gens i que no vol fer res que es presti a confusió perquè jo "no em confongui", com em va dir. Sí, d'acord, és perfectament comprensible i acceptable.

Però el que no entenc és que llavors quan ens veiem es mostri tan propera, em segueixi la veta tota l'estona, se m'acosti tant, podent triar lloc trii seure arran meu, em deixi la seva mà sobre el meu braç  mentre em parla...no ho puc entendre...

Però bueno, suposo que ho hauré d'acceptar. 

Li he dit que li vull compartir algunes reflexions, que vull parlar amb ella un dia d'aquests i ja em va fer cara de miedomedas però va riure...

Però no m'atreveixo a enviar-li un missatge per dir-li que si quedem i que passo de parlar a la feina perquè ja estic cansada i a més tinc la sensació que allà és com que l'acorralo i no té escapatòria...perquè penso que em contestarà que no o no em contestarà o jo què sé...Jo tinc aquesta necessitat de parlar-hi i compartir això amb ella però suposo que ella té dret a no voler-ne parlar i també li hauria de donar aquesta opció. 

Crec que m'esperaré i cara a cara a la llum del dia li diré així tal qual. Que jo necessito compartir aquestes reflexions amb ella, que son de bon rotllo i coses boniques. Però me la imagino pensant que li fa pal parlar amb mi. Que si per ella fos mai més parlaríem d'aquest tema i ja està...i no sé què he de fer, la veritat. No sé on està el respecte cap a ella, el respecte cap a mi...

Sé que la raó diu: deixa-ho estar ja, deixa de picar cops de cap contra la paret.

Però això només és mitja raó. Això és la raó quan soc aquí davant de l'ordinador. I al final és el que faig, eh? Desconnectar cada cop més d'ella (excepte els mals dies) quan no soc amb ella. 

Imagino una relació d'aquelles que tenien algunes persones quan érem joves i adolescents...que quan es veien es liaven i després no es deien res més ni mostraven cap interès cap a l'altra persona. Bueno, ella no es lia amb mi però fa aquestes coses que no entenc des de cap perspectiva i després s'oblida de mi i ella NO VOL que jo estigui a la seva vida. O vol que no o li és exactament igual. 

O és un apego evitativo de manual i jo ja passo.

Mira, igual lo que li he de dir li dic per escrit i així m'ho trec de sobre i que no em contesti res ni reaccioni de cap manera però que quedi en el seu arxiu de coses de la vida el que li vull dir.

Que és que estic molt agraïda i contentíssima d'haver-la conegut i que ha sigut super bonica la intimitat que havíem creat i que m'ha sigut terapèutica perquè jo venia d'una relació que m'havia traït la intimitat i la confiança. Que m'agrada molt la seva manera de ser així, sí, tan íntima, que et fa sentir acollida i cuidada quasi sense fer res, només amb la seva manera de mirar i de moure's. Almenys a mi em produeix aquest efecte. 

Que li agraeixo aquesta història que vam tenir i que m'agrada molt el punt on hem arribat i m'agradaria que no s'acabés i poder continuar cultivant-la i, com em va dir ella un dia, que ens puguem explicar les coses. 

Bueno, anirem veient. 

Em quedo amb el matí super bonic que hem passat avui perquè ha sigut així tot i que després s'hagi de quedar com en el limbo perquè no podem parlar ni dir-nos res un cop no estem físicament al mateix lloc. D'acord, doncs res, tu. Ja callo.

Ah, si us pregunteu pel hashtag doncs sí, avui he somiat amb M.O. Que li feia una abraçada. A la realitat n'hi faig de vegades però al somni era UNA abraçada...no m'agrada, com si diguéssim però estic començant a apreciar aquestes mitges tintes de persones que no m'agraden i no pretenc res amb elles però que m'emocionen, em motiven i m'estiren endavant, que em fan vibrar una mica quan em toquen i que afegeixen també molta purpurina a la meva vida. Visca el brilli-brilli.

Tensió

Avui estic una miqueta emprenyadeta.

No ha passat res, eh...ha estat un dia estàndard entre nosaltres amb el tonteig corresponent. Un dia tipus.

Però ja estic farta de negar-me les meves pròpies percepcions.

Si hi ha tensió s*xual n'hi ha i punt, i és que no es pot negar. O sigui, es pot. Perquè el meu cervell ho fa. Però en el moment que s'està produint ho veig tan clar com la llum del dia. 

