Enamorar-se

 Per què serveix enamorar-se?

No pot servir només pel simple gaudi en si mateix?

No pot servir pel simple plaer hedonista de gaudir del cos desitjat?

Per què tot ha de ser tan complicat?

Duraríeu quatre dies, em deien. I què? I no serien els quatre dies més ben aprofitats de la història?

Per què hauria de durar? Per què hauria de significar res més enllà del que és?

No podríem abraçar-nos i callar com aquell últim dia?

Fer-nos petons i prou?

Mirar-nos i somriure'ns i acariciar-nos i això no podria ser un fi en si mateix?

I dir-nos bona nit i bon dia amor i prou?

I després cadascú fer la seva vida igual que ara?

Si enamorar-se només servís per "trobar parella" la vida seria una merda.

Visca el poliamor i l'amor en totes les seves formes. 

Visca cada amor tal com és i visca les persones capaces de materialitzar-lo. 

Jo de moment no me'n surto però sé el que sento i per què ho sento i sé en la direcció que vaig.

Reconeixement

 Ahir vaig quedar amb N.P. i, tot i que ara mateix no m'interessa gens perquè, al contrari del que sembla sí que sé acceptar un no per resposta i a més a més estic massa enamorada com una imbècil de jasabeuqui, vam tenir una conversa TAN bonica!!

Tenim tanta connexió!! Vam parlar d'amor, de sexe, de connexions, de poliamor, de sentiments, de preconceptes, de barreres, de si li agraden les dones o no (com sempre jajaja)...però el més bonic per mi va ser que vam parlar del que ens havia passat a nosaltres dues.

De com vam connectar així com "perquè sí", de que realment va ser un flash, de que no em vaig inventar res perquè tot va ser molt real, que ens vam passar la festa major fent-nos miradetes (tal qual, amb aquestes paraules ho vam dir) de com ella esperava trobar-me per abraçar-me, de que em trobava molt tendre, de que son connexions inexplicables que simplement succeeixen, persones que ens cridem.

Va ser tan bonic que ho reconegués (i no perquè jo li exigís explicacions de cap mena, va sorgir així la conversa, fins i tot crec que va treure ella el tema). A més em va com reconfortar a pensar que tota la història amb G. ha sigut exactament igual de certa.

Em va donar tot el reconeixement que justament ahir estava pensant que m'hauria agradat rebre de G.

I parlant d'ella, ha tornat a posar una frase super dramàtica al seu watsap que no sé a qui va dirigida (a mi no). Em fa pensar com si el seu amant l'hagués deixada cosa que si ha passat és el tio més gilipolles que hi ha sobre la capa de la terra.

Només se'm pot acudir que ho publiqui per ell. Però no sé, com que em va dir  especificament que no vol parlar d'aquest tema...doncs res.

La meva amiga de Mallorca em deia que li digués algo però no ho penso fer, per què? Perquè em digui que està bé i normal? O ni tan sols em contesti? Si no em vol explicar el que li passa. No sé per què, bueno sí, segurament perquè l'atabalo i l'atossigo o li dic coses massa de cop, massa intenses, que no vol sentir o jo què sé. 

Si em vol dir algo, ja sap on soc. Jo estic molt tranquil·la sense haver-la de veure cada dia ni haver d'estar dissimulant tot el rato. He arribat a la conclusió que això és el que més m'ha matat. Haver d'estar allà fent com si res. Esgotador. 

Fi 3a temporada

 Una altra cosa no, però s'ha de reconèixer que com a guionista i creadora de situacions límit (o com la lio) soc insuperable. 

Dimecres era el meu últim dia de feina. 

Aparentment estava normal però no vaig poder evitar anar a abraçar G. i a dir-li adeu...en fi...en la meva línia liant-la. 

Vaig esperar que estiguéssim més o menys soles i li vaig dir "va, que d'aquí una estona ja marxo, vine aquí" i ens vam abraçar...

