Les paus

 Doncs res...es veu que avui ja se li havia passat/s'ha adonat que s'havia passat.

Com sempre tot és no verbalitzat...però ha vingut al nostre "espai de les confessions" i m'ha enganxat un adhesiu...una cosa significativa per totes dues...la seva manera de demanar-me perdó? No ho sé. Però a mi em cauen les calces a terra, no puc fer-hi més.

Però tampoc ha volgut que li fes massatge avui. Bueno o no ho sé, no li he preguntat. Però no m'ha dit res i això que m'ha dit que ahir li feia molt de mal.

No sé, és com que em confessa tots els seus mals, em demana ajuda per posar-hi remei, ajuda o implicació, almenys, i després sembla que no ho vol solucionar. Ella mateixa ho diu: vaig dir que trucaria el fisio quan tingués els resultats i...encara no ho he fet. L'entenc massa bé perquè a mi em passa el mateix però...què la bloqueja? Només ella pot saber-ho. 

Decideixo confiar en ella. No sé, és molt difícil per mi estar al seu costat així i que em vagi dient que està malament i que està malament. Com vas? Bueno...em contesta. Aquest bueno em mata...és com per no dir-me...fatal. 

Em demanes ajuda i després no em deixes ajudar-te, se'm parteix el cor en dos. Vull que  estiguis bé, amor, i no suporto saber que puc fer-hi alguna cosa i no la faig perquè no puc, perquè no em deixes, perquè no sé què és o per no sé què. Perquè ho has de fer tu, bàsicament. Potser només he d'estar al teu costat mentre estàs malament. Però si quan ens acostem m'has de repudiar d'aquesta manera...ai mira, no ho sé...

Em tornarà boja...

I no, no passaré d'ella encara que sigui el que tothom vol que faci. Bueno, tothom tampoc.

I sí, sí que em fa mal però també em fa molt de bé. Jo no sé estimar d'una altra manera. Jo només la vull estimar i sento que ho estic fent. 

Que vol que li vagi al darrere? Sí. Que ella m'hi va, també. Que juga amb mi? Dons no ho sé, jo ho veig bastant seriós com per ser un joc, molts sentiments implicats i molta profunditat.

El que realment m'emprenya és estar vivint això i no poder-ho compartir amb ella, amb la persona amb qui ho estic vivint perquè hem de fer com si res. Com si no.

Però de cop apareix a l'espai de les confessions amb una pegatina i el món s'il·lumina com amb l'arc de sant Martí, tot i que plogui.

Perquè ahir, tot i no fer-me ni cas jo vaig anar a veure-la a ella i se li va il·luminar el somriure.

Com es proposa a algú una relació d'aquest tipus?

Les amistats sembla ser que no es proposen, simplement es verbalitzen quan ja son una realitat.

I les relacions romàntiques sembla que es segellen amb un petó i llavors pots preguntar "què som" tot i que després la penya es faci un lio de collons amb les respostes i els actes en conseqüència.

I en canvi pots estar vivint una relació d'amor preciosa, perquè si això no és amor, me la tallo i em faig monja i en canvi no en pots parlar, ni li pots posar nom ni res. 

Només per què? Perquè no ens hem fet un petó a la boca? Vale. Doncs quina tonteria. 

No sé si mai podré parlar-ne amb tu, G. estimadíssima, però que això és una història d'amor...no en tinc cap mena de dubte. Ningú ja pot negar-ho. Ni jo, ni tu ni ningú. Ni negar-ho ni afirmar-ho, però. 

Ignoració

 I sí, efectivament, quan sembla que tot va endavant...doncs tot va endarrere.

Avui jo crec que ni m'ha mirat a la cara. 

Ha passat de mi i dels meus exercicis d'estiraments pensats per a ella i a sobre com dient "no penso venir, fote't", ni que em fes un favor ella a mi!

De què putes va? 

És que no sé si estic més decebuda, enfadada o trista. 

Feia moltíssim que no estava així. Però mai havíem estat així de bé, també ho he de dir.

