Les 5 estrelletes

 Després del post anterior, al dia següent vaig estar encara moltíssim més trista. 

Però moltíssim.

Estava posseïda per l'esperit de la tristesa, m'ho notava a la cara fins i tot.

Ho vaig dir a alguna amiga: tinc ganes de ficar-me al llit i tapar-me el cap, no sé si s'entén la sensació.

Quan estàs trista sense remei.

Quan ni tan sols plores.

Ni tan sols penses res.

Vaig fer tot un trajecte de cotxe sense poder posar la música cosa que no faig MAI per molt que hagi anat trajectes sencers plorant A RAIG. 

No sé, tot molt raro.

G. havia continuat igual que els dos dies abans...no sé, rància però...igual. 

Vale que era lluna nova i sempre m'afecta molt i veig que aquesta lluna nova ha afectat a altra gent sensible que conec...

Però avui he vist que G. té en el seu estado de watsap unes estrelletes que compten els mesos que fa que va morir la seva mare. Me n'he adonat quan he vist que ahir n'havia posat un altre.

Ho he vist avui.

I he entès que ahir arrossegava la meva tristesa i la seva. 

Avui hem pogut desbloquejar una mica amb G., tot i que he hagut d'anar jo a tenir una conversa una miqueta fluida perquè ja no puc suportar aquest estat d'haver d'anar a tallar l'aire amb un ganivet. 

Li he preguntat com anava i m'ha dit que la setmana se li feia llarga (no penseu que m'ha dit res del que li passa, tot i que en realitat ho prefereixo, tot i que ja ho sé tot). 

En realitat estem fent el que vam dir que faríem tot i que sigui una puta merda; lo altre era pitjor. Intentar arribar a ella i trobar-la igualment així.

Avui he parlat bastant amb la ex-directora i em fa molt de suport perquè a part de que es preocupa per com estic i parlem, és que veu G. igual que jo. I ella no està enamorada, així que tan encegada, tan encegada...tampoc estic. 

Diu que té ganes de parlar amb ella...em sento tranquil·la com de saber que hi ha algú més que es preocupa per G. a part de mi. Perquè la ex-d. em deia: és que si no té confiança ni aquí, ni a casa ni amb ningú...on es deixa anar? Quina merda de vida (amb perdó). 

És exactament el que penso i el que li vaig dir aquella època que vam parlar en confiança i tan a prop. 

I sí, ho vull i li dic i estic obsessionada perquè estic enamorada però la ex-d. no ho està i no està obsessionada i pensa el mateix i també li vol dir i vol ajudar-la i cuidar-la. 

Que bé.

Si ella i jo volem...segurament sempre voldrà algú i no es quedarà sola i desemparada...

No sé, jo ara només vull que puguem parlar de les coses del dia a dia i que ens mirem a la cara com persones normals i civilitzades.

I sí, ara que ja no estic posseïda per la meva tristesa i la seva alhora, vull que ens deixem anar. 

Que no vol dir que no ens parlem mai més, coi. 

Encara estic trista però això ja és meu i és lo normal. 

Al seu costat

 El cap de setmana li vaig enviar una cosa que ens feia gràcia i vam intercanviar una frase...i després ella em va enviar una cosa de la feina així com de complicitat.

Vaig notar que ella volia parlar més...però com que mai ho sé segur...i quan jo responc a aquesta crida que sento em quedo amb un pam de nas...doncs la conversa va ser curta. 

Ahir dilluns i avui dimarts...ja torna a no mirar-me a la cara.

Sincerament, la conclusió que trec és que...està fatal...perquè aquest cop no puc pensar que és res que jo hagi fet, que no hagi fet ni res perquè estic exactament idènticament que la setmana passada i fins i tot podríem dir que hauria afluixat una miiiiica. 

I ella res, fatal, molt mala cara, modo robot, no em mira a la cara...

A mi em continua fent mal però ja no puc retirar-me més perquè ja estic retirada. 

La diferència és que com que jo no estic intentant acostar-me, diguéssim, no m'enfado.

