Crush (reprise)

 Repasseu aquest post o seguiu l'etiqueta A.

Podria repetir el post punt per punt. Ens hem tornat a veure, efectivament al cap d'un any però havíem parlat molt i havíem esperat aquest moment amb delit, verbalitzant-ho (per missatge, clar). 

Ens vam veure i va ser com "per fi". Crec que ho vam dir i tot en veu alta.

Connexió immediata i permanent tota la setmana fins que avui ens hem acomiadat amb dues (no una) abraçades i dient-nos (ho ha dit ella primer) que ha sigut un plaer compartir aquests dies i que hem de buscar més moments per compartir i planejant un viatge a Milà (per una conya) i tots els concerts i trobades possibles (vale, era un moment de subidon però soc de l'equip fer realitat les coses que es diuen en aquests moments).

Ha sigut un crush...no-sexual, poc-sexual...no sé com dir-ho. Òbviament no ens hem liat (no fos cas, també) però, igual que l'any passat però més intens (perquè ja sabíem al que anàvem) hi ha hagut incomptables moments de molta proximitat física, mirades MOLT intenses (però molt, en sèrio), fins a dir-nos: per què em mires així? I tu a mi? 

En alguns moments d'aquests en què ens buscàvem tant i TAN mútuament (uf...després de tanta unilateralitat ho he agraït moltíssim) sí que m'ha posat...és que aquella mirada com mirant-me dues vegades...és com irresistible...però era com cosa del moment, només, després no hi pensava en aquest sentit.

En canvi era un crush com romàntic, com de tenir un somriure tonto quan la veia, com de que em caigués la bava...no sé...que no era com de que em cau bé o d'amistat o de...no sé, era algo diferent però tampoc un crush sexual...m'agrada moltíssim aquesta indefinició perquè m'obre un món de fantasia. 

De poder gaudir de que em toqui un braç però sense patir perquè la cosa no va més enllà. 

Ha sigut molt bonic, en sèrio, és una persona preciosa i interessantíssima i és que, torno a repetir, em sap greu, però un somriure i un riure...he rigut tant amb ella com feia segles que no reia i menys amb algú nou a la meva vida, diguéssim (tot i que faci un any que ens coneixem, feia un any que no ens vèiem). Riure de plorar de riure. 

Molt bonic, en sèrio. Molt bonic ha sigut.

I també molt boniques les promeses de continuitat.

Em mirava fixament i reia...jo crec que veia que em posava vermella...jejeje. 

I ens cuidàvem...aquest matí m'ha vingut a avisar a la meva habitació perquè anàvem a esmorzar i després s'ha quedat "sense voler" (no m'ho crec) el meu afterbite que li vaig donar ahir a la nit per si li picaven molt les picades de mosquit i no podia dormir...Tot molt romàntic.

A més tot sense dissimular gens ni mica. No ens feia res anar-nos "al darrere" i esquivar 4 persones per seure al costat, ni assenyalar amb il·lusió que en una dansa ens havia tocat donar-nos la mà. Em mira, assenyala les mans amb la barbeta i jo li apreto la mà i somriem, i somriem...

El contrast és G. Encara m'ha fet ser més conscient de lo trista que està...jo no em vull deixar arrossegar cap a això. La seva tristesa m'enamora i em segresta però no és meva, és seva. Avui li he preguntat com anava. Regular, m'ha dit, que en el seu llenguatge vol dir fatal. 

Li proposaré si vol que ens veiem. Ara em ve de gust. Em sento forta i continuo sentint que l'estimo moltíssim. Però moltíssim. 

No li escriguis, que et fa mal, em deia la meva Còmplice...no és tan senzill. 

G. em fa patir. però no per mi (que també...) sinó per ella.  No soc ningú per diagnosticar res però penso que aquesta persona està en depressió i no la vull deixar sola. Li vaig dir que jo la cuidaria a ella i ho estic fent. Vull fer-ho. 

Continuo sense saber si vol, si ho pot acceptar o com ho entoma però jo ho vull continuar fent. Necessito fer-ho, ho sento així. 

