Comoditat

 Em costa escriure.

Vaig escriure com un tros de la novel·la i una estructura...però ara no em surt.

I fins i tot em costa escriure aquí. 

És com si no tinc ganes de pensar en ella.

I això se'm fa molt estrany.

Avui ha vingut millor.

Ja sé què li passava a part de que fos dia 29, estava rabiant amb els queixals (com si fos un bebé...però és així) i em fa molta ràbia aquesta manera de fer com si no passa res quan sí que passa perquè jo a sobre me n'adono i no puc viure aquesta contradicció.

Haver de fer com que no passa res quan estic VEIENT que sí que passa. Ja he viscut massa anys així. Prou.

Per això diem NO a la invalidació. 

Però d'altra banda he arribat a una mena de punt mort en què podem estar bé però no espero cap sorpresa, cap canvi, res que ens acosti; al revés, només coses que ens allunyen, com per exemple l'amenaça de que se'n vagi de la feina i parlar com si això no importés, com si bueeeeno, és la vida.

I la seva amiga xupiguai a qui s'acosta més quan vol fer veure que no passa res perquè ella li valida. I s'allunya de mi quan sí que passa perquè jo soc un mirall on SÍ que passen les coses.

Ens sento molt distanciades.

I així com tinc la confiança absoluta que acabarem bé el curs i fins i tot en gaudirem...continuo tenint una pena interior de que haguem de tenir aquesta mena de fredor i superficialitat perquè no s'alteri i perquè tot continuï aguantant-se. És com que això no va amb mi. Ja he superat aquesta fase en la meva vida i potser em remou massa veure-la un altre cop. 

Avui hem xerrat, ens hem mirat a la cara i fins i tot li he fet una petita reflexió que ha escoltat. 

Però tot és tan poc. Tan petit. Tan...estic decebuda.

Deia de reciclar com a foto de fi de curs una de fa dos anys. Perdona? I jo: 

Fes-te una foto

I ella: per què, si ja en tinc una, m'estalvio feina.

Perquè ara ets així, li he dit.

I ha dit que s'ho pensaria. Potser només perquè callés...

Ara ets així, preciosa. A mi m'agrades així i fa dos anys també m'agradaves però m'agrada que siguis en el present, que estiguis viva.

Fa dos anys no és ara, ja no és la teva jo viva, en relació amb l'espai/temps. A mi m'agrades en moviment, ara, m'agrades en la vida. 

Viu. Visquem.

Quan canti jo li penso dir que em faria molta il·lusió que vingués encara que la remogui o es senti incòmoda havent-me de dir que no. 

Sempre pensant en no incomodar-la.

Claaaaar, com que jo estic taaaaaaan còmoda amb tot tal com està. Ui sí, mira, sembla que estic a cal sogre!

Doncs prou. 

Aquí la meva comoditat també importa i jo em sento còmoda expressant els meus sentiments i desitjos. 

A més, el meu objectiu no és estar còmoda.

O sigui, sí.

Però per estar còmoda al meu sofà primer l'he d'endreçar i tirar la funda a rentar i comprar els coixins i de fer tot això no en tinc ganes. 

Fes-te una foto, amor. Estima't. Valora't, cuida't, deixa'm estimar-te a mi també...però no, no em deixes. 

I sento com si estic surant riu enllà allunyant-me de tu. 

No és el que vull però és el que està succeint. Intento que no però allà vaig. 

I se m'ha trencat la polsera...