Només em poso trista per com és la situació i per veure-la tan trista.

El meu jo natural li preguntaria com està, què té...però repeteixo: perquè em foti un moc i tornar-me a quedar amb un pam de nas...no en tinc ganes.

No estem naturals. Jo no ho estic i ella tampoc.

He parlat amb la que abans era la directora (i ara ja li puc explicar tot perquè ja no ho és) perquè m'ha vist trista i diu que parlarà amb ella perquè també està flipant amb el que fa. Li he demanat que no li digui res de mi...no sé, segur que té un discurs preparat: que està cansada, que la seva mare...blablabla. És molt fàcil dissimular. 

No sé.

Em sento fatal.

Jo vull estar al seu costat i no així.

Però de totes maneres no puc encara que m'hi posi.

Vertitats i mentides

 Estava repassant posts del primer curs...perquè em sento com ja estic segura que m'he sentit moltes vegades.

I és mentida que només em vingui a buscar quan jo m'allunyo o estic "enfadada", també hem estat molt de temps. Molt de temps!!! A la conversa telefònica li vaig dir...hem estat molt de temps MOLT BÉ! I fins i tot estant super bé a la feina i després enviant-nos missatges per la tarda i...jo què sé...no era per recuperar-me perquè ja m'havia recuperat. 

I lo de portar-ho al meu terreny...no ho estic portant bé, no sé a què es refereix. No sé quin és el meu terreny que no és el seu. El del sexe? El del cos? També ha utilitzat això per recuperar-me...el contacte físic, les mirades, la proximitat...El de l'amor? El dels sentiments? El de ser especials l'una per l'altra? Què té de dolent? Per què no en podem parlar?

Avui he pensat que no és que no es vulgui vincular amb mi sinó amb una altra persona...sinó que en realitat no es vol vincular TANT amb ningú. Per això li va bé la seva amiguíssima super estimada llum de la seva vida...perquè aquesta tampoc es vincula. Ja va bé que sembli que son taaaaan amigues i en realitat no ho hagin de ser. 

Avui la meva nova còmplice que treballa al seu costat m'ha dit que estava de mala hòstia...com que aquests dies no la veig (G.)...uf, a partir de la setmana que ve ja sí una altra vegada.

També pensava...penso molt, veig...que tenim com temes de conversa predeterminats però no n'entren de nous. Per par meva està clar per què: perquè em fa callar i diu que no la remogui quan jo el que faig és compartir amb ella la meva vida. Per part seva...suposo que deu ser lo del terreny un altre cop que no entenc...

Moro de ganes d'enviar-li un missatge, de publicar algo perquè ho vegi...però és que no sé què. Estic seca. Com quan el cos em feia anar cap a ella i no ho podia evitar...doncs al revés. Ara no em deixa. Alguna part de mi haurà entrat en raciocini.

Ara, també us dic que no surto de la tristesa absoluta.

Quan ella ha volgut que em cregui que li importo m'ho he cregut. I quan vol que cregui que no li importo també m'ho crec.

Fa de mi el que vol, això ja ho sabíem, oi?

I si fos veritat?

 Noooo,no no...no la història d'amor amb G., no...

Aviam, ser és veritat però no com jo la sento...

Com que ara hem d'estar així, soses i evitar-nos doncs em distrec analitzant i pensant coses.

Bueno, sempre ho faig, però en ocasions estic distreta amb el que passa...però ara no. Ara estic trista amb el que passa.

Perquè veig lo bé que podríem estar (semblo la meva ex, parlant...quin drama) i G. em fa riure amb el seu humor que adoro...i penso que potser ara sí que estarà bé, així, sense mi. Sense que li destorbi la seva pau.

Però al títol del post.

Crec que el trimestre passat es va rallar quan jo i la meva confessora vam parlar en veu alta d'A. davant seu, es va emprenyar com em passa a mi quan va notar la dedicatòria de la conversa.

I sé que es ralla perquè parlo d'ella amb altres persones. Però no em sento culpable perquè jo tinc dret a parlar amb qui vulgui, és la meva vida. 

