Molt cansada

 Cansadíssima, esgotada, avui G. s'ha adonat que no em barallo per un segon de la seva atenció, que no la persegueixo ni competeixo amb les mil altres persones que hi ha pul·lulant per allà per dir-li una frase. Què et passa avui? Em deia. Estàs enfadada? Què et passa? 

Desisteixo.

O més, o més intimitat, o més compromís...o res. Deixo anar. Vine tu.

Bé, això dic ara, sabeu que puc canviar d'opinió en qualsevol moment. Però ara em sento així. Màximament. 

El que no m'agrada gens és que em sento que estic entrant un altre cop en el meu bucle de la comunicació passiva perquè no puc parlar amb ella, perquè tot el que "passa" està dins del meu cervell, no puc dir-li que es comprometi amb una relació que no existeix, no puc dir-li el que espero d'ella, no puc exigir-li res ni demanar-li res.  Si no m'agrada em retiro i punt.

Aquest tipus de comunicació m'ha portat molts problemes però no sé fer-ho d'una altra manera.

Considero que ja m'he expressat però entenc que en realitat no té ni idea del que passa pel meu cap i sento que mai podrem tenir una conversa prou llarga com perquè ho entengui (i això alhora forma part del problema).

Lo bo és que vaig aprenent coses de mi mateixa, coses que a partir d'ara voldré aplicar sempre més en les meves relacions...quan siguin tal cosa. 

Ja no vull ser més una cmpanya de feina entre d'altres, ja no vull ser més aquella a qui li expliques coses només si coincideixes aquell dia al menjador i si no hi ha ningú cridant i explicant la seva vida en veu alta que no ens interessa.

O em busques...o no em trobaràs. Prou d'estar disponible.

Prou de salvar-la dels seus propis actes i actituds. 

Ara...això em porta un altre cop a un punt tan trist...tant!!

Cansada

 I és que estic cansada. Can-sa-da. No tinc més energia.

He estat agobiadíssima encara pel mateix, per tenir-la allà i no poder-hi parlar, per tenir només converses a mitges. Com t'ha anat el cap de setmana? Malament. I ja està...no en podem parlar més...

La setmana passada m'explotava el cap. Pel que li vaig dir el dilluns i no va tenir (ni tindrà, ja ho sabia) cap mena de conseqüència ni canvi ni res. A sobre encara semblava que feia més cas a les altres persones (les de la xerrameca buida) que a mi, trobo a faltar la nostra intimitat, és així. No és que la trobi a faltar, és que em falta. 

Ahir jo també estava fatal. Ella fatal i jo fatal i cadascú a casa seva, amb el bé que ens faria el nostre amor...quina llàstima. 

Però jo no puc més només amb el que tenim a la feina. Fins i tot avui estaven parlant de que a l'estiu se n'anirà (previsiblement) i ja no em feia ni mal. Val, doncs ves-te'n ja. 

Fins ara m'ha servit, fins ara ho he gaudit però no, no en tinc prou amb això. 

Tot i que em cau la bava mirant-la i sé que ho trobaré molt a faltar quan no hi sigui. no en tinc prou, això no és el que vull. I no parlo de que em correspongui ni res...només que puguem valorar el que tenim.  Que puguem valorar el somriure que se'ns posa a la cara quan ens veiem un dilluns. 

Estic cansada...i ja fa molt de temps...de fer com si res. 

Avui que passava d'ella encara sentia que no parava d'aparèixer al meu camp de visió.

Em fa molta pena però no puc més. Crec que no m'havia sentit mai així sense raó aparent (no ha passat res). 

Torno una mica al meu estat de "viudetat". Com si ja l'he perdut i només l'enyoro i la recordo perquè encara l'estimo bojament però ja no hi és. Tot i que estigui al meu costat dinant.

Continuo, també, sense voler buscar-li substituta. No vull ningú més que no sigui ella. Soc vídua emocional. 

Salvadora

 Com potser ja sabreu, pateixo el síndrome de la Salvadora. Sí en majúscula perquè hi ha una veu dintre meu que sempre es pensa que ha de salvar a les altres persones (sobretot a les enamorades) però la tinc bastant a ratlla i la faig callar.

Però ara està rabiant, està histèrica! Continuo podent-la fer callar però m'està deixant sorda amb els seus crits.

