S'ha trencat

 Se m'ha trencat la polsera de G.

Aquella de cable de telèfon que porto des de fa dos anys i mig i que era seva.

De cop vaig veure algo al terra i era la polsera trencada. 

G. està insuportable. 

I jo sento que ni li interesso ni confia en mi.

He tingut molta paciència amb el seu mal humor i la seva distància. Paciència en el sentit de fixar-me en mi i deixar-la estar perquè tampoc vol que li digui res ni em vol dir què li passa ni vol que em preocupi doncs penso...bueno, prefereixes passar-ho sola? Em sembla bé però jo vaig fent. 

Però estic confirmant que quan es posa així mai no torna fins que jo no peto d'alguna manera. 

Enfadant-me o distanciant-me.

I ara no en tinc ganes.

Tinc ganes de fer el paperot perquè ni s'adoni que estic disgustada (que ho estic) per no haver de passar un altre cop pel procés de que em faci la rosca només perquè no passi res. 

No sé si m'explico.

No puc més amb aquesta actitud.

No m'explica res fins al punt de deixar les frases a mitges "ai, és que...bueno, res res" i així tot el rato.

Torna a estar fent capelleta amb la seva amiga xupiguai amb qui jo ara estic tenint molt bon rotllo perquè hem com tornat a parlar i fins i tot hem parlat de lo gelosa que jo he estat d'ella, que no és que sigui culpa seva, tot i que opino que també podria haver posat una mica de la seva part i haver sigut una mica més generosa però jo què sé, tampoc és obligatori. 

I torna a dir-li coses a ella cutxitxejant (perquè amb aquesta paraula queda com més repel·lent) i sembla que ho faci com perquè jo ho senti: mira, li dic a ella coses i a tu res. 

Doncs d'acord.

És que si no li interesso ja ho he dit mil cops...és que em sembla bé però que sigui una decisió definitiva. Llavors per què li interessa quan m'allunyo d'ella? És que segueixo sense entendre-ho. 

El mateix fenòmen que ja vam parlar: tot el que li dic li importa una merda i ella no em diu res. Tal qual.

Ni li interesso ni confia en mi. 

Però mira, jo soc allà, saps? Em sento bastant malament.

Perquè és com que jo estic normal i bé i alegre i comunicativa i NORMAL però m'aporta mal rotllo, és molt desagradable. 

I només frases amb sarcasme (bueno, jo soc molt sarcàstica però no cal estar tot el dia així) i mitges frases i sembla que es vulgui amagar de mi i sobretot que no m'enteri de res de la seva vida.

Em sento com si he passat de ser una amiga a ser una assetjadora. 

I jo ara sento que em comporto amb ella igual que amb l'altra gent. L'altra gent que m'importa, esclar.

Em sento igual que abans de nadal quan vaig petar i em vaig enfadar tant.

Aquest cop no tinc ganes d'enfadar-me, només estic decebuda i em sento cada cop més distant. 

Recordo quan m'explicava coses, quan l'any passat es va posar malalta i em va enviar una foto del termòmetre. La G. d'ara mai faria això, què ha passat? Bueno, han passat moltes coses però en quin moment li he fallat tant?? 

En quin moment he sigut tan dolenta que no em pot ni mirar a la cara? Ni dir-me el mateix que li acaba de dir a la persona del costat? I sembla que tot el que jo li dic li sembla malament i/o li importa una merda, em contesta com si no ens coneguéssim, com dient: vostè per què em diu això a mi?? Doncs filla, perquè creia que teníem un vincle que tu no suportaves que es distanciés. 

O és que només no ho suportes si no ho has decidit tu?

Mira, jo és que ja ni tinc ganes d'entendre res.

I se m'ha trencat la polsera. 

Passió

 Buah...V.

Quina passió de dona. 

Quina passió em desperta.

Quin subidon mirar-la als ulls. 

Quin viatge he fet només amb una hora d'assaig i un petit pica-pica que hem fet després.

Primer la veig, ella és la directora, esclar, jo només una cantaire. Només. Em sento molt petita. Molt poc important. Insignificant.

