Desconnexió

 No hi ha cosa que suporti menys que parlar les coses i que al final torni a ser tot com abans.

Repetiria a G. la conversa que vam tenir per Nadal fil per randa i després la que vam tenir quan li vaig dir que si li passava algo amb mi, que no em parlava...perquè estem igual.

Tot el que li dic em contesta amb frases equivalents a "ah, vale" i ella no em diu absolutament res ni em pregunta res.

Avui era l'últim dia de feina de la meva Confessora (merda...) i ha sigut trist, emotiu, hem plorat, jo estava malament...i és com que tothom m'ha consolat o m'ha fet algun gest de complicitat excepte ella i l'amiga xupiguai, clar? Ni, jo què sé, tocar-te l'espatlla en plan...ai...veig que ho estàs passant malament.

Òbviament no era una obra de teatre perquè ningú em consolés, però aquesta desconnexió tan gran amb G. no la puc suportar. No puc, com si mai ens haguéssim conegut de res, com si mai haguéssim parlat de res, com si mai m'hagués explicat les seves intimitats (recordo a tothom qui ho vulgui sentir que qui va començar a explicar intimitats VA SER ELLA). Com si mai haguéssim estat connectades emocionalment com si mai haguéssim existit.

Un altre cop la puta negació. No puc. No puc. I  a sobre sé que això és una ferida que jo ja tinc i que estic travessant, la negació, la invalidació...ets una pava, una exagerada, etc. etc.  Però amb tu  no era així, amor, vam estar connectades molt de temps, no m'ho he inventat. Tinc proves i testimonis.  No necessito la validació externa, tinc la meva. Tinc aquest blog que explica les coses tal com van passar en el moment. HA PASSAT. 

M'agrada que cada vegada, per això, ella i l'amiga xupiguaiíssima siguin meeeeeeeés amigues i sobretot, només entre elles i ben replegadetes cap a dins, com més gent puguin excloure, sobretot si pot ser a mi, millor. 

Perquè després és com que podem parlar normal però que quedi clar que JO NO SOC. Amb mi no es pot fer cap selfie, no em pot preguntar per res de la meva vida...és que és tan forçat!!! Que m'explota el cervell...bueno, no...en realitat té una explicació: som com ex. 

Hem tallat. Desconnexió emocional extrema i màxima. 

En algun moment vaig i li dic algo mirant-la als ulls. No la odio. La miro amb amor. La miro però no la veig. 

Parlem de la calor, jo què sé...de que dorm malament i no sap per què però ja no ens podem involucrar l'una amb l'altra. Sobretot jo amb ella.

Abans m'explicava les seves coses, de cop em deia que es sentia malament i no sabia per què i després en parlàvem i m'escoltava, i no li molestava que "l'analitzés", no era una assetjadora, encara. 

I ara a sobre què faré sense la meva confessora allà? Buaaaa

Estic molt tova.

I entre això i que ja hem acabat la cantata amb V. i ha sigut MOLT bèstia el que ha passat emocionalment parlant també...és que no puc parar de plorar, sí, se m'ajunta tot....

Deixar anar

 Crec que G. s'ha convertit definitivament en el xat GPT o almenys així és com ha decidit mostrar-se'm.

Sento que, per fi, m'allunyo i no em ve a buscar. 

Potser és una mostra de respecte cap a mi, no sé.

No sento ràbia ni rancúnia, només ganes de poder deixar anar del tot i alhora una pena immensa.

Perquè no, no soc una assetjadora, tot això ho hem construït entre les dues encara que no ens haguem comportat igual i no haguem sentit el mateix, cadascuna tenia el seu paper. 

El meu era mostrar-li el meu amor, el seu era reclamar-me quan no ho feia. 

Però s'ha acabat. S'ha d'acabar.

Avui és dia 29, avui ha afegit una estrelleta més però avui no li diré res ja. 

Espero que la meva absència li reporti més beneficis que la meva presència. Més pau i més felicitat. 

Prou de coses silenciades i a mig dir.

Jo necessito viure en veu alta, ara.

