La irracionalitat

 A vegades penso que diu les coses sense pensar en COM ÉS LA SITUACIÓ i això em fa sospitar que al final "la situació" és una mica forçada.

Per la meva part és forçada DESDELUEGU perquè jo no és el que voldria en realitat i penso...normal que se m'escapin coses...però i ella?

Bueno, és l'eterna pregunta a la qual...ai, amics, mai tindrem resposta. 

Perquè jo havia de portar una cosa perquè ella o una de les seves dues companyes em fessin una cosa, vale? 

I li vaig donar a l'altra companya (que no és la seva amiga xupiguai, llum de la seva vida i far del seu destí) i també és amiga meva. 

Li vaig donar a ella per no donar-li a G.!!! Hola?? No recordes que volia allunyar-me de tu i, sobretot, PER QUINA RAÓ??? T'ho vaig dir literalment, tal qual sense subterfugis ni dissimulació.

Necessito allunyar-me de tu perquè t'estimo!! Si és que...a veure!! Es pot dir més alt però no més clar. 

Total, que la companya número 3, diguéssim està de baixa.

I avui parlàvem d'això i jo  deia aviam qui m'ho farà i G. ah, ah.. (així en broma) a qui li has donat? Doncs ja està.

Era broma, eh, però com dient...si m'ho haguessis donat a mi...

Però amor...no saps que de donar-t'ho a tu és del que em moro de ganes??

Doncs no, es veu que no ho sap. 

No dec haver sigut prou concreta...

Aquestes sortides que té a vegades em recorden a la seva resposta quan li vaig parlar del seu superviatge a veure el seu superamant...la seva resposta va ser: per què no seré més racional?

I és el que em va dir la meva psicòloga també respecte a les coses il·lògiques que fa G. quan "em vol recuperar". 

O sigui, quan veig que fa coses d'aquestes com inconscients o irracionals, per utilitzar la seva mateixa paraula,  és quan penso que hi ha gat amagat, que no tot és tan simple com "no sento el mateix que tu i ja està".

Però bueno, la qüestió no és aquesta, sinó la meva actitud, que per ara continua sent l'adequada. Progresso adequadament.

Cada dia faig reset i vaig a la meva bola. Jo què  sé...em sento així. No és que faci res diferent, però sento que per dins és diferent. 

Ara, també us he de dir que el cap de setmana és com que em moro de pena. 

O sigui no.

És com si t'has trencat un turmell (em va passar) i quan ja estàs bé i pots caminar i pots anar d'excursió i ballar i ho fas de gust i guai però quan tornes a casa el tens una mica ressentit i te'n recordes que existeix?

Doncs això em passa amb aquesta peneta. 

És com que vaig fent com tot lo normal i bé i estic bé i contenta i fins i tot desconnecto però arriba un punt quan torno a casa (literalment o figuradament parlant) que em sento el cor ressentit, com que se'm carrega.

I vinga.

Demà serà un altre dia.

Reset.

I així.

Guardar como

 Sabeu on és el botó "guardar como"?

Ahir G. va treure el tema del que havíem parlat per Nadal, allò de que li digui les coses a ella, allò de que necessita pau...en vam parlar de forma espontània i en veu alta i al mig de tothom...amb la super complicitat que tenim...quan en tenim. 

Estem TAN bé. 

Diria està però...no. Estem. 

Perquè jo també he fet un procés, jo també estic diferent. 

Les converses que vam tenir...penso que estan donant fruit, que ens estem situant i que estem fent les coses bé.

A la conversa d'ahir, quan va dir que necessita pau jo li vaig dir que vale, però que les coses s'han de parlar també i que jo estava aprenent a parlar abans de montar el drama (també va dir que no volia drames) i ella feia que sí. També li vaig dir, al final: n'estem aprenent, oi? I va fer que sí, també.

No sé, és tan natural, fluid, bonic, còmplice, real...no sé, ho sento així.

