Et vull tocar

 Et veig després d'una setmana llarga i corro a abraçar-te.

Literalment, aparto la gent i corro a abraçar-te. 

T'abraço, et noto, t'ensumo...ets tu. 

Ets tu tan palpable com sempre, amb la nostra abraçada perfecta que mai deixaria anar. 

Et miro bé la cara com una mare, com algú que t'estima i t'estima i t'estima. Fas bona cara, et dic. Perquè en fas. 

No m'ho tornis a fer, et dic després. Patia de debò, et dic. I em tornes a explicar els ets i uts de la teva gola. 

I començo a abraçar-te i ja no puc parar.

Bueno, sí que puc perquè no em queda un altre remei però em costa molt i em fa mal.

Ja vull un altre cop tornar a abraçar a tothom perquè supleixin la teva abraçada adoradíssima. 

Perquè només vull abraçar-te tota l'estona. I només vull abraçar-te a tu.

I un altre cop em fa mal veure't i no poder-te tocar.

Però, saps? Ja no m'invento cap excusa per tocar-te. 

Només ploro i et desitjo des d'aquí. 

Vull tocar-te.

Vull tocar-te el cabell, no te'l despentinis així que em moro. 

Vull tocar-te les mans mentre busques repelons per fer-te passar els nervis i mentre t'acarones un dit amb un altre, sempre els dits junts  i jo vull tenir els meus entremig...però no puc. 

Vull acariciar-te els canells, oh, avui no portes els braçalets. M'encanta mirar-te, en sèrio.

Vull tocar-te les espatlles i l'esquena i vull abraçar-te i abraçar-te tota l'estona. 

Però no puc.

No puc.

Ponts

 La teoria dels ponts: 

Quan jo em distancio i ella em vol "recuperar", bueno, vol recuperar que li baile el agua...no fa res explícit sinó que esten ponts. 

L'any passat jo els travessava, me n'anava a l'altra riba, a la riba d'actuar jo i acostar-me a ella i fer passos. 

Aquest any no. Ella esten ponts. Jo els veig. M'encanten però no els travesso.

Jo també em comporto, com deia en el post anterior en la franja de coses que no es poden malinterpretar i tampoc faig res explícit (només exploto per dintre).

Però ai!

Estava malalta, recordeu? Ha estat MOLT malalta. Bueno, res greu, eh però es trobava fatal i jo ho he passat malament. He patit. He patit com quan tens un fill malalt, que saps que no és res greu i que evidentment que se'n sortirà però estàs patint...

Doncs no suportava que es trobés malament. Li preguntava com estava. Fatal. Em responia. Em fa molt de mal, no milloro, estic pitjor...No podia parar de preguntar-li i de pensar tot el dia aviam com es trobarà.

Ha agafat la baixa i no ha vingut en tota la setmana. Fotudíssima, pobre.

Però ahir va fer el tomb. Ja es trobava millor i més animada.

Buf. Aquí em vaig adonar que havia travessat el pont. Havia començat a actuar jo un altre cop cap a ella, preguntant-li, oferint-li si volia que li portés algo...

Havia travessat el pont i havia de tornar, resituar-me.

I no pensava que em seria tan fàcil.

Bueno, fàcil...

Avui he tornat a l'altra riba. He tornat del pont...molt fàcilment i en un moment. He deixat de preguntar-li. Sé segur que no em necessita per res i no enyora que li pregunti (bueno, això no ho sé, però m'ho imagino o ho percebo així).

He tornat al meu lloc molt fàcilment però, ai! Que trista i tova que estic!! L'enyoro encara molt més perquè és el primer dia en tota una setmana que no hi he parlat. Crec que mai ens havíem enviat tants missatges tan seguits...

I amb tot...he tornat molt fàcilment a allunyar-me d'ella.

Ja no soc la mateixa.

L'estimo. L'estimo fins al punt de quasi trobar-me malament jo de saber que es troba malament. L'estimo moltíssim i quan no hi és sembla com q em falta una part del cos...però estic molt diferent...ja no espero res. Ja no. 