I després me la trobo mirant-me...

Mira, jo què sé, que avui el meu jo intuïtiu i perceptiu està molt rebel i es reivindica com a eficient. Que jo sé el que noto, coi. 

Demà tornem a anar juntes en cotxe i NO VULL. No vull, estic enfadada, no vull estar dissimulant el que sento i el que veig. 

Bufffff, quina ràbia!

Per passar-me-la, tornaré al món de la imaginació, quin remei em queda. Ara només puc imaginar, per això, que jo faig coses. 

Avui no voldria proposar-li de fer-nos un petó, avui voldria fer-li. 

Avui li he fet un massatge a la companya còmplice: a tu sí, li he dit. Fes bona propaganda, li he dit. 

Diós, m'estic morint per tocar G. 

Bueno, quan passi el dia de demà del cotxe...suposo que em tornaré a relaxar una mica més. Crec que no hi ha cap més dia en perspectiva...així...intens. 

És que no puc més, em sobreactiva. I després em desconnecta de la realitat.

Ara estaria bé sense ella. Perquè ara no sento que sigui purpurina, ara sí que sento que son engrunes perquè VEIG el pa sencer i sé que podria ser. Ho sé segur. No em pregunteu per què ara ho sé, però ho sé. Potser demà no, qui sap.

Avui el dia és així, ves.

Fantasia triple

 Avui he fet un exercici molt potent de travessar barreres a la fantasia.

Perquè vamos,  no atrevir-se a fer coses a la fantasia té collons, també. 

I no em refereixo a coses que em pugui imaginar sinó imaginar-me-les com si les anés a fer. Planificar-les tot i que no tingui decidit si les faré (i segurament no les faré), és aquest tipus d'imaginació la que se'm bloqueja i no m'ha donat la gana, volia travessar-ho i ho he aconseguit. Olé jo.

Al final ha sigut com una doble (triple, en realitat) fantasia, una mica tria la teva aventura. 

Jo anava directa, al lloc prohibit a l'estona prohibida per fer-li una proposta.

Et vull fer una proposta, li deia, però no em contestis ara, tu pensa't-ho, visualitza-ho i demà em contestes. 

Riuria. Riuríem. Si és que seria divertidíssim, jolin...

Et proposo que ens fem un petó. No em contestis ara! Bueno, aquí no, clar (com en el meu somni).

Sé que ella estaria entre rient dels nervis i fent cara de "no ho penso fer" però jo no deixaria que em contestés ara.

Li tornaria a dir. No, no em contestis ara. Demà torno i em contestes que no. 

Aquí la fantasia es bifurca. Clar, com que és la MEVA fantasia doncs imagino que em diu que sí i que, quan m'he recuperat del shock (si no és que ha haugut d'avisar a l'ambulància) quedem un dia per fer-nos un petó. Al cotxe, m'ho imagino, per exemple.

Imagino com em poso en plan Senbei Norimaki quan es posa atractiu, que m'incorporo, la miro als ulls, somric, empasso saliva, m'humitejo els llavis, la miro als ulls, li acaricio el cabell (segurament no seria tot tan pel·liculero) i li faig un petó com de quatre segons. Ens el fem, vaja, però imagino que prendria jo la iniciativa. 

Torno a somriure i dic...no està mal, no? I com que hem quedat en un petó...doncs demano si segueixo. Bueno, aquí la meva imaginació ja pot començar a volar sense cap mena de filtre...

Però tornant al tria la teva aventura, també em podria dir que no, esclar, al dia següent i m'ho diria en plan "ni boja" o en plan "no m'ho he hagut de pensar ni mig segon: esclar que no" "estàs pirada? Clar que no, ja t'ho he dit mil vegades". Tot i que ella, diplomàtica com és, només diria que no. 

Aniria a dir-li: vinc a que em diguis que no. No!

Vale. Diria. I també somriuria i marxaria.

Potser diria algo com...ho havia d'intentar. O jo només pregunto o només era una proposta...

A la imaginació jo em quedaria molt digna, com el primer cop que em vaig declarar, que ho vaig estar prou però sé que no estic preparada per representar aquest paper. Sé que estaria malament i que després em tornaria a descontrolar molt, cosa que no vull.

I una altra raó per la qual no li diré és perquè ella em va dir un dia que no volia "que jo em confongués" i penso que és respectar les seves paraules no tornar a demanar-li. És respectar-les i és honorar la relació que tenim ara. Honorar que la podem tenir perquè jo "no em confonc". 