Per una part penso que l'assalten les mateixes pors que a mi i ella reacciona així. 

Per una altra part penso que no entenc res.

I per una tercera part encara m'assalta aquella frase que em va dir un dia de que "no vol que em confongui".

Doncs no cal que deixis de parlar-me, reina, simplement deixa  d'anar-me al darrere i de fer-me regalets. 

Dubto entre fer com si res en el sentit d'actuar com si NO LI HE FET RES que efectivament és el que ha passat. Jo no he tret el tema ni m'he flipat en cap sentit ni he sobreinterpretat cap dels seus actes. 

Doncs entre això i enfadar-me de debò i dir-li que de què va, que no pot estar tractant-me així i ara anant-me al darrere i ara ignorant-me segons li surti de la figa, que no soc una titella jo. 

El meu dubte també és entre dir-li ara o dir-li quan em torni a anar al darrere. No sé, em sento molt impotent, no sortirem mai d'aquest bucle?

La meva conversa imaginada d'avui amb ella era aquesta: 

Jo- Escolta, què et passa amb mi?

G.- Res, per què?

J- Doncs perquè no em mires ni a la cara.

G- No, però no és per tu és que (inserti aquí la seva excusa: estic cansada, tinc un mal dia, el cap de setmana, em fa mal l'esquena blablabla)

J- Bueno, doncs fins ara ho comparties amb mi. Què passa, que només podem parlar quan tu ho diguis? Jo no estic aquí disponible com un nino, saps?

...en fi...i mai sabrem com continuaria perquè mai tindrem aquesta conversa. Bueno, o sí, jo què sé...

Després farà com si res i jo faré com si res i...NO EM DONA LA GANA. 

La meva amiga de la feina que em renya perquè diu que passi d'ella...avui ho ha vist i m'ha dit: què, ara t'ignora, no? I m'he posat a plorar. És que hem de passar d'un extrem a l'altre? Li he dit...

Diu, l'amiga que em renya, que G. ha vist que s'ha passat amb lo del llibre i que per això ara recula. Bueno, i perquè no sap lo dels estiraments...tot i que jo em vaig comportar màximament i mirava els seus músculs amb ull clínic, q fins i tot em sabia greu tenir el seu cos adoradíssim allà a la meva disposició i haver-lo de mirar d'una manera tan freda...

No vaig aprofitar l'avinentesa i no vaig entrar en el mode "és que si et començo a tocar no puc parar". No li vaig fer cap abraçada ni vaig tocar res que no hagués de tocar. 

No entenc res, en sèrio. Vull parlar-hi moltíssim fortament però no puc, joder...no puc!!

Fa un any li escrivia una carta  però fa una setmana em deia que no li tornés LA bossa.

Em nego a pensar, perquè ara no vulgui parlar-me o que li miri el cos, que tota la resta ha desaparegut i ha sigut mentida. No. És que ha sigut massa veritat tot últimament i NO ha sigut cosa meva. 

Em sento fatal.

Després a sobre soc tan gilipolles que encara li envio un missatge per preguntar-li si ha arribat bé per la pluja. Almenys m'ha contestat amb una frase subordinada (o sigui, com si res). Incapaç serà d'adonar-se que m'ha fet mal amb la seva actitud i/o dir-me'n res, no?

G., em mataràs al final, en sèrio. amor. 

Pors

 M'he responsabilitzat del seu mal d'esquena. O sigui, no, però la cuido. M'ha demanat ajuda i l'ajudo.

Com que m'encanta pensar en ella doncs no em costa, exacte, com la cançó de l'Aitana...

Però un altre tema en què m'ha demanat ajuda és en el seu benestar psicològic. Repeteixo: m'ha demanat ajuda i l'ajudo.

Peeeeeeeerò tinc molta por.

Quan algú em demana ajuda, suport, alguna amiga...em situo molt bé, no em desgasto i  estic allà present pel que em necessiti, li parlo quan hi penso, jo què sé, se m'acudeixen coses que la poden ajudar...no sé, estic molt segura de mi mateixa, estic tranquil·la, estic disponible, estic centrada en mi...jo què sé, com tot perfecte.