Tota aquesta setmana hem estat super alegres, comunicatives. La seva alegria me la crec fins a un punt. No sé fins a quin punt és alegria o està espitosa. Em fa entre gràcia i em preocupa però bueno, dins el meu nou modo amb el focus absolutament EN MI, m'importa lo just. 

La qüestió és que podem estar parlant de tot, fins i tot de coses profundes i filosòfiques i no per iniciativa meva i m'explica coses i em diu mira i mira...però no en el modo aquell de fer-me la rosca sinó bé. M'ensenya fotos del seu fill quan era petit (que ja m'havia ensenyat), m'ensenya un àudio del seu fillol en què diu una frase com ella, super orgullosa i m'encanta i em desfaig.  

I ens apropem i ens mirem i ens somriem...

I què voleu que us digui: soc feliç així. 

Per dins sento la veueta de la meva psicòloga dient-me que un dels problemes de la nostra relació és que tenim llunes de mel. 

Vale. Estem en lluna de mel. 

I aquí entra la meva ànsia pensant: quan s'acabarà això? I sobretot...per quina raó!?

Ahir m'imaginava el dia que arribi a la feina sense esperar res (és un dels meus canvis: cada dia vaig com en reset. Aviam com estem avui) i estigui girada. 

I no em parli o no m'expliqui o no em miri o no m'escolti...jo què sé...passi algo raro. 

I jo no sàpiga per què. 

I penso.

D'acord, vols que si em passa algo amb tu t'ho  digui A TU? Enteses.

I m'imagino anant-hi i dient-li: estàs enfadada amb mi? Ha passat algo? Et noto diferent.

I com que segurament em diria que no, anar directa al gra. Anar a lo que em preocupa en realitat, a lo que m'angoixa en realitat i dir-li:

Vale. Però encara m'estimes?

És lo únic que vull saber. 

Em guardo aquest as a la màniga. 

Em fa gràcia  la meva confessora com es va fixant en les coses i diu andaaaaa, com has aprofitat per tocar-li la mà. I jo quasi ni me n'he adonat perquè és la nostra manera natural de relacionar-nos, en realitat. I si m'ensenya el mòbil li agafo la mà per darrere. 

Segurament a ella li és igual. Però a mi no.

Jo vull estar sempre així.

Guardar como. On és el botó??

Coqueteig

 Si és que al final...jo sé que aquesta sensació acaba trencant el dic. Ok, paraula correcta i que és la que volia utilitzar però que sona fatal. M'agradaria posar presa, resclosa o alguna cosa més nostrada però és que fixeu-vos en l'exemple que posa el diccionari per a la paraula dic: figuradament: posar dics a les passions. Així que no em queda més remei que utilitzar la paraula dic. DIC!! És horrorosa...

Total.

Que sé que quan l'estic enyorant tant acabaré tornant-m'hi a acostar...

És que veient-la cada dia és impossible.

I veient-la riure ...que la ex-dire diu ui...què li passa a aquesta? Què s'ha pres? I jo que em pregunto. És dedicat a mi? O quan no hi soc fa el mateix. Mai ho sabrem. Espero que la ex-di ho observi i m'ho digui però segurament fa el mateix...

Veient-la riure, quan es fa una cua, quan em mira així tot i que segurament no pretengui res i sigui la seva manera de mirar i punt i sigui jo que em faci la pel·lícula...

Total, que així és molt difícil mantenir-se en com que no m'importa ni m'afecta. És mentida.

Vaja, que no la puc veure malament ni bé perquè m'afecta de totes les maneres. 

Bueno, no sé si em crec molt el seu riure...però almenys està enriolada, animada, no sé...

Avui li he fet bromes, l'he emprenyat, l'he tocat...li he fet amenaces (en broma, clar) i li he suplicat que em digui les seves teories sobre coses que ja me'n deu dues que no em pensa dir...

Però estàvem en aquest tipus de connexió que ens costa tant no sé per què i que s'acaba no sé per què.

Lo únic que he mantingut és allò de: a veure com estem avui? Vale. Doncs avui toca això. Enhorabona. 