M'adono que no m'agrada sentir-me així tot i que per la situació...és lògic. Però no tinc per què sentir-me "inferior".

Hi ha com una veu interior que em diu "com va a fixar-se en tu? No li mportes". Va...calla. Però no calla.

Després ens ajuntem algunes (bastantes) per fer aquest petit pica-pica d'aniversari d'una altra cantaire. 

L'espai m'empeny cap a ella, cap a V. Els guionistes m'hi empenyen. I jo hi vaig. Com un riu que "va" cap a un lloc. Un anar que no és una intenció però allà arribes.

Arribo al seu costat i m'hi assec.

La miro, m'agrada com parla, com es mou, m'agraden molt les seves dents, que ella mateixa va dir que no li agradaven...hola? M'agraden les coses que diu, la passió que hi posa tot i que esclar, és d'un altre país, està aquí per un temps curt, només uns quants mesos, pocs; tot és molt descontextualitzat. 

Però allà som ella i jo assegudes a terra en una plaça menjant doritos rodejades de més gent però parlem.

Em pregunta coses. Jo li'n dic (no sé si m'invento els pronoms febles...) i m'escolta.

Ens mirem als ulls i noto com se m'encenen, com se m'encén la passió.

Ja no em sento insignificant.

Ja no em sento "inferior". La veu calla quan els nostres ulls es connecten.

Em sento poderosa. Em sento passió. Sento que em surt per la mirada. 

Li explico coses.

La nostra conversa se'n va cap a coses profundes.

Quina llàstima que duri tan poc però m'agraden les persones amb qui les primeres converses ja son profundes. No son d'ascensor per omplir l'espai sonor i esquivar la incomoditat d'estar en silenci. 

M'agrada com soc. M'agraden les coses que dic. M'agrada parlar de les coses que em mouen a la primera de canvi.

M'agrada ser profunda i demostrar-ho. M'agrada ser-ho. O sigui, com exercir. 

Ens diem coses boniques, ens somriem, fins i tot li he fet una carícia a l'esquena. 

M'agrada molt.

I una altra part del meu cervell està dient: ho veus? Així és com vull viure.

Així és com entenc jo el poliamor.

Els meus sentiments per G. no han canviat perquè V. estigui aquí. Al revés, m'encantaria compartir-ho amb ella. 

M'imagino (a vegades sento que més que viure la vida la imagino...però no és una mica això, també?) que si fos la meva parella la vivència seria la mateixa i m'agradaria que pogués coexistir. 

De fet, si mai torno a ser parella amb algú (ara mateix ho veig com una absoluta quimera impossible però jo què sé, el meu raciocini em diu que podria ser) li plantejaré això: a veure, jo m'enamoro sovint. De situacions, de persones, de coses i necessito viure aquesta passió que no "pren" res a altres vincles o a altres passions que pugui tenir. 

I vull viure-ho així.

Si el cos m'empeny cap a V. aniré cap a ella. Si el riu em porta cap allà és on aniré. 

Ja sabeu perfectament, aquest serial és així, que no "passarà" res. O sigui, per mi està passant perquè aquesta petita connexió considerant les circumstàncies per mi diu molt però ja m'enteneu, segur que no ens lliurem a la passió del cos perquè a sobre segur que és més hetero que hetero (com tothom, quina mania) però m'és igual. 

Per mi viure-ho així ja és molt i només poder-me notar en aquest lloc em dona vida. 

A mi haver-nos mirat als ulls, haver-nos somrigut i haver tingut aquesta complicitat m'omple.

Tenir sexe? Home, també estaria bé per variar una mica però juro que no em frustra la seva manca. 

Em sento bé. 

M'apassiona i em sento viva. 

Confessora

 Avui he tingut una conversa amb la meva Confessora.

Li he dit que G. avui em queia malament perquè quan està en aquest modo d'alegria falsa i rabiosa...m'hi cau. Jo què sé, està molt rara, això petarà un altre cop...tot i que jo estic molt diferent. 