Aquí ve la part que només jo puc confirmar i que sembla que visc en total soledat. Ens vam abraçar com unes boges. Una mica més i caiem a terra de tanta força que fèiem. Una mica més i el petó ens el fem a la boca de tan apassionat que era després de l'abraçada...ni rastre de la cobra. Si hagués volgut jo, hauria sigut a la boca...

Peeero, el que deia. Només jo puc confirmar aquesta versió.

Per ella deu ser una abraçada normal, perquè li sap greu per mi o perquè jo què sé quantes collonades que no son que simplement quan ens abracem s'atura el món i la química puja a l'estratosfera. Per això no és, tranquils.

Li havia demanat que no digués res però quan vam desfer La Abraçada em va començar a dir les frases típiques i tòpiques i retallades que tothom diu quan te'n vas de vacances que jo no podia suportar sentir de la seva boca i la vaig fer callar.

Li vaig dir que no em digués frases prefabricades i que callés. Calla. Li vaig dir.

Es va posar vermella com un perdigot i es va enfadar. Em va dir...res res, bon estiu.

Però després va venir a dir-me que l'endemà tindria mal de coll perquè no li havia deixat dir el que anava a dir. 

Jo li vaig dir digues, doncs, si anaves a dir algo...que no fos bon estiu, descansa, desconnecta...és que no em dona la gana de desconnectar. Ho he de fer però no vull, no vull desconnectar quan la connexió és MÀXIMA. Tot això no li vaig dir, esclar.

Només li vaig dir digues, doncs.

No no no no, ara ja està, no, que no no no no.

Per una vegada que vols parlar (li vaig dir)...

Però no va haver manera, no m'ho va dir (sincerament tampoc penso que fos res transcendental ni novedós) i va marxar picada sense ni mirar-me a la cara ni, esclar, dir-me adeu (tot i que ja ens haviem despedit...amb tota la passió -segons jo-). 

No podia acabar d'una altra manera que com el rosari de l'aurora. Al final hauré de ser jo qui deixi de parlar-li o algo així....

No sé, la veritat és que per molta ràbia que em faci sí que tinc ganes de desconnectar i perdre-la de vista (sisplau, que ningú comenti res sobre aquest fet). Més que res per poder aterrissar una mica i que deixi de ploure sobre mullat, per deixar de rebre ímputs que vinguin d'ella i poder respirar. 

Ara sento que ploro amb espai per endavant. Que ploro la pena, la tristesa, la frustració i la ràbia però no l'angoixa i l'agonia d'haver-la de veure i "fer com si res". 

Ah, aquesta és una altra. Crec que el nostre conflicte és simplement que ella fa i vol fer com que no passa res i quan jo dic o demostro que SÍ que passa, s'enfada. 

És així. 

En mi

 Últimament  estem molt unides jo i NC., tot i que ella sí que plega la setmana que ve i se'm parteix el cor perquè em sosté, igual que tantes altres persones últimament. Potser al setembre torna però no se sap. 

I sí, aquests últims temps em refugio bastant en ella, tot i que no en quant a "agradar-me", però com que té aquest puntet que a mi em suma, doncs m'apropo molt a ella i estem com super bé. 

Doncs no va i em diu avui que ha somiat en mi. Que res, eh, no vol dir res en absolut però que ha somiat que estàvem totes dues de càmping en una tenda.

M'encanta, una mica més i somia en la cabana. Ai...què se n'ha fet de la cabana? Tan de bo el meu cervell m'hagués permès quedar-me allà. Però no...jo dale que te pego amb la realitat...

Amb G. estic fatal no, fatalíssim. Ara estic com pitjor jo que ella, més distant, estic moltíssim dolguda de que no vulgui anar en cotxe amb mi. A cada trajecte sento que se'm clava més fondo el punyal. 

Vull perdre-la de vista. La trobo a faltar i em trobo a faltar en ella, fins i tot trobo a faltar desitjar-la com ho feia. Al final quan no tens absolutament cap possibilitat el desig es rendeix. 

Per una part ja està bé però per una altra és tan trist...

El desig es rendeix però l'amor no i el vincle tampoc. 