Però quan estem així...és com si no em sé relacionar amb ella amb alegria d'una altra manera que no sigui seduint-nos. O seduint-la o jo què sé, coquetejant o...no ho sé, però sento que estaríem un altre cop a punt de morrejar-nos en algun moment.

Segurament no és, vejeu el post de les dues línies de pensament. 

He de sortir d'aquí.

Va.

Reset.

Demà serà un altre dia.

Ups, demà és dimecres i em toca treballar amb ella. 

No.

Reset.

En sèrio. 

Prou, no vull tornar al mateix.

Que alguien me pare.

Prefereixo "marxar" quan estem bé que esperar a que marxi ella. Això que estic dient és molt xungo, no? Però és així. 

Com he dit, avui portava cua, CUA! Està tan guapa...bueno, si és que està guapa de totes maneres. Però m'he fixat en els seus pelets curts que li surten a les temples. 

Avui la tenia davant...fa difícil mirar-la, a vegades tinc por d'incomodar-la. A vegades em voldria arrencar el cor i deixar d'adorar-la així d'aquesta manera. 

Enyor

 Quan estem bé, després l'enyoro més.

Fins aquí tot normal.

El seu enyor em paralitza.

És com si el meu cervell m'estigués dient un moment, no facis res. Com si G. anés a venir o algo...jo què sé...és estranya l'enyorança. És com una mena de "mono" de la seva droga. Ahir vaig reescoltar el seu àudio tan íntim...adoro la seva veu. Si ho sabés...

Abans aquest enyor em portava a pensar coses per apropar-me a ella, a fer "plans", li diré això, li explicaré o li preguntaré o quan noséquè...blablabla. O fins i tot li enviava un missatge. O fins i tot fa poc...publico algo aviam si ho mira...

Però ara no. 

Ara m'he d'allunyar d'ella, és el que cal fer. I sento aquest buit. 

Què n'he de fer, ara? Em sento perduda. 

Demà torna a ser dilluns. I sí, em posaré contenta quan la vegi i potser fins i tot tindrem una alegre conversa com divendres. 

Però la tornaré a enyorar, perquè per cada cosa que em diu vull que me'n digui 10 més, per cada cop que em mira vull que em miri 10 vegades més. No en tinc prou.

I jo no faig res. Perquè ja ni em surt. Ja no hi ha res a fer. 

Només aquesta manera estranya de "somiar" amb ella...somiar la vida que vivim juntes perquè en realitat no és la vida real. O sigui. Sí. Però no s'hi acobla. La meva vida és més que creuar-me-la pel passadís i comentar amb ella l'embús de l'autopista. És molt més. I hi ha una barrera que ens separa. Jo he de viure la vida tota de cop, no per parts. Ella no sé com ho pot fer, jo no ho puc separar així, compartimentar d'aquesta manera. Amb ella no.

La vull tot el rato. I ella a mi no. 

Conversa distesa

 Avui he segut al seu costat per dinar però ha sigut com...ai mira...si total...què canviarà? Res. I com que era el que quedava lliure...doncs allà que he anat. Si estem al costat és com que parlem més, tot i que si estem davant estem allà mateix...però no sé.

Total, que ha sigut una conversa molt interessant en diversos moments.

I em fa pensar allò que sento tantes vegades que és: és que és aixòoooooooooooò!! El que vull...com deia ahir. Més d'això. Més vegades, més temps, més seguretat...i poder-ho expressar. Que pogués dir...joder tia, com m'agrada estar amb tu a la vida. 

Això és compartir la vida. Només em ve tristor de pensar...quan les circumstàncies no ens ajuntin...què farem? Però bueno, tampoc trec res de pensar-hi ara...