G. (per cert, m'estic llegint un llibre on hi ha un personatge que es diu Ge, ehem...) té malets. A G. li passen coses (sempre li han passat) i està agobiada. I sembla que vol que li detectin algo, com per entendre què li passa. 

La meva Salvadora interna està XISCLANT que el que li passa és que necessita posar-se en contacte amb les seves emocions i gestionar-les d'una altra manera. Que necessita fer un cop de puny sobre la taula, que necessita mirar-se al mirall amb els preciosos ulls que duia avui sense maquillar (!) encara més bonics que mai, semblava que li veiés l'ànima...

La meva Salvadora interna no suporta que G. emmalalteixi per culpa de les seves emocions no sentides (com a tanta gent he vist que li passa...) i per culpa d'una vida de mentida que en realitat no és la seva.

Sí, carinyu, la vida és ara però...quina vida?? La teva!! 

Ni li diré res ni puc fer-hi res, esclar però sento això per dintre.

I avui que estava en plan xulita jo...sé que no vol dir res però en el llenguatge secret dels storys m'està dient que està a prop meu (feia segles que no la mirava just quan la penjo o  a les 12 de la nit, per exemple)...amb aquesta mena de poderio...he anat i li he dit que estic cansada de veure-la només allà.

El seu discurs ha sigut el mateix que fa un any, que no té temps, que blablablabla però mai m'acaba de quedar clar si és que si tingués temps voldria o és l'excusa perfecta perquè no vol. 

Estic confosa...i alhora ho veig tan clar...sé segur que no és una excusa, tot i que ho pugui semblar. El seu somriure em diu que li agrada que li digui això però que no pot donar-me el que li demano. El que voldria poder-me donar. 

Li he dit que només volia expressar-ho, que estic cansada d'això i punt.  Si en realitat jo tampoc sé quan podríem quedar, ni què podríem fer i em fa pànic i per conseqüència moltíssim pal. 

No soc capaç de proposar res amb cara i ulls i em moro de por de pensar en nosaltres dos fora de la panxa del bou. Per no parlar del fet  que ella mai proposarà res...bueno, o sí, perquè els guionistes em sorprenen tant...

Si el dia aquell que ens vam trobar estàvem tallades i tot...mare meva, a vegades em sembla com si tenim 15 anys. 

Ara mateix em sento com si aquesta història fos una sèrie i no sé com acabarà. Si fins i tot m'entren ganes de tornar-li  a enviar notetes...mare meva...guionistes, deixeu-me ja estar.

Li he dit que la setmana passada estava molt agobiada de no poder parlar amb ella perquè sempre hi hagi gent pel mig. Tampoc és que tingui grans coses a dir-li. És la intimitat el que trobo a faltar. Un espai per nosaltres dues. Lo de la intimitat no li he dit, només lo primer. 

Per cert, que avui li he dit que li volia dir una cosa i em diu, doncs avui estaré a...sí, amics, a l'espai fosc on es van produir les abraçadetes l'any passat...he anat allà amb el cor a mil per hora, tot i que no estàvem soles i era un altre lloc...però eren les mateixes circumstàncies. Quan m'ha dit que seria allà he rigut obertament. No sé si ho ha pillat...jo crec que sí. 

En fi...seguim aviam com acaba la sèrie i què passa al proper capítol. 

Abraçades

 Doncs per acabar-nos de comprar una posera igual, està un poquito rancia mi niña...

Trobo a faltar abraçar-la perquè és com que no tinc motiu i clar, jo la vull abraçar sense motiu i...va a ser que no...bueno, a vegades ho faig però ara la noto distant físicament. O potser ho estic jo, no ho sé. Ni sé per què. 

Clar, és que a vegades oblido que no tenim la relació que jo voldria 

Estic farta d'estar a la feina amb ella, ja no em serveixen excuses per veure-la, necessito anar més enllà (i no puc, clar), necessito que em porti a un racó i fer-nos petons i necessito veure'ns fora de la feina i parlar d'altres coses i sense tants ulls que ens mirin tota l'estona. 

Estic una miqueta agobiada, necessito les seves abraçades i clar...no les tinc...moooooc.

Necessito enviar-li un missatge quan plegui i dir-li que necessito abraçar-la i fer-nos mimos. 

Necessito enviar-li un missatge a mig cap de setmana i dir-li que com va i què fa. 

Necessito parlar-li de les nostres coses o estar en silenci i deixar de tenir converses d'ascensor i buscar temes per parlar-li i que no se'n vagi encara del meu costat. 

