L'estira i arronsa

 La baralla de l'altre dia, concretament va consistir en que li vaig dir que havia somiat que anàvem de viatge i fèiem un trio...ehem...vale, sí, se sobreentenia que era amb el seu amant...i és el que li va sentar malament perquè després per watsap li vaig dir que volia parlar d'aquest tema i ella em va dir que no en volia parlar perquè la incomodava. 

Fins aquí, podeu rellegir el post anterior per saber com em vaig sentir i tal. 

Peeeeeerò, aquí és on torna a entrar el fet que té uns collons que se'ls trepitja.

No va avui i em diu que avui ha somiat ella.  Avui m'ha tocat a mi, ha dit. O sigui...anem a tornar a posar sobre la taula la conversa que et vaig dir que m'incomodava, vinga!! A veure què passa!!

Si t'incomoda, reina...NO TREGUIS TU EL TEMA!!

Jo no li he contestat res. Però he flipat bastant.

No li dono més importància perquè sempre estem igual, només corroboro aquest fet: sempre estem igual i d'aquí no sortirem mentre ens continuem veient. 

Estic una mica distanciada, la veritat perquè no m'agrada que jugui amb mi d'aquesta manera...tot i que en realitat m'encanta. 

Vaya parell. Ella: m'incomoda però dona'm canya. Jo: no em tractis així però alhora m'encanta que ho facis. 

I així ja portem gairebé un any. Doncs au. 

Em moro per saber què ha somiat però no li penso preguntar perquè total, perquè em digui que ha somiat amb un altre...cosa que ja ha fet un parell de vegades després d'un episodi així...intens...dir-me que ha somiat amb un altre. 

Baralla

 Ahir ens vam barallar, jo i G.

Per watsap, que és una merda perquè porta a malentesos. Vaig com treure el tema del seu amant de males maneres i per on no tocava i es va pensar com que li demanava explicacions. 

Per sort vam poder parlar i ens vam trucar i tot però em sento fatal.

Sento que he invadit la seva intimitat (això que tant i tant valoro) i em fa ràbia pensar que lo únic que fa és "aguantar-me" perquè no em senti malament o perquè no peti tot fet que ens hem de seguir veient i relacionant...

Al final la conclusió va ser com positiva, vam quedar que si faig o dic algo que la incomoda que m'avisi, que no regulo la intensitat. 

Tinc tantes ganes d'abraçar-la només veure-la que no sé què faré demà...Em sap tant de greu haver-la incomodat...i  a sobre, no suporto sentir-me tan mala persona i que he fet les coses malament com expressament aviam si petava...i ha petat. 

Ara tinc la sensació que no m'aguanta...jo què sé, suposo que res és tan dramàtic ni cap amunt ni cap avall...

A vegades penso que se'n vagi ja d'una punyetera vegada i pugui fer RESET. I alhora no suporto la idea de la vida sense ella. Jo què sé...quina merda.

Poesia

 Avui G. estava potxi.

Esclar, ahir no vaig anar a la feina i clar, no pot resistir un dia sense mi. És broma.

Però que no estigui així perquè llavors em donen el doble de ganes de cuidar-la i de fer-li petonets i acariciar-la com un gatet i no ho puc fer. Avui el gatet era ella. 

Després agafo el mòbil i m'escric a mi mateixa totes les frases poètiques, cursis i nyonyes que li diria i és tan bonic que això existeixi...

Dic:

Aiiii, que no et puc veure així de potxi...no veus que m'entren unes ganes boges de fer-te petonets i cuidar-te encara més i no puc?

Vull que bullis per abraçar-me, tu bulliries pel que jo vull...

Vull estimar-te i cuidar-te perquè a més se'm dona molt bé, se'ns dona molt bé. A mi cuidar-te com una princesa i a tu deixar-te. 

Vull acariciar-te el cabell, no comencis a fer-te monyos i trenes que me derrito...i aquest coll?? Per deu, vull ser vampira per queixalar-lo. Més blanc que blanquíssim.

I sota la teva orella hi sembraria un planter de petons.

Vine, bonica, posa't avui tu com un gatet i jo t'acaricio. I ja està, deixem que passi així la vida, perquè així la vida és com és plena d'ella mateixa. Vida plena de vida amb tu, acariciant-te només quan tinguis un mal dia i ja està.

Bonica meva...friso ja perquè sigui el vespre i preguntar-te com et trobes. Soc burra, ho sé, però no puc parar de cuidar-te.

Orgull de croqueta

 Ja he trobat la solució definitiva amb G.  (risses enllaunades...). 