Però qüestió...que he pensat...i si fos veritat i jo ara vaig i lligo amb A.?? Vale que se m'ha anat el crush i no crec que passi. Per cert, que hem quedat a casa meva per veure una peli un dia. S'anti-crush.

O si fos veritat i em lligo la lesbiana de la feina (per cert, que està de baixa i la trobo a faltar molt i parlem molt).

Què passa, que hauria de dissimular o què? Que no puc parlar en veu alta dels meus ligues?? G. es sentiria ofesa? S'enfadaria amb mi?

En fi...aquestes preguntes tampoc tenen cap sentit.

Estic molt trista...però penso que si G. em respecta i em deixa suficient temps perquè assimili que NO M'ESTIMA potser al final ho assumiré. 

Però que igual amb una vegada n'hi hauria hagut d'haver prou (collons, quina frase tan enrevessada). 

La tinc allà davant i la trobo a faltar.

Però almenys ara també és el que jo faig i almenys li he di per què i almenys li he demanat que ho respecti i...jo què sé...almenys encara és més trist que mai. 

Ella només vol que no passin coses perquè no se li trenqui la seva pau i jo només vull que passin coses perquè així ens puguem sentir a prop una altra vegada. 

Ella no vol perdre el control i jo vull que el perdi i perdre'l jo també. 

Som incompatibles.  

Jo ja vull que sigui demà per tornar-la a veure. I em vindrà la tristesa dels divendres...però bueno.

Com seeeeeeempre, em reconforta pensar que el  buit que em deixa es podrà omplir d'altres coses i persones. De fet m'agrada bastant la meva vida, així en general però no la puc compartir amb qui jo vull. I això ho fa tot tan trist...

La meva boniqueta que avui feia cara de cansada i anava una mica escabellada (com a mi m'agrada) i té aquella mirada tan dolça...i aquell humor que em fa riure des de molt endins...

I com més em vull allunyar d'ella més la idealitzo, suposo. Però precisament puc allunyar-me (bueno, amb prou feines...) perquè sé quins defectes té i sé quines coses fa que em fan mal i sé què és el que no m'agrada d'ella. 

Si ella volgués...penso que es podrien compaginar...però està clar que no vol. Està clar. I que continuï així...per moltíssim trist que em sembli. 

Subtileses i dedicatòries

 Estem tristament força bé i tranquil·les sense fer-nos cas, diguéssim...aparentment, esclar. 

Perquè sempre hi ha d'haver aquestes subtileses i aquests subterfugis que HAIG DE PERCEBRE, prou que ho sap...

Jo no deixo anar del tot, clar que no, com puc veure-la allà i no dir-li res? No preguntar-li com li va, no mirar-la als ulls, no explicar-li alguna cosa (superficial, clar...tipo que m'he canviat el mòbil, jo què sé...). Tot i que em poso tristíssima de no voler explicar-li les meves coses reals perquè ja no puc perquè ja estem massa lluny...

Però ella tampoc deixa anar del tot! Tot i que crec que s'està retenint, vull pensar que per respectar la meva decisió...o per confirmar-se a si mateixa que llavors vaig jo...No sé.

Però després que a la conversa telefònica em confirmés tot el que jo pensava ara ja sé que tinc raó tot el rato i simplement em pregunto a què respon tot plegat. Por? Jo què sé.

Ara ja no seiem al costat per dinar perquè a sobre cada dia ens canviem de lloc i per mi és un ESTRÉS que em moro. 

Avui ella ha segut en un lloc i jo estava dreta. M'he posat aigua i m'he posat a parlar amb una que estava a l'altra banda de la taula i m'he assegut...com mentre bevia aigua...al costat de G. 

Val, reconec que també he pensat...escolta, si un dia seiem al costat tampoc passa res...De fet també reconec que procuro seure davant seu però no ben bé...com per poder-la veure bé però no estar davant.

Ho faig per mi (per veure-la) i per ella (per no estar tan arran com per incomodar-la). 