El que m'agrada, també, és que puc imaginar-me sentir tot això per una altra persona, tot i que ara mateix només la vulgui a ella (only you màxim) i no em pugui imaginar qui.

O sigui, que puc com extrapolar el que sento per ella i quedar-m'ho. És meu. 

Alhora...quan la veig, quan entra al meu camp de visió, el món es transforma i és com si veiés una aparició, i aquella sensació de que tot està al seu lloc. Soc més feliç sempre que et veig venir...

Necessito dir-li el que sento per ella (un altre cop) i el que noto. Però no dir-li "sento algo per tu" sinó dir-li concretament, com quan li enviava notetes...

Necessito dir-li "quan et veig, quan entres al meu camp de visió, sento que tot està al seu lloc". "M'ofego en la teva olor i m'hi vull submergir". "Tinc ganes d'estar amb tu només perquè sí". "Vull que m'expliquis coses de tu, i no vull que m'expliquis coses a mitges com teories i adjectius i coses que t'ha d'explicar l'altra i que jo no puc saber què son". Vull que confiis en mi i que no tinguis por i que no es quedi tot a mitges.

I vull no tenir por jo tampoc, no sé ni de què. De què tens tanta por tu, que no et pots deixar anar i sempre has d'estar frenant i tibant les regnes enrere??? A vegades et fotria una bufetada. 

Vull que peti tot i que surti tot, vull dir-t'ho tot i que m'ho diguis tot, no m'empasso lo de que no hi ha res a dir, a la merda ja. Continuo emprenyada.

Guionistes?

 Els guionistes...van d'un cantó a l'altre, de veritat...clar que...nosaltres col·laborem bastant, perquè vaya dues, últimament.

Aquesta setmana hi ha hagut unes quantes converses i coses i bons moments de complicitat i uns quants petonets, com sempre, per la meva part, bàsicament...

Bueno, normal, diguéssim. 

Vam tornar a treure el tema de la meva estimada i enyorada còmplice a qui no paro de trobar a faltar i després de tornar-me a fotre la bronca perquè ja està bé i ja s'ha d'acabar... G. em va dir que no entenia l'actitud d'ella, que per què es comportava amb mi d'aquesta manera...uiiiiii, que estàs gelosa!! Li vaig dir.

Nooooo no no no , no és això. Però jo tinc una teoria (diu), però no te la penso dir. Te la diré quan marxi d'aquí.

No hi ha cap teoria (em diu al dia següent). Però n'hi ha una, ho sabeu, oi? El que no entenc és quina és. Perquè no serà que l'amiga còmplice  està enamorada de mi, que no és el cas. Ni jo d'ella, com es pensen algunes persones. 

La meva còmplice i jo estem flipant (naturalment li vaig explicar ràpidament). Ella opina que la que està pillada de mi és G. 

ATENCIÓ! Moment històric!! Primera vegada què algú que la coneix reconeix que pot haver-hi alguna cosa per part seva!! Tot i que ho diu ara que no la veu...i només sap les coses a través de mi (que les distorsiono?? Jajajaja, mai ho sabrem).

Total, ahir divendres ella estava molt sosa. Què et passa, li dic, estàs toveta? No, només que vull marxar ja a casa meva. 

Però jo li faig mimos igualment. I quan me'n vaig em diu que per què no pot marxar ella en comptes de mi (jo plego abans), que per què no li canvio. I li dic que  jo li donaria tot el que ella vulgui, però que no puc. Li dic davant de tothom, apropant-m'hi molt, quasi tocant-li la mà, sentia la seva escalfor. M'és igual el que la gent pugui pensar o dir. I sembla ser que a ella també. 

Tornant a l'apassionant món del llenguatge secret de les storys...ahir al vespre la mira; últimament és estrany que la miri a la nit, però de vegades sí. De vegades la mira al matí, de vegades a la tarda. Algun cop no la mira en tot el dia. 

Doncs ahir al vespre la mira. Jo ja em quedo contenta amb la meva dosi de droga diària (veure la seva preciosa carona preciosa al costat del seu preciós nom preciós). Fins aquí. Tot normal.

Aquest matí em llevo i tinc un missatge seu contestant-me-la (perdoneu però...és que l'ha anat a buscar...no podem perdre'ns aquesta dada, bàsicament perquè em fa il·lusió). 