El meu cap fantasiós que no para de maquinar ha trobat el que seria la solució perfecta a tots els meus problemes i és la següent: fer un trio. La deixo triar entre el seu marit o el seu amant (i ella i jo, esclar) .

 Risses enllaunades FORTES. 

Em cura de cop tota la gelosia i tot el hate pels homes que estic experimentant, a mi em seria igual, mentre pugui estar amb ella que vingui qui vulgui que no li faré ni punyetero cas. I a ella se li trauria aquest tabú que m'imagino que té i no es sentiria tan bollera. Hi ha persones que senten que si no hi ha un home/titola és com si no fos sexe de veritat...Un cop ho experimentés se n'adonaria, esclar...jejeje. 

Si fos el seu marit millor, que així jo seria més protagonista però si vol me'n vaig amb ella de viatge a on faci falta i un cop allà ens hi posem tots tres. 

Com és EVIDENT no li diré res de tot això però seria una bona solució, ho penso en sèrio! Em sento bé quan ho penso. Estic fatal, ho sé però m'encanta que el meu cervell cada cop vagi més enllà, i més enllà i més enllà...

Estic disposada a acceptar que no vol alimentar el desig que pugui sentir per mi però no puc interioritzar que no el sent perquè el veig, per mi és clar com la llum del dia. 

Doncs molt bé, home, la veritat és que ara mateix em cau bastant malament per aquest fet, tot i que sé que després la veig i em cauen les calces a terra. Però això ja serà demà. 

Tinc feina a intentar sobreviure aquest final de curs. Cada cop  que algú en parla tinc un microinfart (i la gent no té un altre tema de conversa). M'estic menjant l'olla a mi mateixa recordant tots els moments de la meva vida que han sigut màgics i meravellosos i que s'han acabat i que fins i tot han durat moltíssim menys, així que estic disposada a gaudir i a agrair tots els moments que ens quedin com els d'ahir, totes les mirades i tots els riures. 

I penso proposar-li tots els plans que se m'acudeixin per intentar allargar-ho, tot i que sé que no vol, tot i que no m'ho explico veient com em mira. Em sento com una croqueta quan algú està intentant fer dieta. Veient la temptació i pensant no penso caure-hi. 

Em quedaré en aquest orgull de croqueta i penso ser tan temptadora com pugui i tan seductora com em doni la gana. Aquest serà el meu únic objectiu a partir d'ara. 

Volia parlar de M.O. però és que és tan diferent  que no ho vull posar en el mateix post. Ho poso demà i així allargo la sensació en el temps. 

Ser pesada i no

 Ahir estava pensant...bé, més que pensant, sentint que tinc com una veu interior dient-me tota l'estona que soc pesada. 

Però no només amb G. i també amb M.O. i amb tothom qui "m'interessi" sinó també amb amics o amigues que no siguin com els de tota la vida (amb les amigues TRESOR ABSOLUT de tota la vida, amigues-germanes mai pensaré això). 

La veu interior parla cada vegada que vull iniciar una conversa, treure un tema o enviar un missatge. A major impacte emocional de la persona, esclar, més crida. Sobretot amb G. perquè ja també hem passat molts processos i algunes èpoques en que ha passat bastant de mi. Si fos només amb ella ho podria entendre però el fet que la veueta em salti tan sovint (tot el rato, bàsicament) és el que m'està fent deixar de fer-li cas. Penso coi, si m'has de dir en tot que soc pesada doncs no et faig ni cas. 

Aviam si m'explico.

De vegades tinc ganes de dir-li algo, com li dic cada dia coses quan la tinc al costat. Doncs quan és cap de setmana també li vull dir coses. 

Jo - vaig a explicar-li això a G.

Veu interior- ets pesada. Pensarà que unaltrecoplapesadaaquesta. Ella no t'explica res així espontàniament. No parleu, només et contesta.

Jo- (inspirada per les frases recurrents de la meva amiga F.): no saps què pensarà ella. No ho pots saber. Si troba que soc pesada que m'ho digui. ...buscant alternatives... (inspirada per les frases recurrents de la meva amiga T.) hi pot haver múltiples opcions per les quals no t'escriu primer. Pot sentir una infinitat de coses quan rep un missatge teu, no només això que penses. Pot fer-li il·lusió, pot estar-ho esperant, pot estar-ho desitjant, també. 

Total, que al final li explico i em contesta com si res.

