Poliamor i mimos

 Avui al dinar hem estat parlant (totes) d'infidelitats i  de poliamor. Jo intentava explicar el que en sé i el que opino i una altra companya defensava la monogàmia i la fidelitat. Ha sigut molt interessant, jo només intentava dir que hi ha més opcions que la monogàmia patriarcal heteroformada. Que si a tu t'està bé perfecte però no té per què anar-li bé a tothom.

Sabeu qui em secundava a muerte, oi? Sí, clar: G.

En un moment la companya ens ha dit a totes dues que erem unes infidels. L'esgarip de G. s'ha sentit tres pobles més enllà, jejeje. 

Estàvem totes enganxades a la conversa, quin putu rotllo la monogàmia, en sèrio. Jo és que no ho practico perquè si no lligo ni amb una com vaig a lligar amb dos però tota la meva passió no pot recaure sobre una persona, només. I no parlo només de sexe, com jo em vinculo i visc pot donar gelos a una parella monògama, ho entenc, encara que no "li posi les banyes". 

Segons deien les defensores de la monogàmia tot s'hi val mentre no hi hagi sexe o interès en tenir-ne. Per què aquesta exclusivitat recalcitrant?? És que no importa res més en una relació. Et poden tractar com una merda i que el teu dia a dia sigui un infern, això sí, si et separes pregunten: és que s'ha liat amb algú més?? Que només importa això per ser parella? És la única excusa que s'hi val??

En fi, m'he quedat amb les ganes de preguntar-li (després, clar) a G. pel seu amant però no goso perquè sospito que encara em faria massa mal, no estic preparada.

Però sí que he parlat amb ella després a soles de les seves coses, les seves pors, tot això que li està passant i li he dit que té ansietat i que el seu cos li està dient algo i fins que no l'escolti no podrà sortir d'aquí. Que encara que deixés de tenir ansietat...li sortiria per alguna altra banda.

I també li he dit "ara et faré una pregunta una mica puta: què hi pinta el teu marit en tota aquesta història?". Així, amb aquestes paraules. 

Ja...pfff....nosé....deia. Clar, entenc que ho té més que pensat però, que dorms amb ell, eh? Li he dit. Que el sent roncar (això no li he dit). És que...em sembla hasta una agressió. Això tampoc li he dit.

Diu que processarà. Li he dit que em digui coses el cap de setmana. 

Després ens hem abraçat amb ella mig espatarrada (perquè tenia una cama sobre un moble)...mare meva...i jo dient-li mussolet i ella amb veu mimosa dient-me però jo vull saber de què ve, algun dia m'ho diràs? Així abraçades parlant en aquests termes...Quasi em puc imaginar la seva veu després de fer l'amor...A sobre que ara ja conec l'espai.

I li dibuixo cors al parabrisa del cotxe i ella m'omple el got d'aigua quan anem a dinar...

I jo havent de fer com que mai serem amants ni això anirà mai a més. És cansadíssim.

Però tot i així val la pena. 

No en sé

 Si això fos estar amb ella (que no ho és perquè no som nòvies...) m'adono de lo moltíssim que em faltaria per aprendre. 

Em costa molt confiar en que la situació és com és (clar que, amb la muntanya russa que portem no m'estranya, tampoc...), no fer-me olles de tot el que passa o deixa de passar i no pensar que tot s'acabarà d'un moment a l'altre d'una forma abrupta. 

Ara estem com en més confiança que mai.

Fins i tot avui a la feina jo he anat molt atabalada i es pot dir que amb prou feines hem coincidit i tot i així no faltaven les mirades de complicitat com dient: amb tothom estic fent el paper però tu i jo sabem com estic...

Jo anava a marxar ja i s'ha esperat per dir-me adéu i li he fet una abraçada.

No puc amb aquesta actitud de "salva'm" perquè precisament no la puc salvar. Però allà al seu costat que estic i això no ens ho treu ningú. 

Vinga, amor, estaràs bé però has de fer feineta...

És igual com això de dir-li bon dia cada dia però és que l'altre dia es va aixecar tan malament que és que no ho puc resistir. Bon dia, amor, estàs bé?? No li dic amor...però de vegades sí. Li dic cuca, bonica...no pot ser així per sempre?