Ara...també us he de dir que no descarto al 100% deixar anar que jo tenia una proposta però que no li faré. Si no em demana quina era, doncs aquí es quedarà, si s'ho imagina doncs val però tampoc ho sabrà segur. I el que més m'agradaria seria sentir-la de la seva boca ni que fos per dir-me que no. 

- Jo tenia una proposta però no, no, no te la diré.

- Quina era?

- No, no, que no.

- Ja me la imagino (potser diria. I potser no diria res més, però jo diria...)

- Ah sí? Quina és?

...i m'encantaria sentir de la seva boca...- Que ens liem. Però no!

I dir-li -No, no era aquesta. Bueno, no ben bé.

Repeteixo: collonshostiaputaja seria TAN divertit!! Que gairebé no ho puc resistir.

Però resistiré.

Resistiré això i resistiré el dia de sant Jordi sense dir-li res romàntic. Demà és l'exercici que tinc. I sé que ho aconseguiré perquè estic molt centradeta, tot i que em faci perdre el sentit de la realitat. 

Que tingueu una bonica diada. Us desitjo que pugueu regalar tots els regals romàntics que vulgueu. Jo li regalaria una rosa. Una, sí, on es concentraria tot l'amor. Una rosa d'amor. Però no ho faré, esclar. Ni real ni virtual. 

El sentit de la realitat

 No sé ni com explicar-ho. No sé ni com explicar com em sento. Com m'he sentit.

I no ha passat res, eh?

Només que avui hem anat juntes en cotxe. Ja veus.

Però...com la droga que és per mi...és que em deixa en un estat...

M'ha deixat a casa.

He sortit del seu cotxe, he pujat les escales...i he trigat més de mitja hora, rellotge en mà, a recuperar el sentit de la realitat. 

Les cames em feien figa (vale, que també tinc la regla...), no podia parar de plorar, les seves paraules, tot el que havia dit, la cançó que sonava quan he baixat del cotxe...tot em donava voltes dins el cap com en un somni.

El somni fet realitat d'estar amb ella. De passar temps amb ella. D'estar bé amb ella, de xerrar de les nostres coses normal, de sentir-la riure, d'imaginar-me un altre cop que estàvem a la cabana i que no existia res més en el món que nosaltres dues. 

Que no existia res més que les bafarades de la seva olor que em portava l'aire que entrava per la finestra. 

Que no existia res més que el so de la seva veu i les coses que m'explicava. 

Volia callar, callar per sempre més i només sentir-la i escoltar-la i que em digués coses i més coses d'ella. La sèrie que mira, quin personatge li agrada de tal altra sèrie que hem vist totes dues, les cançons que escolta que no m'agraden però em fascinen.

Volia que em tornés a explicar que a la nit s'ha tret les polseres perquè li apretaven i que em tornés a demanar que li desenredés i que em deixés tornar a posar-li en el seu blaquíssim braç esquerre. 

M'agrada tant quan em demana algo. No sé què és aquesta mena de poder. Sento com la seva petita vulnerabilitat perquè sé que li costa demanar (com a mi) i sento la seva confiança i la seva admiració (tu ho sabràs fer, em diu). 

La nova descobridora de la història em preguntava: però estàs enamorada o estàs entxotxada?? Estic enamoradíssima, li he dit. Si això no és estar-ho, que baixi sant Pere i ho certifiqui. 

Les converses amb la nova descobridora també han sigut molt interessants però això ja serà un altre post.

Ara que he recuperat el sentit de la realitat i ja torno a saber qui sóc després d'aquesta experiència religiosa...vaig a fer les feines pendents. 

Totes diuen que les storys canten molt i que es nota molt que les poso per G. Doncs no sembla que ella ho noti ni li molesti perquè estem millor que mai. Així que seguiré.

Vull ser encara molt més llençada. No sé, avui em sento així. A part de als núvols de l'estratosfera. 

S'està liant

 Buenoaveure (així, tot junt). Que s'està liant parda. Però parda...PARDA!

Que l'amiga còmplice diu que ho sap tothom! Jodeeer, però això que vol dir??? Mare meva...després de tant de temps?? Ara que estem tan bé?? O és que ara que estic relaxada se'm veu més el llautó? Li estic anant molt al darrere i no me n'adono?