I sento que no tinc res a oferir-li ara que només és la seva ràbia sortint-li per tots els porus en forma de mala llet, cansament i distància. 

L'altra companya de feina que també deia que no la reconeixia va parlar amb ella i G. li va dir lo de sempre: que està cansada i sobrepassada. 

El que no s'adona és que està permanentment així.

És la seva decisió viure així la vida, jo ja li he ofert el que tinc, no puc fer-hi més.

Ens quedem permanentment en la fase de parlar-li a la paret, doncs d'acord. No m'interessa.

Jo vull parlar-te a tu, amor, però no et veig.

I tothom diu que és que ets així, fins i tot li han dit a la companya de feina aquesta que ha parlat amb ella, que es tregui la vena dels ulls (a mi també m'ho diuen) i que G. és així. Així com es comporta ara.

Però nosaltres l'hem vista, l'hem coneguda, sabem que no ÉS així. Tot i que efectivament així és com decideix mostrar-se i comportar-se.

És la seva decisió.

La respecto.

No tinc rancúnia ni ràbia.

M'aparto.

Me'n vaig. De debò, com ja he intentat moltes vegades.

Si em deixa...no és que necessiti el seu permís, però, no sé com explicar el sentit de "deixar-me" que vull dir. 

Ens hem de deixar anar alhora perquè si no el vincle continua. 

Ja li vaig dir.

Faig la meva part.

I si ella fa la seva ho aconseguirem. 

Paranoia

 Storytelling (explicar-ho,vaja) de l'activació de totes les meves paranoies: 

L'altre dia, el dia 19, feia 3 anys que vaig somiar amb G. per primer cop i per tant que va començar tot...diguéssim.

I jo a les de la feina (a ella no) els hi deia: avui faig 3 anys. Mira...una cosa com una altra...la tonteria del dia perquè és que tampoc tenia més.

Total, que també li vaig dir a l'amiga xupiguai.

Quan vaig sortir se'm va acudir dibuixar un 3 al parabrisa del cotxe de G. amb la mala sort que quan elles van plegar ho van veure alhora. Dic mala sort perquè si ho hagués vist G. sola simplement no hagués dit ni fet res, jo crec. I segurament ja sap que la única friki que li posa coses al vidre del cotxe soc jo. No veig que passés res l'any passat quan li dibuixava cors i no els esborrava.

Al dia següent ve (l'amiga xupiguaíssima) i em diu: tu vas dibuixar un 3? 

I jo rient: sí. Perquè la reacció  de tothom a qui li dic és riure i dir-me...que pava.

Menys la seva perquè es veu que ella té la missió en aquest món de dir-me la veritat (no sé qui li ha demanat, però bueno). 

Doncs em diu que això és ASSETJAMENT.

I que si a ella li fes "un tio"...clar, ara resulta que en aquesta història soc UN TIO.

Li vaig dir que jo no rebo cap mena de feedback per part seva i que no puc saber si li molesta (l'amiga xupiguai diu que a ella li molestaria i que pel que ella coneix a G....i tant...la coneix super bé...que fàcil és fer-se la normativa...què opinaria de que TINGUI UN AMANT??? Taaaaaan bé que la coneix??)...doncs que pel que ella CONEIX a G., que també li molesta segur.

I em va començar a dir que ella (l'a. xg.) "sap coses" i que clar, que quan G. ha intentat ser més "tajanate" amb mi, jo m'he enfadat. Clar, això serà el que li ha dit ella per justificar-se.

Uh, m'agrada aquest nou relat que OBVIA totalment els cops que JO he intentat ser tajante i m'he intentat allunyar de bon rotllo i ELLA m'ha perseguit (confirmat amb les seves paraules). 

Parar-me els peus era tan fàcil com NO FER RES, cosa que se li dona molt bé, d'altra banda. Li he donat mil milions d'oportunitats que no ha agafat.

Clar, molt bonic  mirar-se la història relatant només el que a tu t'interessa perquè la resta no ha passat o no m'ha d'haver afectat perquè es veu que pel fet de que elles vulguin ser un robot,  jo també ho he de ser.