Encara vull que estigui a la meva vida.

També vull que hi sigui A. I ella ho vol molt i m'ho diu i és super bonic i estic molt contenta. 

Distància

 Ara necessito no veure't, ara gaudeixo d'aquesta distància i d'haver sortit de la sobreestimulació  que representa veure'ns cada dia immerses en una vida social que no volem i que ens allunya.

Per totes les persones i dinàmiques que s'interposen entre nosaltres i no ens deixen ni mirar-nos.

Ara t'envio un fragment del concert que vaig veure ahir només perquè era molt bonic i l'escoltes.

I no sé si t'agrada o si et fa il·lusió rebre'l, no en tinc ni idea, em rendeixo de saber què vols o què esperes. 

Però em contestes amb alegria i així ens diem bon dia i sé que estàs bé.

Ara és tot el que vull. 

Veure't és massa per mi, veure tota l'estona el teu cos que desitjo fins l'extenuació i no puc tocar...prefereixo somiar-te.

Però vull que estiguis bé. 

Vull dir-te bon dia el dia que em vingui de gust.

Encara que tu no m'escriguis primer.

Encara que no sàpiga si t'agrada o si ho esperes o si...

Món ideal

 Pfffffff...tot va anar de mal en pitjor.

El dinar de dilluns va ser un horror. Em vaig posar a l'altra punta, sí, per sort al costat de NC. (amoret meu...tot i que tan diferent...és tan fàcil no enganxar-se a una persona que no et fa cas i et deixa les coses clares amb tots els llenguatges possibles...). G. i jo ni ens vam mirar, ella ben simpàtica amb tothom, fent-se selfis, explicant coses, que si això, que si allò i a mi sense ni mirar-me però mira...ni jo a ella.

Tot i que al final (sempre ens queda el fil d'amor...) ja marxàvem i tenia els ulls plorosos i li vaig tocar el braç i li vaig xiuxiuejar: estàs bé? A ratos, em va dir però al marxar també em va tocar el braç. 

Jo he estat super malament. Ho he parlat amb la psicòloga. Intentava repetir-me el mantra de que no s'ha acabat tot ni m'odia ni el vincle està en perill...però no ho he aconseguit massa...

No sé, és tot molt difícil, aquí hi ha molta teca. 

Ahir no vaig anar a la feina però ni li vaig dir per què ni, per descomptat, em va preguntar res.

Però avui quan he arribat me l'he trobat a la porta tal com entrava i m'ha dit que no sabia si ja havia marxat de vacances, si tornaria ni per què no havia vingut ahir i m'ha dit que anés cap on anava ella, vine, m'ha dit  a mi, MIRANT-ME A LA CARA i als ulls.

A partir d'aquest moment i durant tot el matí de forma MOLT EVIDENT per mi, ha abandonat el modo "si te he visto no me acuerdo" que portava des de feia dies. Al final jo estava rància ja però clar,  ni soc la única ni he començat jo...

Què passa, que m'he d'enfadar perquè torni? Que coincideix el temps que triga en fer tot el cicle amb el temps que trigo a enfadar-me?

Avui tot al revés: mirant-me, parlant-me a mi, dient-me tot el rato que anés, explicant coses i fins i tot dient-me "ho has sentit?" d'una cosa que havia explicat abans a una altra. 

Igualet...vamos,  igualet que al post anterior, si sembla una altra persona!

Tocant-me, inventant-se excuses com per abraçar-me, li he tocat la mà i no l'ha apartat, posant-se com molt a prop com quan jo sento que "em provoca" i fins i tot jo estava en un lloc estret i podria haver-me dit que tirés cap allà però no, ha preferit passar per darrere meu i amb prou feines hi cabien les nostres pelvis de manera que quasi m'ha follat i tot. 

En sèrio que no sé què he de fer amb aquesta persona. 

Evidentment que prefereixo mil vegades marxar de vacances així, en aquest modo que com estàvem la setmana passada...però no entenc com arribem aquí.