Només vull gaudir dels moments amb ella fins que s'acabin, com un amor d'estiu. 

Només vull estar al seu costat mentre la oblido. Raro, oi? Impossible, potser?

Potser només és un acomiadament molt lent i molt bonic.

Malinterpretar

Segons les teories de T. i meves (que som les que més filosofem sobre el tema) la cosa està en mantenir el llistó, amb G. - esclar, qui si no- en coses que no es puguin malinterpretar, que tot sigui d'amigues. Però tot el que sigui d'amigues...a full!!

I aquí estem, sent nòvies falses- amigues. Doncs molt bé.

Si el que vull és estar amb ella i estic amb ella...doncs és clar, per això estic tan contenta.

Avui G. està malalta...coseta...i m'ha enviat una foto del termòmetre aguantat per la seva mà adorable amb les seves cames (que no puc parar de mirar i repassar amunt i avall tot el rato que la veig) tapades amb una manteta de fons. 

Em desmaio ja o m'espero?

Però el que us deia ahir...no reacciono. 

És...ah val...(mentre moro i exploto d'amor per dintre). 

Que sí, que estic diferent, coi. Molt diferent.

Ahir rellegia els posts de fa un any...deu meu, quin mal. Però que diferent estic i quant he après.

I, realment, la situació i la SEVA actitud  han canviat poquíssim!

Avui li he netejat xocolata de la galta.

Avui he ensumat la jaqueta que s'ha deixat al mig (ja comencem a deixar roba tirada per tot arreu...). La seva olor em continua drogant màximament. Em marejo i tot de tant respirar fondo 😋.

En fi, estic tan contenta i tan tranquil·la que no m'imagino que pogués estar millor si estiguéssim juntes realment així que no penso tocar res perquè ho sento tot com de cristall a punt de trencar-se. 

I encara...

 Com us podeu imaginar, vam tornar a començar al setembre a veure'ns cada dia amb G. i tornem a estar exactament igual.

Bé, igual no. Jo estic molt diferent. 

Ella va començar molt decidida a "recuperar-me", jo a esquivar-la. Però, esclar, va guanyar, com sempre. 

Em té al bote però em comporto diferent, ja no faig res, ja no vaig cap a ella, només gaudeixo de veure-la venir cap a mi.

Les condicions han canviat a la feina. Aquest any ens veiem menys durant el matí però en canvi més en altres moments i dinem juntes; al costat; al costadíssim. 

I això em dona tanta pau i tranquil·litat...passo tot el matí tan bé sabent que dinaré al seu costat, que la veuré, que la miraré que l'ensumaré, que m'explicarà coses, que em somriurà i em mirarà...

Estem de més bon rotllo que mai.

Estic més enamorada que mai.

Estic més passiva que mai perquè tot és tan fràgil que si moc un sol múscul es trencarà tot. Tot és de cristall. 

En realitat tenia ganes d'escriure al blog per una fantasia, esclar...

Una amiga em va explicar que a la seva feina feien el sopar d'empresa a Madrid i que el jefe els hi havia dit que es quedarien a dormir i que dormirien de dos en dos. I jo...a veure...no em dispareu la imaginació d'aquesta manera! Ja tinc la fantasia feta! I no puc parar de pensar-hi fa dies.

A la meva fantasia no dormim de dos en dos. Dormim soles, però quan anem a dormir em colo a la seva habitació, només per dir-li bona nit i fer-li una abraçada que em fa de grat (com sempre) però abans de marxar em descontrolo i li dic "vull dormir amb tu". 

Revisc...bueno...reimagino aquest moment centenars de vegades. Abraçada mig desfeta i jo dient-li "vull dormir amb tu". Però no com una súplica, sinó com un fet. Com aquell qui diu "vull aigua". 

La fantasia es mou cap a llocs diferents.