Un altre cop la puta negació i invisibilització.

I estic totalment en PARANOIA pensant  que SÍ l'he estat assetjant tot aquest temps, que està malament per culpa meva, que em té por i que no sap com dir-me que no i treure-se'm de sobre, que no comparteix res a les xarxes socials per culpa meva, i un llarg etc.

Ahir sí, li vaig fer mala cara i vaig marxar sense dir-li res i no, no em va dir res quan vam marxar perquè estava molt enfadada i juro que no li hauria contestat res.

Com que ja se li veu el llautó en la seves estratègies per "recuperar-me" no sé per què...per poder continuar odiant-me? Doncs com que ja l'he descobert, ja no ho fa. Au. Doncs millor.

Estem malament.

Estem malament amb G. i sabeu que no ho suporto, que no puc estar així.

Però no vull parlar amb ella perquè en realitat tampoc m'ha dit res i lo únic que m'ha demanat és que no li crei conflictes, doncs molt bé. 

Lo únic que faig és allunyar-me, amb tota la pena del meu cor.

Perquè la trobo a faltar a rabiar i no sé qui és aquesta persona (i no soc la única que ho penso).

Ahir estava INCÒMODA amb ella, i tampoc estava passant res...estava malament, és molt raro per mi sentir-me així.

Sincerament, no sé com acabarem els dies que queden però la meva sensació és de...aviam, no sé com posar l'emoticona...però vaja que DIT DEL MIG AIXECAT. 

De: si tan perfectes sou vosaltres dues i ningú més doncs quedeu-vos soles i aïllades i passeu-vos-ho bé odiant-me i criticant la meva manera de ser (sí, filles, soc així d'intensa i m'agrada expressar els meus sentiments, digueu-me rara), que així encara quedeu millor perquè tot lo dolent que jo faig VOSALTRES NO i així encara sou més bones.

Vosaltres dues juntetes i soles i BEN aïlladetes, que segur que estareu super bé (noteu el to de ràbia, oi?)

I...ah!

Diumenge passat vaig cantar (va ser espatarrant...en sèrio, no ho supero), i per la part que ens interessa en aquest blog, va ser al poble de G., amb la seva roba i havent-li dit que em faria il·lusió que vingués a veure'm. 

Ja comptava que no vindria (ni m'ho podia imaginar).

Però no només no va venir sinó que ni tan sols em va preguntar com havia anat ni tan sols quan li vaig dir "ostres, ahir que havia de cantar, justament, em vaig llevar amb mal de gola", posant-li fàcil, jo què sé. 

Ja sé que la seva excusa és que s'oblida però no s'oblida que l'amiga xupiguai va anar a la casa rural (vamos, un planazo...) i li pregunta i li ensenya fotos i vol saber tothom qui hi va anar. D'això no.

Ai l'amnesia selectiva. 

Ni em va preguntar ni em preguntarà.

Té vergonya? Està avergonyida del seu comportament? Potser sí.

Si l'estratègia és ser desagradable fins que em cansi està funcionant. 

Molt bé amiga xupiguai, no sé per què volies aconseguir això (potser per restablir l'ordre natural de les coses i que tot sigui correcte i com tu consideres, ja que tens la veritat única i absoluta), molt bé G. suposo que encaixar en el que ella espera de tu et reporta molta felicitat...

Ho esteu aconseguint.

Ara.

Jo no pararé de ser com soc.

Potser no amb vosaltres, ja que no més tinc ganes d'allunyar-me, però no penseu que em perdreu de vista tan fàcilment o que em fareu canviar de manera de ser. 

P.S. perdó per aquest post tan caòtic que no paro de refer

Prou ja, guionistes

 Estimats guionistes

Us agraeixo molt tot el que esteu fent per mi però...podria arribar amb G. a un punt REAL de pau???

O sigui.

Ara estem treballant de costat.

Estem prou bé.

Jo sento que estic deixant anar, em sento com més distanciada i alhora quan estem juntes m'agrada la seva companyia, estic tranquil·la, parlem d'algunes coses i tot és com bastant natural.