Anyway, aquest no és el tema, en realitat, tal com vaig parlar amb la psicòloga a l'última sessió, sinó l'actitud que jo agafo davant dels seus desaires i canvis d'actitud. Que se'm cau el món quan en realitat, simplement jo també hauria de posar un modo, un protocol que casi amb el seu.

Perquè no soc capaç de desfer el vincle, perquè en el fons tampoc no vull.

Si, tal com ella deia, quan detecti el modo "si te he visto no me acuerdo", jo em centro en mi i penso uuuuuuui, com que així estem, eh? I no m'ho prenc personal i sé que tornarà...és una tonteria. 

O sigui...ella necessita aquests períodes, no sabem per què.

Ella m'encanta com és i alhora odio com és però és així...

Avui quan ja havia arribat i la sentia parlar pensava: si és que només vull estar així, de xerrera, explicar-nos les coses de la vida, jo tampoc vull tant de drama ni tampoc em cal tanta profunditat però ens surt així...

No sé què em va dir la psico del fet de que jo digui "si jo només vull que..." i a sobre no tinc ni això...no recordo, hauria de gravar les sessions. 

Però està clar que no estic posicionada correctament i que em remou coses molt profundes que no tenen a veure amb ella. 

Vull seguir treballant en això...

El dia d'avui, en el modo "normal"...és el meu  món ideal. 

Gestionar

 G. està a 50.000 anys llum emocionals de mi.

Està com un robot fent com que està normal però no em diu res, pràcticament no em mira a la cara excepte lo just per "semblar normal". Jo ho distingeixo. Potser des de fora no es veu tant la diferència però jo la sento.

Podria enviar-la a la merda, podria no parlar-li, podria ignorar-la jo encara més...arribar a poder fer això em costa molt d'esforç emocional i sobretot em costa temps. No puc fer això d'un dia per un altre i menys veient-la cada dia tot el rato. 

Intento pensar com gestionar aquesta situació. 

Dilluns he d'anar allà, l'he de veure, m'he de morir de gelos perquè amb tothom està normal i fins i tot alegre, els hi explica coses i els hi ensenya coses del mòbil  i amb mi està així, amb prou feines em dirigeix la paraula i no m'explica res específicament a mi. Si soc allà i ho sento...doncs val però res, com si no hi fos, com si fos una empestada. 

Penso, potser allà amb tanta gent estem atabalades i sobrepassades...però li envio un missatge després i també em contesta com un robot i lo just perquè no sigui dit que no em contesta. Fins i tot deixa el missatge sense obrir. El colmo  de no voler parlar amb mi i de no voler que li parli. Està clar. D'acord. Missatge rebut.

No puc entendre aquesta actitud de cap de les maneres però bueno, tampoc no ho pretenc, només intento , com he dit, gestionar-ho perquè he d'estar allà. 

He pensat estratègies de supervivència per aquests últims dies que ens queden.

D'acord, marxarem de mal rotllo i distanciadíssimes igual que l'any passat. D'acord, ho accepto.

No aniré on ella sigui. Ni un espai ni una conversa. 

Si em diu algo li contestaré específicament el que em digui, literalment i no afegiré res per continuar la conversa. Jo no li diré res. 

No aniré a dir-li adéu ni li parlaré d'aquest estiu. 

Al dinar de dilluns esperaré a que segui ella per seure lluny o seuré la primera on em piqui ben lluny d'ella i de les persones amb qui està tan simpàtica i comunicativa. 

Espero que vingui NC., en teoria sí, necessito el seu aire fresc, i si beu una mica de vi encara millor. Ella no em destrossa el cor (tot i que tampoc me l'omple). 

Estic tristíssima.

Algun dia trobaré les forces per no tornar al seu costat quan em reclami. Amb el cor trencat i amb tota la pena del meu cor. Però no em deixa una altra opció.

Ja en vam parlar i hem tornat al mateix lloc. No em vull quedar parlant amb la paret, li vaig dir, digue'm les coses. D'acord, em va dir. 

I no, torna a no dir-me absolutament res.

Es veu que divendres la va acompanyar a la feina el seu MARIT. Les companyes van flipar. Menys mal que no el vaig veure...bueno, no sé.