Hem estat parlant d'horoscops i ha sigut molt bo perquè parlàvem (amb més gent, eh) de qui ens topem a la vida i jo no sé què he dit a una que "repetia signe" i G. diu..nooo, però és la persona! I jo ai clar...si és el que sempre dic jo! Hahahha, ha sigut molt bo perquè no ho ha dit amb rintintin ni res, ho ha dit en sèrio  i diu clar...sembla mentida (comvolguentdir si ho he après de tu). Ai, amor, tan de bo fos real i t'enamoressis de mi...

I després hem parlat d'aquell dia horrorós en què jo estava POSSEÏDA per l'esperit de la tristesa (així mateix ho he dit) i després vaig caure en què feia mesos que havia mort la seva mare i vaig sentir que hi estava connectada i que part de la meva tristesa era la seva, que jo en realitat no estava tan trista.  Bueno , això segon no ho he dit, només he dit lo de que estava posseïda per la tristesa  i que era lluna nova.

Doncs he vist la llum i he volgut dir en veu alta quin dia era i ella hi ha caigut. Ha dit ah, quin dia? Hosti sí...no ha dit res, bueno, que no havia sigut una bona setmana...

I què més hem dit...ai no sé, estàvem tan a gust...

No sé quin sentiment em provoca el fet de pensar: no podríem estar sempre així?? I quan dic sempre em refereixo als diumenges a la tarda o a la cabana...aix...No, no podem estar sempre així perquè no sentim el mateix i punt. 

Però és tan bonic...

Ara em fa un altre cop pena estar tres dies sense saber res d'ella. Bueno dos, el cap de setmana. En fi. 

Que I'm in looove uuuuh I'm in loooooove!

No celebro Sant Valentí  ( Sant Va Lentin...perdoneu però em fa massa gràcia la broma) però és bonic haver-me sentit així en aquest dia. 

Com diu la meva amiga E. que li vaig explicant els episodis (com que el dentista em mira raro i em pregunta si estic bé...) "aviam què tal avui..." és el meu nou mantra. 

Jo a lo meu (però in love). 

Dues línies d'investigació

 En el meu cervell és com que ara tot té dues explicacions.

La lògica i la dissociada.

El pitjor és que totes dues em semblen igual de creïbles i reals. 😵

Després de la caiguda d'ulls, G. va venir amb mala cara ahir...tot i que ens vam veure a la carretera (pel retrovisor ja li vaig veure mala cara...mal posat) i quan vaig arribar a la feina semblava com que m'estava esperant (jo em paro a fer el cafè...), bloquejant l'entrada al vestidor i quan vaig entrar jo va entrar amb mi a buscar la clau de la taquilla i dir en veu alta que tenia un mal dia (avui no estoy, va dir concretament).  Després estava com molt pansida i a l'hora de dinar va estar sense mirar-me gens. 

No li volia preguntar què li passava però li vaig dir a la ex-directora, que si us plau li preguntés. G. li va contestar una mica sorpresa de que se n'hagués adonat (jo me'n vaig adonar però la ex-directora també) que res, que estava cansada. Però no s'ho va creure. Bueno, una manera que jo també faig servir per dir: no ho vull dir. 

Em va costar MOLT i em va trencar el cor bastant veure-la "malament" i no dir-li res ni, per descomptat poder-hi fer res però ja no aguanto més respostes de "res", ni per descomptat (bis) després aquesta manca d'agraïment extrem que ja he rebut dues vegades (m'ha fet molt de mal). No li vaig preguntar absolutament res. 

Al vespre m'estava reconcomiendo bastant la cosa però com per treure'm una mica l'espineta vaig publicar un estado de watsap (que sembla ser que ja els tornem a mirar i fins i tot me'ls contesta) amb una foto de la lluna...no sé...una mica com per expressar: ei, que si em vols parlar et dono la oportunitat. Ho va mirar però no em va dir res. 

El que pensava al final del meu soliloqui (flipo com últimament penso una paraula, la busco al diccionari i vol dir EXACTAMENT el que volia dir) és que en realitat és el que ja m'ha dit més d'una vegada: quan està "malament" no es vol comunicar, es tanca. No sé, i imagino que agraeix que la deixin tranquil·la tot i que no ho expressi ni verbalitzi, sobretot cap a mi...no fos cas.

