Ja vam fer les paus i vam parlar. Bé, naturalment no del que havia passat, però em va dir que estava malament i que estava farta...tot i que després d'haver parlat, al dia següent estava una mica millor...sense tenir-hi res a veure, esclar. Però entenc que tot ho fa com a mínim inconscientment. Vam tornar a dir que sí, que ja quedarem i que farem un cafè i una volta....i jo sé que ho diu de debò però després no pot. El que no entenc és per què amb la resta de gent sembla que es comporta més normal i la única que rep els desplantes soc jo. Com quan li dic que si l'apunto en una llista d'una cosa de la feina i em diu que no, que ja s'apuntarà ella un dia quan vingui i després me la trobo apuntada a la llista per alguna altra persona que es veu que aquella SÍ que la podia apuntar i jo no...en fi. Ja sabia que passaria, així que ni tan sols m'ha sabut greu. Només he pensat: veus?
Avui me'n vaig a l'extrem de la fantasia irreal.
Perquè avui pensava que no vull que G. torni.
No, no vull que torni, vull que es curi, vull que agafi el camí de la felicitat, no vull continuar veient-la patint i veient-la aguantant. No ho suporto més ja.
Vull que surti d'on sigui que està i vull que sigui feliç.
I llavors imaginava que la seva tristesa era perquè en realitat vol estar amb mi. Em sembla tan irreal que ni tan sols es pot anomenar fantasia. Anada d'olla. Món al revés. El joc dels disbarats...no sé, però m'agrada pensar-hi.
En realitat vol estar amb mi i veu que no pot ser.
En realitat, almenys ara mateix jo també penso que no pot ser. Que no hi hauria per on agafar-ho ni com quadrar-ho.
Però llavors el que m'agradaria és que ens inventéssim una relació a la nostra mida. Que fóssim amants, que ens miméssim, que fóssim amigues, que estiguéssim l'una per l'altra sempre, tot el rato però que les nostres vides del dia a dia continuessin com fins ara. Però tenint-nos presents.
O sigui, com jo la tinc present a ella i com a vegades sento-imagino que m'hi té a mi com quan li envio la resposta a una pregunta i no obre el missatge i penso...normal, jo també ho faig: marcar com a llegit i punt, ja he vist la resposta a la notificació. Però al cap d'un dia l'obre. Per què obres el meu xat? No, ja sé que per res però ja sabeu...jo veig coses on no n'hi ha i on les vull veure.
Doncs només que ens poguéssim sincerar...a vegades penso...digues-li tot, pregunta-li tot i que peti tot ja...però em sap tan de greu incomodar-la i molestar-la que no ho vull fer.
Preguntar-li què sent per mi, què represento a la seva vida, què espera de mi, si li és igual, si soc una amiga més del monton, si creu que s'acabarà (com em va dir un dia ) quan ja no treballem juntes i serà allò de dir ja quedarem i no quedem mai.
Perquè jo li vaig dir que volia que estigués a la meva vida i, efectivament, quan li vaig explicar a la directora que ja no és directora (i per tant ara ja li puc explicar) em va dir que "que bonic". Ja! És que va ser molt bonic! Però en canvi el que va fer G. va ser descriure'm la seva vida ultra atapeïda en què no hi havia espai per a res més i encara moltíssim menys per a mi i a sobre després va organitzar el seu super viatge a veure el seu amant que em va destrossar el cora (es veu que ara se'n diu així, a la modernor).
Doncs preguntar-li què significo per a ella, si ha sentit en algun moment alguna cosa en sèrio o ha dubtat o hi ha hagut alguna cosa confosa realment.
Preguntar-li com està amb el seu amant, recomanar-li que visqui la seva vida DE VERITAT i no d'amagatotis, que s'atreveixi a ser ella mateixa perquè MOLA UN MUNT. I és tan vàlida com qualsevol altre, no ha d'encaixar en cap motllo que li imposi el seu cervell pensant del món perfecte en què fa les coses que toquen, fa les coses bé però està tristíssima i no gaudeix de la vida.
Vull dir-li que ens n'anem de viatge a veure coses boniques.
Vull dir-li que parlem de tot, que ens veiem i ens veiem...com una frase que llegia ahir a l'instagram que...com deia? Plans per aquesta tardor: veure't més sovint, fer-te riure i cuidar-te molt. I potser enamorar-nos i així ens podrem abraçar quan arribin els dies freds.
Buah. Dir-li això però no dir-li de dir-li sinó dir-li i que em respongui. Molestar-la, incomodar-la, exigir-li que sigui sincera, que m'envii a la merda si convé, que em digui que soc una pesada de merda si és el que pensa però que surti d'aquí d'una puta vegada. Com també he escoltat en un altre reel (potser miro massa l'instagram, no?): m'agrades viva!!
Al final penso que quan està eufòrica, em ve darrere, em parla, em pregunta, m'explica i em busca és com realment és quan està bé i llavors ADORO. Però no ho sé, potser no és veritat i també forma part d'aquest pensament irreal, ja ni fantasiós, jo què sé...
Aviam si la setmana que ve ens podem veure...
La trobo a faltar i no. Perquè em preval que vull que es curi, per tant prefereixo que no hi sigui. De cop, com imaginada també, sento la seva olor...el dia que va venir era com si m'estigués bombardejant amb la seva olor, és que m'atropella, m'inunda, m'envaeix, no ho nota l'altra gent??!!
