Així em sento.
Que em donaré DE MORROS amb la realitat.
No sé, no és que pensi que el que he viscut fins ara era mentida o era una fantasia però penso que G. i jo, d'alguna manera, podíem mantenir petites dosis de "màgia" però que trobant-nos tan a prop ens desmuntem.
No crec que jo sigui la única que està cagadíssima.
A vegades quan parlo de G. a algú em diu: és que passa de tu? I sempre dic...no no, OJALÀ passés de mi.
Si ella, des del principi, hagués actuat normal d'acord amb les paraules que em deia no estaríem aquí.
I precisament ho explicava a la meva Còmplice perquè ho veiés des de fora, per assegurar-me que no era jo que veia el que volia distorsionat i sempre ha estat d'acord en dir que G. no em deixa viure.
No m'ha deixat escapar d'aquesta història. Cosa que ja m'anava bé, eh, no és que li doni les culpes.
Però quan penso en aquesta "realitat" m'entra la paranoia de que aquesta història només hagi sigut un bluf dintre del meu cervell per circumstàncies de la vida.
Això és el que defensa G. (que ella no ha fet res per confondre'm. Noooo clar no no, RES). Però no és així.
Us imagineu que acabem el curs BÉ? En harmonia i bon rotllo i podent estar A PROP emocionalment?
Jo només em fixo en el que faig jo, el focus en mi màxim. Crec que ja no se me'n va. I el que ella vulgui fer amb mi (o sigui, amb la seva idea o concepte de mi dins seu) no és cosa meva.
D'altra banda penso en L'ORDRE.
Divendres va tornar a fer el comentari en veu alta de que necessita ordre i que necessita ordre i que ella té un ordre...un comentari al mig del no res, quan estàvem fent una feina així en petit grup.
La veritat és que no sé què em vol dir dient això tot el rato. Em sembla bé que necessiti ordre, però què té a veure amb mi? Aviam si jo hauré de ser ordenada perquè ella ho digui...no sé. No ho dic amb rintintin...si és quan l'he d'ajudar d'acord però si ella està fent la seva feina (i vida) i jo la meva...no pillo.
De totes maneres he estat pensant i jo també vull ordre i no en tinc (perquè soc molt desordenada) i no tinc ningú que me l'aporti ni que sostingui el meu caos. Només a mi mateixa o sigui que almenys em necessito a mi disponible per a mi.
M'agradaria dir-li (crec que en algun moment li he dit lo primer): jo també vull ordre. M'ajudes? Pots compartir-lo amb mi? En comptes de dir-me tot el rato que te'l destrueixo només per ser jo mateixa?
Bueno, això em remou també el que em passava amb la meva ex. El punyetero ordre. SIGUES ORDENADA.
Qui ho sigui doncs felicitats, a mi deixeu-me estar que prou feina tinc.
Molt bé, estic fent un post de teràpia...
Demà dilluns.
He d'anar en tren.
Podria dir-li a G. q em portés en cotxe...però no ho he fet. No la vull atabalar. No vull que em digui que no. No vull que em digui que sí i després tot es torci i tingui la sensació que (una altra vegada) he fet algo malament.
Que difícil, llarg i complicat és el procés de sortir d'aquí, de deixar anar i de transformar les coses...
