Nivell psicòpata

 Al dia següent va seguir igual i ja no vaig poder més, després de fer una aproximació i que em digués que estava molt zen (mentida) i que no volia que res destorbés la seva pau....li vaig dir: d'acord, però després no em diguis que et digui les coses a tu. 

I llavors vam parlar.

He fet algo que t'hagi molestat? Li vaig dir.

I amb cara de "ja estàs una altra vegada" i farta de tot em va dir: no, i jo a tu?

Doncs sí, mira.

Què?

No parlar-me. Estàs diferent.

I ja fartíssima em va dir: aiiii!! És que no estem tots els dies igual, no em passa res i no em passa res especialment amb tu, no et montis pel·lícules. 

(Odiant-me màxim).

No sé, em vaig sentir com el cul. 

Ole jo per expressar com em sento i per comprovar que sempre és PITJOR (però ho he de fer) perquè m'invalida, per començar i perquè sembla que acaba sent culpa meva que no vull que passin de la meva cara. 

Al dia següent va fer una performance de les seves treient un tema que havíem parlat ella i jo però dient en veu alta que no recordava amb qui ho havia parlat. Mmmm...hola? 

És que no entenc res ja...nivell psicopata. 

Em vaig tornar a sentir fatal.

Perquè enlloc de dir-me lo normal (i fàcil) que és ai mira, perdona si t'he fet sentir malament però no em passa res o  és que estic cansada, despistada o (inserteu aquí la vostra excusa de merda) ha de fer aquesta obra de teatre com perquè jo m'adoni que se'n recorda de mi però sense dir-me ni tan sols res a mi.

Clar, com que fer-me la pilota i venir-me al darrere ja no li funciona...Doncs jo què sé.

De totes maneres avui estava estúpida de merda una altra vegada i sense parlar-me. Però ja estúpida més en general.

Avui jo anava amb un altre mood. A part de seguir amb el focus en mi, anava pensant que mira, si m'odia i li caic malament i li molesto doncs pitjor per ella. 

Aquest pensament em dona com un poderio i una dignitat...no sé. Em sento absolutament digna de ser com soc. Si faig algo que li molesta que ja m'ho dirà, diu. Doncs representa que lo únic que he fet per merèixer aquest tracte de merda és existir. 

Si no li agrada com soc doncs ens allunyem i santes pasqües, tal dia farà un any. 

Estic trista? Moltíssim.

Preocupada? Gens.

Bé, sí...per ella...em fa patir.

No és un comportament de persona adulta centrada.

A part de que cada dia està més mimetitzada amb la seva superamiguixupiguai llum de la seva vida i estendard del seu ésser, que ja no sé qui és qui. 

I les meves companyes de feina i amigues es posen histèriques i els hi fa la mateixa ràbia que a mi perquè és absolutament forçat i FAKE. 

Però jo m'haig de cuidar de mi perquè si em destrueixo no em cull ningú...

Suposo que se li passarà, no sé.

Però flipo, o sigui, RECONTRAFLIPO que després del dia que vam passar l'altre divendres en què em vaig esforçar tant per estar bé, per no destorbar la seva pau, per tenir un bon dia i que fos un dia bonic i alegre...torni així. 

Flipo mil. Nivell psicòpata, sí.