La Confessora m'ha dit la seva opinió sobre G. Bueno, que ella també sentia que era falsa i que tot li importava una merda (el mateix que li vaig dir jo a la conversa telefònica de Nadal). I que se sentia malament i que l'evitava. 

M'ha explotat una mica el cap perquè jo pensava que ja no tenia tantes haters, G. i després la meva amiga E. també m'ha dit que G. ja li queia malament.

És pitjor perquè se m'activa el síndrome de la Salvadora.

I no vull!

El que passa és que simplement sé la cara oculta de G. Sé la seva vulnerabilitat que vol evitar com sigui.

Ja li vaig dir si volia venir al concert que fan divendres al seu poble i em va dir que no li interessava el concert (cosa, perfectament respectable, esclar, a més no tothom és un motivat dels concerts com jo, que vaig a provar a veure què tal). Però avui li he enviat l'enllaç i li he dit "jo, tia, ningú vol venir amb mi" i unes cares RIENT. 

Perquè és veritat, ara hi vull anar i no trobo amb qui!

Doncs no m'ha contestat.

L'altre dia tampoc em va contestar.

No sé, continuo opinant que m'està burxant.

Perquè si ja sap lo que passa...per què coi no em contesta? Son o no son ganes de buscar maranya? Sí.

No contestant-me res m'està transmetent un missatge: activa'm, detona'm. 

I mira, no en tinc ganes.

Demà li penso dir com si res que si no està de moda contestar i immediatament parlar-li d'una altra cosa que li vull dir.

Aquest cop no penso saltar, estic massa centrada en mi mateixa com perquè em desestabilitzi la seva indiferència.

La teoria de la confessora és que que a G. li importa tot una merda i que ja ho veuré quan marxi i no treballem juntes.

A mi se'm trenca el cor i em ve molta pena. 

Avui G. estava cansada, rabiosa, distant. És d'aquells dies que no em mira a la cara.

I el que em sap greu és que no ho comparteixi amb mi. Que si li dic em digui que no li passa res, que no vulgui que li passi res. Que no vulgui arreglar res del que li passa.

I que vulgui aquesta merda de pau que és una pau de mort. 

Necessito pau mentre vaig per la vida fugint de viure. 

No ho suporto.

I jo que només vull aportar-li vida, no sé per què.

Lo bo és que la meva vida cada cop és més meva i si vull compartir-la amb ella només és perquè l'estimo, no perquè ella m'hagi d'aportar res a mi. 

Els guionistes...

 Anava a escriure sobre G.

Anava a dir que...uf...era molt llarg per aquestes hores de la nit.

Ho he parlat amb la meva Confessora (em vull arrancar els cabells de pensar que marxarà...espero que torni). I m'ha ajudat molt. M'agrada perquè amb ella no em sento jutjada i sento que m'acompanya en el punt en el que estic a cada moment. I alhora em dona una visió diferent. 

Però si que és cert que G. continua rància i sosa. 

Quan està així com "bé" en el sentit de normal i superfuncional sento que em rebutja, no sé, com si em té por per aviam si diré algo que la desestabilitzarà. Alterar. Aquesta era la paraula que no em sortia abans. Perquè l'altero i m'adono que al final vaig com amb peus de plom i jo NO vull estar així. 

I d'altra banda tinc la sensació com si em volgués picar, ja em passava a principi de curs. Com si em volgués fer enfadar perquè salti jo en comptes d'ella.

Doncs no tinc ganes de saltar. Lo únic que tinc ganes és d'allunyar-me. Si és el que vols, amor, ho aconsegueixes.

Doncs anava a dir tot això però és que els guionistes de vegades em flipen.

A la meva coral ara ens està dirigint una persona que ha vingut d'un altre país només per un temps curt (ho dic perquè els guionistes sempre fan coses però amb un final impossible i tal, no fos cas). És una persona fascinant molt apassionada i m'encanta haver-la conegut i estar compartint aquest petit espai de vida amb ella (i molta altra gent...). Es pot dir que ja estic in love i en crush amb ella, dintre de que no és que tinguem una connexió personal sinó de grup però com que ella és la directora és com que totes les mirades estan en ella...no sé si m'explico. La meva la primera. 

