Tot bé?

 Tot bé?

Diu G.

Com que si tot bé? Què és aquesta merda de pregunta?

Després que he estat una setmana sense dir-li res (i ella naturalment a mi tampoc). Suposo que ja li està bé...divendres em va dir que avui vindria a la feina a veure'ns. Després que jo li preguntés si em diria si estava bé o si hauria d'anar jo mateixa a comprovar-ho...

Doncs clar que m'ha fet il·lusió veure-la i clar que em derriteixo quan em fa una abraçada i odio a mort tota la gent que està al voltant i continua parlant com si res com si no s'aturés l'univers quan ens abracem. NO HO VEIEU, CARALLOTS?? Doncs no, no ho veuen. 

No sé què faré d'aquí a dues setmanes quan torni. Bueno, sí que ho sé, intentar mantenir la distància sense aconseguir-ho. 

No vull parlar de coses qualsevols random en una conversa de grup en què tothom explica les seves coses sense importància com quina manta han posat al sofà.

No ho suporto.

Exploto de gelos, exploto de ràbia de no arribar fins a ella per molt que ho intenti. 

I marxa sospirant després de fer-me una abraçada (perquè m'ha trobat allà a la sortida...). 

És molt difícil i suposo que per ella també, tinc la sensació de fer-li nosa. De fer-li molta nosa. I el pitjor és que tinc la sensació que ella també me'n fa a mi. No ella sinó la relació que hem construït allà dintre que està malalta, que va acabar el curs passat fatal. 

Vull la G. del seu jardí i que em va convidar a dinar pel meu aniversari i la que diu que farem un sopar. 

Però no m'agrada aquesta persona que m'ignora i em contesta els missatges amb monosíl·labs, que rep el regal d'aniversari com si un nen li hagués donat una pedra "oh, que bé, molt maco (i en el fons m'importa una merda i no et penso dir ni si ho he escoltat ni molt menys si m'ha agradat, no et pensis que servirà d'unió entre nosaltres perquè no)" i que després em pregunta que si tot bé. TOT BÉ?? Doncs no, tot fatal perquè et miro i no et veig.

Ara, si això és el que necessita doncs allà ella, però que no compti amb mi. Suposo que ja és el que fa, no comptar amb mi. Doncs mira, almenys en això estem d'acord.

Aviat

 G. aviat tornarà a la feina, sembla ser.

Veig que està un altre cop FROZEN. Ja m'he cansat de respostes com "oh, que bé" "ah, sí" "no, que va". Jo crec que l'Alexa és més expressiva.

Molt bé, doncs si vols tornar a la teva vida igual que quan ja estaves feta merda, doncs torna-hi. Si no vols estar en contacte amb les teves emocions continua ignorant-les fins l'infinit, però no podràs aguantar per sempre. 

Si la teva única tècnica per viure és aguantar doncs fes-ho.

No és la meva vida.

No et jutjo.

Simplement no et puc ajudar ni estar allà en aquest modo.

Jo formo part del món emocional i saps que si connectes amb mi hi connectes.

Per això m'ignores, m'evites i m'esquives.

Espera que ens tornem a veure, a mirar-nos als ulls.

Espera que ens tornem a olorar.

Espera que ens tornem a tocar. 

Tu espera't.

Però jo no em vull esperar, estic cansada, ja sé que ja ho he estat moltes vegades però jo ja no sé com estar, no sé on posar-me ni què dir-te ni què no dir-te, com em vas dir un dia tu a mi.

És que no em surt dir-te que no vinguis, em deies aquell dia, fa dos nadals. 

Ahir va fer dos anys que em vaig declarar. Bueno, diguéssim que tampoc va canviar res, en realitat. 

Em podries haver deixat estar. No vindré, et deia. Però tu em cridaves. Vinc a abraçar-te, et deia, i m'abraçaves tan fort...amb tota la teva ànima...Sé com son les teves abraçades fredes i de compromís. I aquelles no ho eren. 

Potser vindràs de visita demà o demà passat...i molt bé. Intento respectar el teu modo "no passa res, tot està correcte i res m'afecta". Però jo no puc estar-m'hi. 

Simplement m'aparto, miro cap a mi i faig el meu camí. 

Tova

 A. m'ha dit que està toveta. No m'ha volgut explicar per què, però ha sigut una conversa molt tendre...ai, vull veure-la. I no podem. 