Sempre penso que li molestaré...però què m'ho fa pensar?? Sembla molesta?? Ni de bon tros. DONCS?!?!

Igualment li he dit bona nit però a les nits no puc evitar pensar que està anant a dormir al mateix llit que un paio que no pinta res a la seva vida i que com no li ha de donar ansietat això, madremia...

Fins demà, amoret. 

Cabana

 I he estat a casa seva.

I hem estat assegudes al seu sofà parlant de les seves pors...i jo li parlava de moments horrorosos que havia passat...i no li deia que havien sigut per ella...i ella era allà, al meu costat, i ens estàvem menjant a mitges un pastís de formatge que ella havia fet...

Que no, que no és cap somni. Això era ahir. Ahir a la tarda.

La sensació d'estar amb ella al sofà davant de la llar de foc (apagada) era tan agradable com m'imaginava, fins i tot encara més...perquè tenia una veu super suau...diferent...encara més bonica...per fi hem trobat la nostra cabana i era casa seva...m'ho ensumava. 

En un moment en vaig ser conscient. ho vaig pensar: soc on volia tant i tant ser...i el meu cos es va relaxar, em vaig posar millor en el sofà, era perfecte, estava còmoda, els coixins...la nostra proximitat tan coneguda...que bonic, en sèrio.

I quan marxàvem vaig guardar les coses a la nevera com si fos a casa meva...em sentia TAN  a gust...però no a gust de uuuuuh, estic a casa de la meva crush...sinó a gust en sèrio de...vull quedar-me aquí.

Lo dolent? Doncs que està fatalíssim amb molta ansietat i les meves abraçades i converses li poden alleujar durant un moment  però jo no puc fer miracles ni puc fer-hi més (i això em parteix el cor tot i que és perfecte per a la meva Salvadora interior). Potser sí que haurà d'agafar la baixa...però ella dirà. Ahir va haver de marxar i avui ha arribat ja amb l'agobio tot i que després ha millorat una mica...La meva cuqueta...

Jo li he dit que és valenta, que s'hi està enfrontant, però no em creu. Bé, li he dit tantes coses...i encara moltíssimes més que li diria tot el rato perquè tinc com un cervell paral·lel a la vida real que només pensa en ella. El tinc des de fa dos anys i he après a conviure amb les dues coses però allà està. 

Adoro que compti amb mi però odio que no n'hi hagi prou. Estic orgullosa de no intentar fer més del que puc i el que és sa per mi, tot i que les amigues no em creguin, jo sé com em sento per dins. 

No em puc imaginar res més gratificant que acompanyar-la.

A què no et vols enfrontar, amor?

Ella simplement vol deixar de sentir ansietat i continuar tot normal però l'ansietat li està parlant! Li està dient alguna cosa. Si diguéssis que tot va perfecte...però no és el cas. 

Li vull preguntar què pinta el seu marit en tota aquesta història. Li vull preguntar per la història amb l'amant, si ha passat algo o si encara estan "junts" també què hi pinta. A preguntar-li per mi no m'atreveixo, simplement vull notar el lloc que ocupo ara. 

També em va dir q troba a faltar la seva amiga que té un nen d'un any i clar, no és el mateix, diguéssim...Sento com que no té ningú amb qui parlar i m'encanta ser aquest algú però...no sé, amb això tampoc no s'arregla. 

Diu que quan parla amb la psicòloga sent que no més "li explica" i clar, mira, per això ja estic jo, no sé com dir-ho...i no li cobro diners. 

Tornant a la meva història, òbviament totes les seguidores del podcast i totes les companyes comunes estan flipant en colors de que hagi anat a casa seva. Mira noies, a nosaltres ens ha fluit i ha sigut super bonic i natural i en realitat ja ho hauríem hagut de fer fa molt temps. La nostra història és així.

L'altre dia li vaig dir a la Còmplice a l'última conversa que vam tenir: només G. i jo tenim totes les dades sobre aquesta història i ningú des de fora pot jutjar què hauríem de fer o deixar de fer. Aquesta història és nostra, i ja li vaig dir fa molt temps a G. també. Aquesta amor és nostre (m'atreveixo a dir) i sí, efectivament em cago de por de tanta proximitat i de pensar que quan estigui bé i ja no em necessiti passi de mi. Però no puc no viure-ho per una por d'algo que no sé si passarà.