Avui la companya còmplice m'ha fet plorar dient-me que passaria l'estiu i no ens veuríem i jo em recuperaria però que quan tornés al setembre i la tornés a veure (a G., esclar) em quedaria sense alè.

Això és el que passarà. El que passa tot el rato, que em treu l'alè. Que només penso en abraçar-la i que es pari el món. Tinc ganes d'abraçar-la i no dir res, ni bon estiu, ni que et vagi bé ni descansa, ni una puta merda en vinagre. Com m'abraci per dir-me això algun dia crec que no podré evitar fer-la callar. 

Em sento "ningunejada" per ella, com si no hagués passat res, com si no hagués existit res, com si res tingués importància.

I m'envia un missatge parlant sobre la pluja, com si res...com si jo no estigués gastant mil hores anant en tren perquè a ella no li dona la gana de veure'm la cara al seu cotxe. 

Estic utilitzant tota la dignitat que em queda però em sento fatal i super agredida.  Perquè a més  no sé ni per què és. La meva amiga T. (coach...) diu que em mereixo una explicació. Però no sé si me la mereixo, sento que no, no la demanaré ni ella me la donarà així que estem arreglades. 

I a sobre no puc parar d'estimar-la i preocupar-me perquè estigui bé. 

Intento pensar en NC. i jo en un càmping però no puc. Perquè amb ella NO HI HA feeling.

I amb G. sí. 

Sé distingir-ho. 

Punt.

Tancament(s)

 L'altre dia era l'últim dia que existia el nostre espai d'intimitat. On ens vam abraçar tant. On li vaig acariciar el turmell, on li vaig confessar el meu amor.

On després no podia anar perquè em donava algo.

On vaig evitar anar, on vaig tornar a anar...tantes coses...on últimament hi estava bastant en pau.

L'altre dia era l'últim dia que existia aquest espai.

No sabia què fer, si anar-hi o no...però vaig decidir que sí.

Vam estar allà bé. Vam estar soles. Vam estar tranquil·les. Vam riure. Vam estar en silenci. Ens vam mirar als ulls.

Vaig respirar i no li vaig dir res. Vaig ignorar la veu dins meu que volia abraçar-la. No li vaig demanar.

Va estar comunicativa, tranquil·la, alegre, confiada. 

Vaig plorar per dins però estava bé.

Ens vam regalar aquest tancament. 

Potser ella no en va ser conscient. Però jo sí. Ens va anar bé. 

Ara quan penso en aquell moment recordo aquest dia i m'alegro que l'haguem pogut tancar d'una manera propera i bonica. 

Potser encara queden més tancaments però almenys aquest va tenir un final tranquil, bonic i compartit. 

No suporto que ens acomiadem com un robot, com si no hagués passat res.

Però he d'entendre que ella tampoc no pot venir a la meva intensitat. 

Avui ha mirat la meva story.

Ara què? He de pensar que quan la mira és que m'ha buscat? Si és que al final encara té més transcendència que abans...En fi. 

Jo les continuo publicant per si les mira, i també per expressar-me al món, encara que no sigui a ella. 

After all this time? Allways.

T'estimo, imbècil (és lo únic que puc pensar tot el dia).

La fi del món.

 Tinc una sensació de fi del món...

M'ha dit que no vol compartir el cotxe (que havíem de compartir dues setmanes i ja m'havia avançat que alguns dies no podria). Tal qual. M'ha dit que aquesta vegada no, que preferia anar al seu aire. 

Per missatge i mitja hora abans de veure'ns. Jo no puc més ja amb l'apego evitativo aquest. 

Estic tan trista.

Lo únic que em consola de que m'hagi deixat és que no fa més que constatar que abans em seguia el joc. 

No suporto estar així amb ella. Com si no és ella. Suposo que és la frase típica que es diu quan es deixa...a mi me l'han dit. La trobo tan a faltar...

No entenc tant d'afany amb no fer-me mal i tan saber-li greu per ara fotre'm aquestes punyalades finals tan bèsties. 

Si el problema és que no suporta els meus sentiments cap a ella...doncs ja fa temps que ho podria haver sabut. 