"La vida es ahora, no más tarde". Deia la meva story. Sigui com sigui, és ara, vaig afegir-hi jo.

Aquesta frase la tenia jo al meu estat de watsap i ...(i posa un icono d'una cara pensant). diu el seu  missatge. 

L'estat de watsap que és l'únic lloc on posa coses interessants de vegades. S-F, té posat ara. Què vol dir? No se sap. 

...i què? Li pregunto. Jo me la recordo molt sovint, dic. 

I m'envia unes polseres de cuir amb la frase impresa. La vida es ahora. Comprem-nos-la, li dic.

Jo me la compro, quin color vols. diu. 

Hola?! Guionistes! Us trobeu bé? Tot bé a casa??

Matí surrealista en què de cop ens acabem de comprar una polsera igual amb aquesta frase que jo he penjat. 

Quan porta no sé quant de temps sense contestar-me els missatges. Que jo ja li feia catxondeo i tot (visca l'humor). Dimecres va al metge per una cosa i li dic, bueno, ja t'ho preguntaré dijous, perquè com que no està de moda contestar. I riu. Bueno ,fa aquell somriure trapella. Joder...la mare que la va parir. 

Jo que aquest matí li anava a fer la broma d'enviar-li un missatge que digués "bon dia!! Marcar como leido". Però bueno, ja me la guardo per dimecres, si en aquell moment em ve de gust, clar. 

Jo que ahir estava dient que estic molt tranquil·la, que els seus anars i venirs ja no m'afecten tant, que jo vaig a la meva. Jo que ahir la veia contrariada i absent i tot i així li anava dient coses i pensava...si em vols enviar a la merda ja ho faràs, jo què sé, a tomar pel cul.

En fi. Així anem. 

Col·leccionant moments. Tot i que sembli una frase motivacional cursi, ho dic en sèrio, perquè m'estic mentalitzant de que quan se'n vagi s'haurà acabat tot. Com un amor d'estiu. 

El meu dia

 De vegades escric per desfogar-me, per espantar els dimonis, i ho faig molt en el mòbil en el meu super xat "jo mateixa", escric per mi i escric com si li digués a G. quasi sempre...coses que igualment no li diria mai...perquè formen part del meu procés intern, no són per dir a altres persones, diguéssim, almenys així en calent.

Però avui escric per recordar el dia d'avui que ha sigut absolutament preciós, estic flotant, i no perquè n'esperi res, simplement el gaudeixo i l'agraeixo. 

G. està poxita...la seva mare està malalta i estan en converses amb metges i pinta malament...ha passat per totes les fases amb mi...i jo també...des de no fer-me ni cas, a la mala llet, al catxondeo màxim per treure tensió fins a les abraçades i les llàgrimes. 

La setmana passada em va fotre la bronca perquè no paro de trobar a faltar la meva còmplice i G. diu que ja n'hi ha prou, que hem de passar pàgina i sortir del bucle (no ho pensem fer); però jo no em vaig arronsar i he continuat defensant els meus arguments sobre sentir i travessar les coses i fins i tot li vaig dir, ja en catxondeo, que tenia gelos perquè jo tenia sentiments i ella no. Quasi tot el rato parlant en plural perquè es va recolzar en la seva companya (la companya que em va pillar l'any passat (si voleu, AQUÍ teniu la referència) i jo els hi deia "a vosaltres" i tal però en el fons em referia a ella...i ho sabem.

Total, que ahir estava bastant tova, ella, i va plorar i jo em sentia malament perquè sembla que pensava més en mi que en ella: si em voldrà, si comptarà amb mi, si la molestaré...total, que em vaig caure fatal però vaig tenir compassió de mi i vaig pensar el que penso molt últimament i és que "demà serà un altre dia". I sí, efectivament, avui ha sigut un altre dia.

Perquè AVUI, el meu dia, ens hem coordinat perfectament ella, jo i els guionistes i ha sigut un dia celestial.

Al matí he sentit a la ràdio que avui era el dia internacional dels amors impossibles. Oh, que bé, el meu dia, m'ha fet una gràcia...en sèrio...m'he sentit molt important.  A més li he dit a la còmplice enyorada i m'ha dit que avui era el seu aniversari!! Ara entenc la nostra connexió...jejeje. 