La branca realista en què ella riu i em diu "va, vés-te'n" o "no, va" o alguna cosa així i jo me'n vaig tan tranquil·la perquè ja era el que m'esperava que passaria. Estaria disposada a viure el moment del paràgraf anterior encara que el desenllaç fos aquest. Com el dia que l'abraçava i li deia "m'agrades molt" i li feia petonets i la tornava a abraçar. El dia després de que ens pillessin...

La branca moderada en què ella riu, té vergonya, empassa saliva i diu "val". I jo no sé exactament si vol que me'n vagi. Si ho diu "perquè no em senti malament", el seu argument per justificar tot el que fa. Li dono algunes oportunitats més perquè em pugui dir que no però diu que sí. I dormim juntes. Em fico al seu llit amb la seva escalfor i la seva olor desbordant...Em marejo només de pensar-ho. A la fantasia el llit és mitjà...no massa gros. 

La branca de flipada en què em respon "jo també". 

En les dues últimes versions es desencadena la passió  a mitja nit. 

En les dues últimes versions es veu que ens quedàvem a dormir més d'una nit i la nit següent ja entro directa i la passió ens menja. Jo me la menjo. Ella se'm menja. I l'he de frenar perquè jo el que vull és paladejar-la, mirar-la i mirar-la i estar-la mirant.

M'agrada tant mirar-la! Estem dinant i la miro de reüll. Li miro el braç, la mà, la cuixa, el cabell, el que sigui...La miro, la miro, la miro, la vull mirar i absorbir i mirar i tornar a mirar. I la miro als ulls sempre que puc i encara m'ennuego. I li miro la boca i com li surten les dents de davant de vegades quan diu la S i tinc calfreds. I l'estimo i quan apareix il·lumina l'estança encara que estigui cansada, de mal humor o faci mala cara. Vull gaudir-la mentre la tinc davant. Amb tots els sentits i al màxim. 

I és tot tan bonic i és com que no pretenc res perquè ja ho he provat tot i ja m'he donat per vençuda...que gaudeixo això. 

Em sento com si fóssim nòvies, només ens falta fer sexe. Un petit detall...res...

Passen coses que només percebo jo, els guionistes  i la meva amiga i coach T. (segons les seves paraules). En el metavers som nòvies i se sap. 

G. no ho sap.

A G. li faig un petó a l'ull sense voler i l'endemà el té vermell però no s'ha adonat que l'hi feia. 

G. em toca el peu per sota la taula però tampoc se n'adona i no l'aparta com fa tothom. 

Vaja...el que deia el principi. Res de nou. Tot continua igual.

Mirar dues vegades

He somiat amb A.

Només que em mirava.

Em mirava (en el somni) com em mirava (a la realitat). Com parant-se a mirar-me. Com amb curiositat, amb els seus ulls petits i fosquíssims. Com mirant-me dues vegades a cada mirada. 

Quan estàvem al costat ens apropàvem molt. Ens miràvem molt a prop. Ens fèiem com confessions. Jo veia, notava els cossos atraient-se. Com un imant. Això a la  vida real, eh?

Em fa ràbia sentir i notar i pensar aquestes coses perquè després obro els ulls i encenc el cervell i em trobo a heterolàndia i em cau l'ànima als peus. Però el que percebo és real!!

El meu cervell maquina perquè ens trobem. Però jo no. Sé que tot seria molt forçat. Jo compto que si ens tornem a veure, serà l'any que ve en el mateix esdeveniment com a molt. 

Algun dia fluirà del tot amb algú. Vaja o no, jo què sé. Però aquestes atraccions em tenen al·lucinada perquè és  com que jo no faig res i es produeixen. És com observar una tempesta de llamps i trons. 

Crush

 Per començar diré que, com era d'esperar i com millor que sigui, estic sin noticias de G.(urb). Jo tampoc tinc punyeteres ganes de dir-li res ni de saber res d'ella ni de veure-la mai  més. I quan la torni a veure tinc ganes de no parlar-li i no dir-li mai més res. Em sento traïda i negada i no em dona la gana de fer com si res. Punt.