Total, que en el moment que sec mentre parlava d'una TONTERIA amb la del davant, G. salta i li diu a la seva super amiguíssima llum de la seva vida: Tu on t'asseus?? Allà lluny o aquí on estic jo?

Mmmmmm...hola?? Cal aquest comentari en aquest moment??

No tinc cap dubte, com deia, que era dedicat a mi. 

I després encara ha fet un altre comentari sobre ella i jo...aviam...G., carinyo, aclareix-te. Vale que ens diem igual, però la història no és la mateixa, crec jo. 

Avui hem estat com molt normals, tot i que només ens hem vist a l'hora de dinar. 

Massa...perquè ahir ho pensava: avui ja som dimecres...la setmana es va enfilant i sempre acabem els divendres aquí dalt. 

Massa normals...perquè si estem normal tornarem a acabar igual. 

Sempre passa...el relax ens apropa. 

I després no sé què cony ens allunya.

També us dic que si tornem a estar "bé" i torno a notar que de cop passa de mi li diré que què passa. Per això vull estar atenta a no "portar-ho al meu terreny", com ella diu. I, també com deia, no descarto dir-li "que per AIXÒ - el que sigui, inserti aquí el seu apropament emocional corresponent- no em pensaré que som nòvies". 

Potser aquesta frase desbloquejaria alguna cosa. 

És com si no volgués reconèixer que tenim un vincle especial.

I el tenim, carinyo, per molt que et foti. 

I que em foti a mi també, en alguns moments. 

És inevitable, és així. 

Per molt que ens hi posem de cul.

Avui també pensava...podria viure amb els 2 minuts de conversa que hem tingut en què m'ha explicat què feia aquesta tarda i com se sentia (res, que estava cansada només de pensar que arribaria tan tard a casa). 

Si és que son coses normals de cada dia, aquestes coses com "de casa" que m'agraden tant i que vull saber d'ella. 

La part de que jo no li puc explicar res (per no alterar-la...jo què sé) de les meves mogudes emocionals i interiors i sé que així no puc viure...no sé com gestionar-la.

Però el que deia al paràgraf anterior és el que em dona pau com per seguir amb la meva vida i buscar el que necessito per una altra banda, no en ella. 

No sé si m'explico. 

Tornada

 Dijous va tornar. 

Per sorpresa.

Va venir-me a buscar al bar del cafè al matí.

Ui sí, ja ho veig com em deixa anar!

No la odio, clar que no. 

Estem bé.

Considerant que per coses de la feina, gairebé no l'he vist en tot el dia els dos dies que hem passat juntes. 

Però està en mode "recuperar-me".

Ho sabia.

Ahir em posa like a l'estado de watsap. 

Sembla que parlo en xino...

No sé, jo també dic que m'allunyaré i li pregunto cada dia com es troba...

Potser he de mantenir la distància el temps suficient perquè es cansi d'intentar recuperar-me i...no sé...si es passa molt dir-li algo? No ho veig.

No m'ho imagino el què. 

No m'imagino que faci algo "bo" i dir-li: sisplau, no ho facis. 

Però va, mirem lo positiu: no m'havia passat mai que la seva atenció em fes un cert mal pel fet de pensar: no em donis el que després em retiraràs pel morro no sé quan ni sabré per què. 

Penso que "mantenir el bon rotllo a la feina" no passa per posar-me like a l'estado de watsap. No cal.

Tot i que clar, m'encanta que ho faci i soc feliç.

I a sobre quan la veig somric i em poso contenta, com sempre. 

És que com puc renunciar a això?

De moment, pel que fa a mi, m'he mantingut prou distant des que ha tornat.

Ella ja m'ha ensenyat totes les coses que sap que m'estoven el cor.

Vols que tingui el cor ben tovet per matxacar-me'l?

Perquè no em confongui i no ho porti al meu terreny, també, suposo, no? 

Collons...en sèrio...

Confio en tenir prou fredor i prou aguante aviam si podem estar així fins que l'hora del terme hagi passat.

En realitat així és com millor estic. Mantentint-me distant i tenint-la darrere meu. 

