Miratge

 Avui era l'activitat extra.

I sí, li vaig dir a la directora que jo, fent cas al meu cor, el que volia era anar amb G. 

I si el cor diu que vol jugar-s'ho tot, qui soc jo per dir-li que no? Vale, plagi total d'Oques Grasses.

Al final, després de mirar-me malament, la directora va pensar i sí, em va posar amb G. 

Després que reaccionés, es posés vermella i em digués que aviam, que l'ajudés de veritat i que ella necessita ordre...no sé de què té tanta por, sincerament ho dic...

Després d'això, doncs, que només de dir la notícia que aniríem juntes ja es va revolucionar i esverar...avui ha sigut un dia...com us ho diria amb una sola paraula? Ah sí: 

FELIÇ

Soc feliç amb ella.

És així. 

I no és només perquè em calmi l'ansietat i senti que tot està al seu lloc quan estic amb ella, que també, sinó perquè ens entenem tan bé treballant (i per tot...ehem...), ens coordinem tan bé, fluïm TANT  i el món es converteix en una closca  de cargol on només hi som nosaltres i tot és perfecte...

Quan ja tornàvem ens hem quedat soles un moment i li he dit: has tingut prou ordre? 

Ha fet un somriure d'orella a orella, m'ha abraçat. Sí, m'ha dit, gràcies. 

Després hem estat xerrant un altre cop amb la seva veu de casa. 

Tranquil·les, ens hem explicat coses que feia segles que no ens dèiem res...clar, com que es veu que el nou modo és que a la feina no em parli, i tampoc podem quedar fora...

M'anava dient coses tot el rato...i jo després també, coses que feia dies que li volia explicar, però si ho faig a la feina queda molt forçat...no sé, no trobo el moment. I si li envio un missatge després tampoc em fa cas. Em contesta com tipo "ah, vale".

El dia d'avui doncs...no sé, el guardo com un tresor. 

Un perèntesi.

Un miratge. 

No ha passat.

Ho he somiat.

Dilluns tornaré a la realitat en què he de marxar de la taula de dinar perquè sento que no pinto res allà per a ella i no ho suporto.

Sento que soc una qualsevol del monton i que ens coneixem de vista. 

Si cal, tornaré a marxar i pensaré en el dia d'avui i en el que realment podríem tenir (tenim) si ella volgués o li interessés, que veig que no és el cas. 

Això també em consola.

Em consola pensar que tinc raó, i que realment el nostre vincle és super bonic, tot i que no pugui ser.

Simplement vam construir alguna cosa que no té lloc, que ara no sabem on posar...com si fas una obra d'art que després no et passa per la porta o algo així...

Però vull viure pensant que és cert i bonic, tot  i que després no sigui.

Tot això deu ser el procés de deixar anar, dic jo, i de comiat...i l'intento fer de la millor manera.

Agraeixo als guionistes poder-ho fer així, trobant floretes pel camí no només punxes...