És necessari que aquest estiu vagi a un ditxós torneig del seu fill A ON VIU EL SEU AMANT???

És que en sèrio...

Ara m'he d'estar menjant l'olla amb si el veurà o no? Amb si li dic alguna cosa i li pregunto o no?

Ja sé que la opció més sensata és fer el que diu la meva amiga E., no dir-li res i que faci el que li roti. 

Però alhora em fa tanta ràbia!! Em remou tant!

I és com que em distancia d'ella (sí, que faci el que li roti) però alhora la seva companyia, atenció i complicitat em continua confortant i fent-me sentir BÉ.

El meu pensament racional encara pensa: què més dona quants amants tingui?? Això no canvia res entre vosaltres. I és veritat. Què canvia? RES.

Jo, canvio. 

Em segueix fent molt de mal que ell li importi prou com per moure el cul i jo no. Que "per mi" no mogui ni un dit.

Però és que clar...si és que jo no li interesso!!

També em sembla una mica sospitoses les maneres de dir-me les coses, potser perquè té por que salti o jo què sé.

Però aquest matí li he preguntat que què tal i m'ha fet un posat com de "pffffff", que li dic, de conya : super bé, no? 

Era com el seu abatiment habitual de estic molt cansada, vull que sigui cap de setmana (i som dilluns) i necessito vacances. 

Discurset que per altra banda tothom té.

I jo avui també estava cansadíssima i tenia molta son. 

Però llavors, quan hem estat l'amiga xupiguai i jo allà presents totes tres ha decidit explicar-nos que estava super contenta i de subidón perquè aquest cap de setmana havien sabut que es confirmava el viatge aquest dels collons.

Menys mal que és a l'agost i espero no estar pensant en ella (aquesta és la diferència amb fa dos anys). 

Quan ha dit on era exactament (és com a un poble, diguéssim) m'he quedat amb cara de poker. O sigui. No fan tornejos a una altra banda del món? M'he quedat com enfadada, com decebuda, no amb ella ben bé...perquè a la fi, el que deia: tot això no té res a veure amb mi. 

Però estic com esgotada de tot això. El que deia al principi del mail: prou ja, va, en sèrio. 

I en canvi després hem estat com tan bé que fins i tot s'acostava a mi sense sentit, com fa de vegades, així, corporalment. Suposo que deu ser casual i no deu ser res i l'altra gent també ho fa però en ella ho veig perquè m'hi fixo i me la miro tota l'estona. 

I jo no puc evitar flirtejar quan la tinc tan a prop perquè és com que el meu cos actua sol. Perquè vaig a dir una paraula que no em surt i li toco un dit i deixo el meu dit allà més rato de lo normal. 

Perquè es posa a mirar la mateixa pissarra que estava mirant jo molt a prop (sense massa sentit, la veritat) i dic no sé què i recolzo el cap a la seva espatlla. 

Però no ho vull, en realitat el que vull és allunyar-me i oblidar-la però si m'aneu removent així és molt difícil.

Una de les proves que m'estic allunyant i distanciant és que tinc feelings amb altres persones.

Començant per V. (avui hem parlat per instagram -res, 2 frases-) i demà ens veiem...aix...espero que parlem després de l'assaig...

Però continuant per una altra persona que de moment no té inicial perquè potser la cosa es queda aquí però sento com un interès en mi per part seva (no sexual) i quan hi parlo se'm posa la mirada diferent, tot i que no sento que m'agradi. 

Sento el seu interès més que el meu. 

No sé què vaig dir d'una amant que tenia i tope interessada ui, m'ho has d'explicar això! I jo...ah sí? Però si no hem parlat quasi de res (bé, això no li vaig dir però ho vaig pensar). 

Em va agradar el simple fet de en aquell moment notar tot això. Sense cap mena de transcendència ni sentit. 

Només allà, en aquell moment, sentir com se'm desperta alguna cosa perquè sento el seu interès en mi.

Mira, podem afegir aquest altre anti-ligue a la meva llista. 