Doncs ahir quan vam acabar l'assaig volia fer unes preguntes a algunes de les cantaires i a mi me'n va fer una. Farà un vídeo amb les respostes però va penjar una story només amb la meva resposta. Glups.

I avui diu una al grup: V. necessita un mòbil si algú l'hi pot deixar. 

Doncs justament fa 3 dies vaig endreçar el meu antic mòbil que funciona bé però m'anava malament (sobretot per les fotos) i dic ah, jo.

Total, que ens hem estat enviant missatges i hem quedat demà perquè li passi el mòbil. 

O sigui, els guionistes dient-me "els teus desitjos son ordres". Tot i que clar, no té cap mena de continuïtat aquesta història més enllà de gaudir més profundament d'aquests moments perquè la vida és ara així que m'encanta.

Però em refereixo a que no penseu que res d'això canviarà la meva vida.

Potser simplement m'ajuda demà a passar de G. que és el que tinc ganes de fer.

Aviam si jugo al teu joc què et sembla.

Llibre

 Estic pensant seriosament en escriure un llibre sobre aquesta història.

A veure.

Matiso seriosament: que hi pensi seriosament no vol dir que vagi a fer-ho perquè sempre m'he vist incapaç d'escriure un llibre sencer, em flipa molt que hi hagi gent capaç de fer-ho. I tanta, a més a més.

Hi penso seriosament en el sentit que m'imagino quina estructura tindria, com acabaria, quines coses passarien, quins capítols tindria.

I mira, com que G. continua rància i sosa i enfeinada...em distrec pensant-hi.

Seria una novel·la sobre l'amistat i l'amor i aquella frontera intermitja...vale...intermitja no es diu, es veu que es diu intermèdia...doncs aquella frontera intermitja entre l'amistat i l'amor on penso que es mouen moltíssimes relacions humanes sense verbalitzar i sense arribar a ser del tot pel puto parellacentrisme, que sembla que en LA parella s'acaba el món. I no. 

Doncs en el llibre tot seria com ha sigut, en aquest sentit lo únic que per posar-li una mica de la salsa que no té la meva vida, doncs m'imagino que acaba diferent, esclar perquè si no seria un argument molt avorrit tot i que té capítols molt bons com ja sabrà tothom qui segueixi aquest serial que és la meva vida sentimental.

En el llibre al final tindríem realment una relació especial d'amistat. Ella hauria acceptat que som especials l'una a la vida de l'altra i jo hauria acceptat que som amigues.

I tot seria tan bonic com ja és en alguns moments però diguéssim que no seria només quan casualment els guionistes ens preparen escenaris bucòlics (rotllo a la Sirenita quan els animalets volen que es facin un petó...Els guionistes ho volen però G. no) sinó que ja totes dues ens hauríem deixat anar i els crearíem nosaltres: quedaríem i aniríem a llocs com fan les persones que volen estar juntes i estar una a la vida de l'altra. 

Quan això estigués normalitzat, al final final final de tot quan ja sembla que tot és perfecte acompliríem el meu somni d'anar a la cabana. 

I allà estaríem soses i avorrides o com estiguéssim però juntes, tindríem com una "vida en comú" però com a part de la vida de cada dia. Quan ja no treballéssim juntes. M'és igual l'edat que tindríem. 

I llavors.

Llavors en aquest context i no un altre.

Llavors ens faríem un petó, faríem l'amor i els nostres cossos per fi es podrien comunicar com sempre volen fer però no els deixem.

Com avui quan li he donat un tros de pastís amb un tovalló i les nostres mans s'han acariciat; així; molt suaument i llargament. Tot lo llarg que ha permès el moviment natural. 

I res canviaria.

Perquè les coses no comencen a passar quan et fas un petó. 

Prou ja de romanticisme prefabricat i fals. 