M'agrada molt el nostre feeling.

Parlo gairebé cada dia amb G. i fluctuo entre voler que torni i no. Perquè segueixo pensant en que si ha de tornar igual que estava...bueno, és que igual ella és així i ja està. Així, de viure patint, aguantant...no sé, jo sempre l'he conegut així. 

El pla amb la Nova em costa molt perquè com que en realitat no m'agrada...no me'n recordo que me la vull lligar per fer el tonto...XD.

En fi.

Seguim.

Demà preguntaré a G. què fa.

Preguntaré a A. com està.

Ah, i la que ha petat i espero que també arregli alguna cosa del seu apego evitativo és M.O., podeu buscar els posts amb l'etiqueta. Ahir vam tenir una conversa molt bonica també...li vaig dir que feia temps que la veia malament (ara ella ho diu, està de baixa i diu que està fatal). 

Flirteig

 Estic parlant bastant i tinc moltes ganes de quedar amb A. però sembla que no hi ha manera, totes dues tenim l'agenda molt plena i difícil de combinar...però m'agrada perquè totes dues ho anem dient. Almenys ens veurem quan anem de viatge...

Trobo a faltar la nostra connexió i les nostres mirades.

No sé, estic molt esverada perquè avui també trobo molt a faltar G. La seva pell, la seva veu, els seus ulls...tot molt sensorial.

I a més tinc ganes de lligar-me a la nova lesbiana. Ni que jo lligués tant...ho dic com si fos una cosa que faig habitualment...hahahaha. És que em faig gràcia.

Com si digués ai mira, tinc ganes de menjar-me un gelat. I vas i te'l compres.

Doncs és aquest tipus de ganes. No és que tingui ganes que passi res entre nosaltres, no sé com dir-ho, tinc ganes de lligar-me-la, és que és així, no li puc posar unes altres paraules.

Em sento com molt rara perquè en realitat tinc ganes de lligar-me-la en funció de G., en contraposició a ella.

És fantàstic aprendre a escoltar-se perquè és que et dius unes coses més rares...

M'agrada el flirteig, m'agrada el feeling.

Després ja no penso en si res (A., G., Nova lesbiana...) es materialitza o no, això és com un altre tema, com si no tingués res a veure.

Bueno, només amb G. té a veure perquè em posa trista no poder-ho palpar. Amb la resta no.

Amb la Nova tinc ganes d'acostar-m'hi, de fer-li ullets, com li feia a A. fins que em deia per què em mires així? I jo...i tu a mi? Que guai. M'agrada que explorem totes les possibilitats de veure'ns tot i que els guionistes ens ho impedeixin utilitzant les nostres agendes apretades i incompatibles. Així encara és més romàntic.

Hi ha una lesbiana

 Hi ha una lesbiana a la feina.

Olé el gir dels guionistes.

M'agrada perquè sense gairebé haver parlat tenim la complicitat de lesbiana, de compartir un univers que saps que no comparteixes amb l'altra gent.

Naturalment la meva fantasia s'ha disparat cap a...fer-li gelos a G.

Recordem que encara està de baixa.

La nova lesbiana no m'agrada. O sigui, a veure, que no em desperta res, diguéssim...pobre...però clar...m'obre un món de fantasia en quant a complicitat aliena a G.

Avui ha arribat una mica trasbalsada perquè s'ha fet un susto al matí (que al final no era res...) i li he fet una abraçada.

He vist una cosa. Ha arribat amb mala cara i estàvem una altra i jo i l'altra li ha dit "estàs bé?" i clar, no...i li diu "vols una abraçada?" i llavors ha explicat el que li havia passat i jo simplement era allà i he obert els braços per fer-l'hi. 

A vegades estic en contra del llenguatge verbal. Quasi que si em diuen si vull una abraçada amb paraules...m'allunyen de les ganes de fer-la...com no m'hi convidis amb el cos, xata...

Sempre que llegeixo allò de  "si diu que sí però amb els seus actes fa que no..fes cas del que fa, no del que diu" i jo sempre penso...amb G. és tot lo contrari. Diu que no i fa que sí. A què he de fer cas, llavors? Per mi és molt difícil fer cas a les paraules quan el llenguatge corporal diu una altra cosa. Em desgasta molt.

Ara (G.) parla com un robot. Diu que està bé, normal, però està sèria com una patata i sembla que als watsaps només li falta posar al final "atentament".