A veure demà com està la senyora G. 

Em fa molta mandra.

I alhora, estem com millor que mai....i això em dona la força per seguir passant d'ella. 

Que raro tot. 

Deessa

 No sé si és perquè a partir de demà i fins el dia 30 treballarem de costat però G. està molt rara.

Avui hem tingut unes converses...que era jo qui li deia que no em parlés de coses profundes, que després m'esvero.

Què em deia? És que com que passo d'ella...ni me'n recordo.

Però amb les seves frases a mitges...al final li he dit...el dia que ho diguis tot! I em diu...arribarà aquest dia? I li dic...jo hi vull ser.

Ah, sí. M'ha dit que cadascú tenia EL SEU ROL. I dic...doncs et pots sortir del teu rol, eh?

No sé...amb això i altres coses i coses que sé i que intueixo, m'ha fet la sensació com si actua fent el que s'espera d'ella. Em recorda a la meva jo molt i molt complaent i rabiosa que fa el que li diuen només per demostrar que estan equivocats. Amb la ràbia i el ressentiment que això comporta.

També m'ha fet la sensació que té una ràbia i un ressentiment (bueno, ja ho sabia, també) que no se'ls aguanta. Lo millor és la segona part de la frase. Que no s'ho aguanti més, per deu!! Que digui el nom del porc, que deixi de viure posseïda per la ràbia! Que sigui ella mateixa!!

Avui ho veia tan a prop...ha compartit tantes coses en un dia, en un moment...em sentia com si fóssim unes altres persones, com si de cop haguéssim despertat a Matrix...o algo així en plan...hola? Quina realitat estem vivint?

Jo he de reconèixer que estic molt diferent entre V. i el procés que m'està fent viure conèixer aquesta persona i tot el seu missatge. 

No sé...però era començar a parlar amb G. i sentir que no podia parar...com si vas per una pista de muntanya i de cop veus un corriol que abans no veies i mires i...és un camí!! 

Vull anar-hi, vull mirar on porta, vull, com la cançó de la lady Gaga. I want your ugly, I want your desease...

Ara li he enviat una cosa de la feina (al vespre) i un catxondeo ella sola enviant-me missatges! O sigui, jo li contestava però penso...hola? Ets la mateixa que no em contesta?

Estic tan tranquil·la, eh, però potser precisament per això no entenc res.

Bé, deu ser protocolari i ara deu tocar això per alguna raó que se m'escapa.

Com que no fa el que vol sinó el que s'espera d'ella, se suposa i toca...doncs ara deu tocar això. Per mi millor que m'escrigui  missatges, no sé, a bodes em convida...

Un dia ja vam tenir una conversa el curs passat en què li vaig dir "t'has de deixar anar!", jo estava com molt encesa aquell dia, crec que és el dia que vaig anar a casa seva a parlar-hi, que ella estava fatal. Quan li vaig dir que l'estimava molt. Quan li vaig dir si l'anava a veure després i que em podia dir que no sense problemes però que també em podia dir que sí. I no va a arribar a dir-me que sí, vaig haver d'insistir. Simplement, com sempre, es va deixar. Va, dona'm l'adreça. I me la va donar. És lo més aprop del sí que vam estar. I després em va dir l'hora i després me la va canviar. Però tampoc va arribar a dir-me sí, vull que vinguis ni res...no fos cas!

I li vaig dir t'has de deixar anar, com deia, i em va dir "però és que si em deixo anar..." no sé com continuava la frase...però vol dir que sap què és deixar-se anar, sap què és el que vol deixar anar, sap què és el que vol fer però té massa por del que podria passar...

I no estic volent dir que tingui res a veure amb mi, res més lluny de la meva intenció, jo que ara soc una ciutadana de segona categoria que mai seré com la seva amiga xupiguai, tan perfecta i correcta, ella. 

Efectivament mai seré com ella ni ganes ni ocuparé el seu lloc perquè el que vull és ocupar el meu, de lloc. 

Ja sé que ja ho he dit però ho repeteixo perquè soc una deessa.

Avui m'ho han dit. És que ets una deessa.

