Nòvies falses

Perdoneu aquest post tan random. Bueno, com tots últimament. Així és com va el meu cervell. 

Avui m'he escapat de la vigilància de la companya còmplice i he estat sola amb G. molta estona (a les fosques no).

Buah...és que estem a la cabana, us ho juro (aquesta cabana). Es crea un rotllo...un feeling, una intimitat i una complicitat que és que jo mateixa al·lucino de que pugui estar existint. 

Comencen a parlar dues persones diferents...començo a parlar amb la G. número 2.

Som nòvies falses. 

La cosa ha anat així. 

Jo: que si ja sabia per què estava malament (diu que no). Que jo tinc una teoria.

Avui era l'aniversari del seu marit/home invisible. Ara ho entenc tot. 

Ella: que sí perquè a més havia estat agobiada preparant el pastís i nosequè nosequantus a sobre amb les putes ganes (i les companyes dient-li que aviam...que si avui celebració...i ella amb una cara com un poema). I que a més li havia passat ahir nosequèquantusmés al seu fill i que estava molt agobiada, bueno, per lo de sempre, perquè tot recau sobre ella i perquè blablabla (dit amb les meves paraules: que la seva vida és una puta farsa i que l'únic que fa és "aguantar"). 

Jo: ostres, jo que tenia un plan per animar-te...però escolta, que si m'has de dir que no passo de tu, eh? (no entenc de vegades com li puc estar parlant així. Em poso en aquest modo i no hi ha qui em pari). 

No sé com ha anat la conversa però que ella ja sabia que jo anava  a aquest concert al seu poble però que no pot perquè no hi és/arriba tard. Dic...bueno, perfecte, arribes a les birres. 

Que ho havia estat mirant aviam quin dia era el concert perquè sabia que jo hi anava (la mare que la va parir, em té més controlada  que jo a ella) però que no podia. 

No vindrà. Segon plan cancel·lat però  m'ha agradat molt com ha anat. Ojalà pogués ser tot sempre així de fluid i fàcil. 

De totes maneres quan hagi passat el dia i efectivament no hagi vingut (ja sap on vaig a sopar i tot i que vaig amb la meva amiga, o sigui que ara ja, no dic res més), tindré la porta oberta per proposar-li anar a l'altre concert.

La sensació que em queda és que o és super bona actriu (no sé amb quina finalitat, tampoc) o...és que volia venir al concert amb mi i tot! És que VOL!! Em deixa morta.

Després li he fet una abraçada i un petó, esclar...però exprés. El seu comentari ha sigut que "quina calor!". Vale que estàvem al sol però ja feia molta estona...Bueno, que serà calor del corte que li fa que l'abraci, ho sé. 

Després hem estat també molta estona juntes amb altra gent (avui era un dia diferent) i continuava notant aquest fil que ens uneix en la intimitat. Em mira d'una manera...jolin. O he perdut ja completament l'oremus o és que això no té nom.  

Quan estem soles em parla d'una altra manera, és quasi com si parlés una altra persona, parlo amb la G. interior, la que no vol mostrar, la íntima mecagonredeuditxós, i la veig, la veig, la percebo, hi parlo!! I després res, merda per qui queda...No vol anar per aquí, ho sé, perquè es descontrola i això no ho suporta, ja ho va dir clarament aquell dia: que es desestabilitza. La remoc.

Per una banda ho vull fer màximament, li vull proposar l'altre concert, la vull OBLIGAR a quedar amb mi, a anar a sopar, a sortir un dia. Obligar en el sentit de séquetestàsmorintdeganes. 

Vull anar al fons (en tots els sentits) d'aquesta G. que sembla que només jo conec i veig.

Ara res, per això. Ja tornen a venir dies normals i corrents en què tot tornarà al seu cauce...o com coi es digui, que ja no sé ni parlar...

Al final he pujat al seu cotxe un moment (amb més gent) i dues vegades que sense jo pretendre-ho, m'han posat a davant amb ella. Tothom ens emparella, encara que no ho sàpiguen. Doncs pujo i dic oh! Per la finestra del sostre es veia la lluna just sobre els nostres caps. I mira amunt, dic xt! Tu mira la carretera! Es para en un semàfor. Ara mira: oooh, la lluna per la finestra del sostre!

Quan em deixo anar arribaria fins a l'infinit. I ho sap. Ho sé. Ho sabem. Si sortíssim una nit, si hi hagués la circumstància adeqüada...me la lligo. Ho sé, no sé per què ho sé. Ho sé. Cau. Ho sé. Ella també ho sap i per això no vol. 

