Riure

 Avui reia.

Estava dient una cosa tota enriolada que no anava dirigida directament a mi però jo era allà i m'estava fent riure i ho anava dient i dient i veient que feia gràcia i jo reia.

I sí, altre cop, em sentia  feliç.

Tot i que sembli molt raro, amb ella soc feliç. 

Dic que sembla raro perquè en realitat m'ha fet molt de mal i no som res i tot això...però malgrat tot...amb ella soc feliç.

I soc feliç de veure la pell blanquíssima dels seus braços al sol.

I de veure-la somriure i quan em fa riure. 

I veure els seus ulls apagadets perquè encara no es troba bé del tot.

I tinc ganes de dir-li: descansa, que tens els ulls apagats. 

Però no ho faig perquè a ella no li agrada, l'incomoda i no li aporta res...

Com tampoc li dono la carta d'amor que li vaig escriure ahir. Perquè sí, carta d'amor. Perquè en tenia ganes. 

I l'he dut tota l'estona a sobre i li he ensenyat a la meva Confessora i diu que G. l'hauria de llegir però no és veritat. Diu que algun dia...no sé, potser sí però no sé amb quina finalitat. 

I li he ensenyat també a la ex-directora i li encanta el que sento i el que visc, com a mi, malgrat que la situació, en realitat, sigui una merda. 

G., preciosa meva. Avui estic com altament enamorada.

Avui només penso que m'encantes. 

M'encanta el teu humor.

M'encanta la teva sensibilitat. 

M'encanta compartir les teves pors.

M'encanta la teva fortalesa i el teu temple (vale, un altre cop no trobo la traducció exacta: enteresa? Bah, no és ben bé).

M'encanten, no cal que ho digui, la teva calma i la teva pau. 

I m'agrada conèixer-te i entendre't i descobrir-te encara sempre. 

I penso en la tonteria que deia que em feia riure...i somric.

I estàvem a la reunió i de cop pensava en ella, tot i que la tenia davant, en la seva pell, en com es tocava els cabells, en la tonteria que em feia riure (tot i tot...jejee..encara somric). I somreia sola.

Es pensaran que no estic bé del cap (bueno, ja s'ho pensen).

Només vull que sigui demà.

Tot i que cada dia vaig amb l'expectativa de va, avui passo d'ella, últimament xerrem molt i estem com molt a prop, tot i que ja no penso que això vulgui dir res, simplement ho gaudeixo i no vull que s'acabi. 

Tal com vaig dir aquell 14 d'octubre...per què no? Seria tan bonic! I ho està sent. Però és que no. 

Descansa, preciosa, que se t'encenguin una altra vegada els ullets i la mirada. Fins demà, bonica meva. 
M'agrada sentir-me així però alhora no perquè sento venir la decepció, la paret que no puc traspassar. 

L'any passat per les vacances de setmana santa és quan li vaig bloquejar els storys. Tornant és quan em va anar darrere més que mai. I és quan em va regalar un llibre per Sant Jordi. Aquest any m'hauré de tornar a aguantar les ganes d'actuar com l'enamorada que soc.

Avui estic altament enamorada, ho torno a dir.

Em fa sentir viva i alhora em fa mal. 

Només espero algun dia poder-me sentir així per algú que ho vulgui. Ja no dic que em correspongui igual, no necessito el mateix de tornada, potser si ho tinc apaga lo meu, jo què sé, o potser això és el que ha passat...

Però el que sento ara per G. penso que és l'amor més enllà de l'enamorament. No té per què donar-se només en la reciprocitat. 

La miro i veig que no és la més bonica del món tot i que per mi sí i és la que més m'agrada del món. M'agrada tota. Com és. Quan puc estar al seu costat i puc viure la vida amb ella. 

Fins demà preciosa G. M'agradaria que per un moment et poguessis mirar amb els meus ulls; estimar-te amb el meu cor...

Tot i tot, oi? 

I avui duia la pedra rosa que sempre du que és com el símbol de la seva mare i li he tocat però molt molt suau perquè potser no volia que li toqués i l'ha mirat i m'ha somrigut i en aquesta complicitat...tinc ganes de plorar, m'hi vull quedar a viure. 

No sé com hem construït això però m'agrada com ens ha quedat.

Lo únic que falta per ser perfecte és compartir-ho amb tu...i això és el que em posa trista.

Enamoradíssima de tu però sense tu. 

Absurd? Potser.