En fi, G., amor...mentrestant continuarà caient-me la bava mentre et miro els cabells (com te'ls pentines cap a mi) i els ulls i soc feliç d'estar el teu costat...però així...fent com si ets un somni que no existeixes. Jo què sé...

Buf!!

Focus

 Jo venia de les vacances molt enfocada i ja m'estic desenfocant.

Avui no volia dir-li res però ho he fet. 

Es troba millor però segueix espantada (tranquils, ja se li passarà quan torni a la feina i no vulgui que li parli). 

M'ha dit una companya, la que deia que tenia una relació molt falsa amb la seva suuuuuper amiga llum de la seva vida..que divendres li va preguntar a G. com es trobava i que  li va enviar un àudio de 7 minuts.

I clar, la companya aquesta a qui LI SUDA G., em diu...que li pregunto com es troba, que no és el meu nòvio. 

Exacte, G., amor, pots enfocar-te, tu també, amb gent a qui li importis? N'hi ha, eh, creu-me. Hola!

Divendres vam parlar bastant també nosaltres, el que vaig dir, que li hauria dit el mateix a qualsevol que li hagués preguntat. Rectifico: si no soc jo, li diu encara més. 

Tot i que dubti que li faci el to aquest de pobre de mi i que li hagi dit que troba a faltar que la seva mare la cuidi.

Un aaaaaltre cop sento que fa amb l'altra gent el que voldria fer amb mi. 

Suposo que a menys implicació emocional, més fàcil. Dic jo. Per mi és al revés però bueno, ella no és jo.

Total, que torni ja d'una vegada perquè m'estic estovant massa i necessito odiar-la una mica més i veure com esta en modo PANTOMIMA.

Se m'acudeixen coses per dir-li en relació a la conversa que vam tenir per telèfon i crec que em sortiran, eh? 

Perquè quan hi hagi algo "íntim", enlloc de pensar-ho només, ho diré: escolta, m'ho pots explicar, tranquil·la que no em pensaré que som nòvies per això. Explicar o fer o jo què sé...mil coses. 

També m'agradaria dir-li que m'agradaria (toma ya frase...) veure la seva veritat. O sigui. Que m'agradaria saber que quan em diu algo és perquè vol, li agrada i li ve de gust. No perquè:

a) No em pensi que som nòvies o 

b) M'estigui volent recuperar perquè no suporta el mal rotllo. 

Però bueno...això no sé si li podré dir.

És que en realitat quan torni no tinc ganes de dir-li res, però allà estem fotudes cada dia i passen coses. I...bufffff...passen coses. 

És que no podré...jolin, amb lo ben preparada que venia havent anat a la psicòloga el dia anterior i tot...putos guionistes...

I a sobre avui li envio un gif com per dir "no ploris", jo que m'estava fent la dura en plan...sí sí, i ella m'ha enviat una careta com plorant...bueno, aquella que té una gota que no se sap ben bé si és de suor o de plorar però que fa cara de pena. 

I va i li envio un gif d'un osset eixugant-li les llàgrimes a un altre i no m'adono que a sota posa MISS YOU.

Diossss.

En fi...ara ja està fet. 

Demà la intenció és no preguntar-li res...però després...no tinc credibilitat ni amb mi mateixa.

No vull estar com l'última setmana però tampoc com la penúltima.

No vull veure ostentació de coses falses. No vull veure PANTOMIMES. I lo únic que puc fer és allunyar-me.

Segurament ara la seva super amiguíssima de l'anima deu estar deprimidíssima sense G. perquè la troba TAAAAAAAAN  a faltar que no pot viure sense ella. Perdoneu el rintintin, no ho puc evitar. 

Mira, ja em va bé perquè només de dir-ho ja la començo a odiar un altre cop.

Però clar, com que després la G. dels missatges (quan m'envia missatges) o de casa seva (amb la seva veu de casa...) és com una altra persona que la G. de la feina i per això precisament encara és molt pitjor perquè per culpa de la G. de la feina, no puc veure la G. de casa, que és la que jo vull i amb la que connecto. 

Quina puta merda. 

Això, això...cabreja't!!!