En fi, que he arribat a la feina, he vist G. en el seu raconet de sempre, tan bonica...mare meva...com sempre...i, també com sempre, m'han entrat ganes d'abraçar-la però avui ho he fet perquè mira, perquè venia de subidon i perquè sí i al mig de tothom perquè primera ja em veuen que soc així amb tothom i que soc així amb ella i tot és molt natural i transparent i no necessito ja buscar-la pels racons. Al mig de tothom ens està bé. Una abraçada super bonica i forta i dolça com sempre i vull morir 1) ballant o bé 2) abraçant-la a ella. 

D'altra banda, jo tenia a casa uns bombons encara de nadal que no em pensava menjar (perquè no m'agraden, aquests) i pensava portar-los a la feina i els he portat avui, però després de la preciosa abraçada, el meu jo impulsiu que actua amb independència del raciocini i dels meus pensaments ha decidit dir-li en veu alta i cridant que  els havia portat per ella. 

Diguéssim que ens hem enterat alhora ella i jo que els bombons eren per ella.

Doncs li ha fet una il·lusió, que ha tornat a travessar la gentada per tornar-me a abraçar molt fort i li he fet molts petons i li he dit que l'estimo (sí...en fi)

Després quan li he donat a l'hora de dinar els bombons li he tornat a fer petons perquè m'ho ha demanat (amb el cos, obrint-me els braços...adoro màxim) i m'ha presumit davant de tothom que jo li havia regalat bombons.

Total, que no sé com, els guionistes han aconseguit que li regali bombons el dia internacional dels amors impossibles. Jo no ho hauria pogut planejar millor.

I la cirereta del pastís ha sigut que li he enviat una xorrada de l'instagram que li he ensenyat i li he dit: t'ho envio perquè li enviis a la teva amiga (venia a cuentu a la conversa) i  m'hi ha posat like...un cor...i he tingut la notificació al mòbil tota la tarda sense obrir la per veure cada cop que mirava el mòbil : G. liked a message you send ❤ . I la seva carona adorada en la preciosa foto que té a l'instagram que per favor no la canviis mai (tot i que sempre adoro totes les que posa...).

En fi, em veieu lo cursi que estic però només és avui. prometo que estic millor, que no em penso res i que continuo en el procés d'acceptar que quan marxi s'acabarà.

Última reflexioneta: em continuen donant mal rotllo les coses que em fan veure que el temps passa, com per exemple la quaresma i el compte enrere de les setmanes; normal quan estàs vivint algo que no vols que s'acabi. 

La meitat o més

 NC. està de baixa.

Sembla que tocar-me la cuixa no li va sentar bé....és broma, pobreta.

Fa molt que pateix de mal d'esquena i ha petat.

La trobo a faltar molt i li dic, xerrem molt. Sembla que per estar morta per dintre (com jo dic...) el seu cos per fi li està demanant atenció i li està dient que pari i es miri i s'escolti. Això m'encanta.

M'encanta el vincle que s'està creant entre nosaltres. Jo li pregunto com està, li dic que trobo a faltar les seves abraçades (és cert) i ella m'envia fotos de la seva carona dient-me que li fa molt de mal...pobreta meva. 

El que deia l'altre dia dels vincles: no estic pensant en absolut que sigui un ligue i en canvi està sent super bonic i intens i no parem d'enviar-nos cors i dir-nos que ens estimem.

D'amigues, sens dubte, però jo vull que la meva vida sigui així.

Amb vincles així no em poso tan trista de "no lligar" perquè la meitat de coses que sembla ser que son exclusivitat de les parelles i dels vincles sexuals també les tinc en altres persones. La meitat o més. 

Perquè NC. em fa abraçades i ens acariciem les mans, si volem. Ens enviem cors i ens diem que ens estimem, la cuido i ella m'obre el seu cor (mort per dintre...però no...). Això son coses que podria esperar a que passés ALGO amb una persona per fer. Algo? Què és algo? És que has d'esperar a morrejar-te amb algú per fer tot això? Doncs no.

Així vull viure a partir d'ara.

Ja fa temps que vaig pensar en el concepte de coneixer algú.

A mi no em fa falta conèixer ningú, ja conec molta gent que estimo molt i m'encanta i a qui puc estimar, cuidar i tenir una relació super profunda amb ells. I, el que deia, que em donen la meitat o més del que sembla ser que hauria d'esperar a trobar una parella per tenir.

Sobretot si em mostro com soc, si ho visc intensament com soc. Si estimem fortament. Estimem-nos.