Però amb ella tinc molta por d'agobiar-la, de sobrepassar-me jo mateixa, d'anar massa enllà, d'estar-me "aprofitant"...no sé, tinc mil milions de pors.

Tinc coses a dir-li però no sé si dir-li, no sé quan dir-li, m'esvero, m'atabalo...

En fi...davant del dubte intento replegar-me, processar molt i no bombardejar-la.

Però alhora sento que està expectant al que li dic, al que jo faig però es queda com aturada, com que no em respon...o sigui, sí, però li baixa la iniciativa i això em dona inseguretat, potser per coses que ja han passat. Quan he pres la iniciativa fins l'infinit, al final s'ha liat. 

Em faig por. 

Avui ha sigut tan bonic, totes dues en una sala fent estiraments i jo tocant-li (molt poc...) el cos, li he fet un massatget al peu, on li fa mal, li he mirat el cos, li he suggerit coses, li he parlat del seu cos, de la seva escolta...per mi és preciós poder dir-li tot això i tenir la perspectiva de seguir-li dient, ja tinc preparada la sessió de dilluns. 

Al matí li he dit: quedem a tal hora a tal sala. És com un somni fet realitat en si mateix. Jo havia tancat la porta. Ella l'ha deixat oberta, jejeje. Però igualment hem estat soles. 

El meu xat de jo mateixa està traient fum...de tot el que li diria però molt desordenat, ja va bé que no li digui. Intentaré resumir i transmetre-li el que vull.

Lo única que em fa por és acabar parlant amb la paret. No sé com gestionar-ho.

Cos

 Avui hem fet juntes un exercici d'estirament que li he recomanat pels seus mals varis...i la conversa era tan significativa!

Tota nerviosa, ella, no noto res, no noto res! És que a mi em costa molt relaxar-me, em posa nerviosa! I jo respiiiira, no has de fer res. 

És que a mi no se'm mou res, deia...ja, carinyo...aquest és el problema. Mare meva...la bloquejos...

M'agrada tant que parlem del seu cos...mirar-li, estudiar-li, entendre'l...Almenys intentar-ho. 

Obrir canals de comunicació entre ella i el seu cos perquè l'escolti...

Mare meva...estic tan a gust al seu costat...és que em dona tanta pau. Ahir i avui, a part de l'hora de dinar que sempre, també hem segut al costat i estic tan tranquil·la...és com que tot està al seu lloc.

Ahir jo estava fent una cosa i aixeco la vista i la veig davant meu, dreta, d'esquena, al seu rotllo mirant el mòbil arrepenjada en un moble...i la miraaava i la mirava...no faria una altra cosa en aquesta vida que mirar-la. I movia els llavis (jo) dient..."vull ser la teva nòvia". Hahahahaha, estic fatal...

Aniria per darrere i l'abraçaria i m'acoplaria a ella...algun cop ho he fet però ho faria amb intencions, li passaria la mà per sota la roba i li faria petons al coll...bueno...hauria de canviar la postura, que des de darrere no arribo al seu coll perquè soc massa baixeta, ehem...però ja m'enteneu.

Vull estar a la cabana un altre cop moltíssim fortament però no vull pensar-hi perquè si no, em poso trista. No tant com abans, és cert perquè estic molt més centrada i tinc molta més base en mi mateixa que em permet "tornar a casa".

Avui parlava amb la enyoradíssima i estimadíssima còmplice i em deia q el q hauria de fer G. és separar-se (també, quan et separes t'adones de tota la gent que també hauria de fer-ho). Jo li he dit que penso el mateix però que només és ella la que ho pot decidir. Adonar-se'n, li he dit a ella, però jo sé perfectament que ja se n'adona, el q passa és q no vol. 