Jo ara no vull conèixer ningú més perquè m'agrada tant el que he construït amb G. que no vull tornar a començar. Quan trigaria a conèixer tant algú i a viure tantes coses com he viscut amb ella?

Com avui, que ja li he vist la cara de mal humor. Traducció: tinc feina. I sí, quan la feina ha baixat ha estat molt més dolça. 

I la meva única pena és no poder-li fer carícies i petons i abraçar-la quan ho sento així. Que sí que ho faig de vegades però no sempre puc. Potser ja és això, jo què sé. 

Rància

 Està rància i em continua sent igual.

Suposo que el meu canvi d'actitud (no sé, no ho he fet expressament però veig que he canviat d'actitud) fa que jo vegi que ho està però que no pensi que va amb mi. 

Una mica el que deia en el post "distància". 

Veig que em contesta, que parlem de les nostres coses, i més que res, que jo li parlo normal perquè no m'afecta i això fa com que la situació en realitat canvii.

Per una altra banda penso...què et passa, bonica meva? I no suporto no saber-ho i no poder-hi fer res, tot i que puc intuir què és i en realitat, estant "normal" ja hi faig algo perquè si m'aprecia com a amiga/companya/persona li estic oferint la pau que vol. 

I el millor és que no és a costa de sacrificar res de mi.

Jo vaig fent lo meu.

Estic en mi. 

I demà serà un altre dia. 

La meva Confessora diu que potser G. també està remoguda pel fantasma aquest de que haurà de marxar en algun moment.

A vegades tinc ganes que marxi ja per a veure com és el nou paradigma. Què passa amb "nosaltres" quan ja no siguem companyes de feina i no ens veiem...No vull pensar-hi.

També tinc ganes de simplement gaudir tots els bons moments que ens queden. Dit així...ni que ens anéssim a morir però per mi si que té aquest punt de tràgic. No ens morirem (vaja, ara espero que no) però alguna cosa sí que morirà quan no estiguem juntes, quan no compartim el dia a dia. 

Tens raó, Confessora...sempre ens remou alguna cosa quan apareix aquest tema. 

Coi de guionistes...

Amb la meva Còmplice sempre diem que quan G. marxi, ella tornarà per recollir-me amb una pala però l'altre dia li deia: torna tu però que no se'n vagi G.!! No vull que s'acabi!

En fi. El que deia: demà serà un altre dia. Jo a lo meu.

Pau

 Avui he pensat una cosa, així com una  reflexió sobre una cosa que m'havia dit G. i li he demanat si li venia de gust que li compartís i m'ha dit que no, que necessitava pau, ja saps (m'ha dit).

M'ha agradat que m'hagi dit que no i que jo hagi pogut sostenir aquest no. De fet l'hi he agraït. I m'ha agradat el "ja saps". M'ha transmès que li estic respectant.

Entenc que està en aquest moment que necessita aquesta quietud, que no passi res. És el que en alguns moments m'ha molestat. Que quan passa algo vol que deixi de passar per poder estar "bé" i quan està "bé" no vol que passi res per no deixar d'estar-ho així que sempre estem igual. 

Però això no és cosa meva sinó seva i jo soc aquí, centrada en mi i em veig en un estat òptim per dir : per quan em necessiti.

Perquè no l'estic esperant.

No estic deixant res de banda.

Estic visquent la meva vida i estic bé.

I estic bé amb ella.

I sento que està posant de la seva part perquè estiguem bé.

Potser perquè jo pugui continuar "aquí" per quan em necessiti.

O no, jo què sé.

Però que m'agrada aquest equilibri i aquesta pau.

Ella em demana pau però també me'n dona. 

En realitat era una cosa molt simple el que li anava a dir i no li vull dir si ella no té ganes de pensar-hi, però m'alegro d'haver-li compartit que hi havia pensat i haver pogut respectar que no vulgui. 

Torrrrrno a dir. Podria estar així per sempre. VULL estar així per sempre.

Vaig a continuar amb lo meu. Lo meu que alhora m'agrada més perquè ella hi és.

No ho vull entendre. Ho vull viure.