Com més hi penso, més penso que estava en el joc màximament. En el joc de que jo li anés darrere, vale, però en el joc. I ara m'ha deixat. Així tal com ho sento ho dic. 

Tinc una crisi d'identitat també, ara, com em deia ahir M.O. des que se li va morir la gossa. 

Ara no sé qui soc sense G. Sobretot quan som allà a la feina.

Em sento tan malament.

Sé que no he de pensar què he fet malament però ho penso. 

Les meves coach (seguidores del podcast...) diuen que no és res que jo hagi fet, que és el seu procés i que és cosa seva aquesta actitud ara.

Jo només penso que tot és des de la baralla i no entenc per què la vaig cagar tantíssim com perquè s'hagi acabat del tot. 

Perquè aquí la que ha portat les regnes del joc he sigut jo, per tant la que l'ha cagat he sigut jo. I la que no s'ha sapigut mantenir a la distància prudencial. Sempre volia més. Acostar-me més. Sentir més. 

I ella ja em va dir el primer dia que no. Això podria haver durat una setmana en comptes d'un any.

Però jo soc així. I ha anat així. Perquè pel camí hi ha hagut milions d'alts i baixos i ella s'ha acostat tant com jo. Ha tingut milions d'ocasions per allunyar-se o per respectar que jo ho fes i no ho ha fet.

Recordo un dia al principi que vaig deixar d'anar al seu espai on teniem les cites...i un dia hi vaig anar una mica més d'hora amb llum i amb la companya del costat i li va faltar temps per fer-me seure al seu costat i tenir-me tres hores ensenyant-me coses del mòbil i mira i mira i torna a mirar. 

Era una ocasió d'or per deixar córrer l'aire. I no ho va permetre, em va tornar a enganxar al seu costat físicament i al nostre espai d'intimitat. Potser ho va fer inconscientment però precisament...em podria haver observat una miqueta més i veure que a la meva manera, com bonament podia, estava intentant allunayar-me d'ella. I NO EM DEIXAVA. Us ho prometo.

Si no he sortit abans d'aquesta història és perquè no volia però també perquè ella no m'ha deixat. 

Doncs ara m'allunyaré tan si vull com si no perquè és ella la que està emocionalment a Cuenca i ja ha capat totes les nostres vies de comunicació: les storys, el cotxe i ja fa molt que ni em parla, ni m'explica absolutament res. Dilluns va ser el primer dia que va venir tard i jo no ho sabia. 

És la fi del món. I no entenc per què ara. No sé per on em venen les bufetades. 

Llavis

 En el món paral·lel on són reals les meves imaginacions (d'aquí poc m'internen) avui G. ha vingut a fer el cafè amb els llavis pintats. O sigui, això és veritat, però les raons per les quals ho ha fet son imaginades.

Llavis pintats que mai li havia vist pintats fins la setmana passada, el dia de la festa, quan li vaig dir que estava molt guapa.

Llavis pintats que mai li havia vist pintats fins que li vaig dir que havia somiat que duia els llavis pintats,  el dia que es va ofendre i em va dir que no volia parlar d'aquestes coses. 

Llavis pintats d'un color semblant al que vaig somiar  perquè li pega, perquè té tan bon gust...

Aquí teniu tot de dades inconnexes que no tenen cap sentit però que el meu cervell s'entesta a relacionar. 

Cada cop li faig menys cas perquè estic farta de viure en la imaginació.

O es fa algo real o ja no em serveix.

Avui estic en modo no corris darrere de ningú que ja sap on ets. Ho sap de sobres.

Avui tampoc li he dit adéu tot i que hem tingut es pot dir que un bon dia.

Tot i que ella estava malament, tristona, i no m'ho ha dit ni m'ho ha demostrat (li ha dit a l'amiga còmplice que m'ho ha dit a mi). Jo també he passat aquesta fase (estar malament i no voler que ella ho notés) però suposo que per raons diferents. 

En fi, qui dia passa, any empeny...

G., amor, no cal que et pintis els llavis perquè tingui més ganes de fer-te petons perquè ja en tinc infinites, per donar i per vendre i per deu vides més.