Mobles de l'ikea

 Quan aconsegueixo dedicar-me A MI  em sento bé. 

Però sabeu què em passa, llavors?

Que ho vull compartir amb ella. 😶

Acabarem ximples.

Avui m'he posat a buscar mobles de l'ikea que vull comprar.

I només penso en anar i dir-li: vols jugar a mobles de l'ikea? Perquè vull saber la seva opinió, vull les seves observacions i la seva manera resolutiva de decidir coses així logístiques, pim pam, i coses que té en compte que potser jo no. 

I penso en dir-li a una altra companya de feina amb qui em porti bé i que fins i tot me l'estimo moltíssim (n'hi ha més d'una i més de dues) però...no m'importa la seva opinió i no vull jugar amb elles a mobles de l'ikea. I no els hi vull dir la meitat de coses que li vull dir a G. Vull exercir la mateixa exclusivitat que voldria d'ella. No sé si exclusivitat és la paraula...no vull excloure ningú...potser més aviat seria privat, íntim...algo entre ella i jo...independentment de res que fessin les altres o deixessin de fer. 

No és cap secret la tauleta de nit que em vulgui comprar, ni el sofà que es vol comprar ella. Però vull que m'ho digui a mi  i no a "qualsevol" que tingui al costat en aquell moment. O a la seva superamiguíssima que li contesta coses superficials i fredes com "ah vale". Pobre que...aviam...jo també li dic coses, si és que no tinc res en contra seva (ara que ja hem fet les paus). Però vull que m'ho digui a mi, a mi, a mi, a mi, A MI!

I per part meva, em fa pena sempre estar-me menjant el que vull fer, com caminant enrere. No anar i dir-li això. No anar i dir-li que quedem per anar al concert aquell que fan al seu poble, no anar i dir-li TOT. 

Que no vingui i em digui RES. 

Potser és que és una "relació" que no m'agrada com a relació. O sigui sí. M'agrada. M'agrada moltíssim, m'encanta! Però és com que....per què costa tant que s'esdevingui?