D'aaaaaaaaltra banda aquesta setmana passada vaig estar a un lloc convivint amb gent que no coneixia (bueno, alguns sí però en general no) i clar, jo, hola què tal, només arribar em vaig agenciar una CRUSH vaja, per resumir, algú que et motiva. No busqueu la definició al google perquè no estic d'acord amb la que posa. Per mi té més a veure amb la sensació d' AQUESTA cançó. Estic xocat uuuh-uh....Doncs això. 

La crush: A.

Connexió immediata bidireccional per a sorpresa meva. Em sorprenia que jo em fixés en algú i que de cop tot fluís tan fàcil i això, tan bidireccional. Que d'alguna manera ella també s'hagués "fixat" en mi. Ho poso entre cometes perquè per les circumstàncies entenc que s'hi va fixar d'una altra manera. 

Jo tampoc és que m'enamorés, simplement això, tenia ganes de mirar-la, de saber d'ella, d'estar a prop seu...volia mirar el seu somriure (encisador...), la seva pell, saber com era més profundament. Com dient...aviam-te??? Molt fortament i tot el rato. 

No estava malament quan no hi era (no, clar...no fotem) però quan hi era estava millor, volia que hi fos, volia seure al seu costat, però sense forçar i quan no podia ser pensava oooh, llàstima.

Ella em mirava, em mirava molt. Sense forçar però també sentia que volia estar al meu costat, que volia saber més de mi. 

Al cap d'una hora de conèixe'ns ja estàvem sorprenentment a prop i com amb molta confiança.

Quan ens tocàvem era com un moment màgic i especial. Vam ballar una dansa que ens havíem de donar la mà i vaig fer com una pausa dramàtica en plan...vaig a donar-li la mà i li vaig agafar a consciència. 

Jo que sé, que m'agrada molt quan passa això, ho trobo super màgic, em sorpren, m'apassiona, em crida, jo vull viure sempre així, en estat de crush amb tothom, amb algú...

Ara, també us dic que algun dia m'agradaria anar més enllà, més enllà em refereixo amb que passi això amb algú que també tingui interès carnal en mi (per dir-ho finament). A. era, esclar, com no, #esmivida heteroambparella. Però això, ningú ens treu les vivències que hem tingut i que ens encanti haver-nos conegut.

No sé ni si etiquetar la persona perquè almenys fins l'any que ve no crec que la vegi ni que això tingui cap mena de continuitat. Jo tampoc faré gaire res perquè en tingui.  Passo de forçar res ni res de res en absolut, necessito vacances d'això.

Però m'ha regenerat molt.

M'ha donat esperances que la història es pot repetir tantes vegades com sigui necessari fins que avanci i després continuar-se repetint avanci o no avanci. 

I que no hi ha pressa. A. té 10 anys més que jo. 

La vida segueix, la vida flueix, la vida és vida.

La vida està plena de connexions. De connexions profundes i màgiques com les que jo necessito. Penso seguir vivint així. I ningú em negarà. 

Mare meva...quin riure, quin somriure que tenia A. Una monada de persona. Tan fàcil, tan bonic, tan fluid i màgic.

I així sempre, siusplau. 

Enamorar-se

 Per què serveix enamorar-se?

No pot servir només pel simple gaudi en si mateix?

No pot servir pel simple plaer hedonista de gaudir del cos desitjat?

Per què tot ha de ser tan complicat?

Duraríeu quatre dies, em deien. I què? I no serien els quatre dies més ben aprofitats de la història?

Per què hauria de durar? Per què hauria de significar res més enllà del que és?

No podríem abraçar-nos i callar com aquell últim dia?

Fer-nos petons i prou?

Mirar-nos i somriure'ns i acariciar-nos i això no podria ser un fi en si mateix?

I dir-nos bona nit i bon dia amor i prou?

I després cadascú fer la seva vida igual que ara?

Si enamorar-se només servís per "trobar parella" la vida seria una merda.

Visca el poliamor i l'amor en totes les seves formes. 

Visca cada amor tal com és i visca les persones capaces de materialitzar-lo. 

Jo de moment no me'n surto però sé el que sento i per què ho sento i sé en la direcció que vaig.