La meva confessora nova diu que està així amb mi perquè amb mi té més confiança...bueno. No sé per què és, sincerament no em quadra res, segurament dec fer-ho fatal i ja està. Només vull centrar-me en mi. Suposo que, igual que l'any passat, m'anirà bé la distància i no veure-la, cosa que em posa encara més trista.

A la mateixa persona que va dir-me que anés a casa seva i em va explicar totes les teves pors. A la mateixa persona que em xiuxiueja a l'orella que li digui per què li dic mussolet...A aquesta mateixa persona ara l'he d'ignorar i defugir perquè és lo únic que accepta de mi. 

Però, a diferència de l'any passat, no podré suportar tot un estiu sense saber si està bé. Sabent que està malament. No puc amb això. Tinc ganes d'stalkejar els seus amics a l'instagram i pregunta'ls-hi, tinc ganes de dir a les companyes de feina que li preguntin. 

Saber que almenys està normal i no està a l'hospital amb un atac d'ansietat com aquell dia...com el dia de casa seva. Quan va veure que parlar amb mi no li solucionava res, només feia que l'agobiés més preguntant-li com està. 

Bé. Doncs això. Aviam com gestiono els dies que queden...

Confessora

 Avui de confessions amb la meva nova confessora i companya de feina (que sap la història des de fa un any) A...

Sento que m'entén i que veu les coses com jo, i no fa només com que oblidi ja a G. i prou. 

Fins i tot li he ensenyat el vídeo dels mussolets i diu que sembla que ens vegi a nosaltres.

Necessito aquesta validació d'algú que conegui i vegi a G., saber que no estic boja ni paranoica ni m'invento coses. 

I l'amiga que em renya és perfectament conscient de la doble manera de ser de G., que em ve darrere quan li interessa (no sabem per què li interessa...però és així). Diu que m'hauria de mentalitzar que s'ha acabat, com ja he fet moltes vegades, i després no tornar a caure, diu que hauria de treballar en això. 

No ho sé, potser té raó però no m'hi veig amb cor. Ni per mi ni per G. 

També m'ha vingut a veure la Còmplice perquè li he dit que la trobava a faltar.

I també li he dit a NC. que no podia viure sense ella...però no m'ha vingut a veure. Necessito una abraçada seva...

Avui he girat una cantonada per sorpresa i ens hem mirat als ulls (amb G., esclar), he trigat un segon més del necessari en dir-li el que li anava a dir...Per aquests segons val la pena tot. És aquella mirada de "no em diguis res...però digue'm que m'estimes". I sí. T'estimo, mussolet.

Encara no sé què fer a l'estiu...però suposo que ja ho pensaré al moment. 

Amor

 Seguia una persona a les xarxes socials que parla sobre l'amor de parella. Ja sabia que deia coses amb les que no estava d'acord però la seguia perquè amb algunes em feia pensar, ni que fos per portar-li la contrària.

Finalment l'he deixat de seguir perquè he vist que tenim una altra concepció de què és la parella i, sobretot, de què és l'amor.

Vaig llegir que parlava sobre l'amor incondicional. Primera que ho va comparar amb l'amor als fills i no té fills (ho sento, però parlar del que no has viscut...em sembla prepotent. Segurament jo també ho faig...però intento que no). Deia que l'amor als fills és incondicional i a la parella no.  El que em va explotar el cap és que al final deia que l'amor als gossos també era incondicional. Als gossos sí; a la parella no. Ahà.

Perquè la parella t'ha de DONAR el que tu vols i necessites, t'ha d'aportar. Què és l'amor per aquesta dona? Una transacció econòmica? Es veu que t'has d'ajuntar amb algú que t'interessi, com si fos una hipoteca. 

G. no és la meva parella. Ho sé. Però l'estimo. Incondicionalment? No ho sé. Segurament no. Però subjecte al que em doni? Tampoc.

Per què diem amor a una interacció i transacció social? Quantes parelles  no s'estimen?  I simplement tenen un pacte, un contracte i una feina en comú (pagar la hipoteca, cuidar els fills...). 

