Llibre

 Estic pensant seriosament en escriure un llibre sobre aquesta història.

A veure.

Matiso seriosament: que hi pensi seriosament no vol dir que vagi a fer-ho perquè sempre m'he vist incapaç d'escriure un llibre sencer, em flipa molt que hi hagi gent capaç de fer-ho. I tanta, a més a més.

Hi penso seriosament en el sentit que m'imagino quina estructura tindria, com acabaria, quines coses passarien, quins capítols tindria.

I mira, com que G. continua rància i sosa i enfeinada...em distrec pensant-hi.

Seria una novel·la sobre l'amistat i l'amor i aquella frontera intermitja...vale...intermitja no es diu, es veu que es diu intermèdia...doncs aquella frontera intermitja entre l'amistat i l'amor on penso que es mouen moltíssimes relacions humanes sense verbalitzar i sense arribar a ser del tot pel puto parellacentrisme, que sembla que en LA parella s'acaba el món. I no. 

Doncs en el llibre tot seria com ha sigut, en aquest sentit lo únic que per posar-li una mica de la salsa que no té la meva vida, doncs m'imagino que acaba diferent, esclar perquè si no seria un argument molt avorrit tot i que té capítols molt bons com ja sabrà tothom qui segueixi aquest serial que és la meva vida sentimental.

En el llibre al final tindríem realment una relació especial d'amistat. Ella hauria acceptat que som especials l'una a la vida de l'altra i jo hauria acceptat que som amigues.

I tot seria tan bonic com ja és en alguns moments però diguéssim que no seria només quan casualment els guionistes ens preparen escenaris bucòlics (rotllo a la Sirenita quan els animalets volen que es facin un petó...Els guionistes ho volen però G. no) sinó que ja totes dues ens hauríem deixat anar i els crearíem nosaltres: quedaríem i aniríem a llocs com fan les persones que volen estar juntes i estar una a la vida de l'altra. 

Quan això estigués normalitzat, al final final final de tot quan ja sembla que tot és perfecte acompliríem el meu somni d'anar a la cabana. 

I allà estaríem soses i avorrides o com estiguéssim però juntes, tindríem com una "vida en comú" però com a part de la vida de cada dia. Quan ja no treballéssim juntes. M'és igual l'edat que tindríem. 

I llavors.

Llavors en aquest context i no un altre.

Llavors ens faríem un petó, faríem l'amor i els nostres cossos per fi es podrien comunicar com sempre volen fer però no els deixem.

Com avui quan li he donat un tros de pastís amb un tovalló i les nostres mans s'han acariciat; així; molt suaument i llargament. Tot lo llarg que ha permès el moviment natural. 

I res canviaria.

Perquè les coses no comencen a passar quan et fas un petó. 

Prou ja de romanticisme prefabricat i fals. 

Jo ara no vull conèixer ningú més perquè m'agrada tant el que he construït amb G. que no vull tornar a començar. Quan trigaria a conèixer tant algú i a viure tantes coses com he viscut amb ella?

Com avui, que ja li he vist la cara de mal humor. Traducció: tinc feina. I sí, quan la feina ha baixat ha estat molt més dolça. 

I la meva única pena és no poder-li fer carícies i petons i abraçar-la quan ho sento així. Que sí que ho faig de vegades però no sempre puc. Potser ja és això, jo què sé.