No em dona la gana

 Ahir era l'aniversari de G.

Havíem planejat (juntament amb una altra companya, uf) fer una celebració conjunta dels aniversaris ahir, el dia del seu, diguéssim. 

Per una cosa de la feina, en teoria ahir no dinàvem juntes. L'altra companya i jo dinàvem primer i ella havia de dinar després. 

I jo li vaig anar a dir que si canviàvem el dia de la celebració per estar totes 3 i em va dir que val...però no, no : fem-ho demà igualment, és igual, deia. 

I jo primer vaig dir val i com que trigo a reaccionar, quan vaig tornar a passar li vaig dir bueno, a mi no m'és igual celebrar el teu aniversari sense tu. 

I diu bueno, però estaré present, és igual, és igual, anava dient.

I vaig marxar dient vale, però a mi no m'és igual. 

Em vaig sentir molt satisfeta d'haver-li dit.

Però ahir, oh, guionistes! 

A mig matí la van trucar perquè van portar el seu pare a urgències i està ingressat (💔).

Quan vaig saber que havia marxat corrents deixant les sabates tirades al vestidor al més pur estil ventafocs li vaig enviar un missatge preguntant-li si estava bé. Eren les 11 del matí. 

Vaig estar patint, tot i que ja suposava que era algo del seu pare -i després m'ho van confirmar-, no sabia res.

No em va contestar.

Fins que a les 10 de la nit li vaig tornar a escriure: estic amoïnada, li vaig dir.

I em va dir "em pensava que sabries algo" i em va dir això, que l'havien ingressat i que tal i qual.

Li vaig dir bona nit i em va dir bona nit.

Estava patint. Estava amoïnada. I, novament olé jo, li vaig dir. 

I avui he tornat a preguntar-li com estava. Que es foti.

Com ja li vaig dir fa molt temps amb la seva mare, en aquest cas el pare, pobre home clar que m'importa com estigui, però a mi el que m'importa és com està ella. 

I no, no puc deixar de preocupar-me'n. No em dona la gana.

Li he preguntat com estava ella. Com estàs?

La resposta m'ha trencat el cor però aquesta vegada no per freda i distant i de despreci sinó perquè m'ha contestat amb el seu "bueno..." que vol dir que esta fatal.

Només li he enviat la icona de l'abraçada. 

Em mantinc en l'amor i la distància.

Això és l'amor.

I a la feina segueixo amb la distància perquè l'amiga xupiguai amb qui no parlo NI UNA PARAULA de G. ja s'ha encarregat de fer-me saber que clar que ella sí que sabia que avui no venia perquè clar, això no ho ha dit però va en el tonito, ella SÍ que és amiga seva i no jo que soc de segona categoria. 

Doncs des de segona categoria em continua important el que li passi, ja estic acostumada, que soc perica.