G. no és la meva parella però l'estimo. 

Ho prefereixo.

L'estimo tant com em deixa  encara que no em deixi exercir. L'estimo igualment. Faig el que sigui millor per ella (sense perjudicar-me a mi, estimant-me i respectant-me).

Això em desgasta i alhora em construeix. M'omple i m'ajuda a anar endavant i a estar en aquest món, em fa independent i connectada amb mi mateixa.

No depèn de si ella m'estima a mi, no depèn del que m'ofereixi i em doni a canvi si m'interessa o no. 

Jo per "estimar" així...passo. Ni a G. ni a les altres persones que estimo. 

Només vull estimar-la perquè hi hagi més amor al món. Perquè hi hagi més amor a la seva vida. Si el vol que l'agafi. 

Per mi que ella m'estimi és que em deixi estimar-la. 

Vaig veure una peli en què un home es passa temps i temps explicant una història a la seva dona que ha perdut la memòria fins que ella, per uns moments, se'n recorda i el reconeix. Després se li torna a oblidar i ha de tornar a començar.

M'hi identifico. Fins que ella s'obre, m'explica, em comparteix, em deixa anar a casa a seva. Després torna a blindar i tornem a començar.

Lo únic que he de fer és cuidar-me, deixar-me estimar per les altres persones que m'estimen (moltes).  I sentir el meu amor per ella. Això és el que m'omple i em connecta. 

G. 

Amor...i punt.

Manifest

 He escrit aquest manifest.

No sé a qui li manifesto, però ho manifesto.

Per mi ser feliç és poder gaudir de la vida, dels petits moments de la vida, per entendre'ns, gaudir de rentar la roba. I per fer-ho, ara mateix necessito estar bé amb tu. No sé per què però és així.

I què és estar bé? Doncs estar. Necessito estar amb tu. Estar. Parlar-te, que m'expliquis, saber com estàs i què fas, veure't, ensumar-te...estar al teu costat, tenir espais per compartir, anar-te coneixent. Estar.

Que estiguis a la meva vida i jo a la teva. Quan penso que no hi seràs se'm desmonta tot. Només t'acostes i em dius "que tal" i s'arregla el món. 

T'acostes, saps? Necessito comunicar-me amb el teu cos i quan ho he de fer amb el teu mòbil...ho porto regulin...

Quan no hi siguis sé que tornaré a construir l'espai al voltant de la teva imatge com una papallona de llum tot i que estaràs per sempre més a la meva història. No s'estima així gaire sovint. 

Però mentre hi siguis necessito que hi siguis. 

Fins aquí el manifest. Au.

Avui ens hem fet molts mimitus falsos d'aquests que jo m'imagino però que son coses que passen: posicions, proximitats, mirades...a vegades hi son, a vegades no hi son. Per mi quan hi son son mimos. Acurrucacions...Només ens queden tres dies de dinar juntes. Tot s'acaba. Tinc por. Però almenys estem més a prop que l'any passat tot i que molt més lluny que fa dos anys. 

Com vas? Vaig. M'has dit aquest matí. I em desfaig per dintre, em desarmes i em quedo al teu costat explicant-te una xorrada.

I demà que és el meu segon aniversari, dos anys fa d'aquell somni que recordo perfectament, t'he comprat (perquè els guionistes m'ho han posat A HUEVO) una goma d'esborrar amb un mussolet. Un regal que en realitat és per mi, perquè tinguis un mussolet i te'n recordis de mi. 

És que no em digueu...estic pensant :ostres, ara no li puc comprar xocolata que es desfà amb la calor, què li podria comprar? Giro els ulls (a un cantó la botiga on vaig comprar la xocolata, a l'altre la papereria) i veig una motxilla i un estoig estampats de MUSSOLETS. Quasi em desmaio...i també hi havia una goma d'esborrar minúscula amb el mussolet. L'ha hagut de comprar, esclar. 

Fins demà amor meu.  Fa dos anys exactes que no deixo de pensar en tu. Aviat està dit. 

N