La lesbiana nova a més l'any passat treballava amb la meva còmplice estimada i enyorada que encara és còmplice en la distància i que diu que quan G. marxi, ella tornarà per collir-me amb una pala...

Doncs això fa com que també formi part del "tinglado". S'ho curren els guionistes de la meva vida, eh? Deu n'hi do. 

Avui he parlat amb NC., com l'enyoro però m'agraden les converses que tenim. Sempre tenen com un puntet picantó, com la nostra relació a la vida real. No hi ha res però et miro així. No hi ha res però et toco una mica. No hi ha res però t'abraço molt fort...I les converses igual. Aviam si ens veiem aviat (NC., la Còmplice i jo). Com les enyoro. 

Xat amb mi mateixa

 De vegades em desfogo i escric al xat amb mi mateixa el que li diria a ella.

Abans ho feia tot el rato...ara només de vegades. 

"Bona nit, amor. Em fa tanta ràbia quedar-me tot aquest amor per donar-te...Però ho continuarem fent tot des de l'amor, i no per amor.

Em commou tant la teva bondat. Com cuides els teus pares (bé, ara només al teu pare, esclar...) i al teu fill. Encara que després sé la mala llet que tens i com pots arribar a ser de distant...igualment em commou. 

No vull que siguis la meva companya de feina, vull que siguis la meva companya de vida. Però perquè tu vulguis, també. Amb tu sí que vull passar les coses dolentes i bones, clar. 

T'estimo, amor, a tu, vale? Ja està. 

I jo no vull ser el teu "per què no seré més racional". Vull que estiguis amb mi perquè és el que vols, decideixes i tries. Cosa que mai passarà, però és el que vull.

I estic aquí amb la meva mare i em dol pensar que tu no puguis estar amb la teva i no entenc com puc portar-te tan endintre i formar part de mi d'aquesta manera. Però no ho vull perdre, m'encanta que m'atravessis així i així és com vull viure.

Però no és el que sento per tu, el problema, és el que no sento per ningú més. 

Potser la cosa és que realment, com vaig dir l'altre dia, no funcionaria ni de puta conya i en realitat no ens entenem gens o ni tan sols ens avenim. 

Perquè no puc portar-te al cine, ni al teatre ni tu em pots portar als partits o a... on  més vas? No sé, en realitat jo vull trobar-te quan arribi a casa...és tot molt raro, espero poder aplicar tot això a alguna altra relació algun dia...almenys que em serveixi d'algo. 

No podria fer-te cap regal ni cap sorpresa perquè no t'agradaria, és així. 

No m'estranya que no t'agradi, ets llesta, no soc ni de puta conya la persona que necessites...ni com a amiga, diguéssim. 

Només si fossis la G. que em va explicar que tenia un amant...aquell dia jo era per tu. Estem connectades, no podia parar de dir-te...Quedem per fer-nos petons, dèiem, i ens semblava bé. Però clar, no entre nosaltres, segurament ni t'ho imaginaves.

M'agradaria haver estat al teu cervell en el moment que et vas adonar que et tirava els trastos. Què devies pensar? Oh, noh! O què? He recordat el somriure de quan vas trobar la segona noteta...allò val mitja vida. Si ens poguéssim quedar en aquell somriure...si es pogués repetir..."

El post del somriure: aquí

Irrealitat

Ja vam fer les paus i vam parlar. Bé, naturalment no del que havia passat, però em va dir que estava malament i que estava farta...tot i que després d'haver parlat, al dia següent estava una mica millor...sense tenir-hi res a veure, esclar. Però entenc que tot ho fa com a mínim inconscientment. Vam tornar  a dir que sí, que ja quedarem i que farem un cafè i una volta....i jo sé que ho diu de debò però després no pot. El que no entenc és per què amb la resta de gent sembla que es comporta més normal i la única que rep els desplantes soc jo. Com quan li dic que si l'apunto en una llista d'una cosa de la feina i em diu que no, que ja s'apuntarà ella un dia quan vingui i després me la trobo apuntada a la llista per alguna altra persona que es veu que aquella SÍ  que la podia apuntar i jo no...en fi. Ja sabia que passaria, així que ni tan sols m'ha sabut greu. Només he pensat: veus?

 Avui me'n vaig a l'extrem de la fantasia irreal.

Perquè avui pensava que no vull que G. torni.