Estic tan contenta d'haver trencat el tabú de quedar fora de la feina i haver anat a casa seva i haver-m'hi sentit tan bé...haver-nos-hi sentit tan bé. Mare meva, G., aprofitem el que tenim. Aprofita'm, utilitza'm, li vaig dir.

Mare meva. Madre mia (amb el to que ella ho diu i imito sense voler...). Aviam què fa demà la meva coqueta amb sucre...us informo. 

...i estar malament

...si és que...

Avui G. està pitjor que mai. Ha anat d'urgències i tot. Ha vingut a la feina i ha tornat a marxar i ara l'aniré a veure a casa seva.

Lo bo? Que m'escolta, que estem en comunicació i que compta amb mi. Que he fet un procés per poder estar aquí, potser per això m'hi veu i sé que jo no tinc la solució però estic al seu costat.

Lo dolent? No suporto que estigui malament. Tan de bo pogués ser com ella diu i millorar "estant bé". 

Se'm fa tan real la realitat...tot i el comentari de la meva estimadíssima Còmplice de que estic vivint "una realitat que no és real"...és més real que  mai. 

Perquè totes les fantasies que hagi pogut tenir amb G. (i tinc) no son res, precisament, al costat d'aquesta realitat TAN real i tan intensa. La vida és això.

Li he dit que s'ha de deixar anar però opino que no té un lloc segur on deixar-se anar i penso que si existeix un minilloc segur jo en formo part i no hi ha res que em pugui fer sentir millor.

Si m'entra la paranoia d'estar al seu costat només com a salvadora, només perquè  està malament, queda compensada per la por que em fa que perdem la connexió quan estigui bé...així que...anem veient...

Estar bé

És molt raro estar tan bé.

Jo estic bé, molt tranquil·la i centrada. El cap de setmana he estat tranquil·la, es pot dir com que no pensava en G., no tenia gens d'ansietat. Diumenge li vaig dir bon dia. 

G. està força bé...o sigui...per dins no ho sé perquè com que no ho demostra fins que està fatal...però avui feia bona cara, estava de bon humor.

Tot va bé entre nosaltres, estem en confiança, ens busquem parlem de forma natural, ens fem carinyitus...bueno, jo a ella...però dintre de la naturalitat, com quan estem bé, vaja.

Em sento com em sentia a principi de curs quan seia al seu costat i sentia que tot estava al seu lloc però tota l'estona.

Se'm curen tots els mals sense diagnosticar...i no necessito estar al seu costat físicament perquè la sento al meu costat.

I tanmateix...aquesta sensació m'espanta TANT. Però tant!! Que tot sigui un miratge, que s'acabi, que no trobi espai on continuar (a l'estiu o quan no treballem juntes...), que de cop resorgeixi l'amant (que passarà) que el nostre benestar i connexió signifiquin res per ella...jo què sé...

Tocar-li el braç mentre m'ensenya fotos del mòbil, visca la màniga curta...

Com és l'amor quan s'està bé? Ja sé que nosaltres no som nòvies...però jo em sento com que tenim una relació d'amor. A la nostra manera, que hem construït entre totes dues. No ho hem verbalitzat així i potser un dia em foto l'hòstia del segle. Ara no em sento negada com em sentia fa un any. 

---------

I a part, adormir-me tenint fantasies amb NC. que va venir divendres perquè encara està de baixa i que em diu "rínxols" i em poso vermella. Imaginar un altre cop què faria G. (però com està la història ara) si ens pillés. Imaginar la diferència de la implicació emocional amb NC. i G.

No puc escoltar podcasts sobre poliamor...que se'm dispara la imaginació...

L'he liat

 A vegades no sé si visc la realitat o en una pel·lícula que materialitza els meus somnis més enllà del que jo pugui imaginar.

La conversa que he tingut avui amb G. i les condicions en què s'ha produït...no dic que vagi a canviar el curs de la història (perquè no crec) però és que ni en un milió d'anys l'hauria imaginat.