En fi...demà divendres i ja l'enyoro de pensar que no la veuré en dos dies...m'agrada tant veure-la...mirar-la, estar al mateix lloc que ella, torno a sentir molt fort la seva olor.

Aquest matí li he picat al vidre del cotxe (aparcat, jejeje) i li he fet un susto, però el somriure de després ha valgut tant la pena...si és que se'ns il·lumina la cara quan ens veiem...i després quan he marxat li he dibuixat un cor al parabrises de darrere...no sé si els veu, si se n'adona, si pensa que els hi faig jo...tan de bo.

És que no la puc estimar més. Podria intentar-ho, però no ho aconseguiria.

Fins demà, cuqueta...

Llibre

 Bueeeno, bueno...me l'ha comprat.

Me l'ha regalat.

O sigui, sí, amb totes les excuses del món, que si el venia el seu fill a la paradeta i tal...ho entenc tot...però el cas és que m'ha comprat un llibre per Sant Jordi. 

No li he demanat matrimoni...jejeje...com si hi creiés...però li he fet una abraçada super forta i llarga i un petonet (a la galta, clar). 

Perquè a més ja s'ha cuidat de donar-me'l al nostre espai de les confessions que és a la meva porta...quan ve allà...és la intimitat màxima...

Una part de mi pensa que me l'ha comprat només perquè l'abraci. No cal que t'hi gastis diners, dona, és fàcil, si em vols abraçar tan sols...fes-ho. O demana'm-ho.

Hem estat parlant d'un lloc d'hamburgueses que han obert al seu poble i per conyes que fèiem jo...és un senyal! Hi hem d'anar! Treu l'agenda! 

Però les converses sobre quedar fora de la feina sempre es queden a mitges. 

Jo ja no dic res perquè al ritme que anem tot pot ser.

Simplement em pregunto per què és tan difícil. 

Perquè si és d'amigues i tot és tan d'amigues i és tot tan clar i diàfan que em pot regalar un llibre per sant Jordi...per què no podem quedar? No és una cosa tan estranya.

Estem de puta mare, xerrem un munt...i ens tenim molta confiança...vivim a un quart d'hora de cotxe...tampoc tenim una vida tan estressant. 

Treu l'agenda, li he dit, vigila que la meva està molt plena, eh? I és veritat...però sempre trobaria un foradet per quedar amb ella. Tothom entendria que desquedés si fos per quedar amb G. A vegades sento que les meves amigues estan tan enamorades d'ella com jo. O a vegades sento que l'odien. 

La meva amiga i enyoradíssima còmplice no enten res. Ella diu que em faig mal i que no sé què i blablabla però també he de dir que no sap lo molt que ha canviat la cosa des que ella no hi és. Ella creu que jo estic pensant en una relació formal de "casarseitenirfills", per entendre'ns, encara que no sigui el cas i no.

Jo simplement vull viure aquesta història com és. I com és ja m'aporta molt. Només hi ha uns quants issues...que m'agradaria resoldre com per exemple poder QUEDAR o fer algun tipus de plan i veure'ns més enllà d'aquelles quatre parets (ja li vaig dir a G.). 

Avui moria de ganes d'enviar-li un missatge a la tarda. Ha anat al metge i vull saber què li ha dit però m'he fet la dolenta i volia que, en cas que esperés el meu missatge, no el rebés. Si hi ha desig...que augmenti. Si no n'hi ha...què més dona? Ja li preguntaré demà, tot i que cada cop odio més parlar davant de tothom.

Per a això últim també he desenvolupat estratègies i no tinc problemes per dir-li vine un moment on no hi ha ningú o parlar-li fluixet passant olímpicament de la resta de la gent...potser pensen que soc maleducada però me la pela.

En fi. Només recordem totes plegades que: M'HA REGALAT UN LLIBRE PER SANT JORDI. (i jo no, per cert...)

Sant Jordi

 Avui és sant Jordi. Sí, ehem, fàcilment deduïble mirant la data del post...