I en dies com avui, que estem TAN bé, que riu tant, que em mira així, que ens apropem com abans, que es queda...ai...què t'anava a dir...ai...no sé...i que ens estem fonent d'estar juntes. En dies com avui en què penso que és innegable el que passa (tot i que altres dies, la gran majoria de dies,  jo sigui la primera en negar-ho). En dies com avui que quasi sento que hem fet l'amor amb la mirada...que és aquell post que tinc guardat i no publicaré que diu que hi ha més sexe en algunes mirades que alguns llits...Com avui a les escales...

Em mira així. Així com? Doncs no ho sé descriure. Així. I sé que és així perquè altres dies no ho és i avui sí que és. 

I al final penso...si sento que estic sent pesada però tot va bé, potser és que no ho estic sent. Així que passo olímpicament de la veu interior aquesta de merda. Potser serà com un pastoret mentider i un dia serà veritat que estic sent pesada i no me n'adonaré...però no sé, això ja serà en un altre post. O potser soc pesada però i què, de vegades va bé ser pesat. 

Només vull dir-te loviu beibi...i mira, de tant en tant t'ho dic i hasta em sembla que t'agrada. 

Dolços somnis estimada. Estic introduint aquesta paraula a les converses perquè tinc ganes de dir-li així. Perquè l'estimo idò...és estimada. Així començava la carta d'amor que li vaig enviar. Estimada...

Dilemes

 Tinc dos dilemes a llarg termini.

Dues coses que passaran i que no sé com gestionar i abordar i transitar. I no sé si tenen a veure entre si. Bueno, potser en son 3.

Una és que a finals del mes que ve (no falta tant) compartirem el cotxe cada dia. 

Una altra que s'acabarà el curs i deixarem de veure'ns i al setembre qui sap. Representava que al setembre ella ja no hi seria però sembla ser que sí però no se sap. 

I la tercera és que avui he sentit en una conversa al vol la paraula viatge i he pensat no, per deu, un altre cop el calvari? Planejarà un altre viatge "amb la companya de feina" i jo sabré perfectament què va a fer i amb qui? No puc tornar a passar per això. Però em va dir que a l'estiu tornarien a quedar i ja hi podem pujar tots de peus. No sé què em fa més mal si que m'ho expliqui o que no m'ho expliqui. Crec que lo segon. Però lo primer sembla com de masoques. 

El que em fastidia més i em fa un dolor més profund és que tingui com una vida secreta de mi. Que no és secreta perquè ho sé però que no puc compartir amb ella perquè em fa mal. Collons, quina contradicció...

Ho he de solucionar aviat. No puc tornar a passar pel mateix!

En realitat, hauria d'aconseguir poder-ne parlar amb ella però llavors, quan sé els detalls, també em fa mal!! I si no els sé també! Joder...

Aquesta falta d'intimitat, alhora, m'arruina els viatges amb cotxe perquè em sento incòmoda. 

Com puc assimilar que està amb una altra persona? I així, d'una manera tan romàntica i secreta i perfecta?? No és simplement que tingui parella. Que fàcil era tot quan tenia un marit de qui no parlava mai!

Ho he de travessar com siguiiiiiiiiii. No sé ni per on començar.

Cuidar-la

 Avui G. tenia mal d'esquena. No em convé. Perquè llavors la començo a tocar i a dir-li on s'ha de fer el massatge i on ho té tens, i tot està ple de cabells pel mig...buf...

Total, que he decidit que demà em mantindré a distància físicament expressament, com a teràpia.

Val, avui l'he tocat molt. I ella que s'ha deixat tan com sempre però ja està. Això era avui. Punt.

Però per altra banda, m'agrada tant cuidar-la que només amb això ja estic contenta. No sé, potser soc idiota, eh, però no necessito que sigui recíproc. Con lo que me provocas yo me conformo... Amb poder estar per ella (i que ella vulgui, clar) ja estic tranquil·la.

M'agradaria sentir-me malament perquè ella després no està per mi però no puc. 🤷‍♀️

No és que tingui ganes de sentir-me malament, esclar, però sento que és com lo que hauria de sentir. Que potser si em sentís malament per la no-reciprocitat llavors podria parar i estar per una altra cosa. Però no puc. 

Cuidar-la a ella m'agrada molt. També perquè és agraïda, clar, una cosa és que no em correspongui però sí que m'ho agraeix i ho valora. 

A més, sobretot perquè sento que puc cuidar-la sense des-cuidar-me a mi mateixa, que no m'autodestrueixo. Ni ella m'ho demana ni jo ho faig ni em veig abocada a fer-ho. Cuidar-la és cuidar-me, és la justa mesura.  Potser és aquest l'aprenentatge del dia...