Doncs sí.

Em faig la sueca

 No va avui G. i per dir-me una cosa de la feina em diu que tinc una noteta per mi no sé, per allà, busca. 

I jo que li dic, ui, una carta d'amor, per fi! I busco i no la trobo...estic nerviosa, li dic. Ja m'ha dit que era una cosa de la feina jeje. 

Però ja li val, ara què collons vol?

En fi, faré veure que no ho he vist, diguéssim...Em faré la sueca.

Ahir que estava seductora amb la seva amiga xupiguai però no per seduir-la a ella, sinó que estava com em sedueix a mi i avui s'apropava a mi. Aquells dies que tenim imant.

Però és igual...no diré que no m'afecta perquè m'afecta però és que ja he passat tants cops per aquest lloc...que penso...em quedo quieta fins que se li passi, almenys no m'hi faré tant de mal.

Gràcies V. per ocupar el meu cervell mentre s'acaba aquest curs...

Gràcies per haver vingut a les nostres vides i que els guionistes ens hagin ajuntat una estoneta. 

Que tu siguis així d'interessant i preciosa em dona fe en continuar pensant que el món està ple de persones interessants i precioses com tu i que SÍ que es volen compartir.

Cinco minutos mas

 Buah.

Un altre dia de converses amb V.

Per què ha de viure a un altre país? Bueno, segurament perquè si no, no estaríem tinguent aquestes converses. Perquè sembla ser que la gent "normal" no és així de profunda i intensa com nosaltres. 

Que m'agrada i adoro les seves dents i la seva olor i com es mou? Que el meu cos reacciona quan em toca? Correcte.

Que això és el que més m'agrada de la situació? No! Cling! Però gràcies per participar.

En realitat, com a guió, faria que ens enrollem perquè així podria parlar més estona amb ella i tindria més la seva atenció en exclusiva (estem tot el rato en grup). 

No me quiero ir!! Deia. 

No te vayas, li deia, i li feia un petó a la galta mentre estàvem mig abraçades per fer-nos una foto en un carrer pintoresc...

M'encanta viure això així amb aquesta persona tan INTERESSANT i quasi que voldria ser la seva amant només per tenir més estona amb ella, més arguments per veure'ns i parlar i compartir coses però en realitat no necessito que fem sexe. 

Només vull mirar els seus ulls foscos amb les pestanyes tan curtes més estona i que m'expliqui més i m'escolti més i que parlem més i més i més estona. 

Suposo que és l'encant d'allò fugaç...Deu ser això.

Però és que no puc parar de voler més i més i més estona...

Parlava de que havia valorat canviar el bitllet de tornada al seu país (no per mi, esclar...) i rèiem dient "cinco minutos mas!!"

Jo també vull cinco minutos mas amb tu!! I alhora vull trobar gent sincera, oberta, intensa, sentimental, profunda com tu i per a això necessito ser així. Com tu.

Gràcies per existir, gràcies per compartir-te, gràcies per mirar-me i veure'm.

Està sent preciós.

I mentrestant G. que sembla que només fa que fer-me la punyeta.

Avui sentia que estava seduint a l'amiga xupiguai. Li feia com les mateixes coses que normalment no fa i que em fa a mi de vegades quan sento que m'intenta com seduir. Així és com ho percebo i ho noto. 

Segurament està tot a la meva imaginació i ho percebo només perquè m'hi fixo molt però mira, en aquest moment M'ÉS IGUAL. 

Però quan soc allà em fa mal. Em fa mal. No cal tot això. Em fa mal veure que ens distanciem simplement perquè no vol tenir res a veure amb mi, com si mai m'hagués estimat una gota. Com si mai haguéssim compartit res. Com sempre. 

I em fa mal en contrast amb V., a qui VEIG tant i a G. no la veig perquè sento que només intenta no ser qui és. 

Son tot lo contrari.

Parlàvem de per què els guionistes havien posat V. aquí...doncs mira, una de les coses és aquesta, almenys els guionistes de la meva vida. 

Els de la seva no ho sé.