Actualització

 Us actualitzo perquè mira, no sé...interpreto que hi ha algú interessada en la història. 

G. continua sense mirar-me a la cara ni dirigir-me la paraula de no ser que sigui per coses estrictament professionals, camp en el qual és capaç de ser correctíssima.

Però quan ens creuem al menjador em gira la cara i no fa contacte visual.

La ex-directora (i salvadora meva) m'ho confirma. Que sí. Que es nota. I  que és amb mi i prou.

Hi ha conflictes laborals entre direcció i G. i ella m'hi va implicar. Va parlar primer amb mi (no directament de mi, sinó com en general) i després amb direcció, però el tema no s'ha acabat perquè del que ella diu a la realitat...és com que no quadra....us sona, això? Que el que diu no quadri amb la realitat? En fi.

Laboralment ens comuniquem quan cal, així, com un robot de forma correcta i efectiva.

Però em sembla una puta merda tot plegat.

Emocionalment vaig d'un cantó a l'altre.

Del "passa d'ella" que tothom em diu. No, no passo d'ella i ho sabeu i a més a més, positivament. 

A estar tristíssima i plorant per les cantonades que no aguanto estar en la seva presència perquè m'aclapara. 

A que el conflicte laboral em distregui del personal.

De no voler barrejar les dues coses però que se'm barregin perquè en realitat son la mateixa cosa (la seva (NO) implicació emocional....

Però jo no vull fer servir el conflicte laboral per canalitzar el meu conflicte personal. I alhora tinc la sensació com si ho fes ella.

Entre divendres i avui s'ha produït un episodi amb l'amiga xupi-guai llum de la seva vida que m'ha fet pensar que aviam si li fa tant la pilota perquè li té por. 

Perquè s'ha comportat d'una manera tan retorçada com per fer-me sentir malament....i alhora quedar ella com de super bona persona...Hi va haver un error que ella va detectar però no va dir res per evitar que es produís, diguéssim. I quan ja havia passat, llavors va dir que havia hagut aquest error....en fi, no sé si s'enten però és tot tan retorçat que he pensat...aviam si és que G. la veu a venir i prefereix tenir-la de bones perquè no li faci mal...com que sempre té tanta por de tot...

Ai mare. Mira, no sé. 

Jo quasi que ja m'estic acostumant a que no em miri i em torna a sorgir una miqueta l'estar contenta de veure-la. Soc gilipolles?? Moltíssim.

Sempre dic que no tant...però es veu que sí. 

En alguns moments tinc ganes de preguntar-li: estem enfadades? Perquè és que no ho tinc clar. 

Si ho estem m'agradaria saber per què i, no sé, poder-me defensar o algo. 

I si és que no no entenc per què hem d'estar així PER RES. 

Bueno. També reconec que els dilluns m'agraden més perquè tinc l'esperança que en aquesta setmana canvii alguna cosa...i els divendres em desespero perquè ha passat una altra setmana sense que canvii res. 

En fi.

Demà en principi em toca treballar amb G. però com que és laboral...doncs penso que anirà bé...jo què sé...