L'altre dia que vam parlar i vam dir que vale, però que parlaríem en persona...em va dir q vindria on jo faig el cafè i ha vingut (primer "!"). A més estàvem soles i hem estat una bona estona.  Li he dit...bueno, tot lo que li volia dir no perquè no acabaria mai (per això necessito perspectiva de més temps...perquè no se m'acaben les coses per dir-li i per això també agraeixo als guionistes que ens estan donant moltíssim temps de prórroga -potser tot el curs que ve-) però moltes, moltes coses, algunes m'han sorprès fins i tot a mi i estic tan acostumada a "parlar-li", en el meu grup de watsap amb mi mateixa, aquí, mentalment...que no em costava gens, li parlava des del fons del cor, no tenia vergonya ni pensava que res estaria fora de lloc. Bé, quan ha arribat, menys mal que primer ha anat al wc perquè se'm sortia el cor per la boca...

El que em fa sentir més orgullosa, per això és que primer he parlat de mi, del que m'havia fet sentir malament i del que vull i necessito en plan SOC AQUÍ. Olé jo. Li he dit que segons com sentia que em quedava parlant amb la paret, i que ja sé que soc molt intensa però que si ho nota que m'ho digui, que no em deixi amb la paraula a la boca i no es faci la sueca. Feia una carona...vale, deia. Que cuqui. Ja sé que no canviarà de la nit al dia però almenys la pròxima vegada tinc on remetre'm i dir: ei, no tornem a allò que em fa sentir malament.

Com tot en aquesta història, sento que em dona lliçons de vida, que això em servirà ja per sempre més...no sé...

Li he dit, també, que per mi ella és molt important, que necessito estar bé amb ella per poder pensar en les altres coses de la vida, que està molt avall de la meva piràmide de  Maslow. No sé, parlava a raig...no sé què putes més dec haver dit...

La part fosca de la conversa i de la història d'avui, bueno...fosca per ella però necessària trobo jo, és que també m'ha dit que no està per res perquè no està bé. Ja ho sé. Això no li he dit però des que la conec que no està bé...potser que anem fent-hi alguna cosa, amics. 

Però llavors a mi no em surt una altra cosa que burxar-la, que posar-la en primer terme de la seva història. Tu et preocupes per la teva mare però jo em preocupo per tu. Tu cuides però jo vull cuidar-te a tu, vull que comptis amb mi, que m'utilitzis (he pogut dir això perquè ja havia posat les condicions del contracte abans), que parlem i si has de plorar doncs plora. treu-ho.

Que si ha plorat...mare meva. Ha començat a plorar i no podia parar, hem entrat a la feina i no podia parar, ha hagut de començar més tard i tot. La que has liat! M'ha dit després somrient (el seu somriure trist...). 

Sí, amor, l'he liat perquè et veig, et sento, et toco l'ànima igual que tu a mi, perquè ets el meu mussolet (tot això no li he dit, clar. Bueno, mussolet sí).

Em sento molt situada. Em trenca el cor en mil trossos que estigui malament però em sento situada en el meu lloc. Em sento capaç d'estar al seu costat de veritat. 

Em sento disponible de veritat perquè em sento a la distància correcta que podem sostenir. 

Em sento lliure de dir-li el que necessito dir-li, de preguntar-li quan m'interessa.

Em sento al seu costat.

No sé què més puc demanar.

Que no fem sexe...en sèrio...comparat amb això...jo què sé. 

Em va dir que un dia de finals de juny potser l'hauria de portar amb el meu cotxe. Wow.

No sé, només vull viure això.

Crec que fins i tot estic convencent a l'amiga que em renya...ja no em renya. S'ha quedat consolant a G. quan jo l'he entrat del carrer plorant com una Magdalena. 

Mare meva...No paro de proposar-li coses per fer però ja és com catxondeo. T'agrada el Nil Moliner? Li he dit avui. No. No m'agrada res, em deia rient entre llàgrima i llàgrima. Ja...carinyo...

Em sento com un raig de sol i només vull brillar i que em prengui. Em concentro en brillar i de pas em serveix per estar bé amb la meva vida. Tot son avantatges. Menys per ella, pobrissona meva...sento que mai acaba de passar-ho malament i no ho suporto. Però no puc fer res més del que ja faig.