Hem estat una estona assegudes en un lloc escoltant una dona...i jo estava asseguda a la fila del davant, em sentia molt orgullosa d'haver pogut posicionar-me allà. On ella em veia a mi. Em sentia com si em mirés. Jo què sé si em mirava, segurament no però em sentia tan absolutament desitjable, mirable, observable, interessant cada cop que movia un múscul...només perquè potser ella em veia o em mirava...

G., ens necessitem tant, collons, no ho veus??!! Mecago'n...

També he estat en dos moments que jo estava fent una cosa l''ordinador...i ella mirant-me, i mirant-me. I a mi que em tremolava tot...que no veus que m'equivocaré de tecla? Havia de notar com tremolava, com sospirava...per favor!! Em porta al límit. 

Bé, i demà de ressaca emocional perquè no la veuré. Ommmmmmmmmmmmmmmmmmmmm.

Plans (II)

 1) Anar juntes en cotxe: plan cancel·lat. Resulta que demà va més tard. Bé, entre que ja m'ho esperava i que quasi que millor, m'he quedat igual. 

2) Dir-li de venir a sopar dissabte amb mi i la meva amiga. Aviam...això és complicat.

Només que avui G. m'ha dit que estava malament des de dissabte i que no sabia per què, que no sap què té. En quant al plan, excusa perfecte per dir-li que vingui a ventilar-se...per aquest cantó bé. Després continuo parlant de que estigui malament. 

3) Li he ensenyat el cartell del concert però no ha reaccionat. Com que tampoc tenia un bon dia...de moment ho deixo aparcat. És una mica too much en aquest moment. 

Doncs aquest matí hem entrat juntes per la porta i no li he vist la seva mala cara de quan està malament però llavors he anat a parlar un moment amb ella i quan estàvem soles, però al mig del passadís, és a dir, no és que estiguéssim amagades...li he preguntat per les seves coses familiars i tal i m'ha dit que tot estava bé però que la que estava malament des de dissabte a la tarda era ella. Joder...us juro que m'he hagut de moure interiorment cap endarrere per no abraçar-la. Després li he fet una carícia al braç però la mar d'innocent i casta. 

Li he preguntat també pel seu coret i m'ha dit que bé, que ja no li fa punxades. 

Llavors he hagut de marxar.

Se'm super mega parteix el cor de pensar que estigui malament. Jo penso que és perquè precisament al seu voltant tot està bé i sembla que ara s'ha de mirar a si mateixa...però...jo què sé, que jo no li diré res. Només la vull consolar si és que ella vol. No suporto que estigui malament. 

No crec que estigui malament "per mi" però estic convençuda que en aquests moments em troba a faltar. Com ha volat amunt l'abraçada que no li he fet. Pots venir G., soc aquí, m'agradaria dir-t'ho...

Avui la seva era una tristor diferent, no la de quan està preocupada per algo.

Déu meu, en alguns moments sento que estic més enamorada de la seva tristesa que d'ella. 

Vull que sigui demà per mirar-la als ulls. M'ha dit que dimecres no vindrà.

Menys mal que ja tolero els dies sense ella. 

Com somio que em ve a buscar per abraçar-me, mare meva, no soc capaç de reproduir totes les situacions que imagino perquè és com una cada minut. Fins i tot he imaginat que ve a casa meva. Fins quan necessitarà la meva abraçada? Suposo que podrà passar sense...com jo sense la seva. 

Plans

 Buf

No sé què em passa però tinc com mil possibles plans amb G. que no m'atreveixo a imaginar ni a proposar-li. Bueno, mil no, concretament 3. 

Per una banda penso...vinga va, gaudeix d'estar amb ella! Com més coses feu juntes millor, ara que està tot més "clar" (ehem...) i que tu estàs més situada i sembla ser que ella també...

Per una altra banda em fa mmmmmolt de pal que em digui que no a res. I que a més sobreentengui que sigui un no perquè no vol anar enlloc amb mi. O sigui, que si és que no perquè no pot o algo...però ja m'enteneu. O que m'estigui dient ai no sé...bueno, al final no. 

I per una tercera banda (es veu que últimament tot va de 3 en 3) penso que no em convé perquè vulguis o no, em vaig fent com "il·lusions" i després em tornaré a fotre de cap contra la paret, com si no n'hagués tingut prou. 

Us explico els plans, idò.