He repassat els posts de l'any passat per aviam com vaig passar el sant Jordi però veig que no vaig posar res, que va passar sense pena ni glòria tot i que els posts anteriors i posteriors demostren que estàvem exactament igual que ara. Tot ambigu. Molt. Però jo estava diferent, molt ansiosa, molt desconfiada, no sé...recordo com em sentia. Molt diferent. Moltíssim.

Però vaja, centrem-nos en aquest any. Avui és sant Jordi, repeteixo.

Ha estat un dia molt difícil, és el dia dels enamorats. La gran diferència amb l'any passat és que avui sí que sento que és el nostre dia (tot i que potser que ens esperem a que sigui el dia de les històries d'amor falses, s'escauria més).

Avui sí que tenia una rosa i un llibre a la punta de la llengua per donar-li però no ho he fet. Precisament perquè per mi simbolitzen alguna cosa que no som. No seré més l'enamorada unilateral que et regala una rosa perquè diguis "ah, vale". No. Ja no soc aquesta. 

Ella m'ha enviat la foto d'un llibre que sap que m'agrada. No compta com a regal de sant Jordi? Li he dit que no el tenia. Com me l'hagi comprat em desmaio i li demano matrimoni, ja...és broma.

Precisament he pensat...com me'l compri...n'hi compro un per si de cas? I si no, me'l quedo?? Però per sort m'he trobat a la meva amiga E.,  maquiavèl·lica i conspiranòica i m'ha dit que no ho fes. I no ho he fet. En cas que me'l regalés (bueno, ehem, NO CREC) encara serà millor si jo no en tinc cap per ella. 

Així ha sigut el dia de sant Jordi. Esgotador. Amb un nus a l'estómac. 

La meva amiga T. (amiga i coach) m'ha dit que no havia pogut passar el dia amb el seu home però que s'havien regalat  la rosa de bon matí i blablabla, tot molt romàntic...i li he dit doncs mira, jo he passat el dia amb la meva enamorada...però en canvi...aix.

Que fort. Estic molt en shock de comparar com em sento ara amb com em sentia l'any passat per aquestes dates...

Xocolata

 Vaig comprar xocolata.

Li he regalat. Coses que faig...

Li he deixat dins de la bossa que em va regalar pel meu aniversari l'any passat (o sigui, l'any passat no l'altre, en realitat). I quan hem parlat del regal em diu tota esparverada: però la bossa no, no?!?!? Noooo no no no, la bossa no!

I diu..."jo pensant, ara aquesta em torna la bossa"; així amb una carona...

Mare meva, amb el fetitxe màxim que és per mi AQUELLA bossa...buah, que feliç em fas dient-me que per tu també és molt important. La porto sempre.

Estic entre no fer-me il·lusions...il·lusions més enllà del que realment passa; no saber com gestionar tanta atenció per part seva i el fet que estiguem tan bé i unes ganes boges de dir-li més coses i més coses i dir-li el que sento i preguntar-li què sent.

Pensava en dir-li què sento i tampoc sabria ben bé què dir. Què sento o què vull.

Li diria que penso en ella tot el rato, que penso en ella quan me'n vaig a dormir i quan em desperto, li diria que vull abraçar-la i fer-li petonets, li diria que vull anar a descobrir el món amb ella, però un món petitó.

Avui jo estava dient que volia (vull) anar a una caseta de fusta, tinc com aquesta obsessió. I per dins anava pensant...amb tu, anem-hi, amor, estiguem allà simplement a la cabana. La cabana...m'agradaria explicar-li algun dia aquesta fantasia i què fèiem allà.

Menjar xocolata ja ho tenim. En mengem sovint juntes. Allò de fer l'amor i estar abraçades ja...Ara hi he afegit passejar pel bosc, passejaríem juntes sense dir res, potser. 

M'obre un món nou. I tinc una sensació tan gran de que jo a ella també...només que no s'atreveix. I ja no estic parlant de ser amants o no ser-ho. Estic parlant com a persones. 

Com diu la meva amiga de Mallorca, no podem estar una sense s'altra. I és així.