No, no vull que torni, vull que es curi, vull que agafi el camí de la felicitat, no vull continuar veient-la patint i veient-la aguantant. No ho suporto més ja. 

Vull que surti d'on sigui que està i vull que sigui feliç. 

I llavors imaginava que la seva tristesa era perquè en realitat vol estar amb mi. Em sembla tan irreal que ni tan sols es pot anomenar fantasia. Anada d'olla. Món al revés. El joc dels disbarats...no sé, però m'agrada pensar-hi. 

En realitat vol estar amb mi i veu que no pot ser. 

En realitat, almenys ara mateix jo també penso que no pot ser. Que no hi hauria per on agafar-ho ni com quadrar-ho. 

Però llavors el que m'agradaria és que ens inventéssim una relació a la nostra mida. Que fóssim amants, que ens miméssim, que fóssim amigues, que estiguéssim l'una per l'altra sempre, tot el rato però que les nostres vides del dia a dia continuessin com fins ara. Però tenint-nos presents.

O sigui, com jo la tinc present a ella i com a vegades sento-imagino que m'hi té a mi com quan li envio la resposta a una pregunta i no obre el missatge i penso...normal, jo també ho faig: marcar com a llegit i punt, ja he vist la resposta a la notificació. Però al cap d'un dia l'obre. Per què obres el meu xat? No, ja sé que per res però ja sabeu...jo veig coses on no n'hi ha i on les vull veure.

Doncs només que ens poguéssim sincerar...a vegades penso...digues-li tot, pregunta-li tot i que peti tot ja...però em sap tan de greu incomodar-la i molestar-la que no ho vull fer. 

Preguntar-li què sent per mi, què represento a la seva vida, què espera de mi, si li és igual, si soc una amiga més del monton, si creu que s'acabarà (com em va dir un dia ) quan ja no treballem juntes i serà allò de dir ja quedarem i no quedem mai. 

Perquè jo li vaig dir que volia que estigués a la meva vida i, efectivament, quan li vaig explicar a la directora que ja no és directora (i per tant ara ja li puc explicar) em va dir que "que bonic". Ja! És que va ser molt bonic! Però en canvi el que va fer G. va ser descriure'm la seva vida ultra atapeïda en què no hi havia espai per a res més i encara moltíssim menys per a mi i a sobre després va organitzar el seu super viatge a veure el seu amant que em va destrossar el cora (es veu que ara se'n diu així, a la modernor). 

Doncs preguntar-li què significo per a ella, si ha sentit en algun moment alguna cosa en sèrio o ha dubtat o hi ha hagut alguna cosa confosa realment. 

Preguntar-li com està amb el seu amant, recomanar-li que visqui la seva vida DE VERITAT i no d'amagatotis, que s'atreveixi a ser ella mateixa perquè MOLA UN MUNT. I és tan vàlida com qualsevol altre, no ha d'encaixar en cap motllo que li imposi el seu cervell pensant del món perfecte en què fa les coses que toquen, fa les coses bé però està tristíssima i no gaudeix de la vida.

Vull dir-li que ens n'anem de viatge a veure coses boniques. 

Vull dir-li que parlem de tot, que ens veiem i ens veiem...com una frase que llegia ahir a l'instagram que...com deia? Plans per aquesta tardor: veure't més sovint, fer-te riure i cuidar-te molt. I potser enamorar-nos i així ens podrem abraçar quan arribin els dies freds.

Buah. Dir-li això però no dir-li de dir-li sinó dir-li i que em respongui. Molestar-la, incomodar-la, exigir-li que sigui sincera, que m'envii a la merda si convé, que em digui que soc una pesada de merda si és el que pensa però que surti d'aquí d'una puta vegada. Com també he escoltat en un altre reel (potser miro massa l'instagram, no?): m'agrades viva!!

Al final penso que quan està eufòrica, em ve darrere, em parla, em pregunta, m'explica i em busca és com realment és quan està bé i llavors ADORO. Però no ho sé, potser no és veritat i també forma part d'aquest pensament irreal, ja ni fantasiós, jo què sé...

Aviam si la setmana que ve ens podem veure...

La trobo a faltar i no. Perquè em preval que vull que es curi, per tant prefereixo que no hi sigui. De cop, com imaginada també, sento la seva olor...el dia que va venir era com si m'estigués bombardejant amb la seva olor, és que m'atropella, m'inunda, m'envaeix, no ho nota l'altra gent??!!