Una altra companya també m'ha fet un comentari que he pensat...socorro...ho sap! 🙈

Ja he parlat amb la que ho acaba de descobrir. Mare meva...ho ha sabut més que res per descarte perquè sabia que em passava algo amb algú d'allà i ha anat descartant perquè mai ens veu juntes, tampoc, a mi i a G. 

Jodeeeeeer. És que em fa por que es destrueixi ara la relació QUASI perfecta! Tan bé que anàvem! Tinc por q G. noti algo i es ratlli però també tinc por de mi, d'estar nerviosa i tornar a actuar raro, amb lo feliç que soc deixant-me fluir i sense cagar-la!

Amb lo feliç que soc parlant-li a 2 centímetres (per què ens hauríem de posar a 3?) i tocant-li el braç amb èmfasi i que ella m'ho faci a mi. 

Intento pensar i autoconvèncer-me que soc jo que li vaig darrere i que ella no m'esquiva i que si jo no fes res, ella no faria res però és que no és veritat, mecasomlolla!! És que quan li veig la mirada, quan veig com se m'acosta, quan veig com em parla, com em busca...és que no m'ho  crec, no em crec a mi mateixa!

No dic que senti res per mi ni que vagi a passar res, eh? No dic que sigui pels mateixos motius, però que ens busquem i que som totes dues...HO VEIG! Ho noto, ho sento (se ve, se siente...). Jo estic molt natural i és que flueix així. A més que puc comparar, sé com es comporta quan està rallada o enfadada (no dic amb mi, però amb la situació. De cul, vaja). Ai ,perdoneu, parlant de culs...marededeu...ja està, comentari barroer del dia. 

Com deia...sé com es comporta, sé com li canvia la mirada, l'expressió i fins i tot la veu i el gest i la proximitat, és que no té res a veure! I sé que així està bé, natural i còmoda. No ho fa "perquè li sàpiga greu per mi". És NATURAL. 

Tot és natural com un iogurt...doncs seguim així, seguim per aquest camí, sisplau...només transitant-lo, sense ni pensar on porta o on deixa de portar. No m'importa, ho dic en sèrio. 

Només vull seguir així. 

M'han pillat

La companya de feina que sap que "em passa algo" i no li puc dir i, per tant, sospita que és amb algú de la feina...m'ha pillat.

Avui es veu que ens ha vist passar a G. i a mi i, quan ja no la sentíem ha dit "Ai! L'amor!" i la companya còmplice l'ha sentit i li ha contestat...uaaaaal·la!!! I la companya sospitona ha dit "És que jo no soc tonta!".

Jodeeeeeeeeer, que m'ha pillat, vaja. Del tot. 

La còmplice ha dit que després parlaria amb ella, jo no hi he parlat perquè avui he marxat abans. 

Mare meva...si és que no m'estranya, no entenc com no ho veu tothom de 4 anys enllà. 

M'agradarà veure com ho veu, per això. Suposo que sospita molt fortament que és a mi a qui m'agrada i que ella no em fa cas però clar, no sap ni que G. ho sap, ni tots els episodis de les abraçadetes, ni res de res. Vull veure com ho ha vist des de fora. Tot i que prevec que veurà, igual que la còmplice, que soc jo que vaig al darrere i ja està, que és el que és, tot i que estic molt millor. 

Però és que em cau la bava amb G., no puc fer-hi més. Avui m'ha dit que es sentia fatal perquè ahir s'havia oblidat d'una reunió del seu fill i un altre cop la meva musculatura movent-se cap enrere per no abraçar-la. Li he fet una carícia a la "cabecita loca".  Avui ens hem vist poquet però com sempre, super bonic. Almenys per mi.

Està bé perquè el meu cervell m'envia moltes senyals perquè recordi que "ella no" i que "res vol dir res" i, com deia en el post d'ahir, així estic "bé". No bé, però bé. M'explico?

Divendres anem en cotxe, si no passa res. Demà faria pausa, si pogués no la veuria. Però és impossible. Demà intentaré esquivar-la, perquè corri l'aire dins del meu cervell mateix. No puc esperar coses cada dia perquè llavors m'entra l'ansietat. No puc esperar que cada dia m'expliqui el que li passa, no puc esperar acariciar-li el cabell cada dia, no puc esperar que vingui al bar i que es canvii al meu costat, ni que em somrigui tant...no. Demà no. 

Aviam què em diu la companya sospitona...demà em concentraré en això. Aviam si posa llum.