Total.

Que pensava...a veure avui. I aquí és quan entren en joc els dos "modos" (i en canvi, quan vull, parlo fatal). 

Avui ha vingut ja expansiva. No sé si  dir contenta perquè no sé fins a quin punt realment ho està o...no sé. Però que estava xerraire i somreia i em parlava i mirava normal.

Normal vull dir "com a qualsevol". 

No sé si és una provocació, una  continuació del capítol "la caiguda d'ulls" (primer pensava que no però al final he pensat que potser sí, ja diré després per què) o que vol posar-me al nivell de tothom. 

He marxat bastant convençuda de lo segon i fins i tot em semblava bé tot i que em dol perquè jo vull sentir-me més especial que "com tothom" però és el que hi ha, en realitat. 

Peeeeero. 

Després m'ha enviat un àudio (que quan he mirat el mòbil sortia de cal dentista i se m'ha quedat una cara que el dentista m'ha preguntat: estàs bé??!) que parlava d'una cosa de la feina que havíem parlat abans i que vaja, per una raó més o menys justificada era un àudio pràcticament xiuxiuejat. 

Sabeu que utilitza les "continuacions de converses" quan li convé, també. 

Li he contestat i ara al vespre no m'ha escrit però ha reaccionat al que he dit...

Clar.

És el que passa, que després em deixa amb la sensació de voler més. 

O sigui, no més, sinó més vegades això. Sempre, vaja. Si sempre m'enviés àudios per continuar les converses...si sempre estiguéssim així en comunicació...jo estaria tranquil·la i contenta...uf.

També ha quedat pendent que li enviés una altra cosa que hem parlat a la feina i ho anava a fer però m'ha agradat tant aquest àudio (equivalent a caiguda d'ulls però en format sonor) que he pensat que no volia dir res més i ara només vull anar a dormir per tornar-lo a escoltar. I sentir la seva veu xiuxiuejant-me...

Ja li enviaré demà la cosa aquesta, total...

Abans quan "em parlava" pensava que havia d'aprofitar que aquell dia parlava com per dir-li tot...però ara passo. 

Si no em parla, doncs que no em parli.

Si em parla, doncs que em parli.

Jo a lo meu.

En fi...

Caiguda d'ulls

 Nooooo pot resistir la vida sense mi, es veu.

Com pot estar tan distant quan la necessito a prop o quan li demano...i mirant-me tot el dia quan intento ALLUNYAR-ME d'ella?

Em fa tant de cas! Si sempre fos així...

De totes maneres, si per ella és un divertimento que deixa quan té algo millor a fer,  doncs tampoc no m'interessa, així que jo continuo al meu rotllo. I no em costa. Perquè clar, com que la vaig veient de reüll, diguéssim...pffff.

Avui a l'hora de dinar, com que sec al seu davant però no del tot (per no seure al seu costat per no posar-me encara més malalta i frustrar-me) es passa l'estona buscant-me les mirades i fent-me complicitat amb tot el que diu, dic jo i diu qualsevol. 

M'ha fet una caiguda d'ulls...que crec que s'ha posat vermella ella i tot. Semblava el cranc de la Sirenita quan li diu que ha de pestañear asiiiiiiii. 

Al matí m'ha demanat que li comprés aigua (sempre la necessita en moments crucials) que després m'ha vingut a pagar al meu costadet i ja de pas ha aprofitat per quedar-se allà on jo era i posar l'antena mentre una altra em preguntava per la cita de divendres...

Per què vol enamorar-me? Si després no li agrada com soc...

En fi, m'és igual, simplement sé que no pot ser així que...jo a lo meu. La meva flama ve amb mi. 

Aviam quan han de durar aquestes mirades orgàsmiques...

Avui portava la "meva" sudadera...la que li vaig treure les boletes...aix.

Sembla ser que aquesta setmana torna a ser de bones...en fi.