El que tinc clar és que no em vull consumir ni destruir. Estic molt centrada. Fa unes setmanes que em sentia descentrada. Doncs ja m'he centrat del tot.

En fi, no sé si alguna persona ciber-humana és capaç de seguir aquests posts però com que veig que com aquell qui diu no els mira ni crist...doncs ja serveixen per mi mateixa com a diari personal. 

Ei, que moltes gràcies a qui ho llegeixi igualment. 

Parlar-ne

Doncs he parlat amb ella.

Hi havia hagut una cosa que m'havia fet sentir malament i em sentia incapaç de parlar-hi, no trobava el moment, no sabia com dir-ho, jo què sé...horrorós. 

Estava enfadada amb ella i enfadada amb mi per no saber-me comunicar. I estava distant i borde (jo) i em sentia fatal.

Doncs li vaig dir que volia parlar amb ella perquè no volia estar així i que estava enfadada amb ella i vam desfer el malentès però igualment en volem tornar a parlar en directe (va ser per watsap) i va ser super bonic i alliberador i vull parlar-hi i dir-li tot...bueno, tot no, però en resum vull dir-li que és molt important per mi (ja ho sap) i que està molt avall en la meva piràmide de Maslow i que si no estic bé amb ella no puc estar bé amb res, és així, tot i que la meva amiga que em renya em renyarà molt fortament. 

Perquè sembla que no puc viure aquesta història pensant que entre G. i jo  hi ha algo bonic, q és el que li dic a la meva amiga des del principi i ella em diu q no. 

Però també tinc un discurs preparat per ella (per l'amiga que em renya) i a sobre s'alia amb la meva còmplice que també em renya però, ja sé que poden pensar el que vulguin, però jo també i jo ho vull viure així i vull estar bé amb G. encara que no em doni el que jo vull. 

Sé que m'estima i m'ho demostra i si em ve a darrere quan m'allunyo està clar que és perquè li importo i punt. Si no per què, a veure? Per aprofitar-se de mi, diuen. Però aprofitar-se de què? És el que no entenc. Quin és el benefici que en treu? Tenir-me darrere seu? Doncs que en gaudeixi, si és com també jo estic bé? 

Que després quan li dongui la gana passi de mi (G.) doncs d'això és del que em penso queixar a partir d'ara, no de que em tracti bé i estigui per mi quan estem bé.

Vull estar bé amb ella, vull que estiguem bé estant bé, no sé si m'explico, no vull que la nostra relació s'alimenti només de conflictes: ara no em parles tu, doncs ara no et parlo jo...no.

Si algo no m'agrada vull poder-li dir i m'agradaria que ella fes el mateix i vull que estiguem l'una per l'altra i hi comptem i ens fem suport i puguem gaudir juntes de la vida.

El meu objectiu somiat a llarg termini i que algun dia espero poder-li comunicar és que no ens limiti l'espai que ens proporcionen els guionistes. O sigui, que puguem quedar i parlar i estar igual de bé que estem quan estem juntes fora de la feina. No entenc aquest tabú.

No vull tornar-me a passar un estiu sense parlar-nos i pensant que l'he perdut per sempre, tot i que si això passés jo sé que estaria bé i no em moriria. Però no vull. Aquesta és la gràcia.

Sé que puc estar perfectament sense tu, mussolet meu, però no em dona la gana, vull estar amb tu i punt. 

L'amiga que em renya es renya a si mateixa per una història que va viure (i compartir amb mi) fa molts anys però li vull dir que la meva no és la seva història i que no cal que jo repari i faci el que se suposa que ella hauria d'haver fet fa anys. Jo tinc el meu propi procés. Sé que em renya perquè m'estima i em vol protegir però també necessito el seu suport a les bones i no que cada cop que m'entrebanco em digui "ho veus? Jo ja t'ho deia". 

Si és que estic aprenent tant...jolin...G., amoret, gràcies. I penso que tu també estàs aprenent i sé que em valores com a persona. 

Ara ho veig així: si ella no vol ser la meva amant i sap que jo sí que voldria i tot i així em vol al seu costat, no es pot mirar des del punt de vista aquest? Que em valora com a persona? No sé.

Ara estic així. Fins demà, boniqueta meva...espero que puguem parlar.