El MEU lloc

Des de l'últim post hi ha hagut una baralla i una reconciliació.

Més que una baralla un atac de dignitat per part meva.

La gent en diu que és "posar un límit" però no sé, jo crec que en dic dignitat i expressar els sentiments i reivindicar-se com a persona. 

Finalment hauré de treballar (dues setmanes...) al costat de G. i quan ens ho van dir li dic hola veïna per uns dies i em diu que no em pensi que ocuparé el lloc de la seva amiga xupi-guai.

Perdona? Quina merda de comentari "de broma" és aquest??

Me'n vaig anar amb ganes de plorar però vaig tornar enrere i li vaig dir.

El seu comentari primer havia sigut que "l'amiga xupi-guai era l'amiga xupi-guai" i vaig anar i li vaig dir: ella és ella però jo soc jo i estic aquí.

Llavors em va dir lo de que no em pensés que ocuparia el seu lloc i li vaig contestar que NI GANES. I un altre cop que jo també estava aquí. 

Ho va arreglar, clar, continuant "la broma".

Això em deia la Confessora al dia següent: dona, però no t'ho prenguis així, que és broma.

Broma?? Doncs no em fa puta gràcia. 

Em va saber molt de greu i a la nit vaig plorar molt tot i el meu atac de dignitat en el que continuo enfilada. 

Al dia següent G. va anar al dentista i jo que anava tota digna i que em sentia enfadada amb ella i tenia intenció de mantenir-me digna només vaig ser capaç de preguntar-li tres vegades si li havien fet mal. 

Com ha anat? T'han fet mal? Bé, ha anat bé, ara ho tinc adormit. Ja, però t'han fet mal?? 

I després encara li vaig tornar a preguntar perquè encara de fons no suporto que estigui malament, espantada ni sobretot que li facin mal. 

Després hem estat bé, ha estat propera i explicant-me coses (superficials, esclar, no fos cas) i fins i tot li he de demanat que em vingui a veure quan canti al seu poble. 

Em va dir que és que això no li crida l'atenció i jo que no és com es pensa, que és música moderna i que serà molt guai, li vaig dir que ja li enviaria algun vídeo perquè veiés més o menys. I ella amb frases evasives i  misterioses (com sempre) "perquè aquest dia...bueno, res res, no dic res". 

Li vaig dir a V. amb qui, per cert, han passat coses. La vaig portar en cotxe (a ella i a tres més) i vam xerrar moltíssim, amb ella qualsevol petita conversa és un descobriment profund, és l'anti-conversa d'ascensor. 

Com que vam passar per casa de G. els hi vaig mig explicar la història i V. estava indignada: no te merece! I jo ja...aix, m'encanta. 

Després d'això em va enviar un reel (glups...quin susto...), em va mirar la story i va memoritzar el meu mòbil. 

Total, que quan G. em va contestar això li vaig dir a V. que em digués un vídeo que li pogués enviar.

I em va dir, amb tota la raó del món:  Quina merda de resposta és aquesta que no li agrada? Diu...que mona...si tu le pides que vaya, pues va!!  Pero bueno, hay que convencerla...

I em va enviar un vídeo resum de la cantata i li vaig enviar a G. Fi.

I em va fer pensar, exacte: és que si li he demanat a G. q vingui no és per ella, ÉS PER MI!! I m'agrada molt haver-ho fet i haver utilitzat les paraules que em va dir la Confessora (aix...que poquet ens queda...): em faria il·lusió que vinguéssis. Estic molt contenta de com va anar la conversa. 

Total, que no vindrà però m'és igual, m'ha agradat haver-li dit i haver-li demanat consell a V. i haver-li enviat el vídeo i ja està.

Estic molt digna i molt contenta de la meva actuació.

Total, que divendres G. estava molt xerraire i contenta i m'explicava coses i em donava ordres com a mi m'agrada (hahaha), tantes que fins i tot ella mateixa va fer la conya de dir "sí, señor!". Ai...si sabés...

I vaig tenir un pensament que em va posar com en alerta perquè és el mateix que pensava amb la meva ex. Vaig pensar: no podríem estar sempre així? Uffffff.

Perquè no, la resposta és no!! I no vull estar mil dies dolents esperant un dia bo. Ni amb la meva ex, ni amb G. ni amb ningú.

Ja porto suficient temps "aguantant" i se m'està acabant la paciència. Perquè ja han passat moltes coses i ja ens coneixem molt i aquesta no és manera de tractar-me. 

Si tens un mal dia t'hi poses fulles però no el descarreguis sobre mi. I si et pregunto què et passa com a mínim em podries dir que et passa alguna cosa, et podries disculpar o podries intentar compensar-ho d'alguna manera. 

Evidentment ningú està obligat a tenir sempre bons dies ni a estar sempre alegre i xerraire. M'agrada molt estar amb tu en silenci, també i poder sostenir aquest abatiment que a vegades s'apodera de tu quan em dius "és que estic tan cansada..."...

Però el que no estic disposada és que en els teus mals dies facis com si no existeixo o com si no t'importo gens o no em mereixo cap mena d'explicació ni que em situis d'alguna manera. 

Dic merèixer en el sentit de ser un personatge prou important en el guió com per saber de què va. No vull que em tractis com si no és cosa meva, com si no pinto res a la teva vida com per saber per què estàs de mal humor/trista/abatuda/cansada...o per ni tan sols saber-ho. 

Que no em pensi que ocuparé el lloc de l'amiga xupi-guai. HA!! Et penses que vull això? No, reina meva, no, jo el que vull és ocupar EL MEU, de lloc i és el que faig. Ocupar-lo. 

Ara, en la meva dignitat, en alguns moments quan em relaciono amb tu una veu interior em diu: recorda que ets de segona categoria. I, sabeu? Això encara em dona més dignitat. I més ganes d'ocupar MÉS el MEU lloc. 

No necessito que ella me'l concedeixi ni que em faci caritat.