1) Anar juntes en cotxe dimarts. Bueno, això al final, divendres quan la vaig veure al cafè abans que jo i estàvem tan contentes, em vaig envalentonar i li vaig dir. Em va dir que sí. Aviam si no es torça la cosa. Bueno o sí, no sé què és pitjor. Perquè a sobre tornarem AL VESPRE. En fi, espero que reflexioni i s'inventi una excusa per no deixar-me fer aquesta LOCURA. Que bueno, fet i fet tampoc és res. Tinc ganes també de que puguem xerrar més estona i q no sembli q estem traficant amb droga per les cantonades (últimament xerrem una mica més, però). 

2) Dissabte que ve és quan vaig a aquell concert al seu poble que no li vaig voler proposar peeeeerò. Entre E. (la meva amiga dimoni cucarell) i l'amiga amb qui vaig (que és la d'aquest post) ja m'han montat la pel·lícula per anar a sopar després del concert i dir-li si es vol passar. O sigui, E. ja ho va dir directament i l'altra amiga m'ha dit q anem a sopar ella i jo i llavors la meva imaginació ja s'ha disparat i quan li he dit, esclar, ha estat ABSOLUTAMENT d'acord en dir-li, és més, fins i tot s'ha ofert a marxar. Noooooo no no no, ja li he dit clarament que jo vaig a sopar amb ella, que per això vaig a aquest concert amb ella. Bueno, total, que no sé què faré, segons com ho vegi li diré que serem allà sopant...i lo més provable és que ella no digui res ni vingui i s'acabó xim-pom.  Però és un plan...i dona molt de joc a la imaginació. Diu la meva amiga que l'emborratxem hahaha. 

3) De les cançons que em va passar G. una era d'una cantant que li vaig dir que a mi també m'agradava i esclar, com que internet ens espia, doncs m'ha sortit una propaganda de que fa un concert a Barcelona el mes que ve. MORO de ganes de dir-li, esclar, de proposar-li que hi anem (de bon rotllo) fins i tot m'agradaria dir-li d'anar-hi amb algú més tot i que no se m'acut qui perquè no conec ningú més que li agradi. No sé, aquest tercer plan és com massa gros per mi mateixa i tot. Potser el que acabo fent és simplement enviar-li l'enllaç i dir-li "mira". I ja està. 

En fi...no sé, ja us aniré dient (esclar) però aquesta dinàmica de que sorgeixin plans és com que em relaxa, veig com molt de temps per davant i moltes oportunitats...bé, també penso...oportunitats de què?? Doncs res, d'estar amb ella, de conèìxer-la més, d'estar amb ella bé i gaudir-la i després farcir la meva imaginació amb la seva informació per viure-la més intensament. A això aspiro...hahaha. Mare meva, quines aspiracions més penoses. 

Canviant de tema, dues persones ASSENYADES tampoc es creuen les casualitats que passen. Creuen que juga amb mi, que vol alimentar el seu ego. No ho descarto, tot i que penso...no cal, filla, si ja em tens loca sense fer res, no fa falta que em diguis que has marxat de casa abans d'hora...

Demà torna a ser dilluns...a veure com va la cosa...jo vaig més o menys tranquil·la i disposada a ensumar la seva jaqueta com a màxima aspiració. Veurem què tenen previst els guionsites. 

Fantasia in situ

Avui estava guardant unes coses al magatzem (jo) i mentre ho anava fent m'anava venint la fantasia...quan anés a guardar l'últim ítem G. m'acompanyaria i quan fóssim a dins tancaria la porta.

Jo a l'anar a sortir quasi toparia amb la seva abraçada. M'abraçaria molt fort, com ens solíem abraçar (ara això esta restringit) i jo em fondria, em fondria em fondria com sempre i sospiraria i respiraria la seva olor directa  abraçant-la fortíssim. 

- Necessitava abraçar-te- em diria.

I a mi em vindria una mica de rabieta perquè jo necessito abraçar-la cada dia. Avui ho necessitava molt, per exemple i m'hi he hagut de posar fulles i conformar-me amb abraçar la seva jaqueta quan ningú mira. 

Però la seguiria abraçant molt fort.

- Què et passa?- Preguntaria jo. Però ella no respondria res.

Ja una mica estressada jo intentaria desfer l'abraçada però ella no es deixaria. - Encara no- diria. 

I a mi quasi que m'explotaria el cervell perquè llavors sí que ja m'acabaria de donar la volta i sí que tot encaixaria però alhora no entendria res. Quee boniiito seriiiaaaa (perdoneu, continuo enganxada a "soñar contigo"). 

Després sortiríem com si res del magatzem i ens miraríem de reüll amb mig somriure. I després tot seguiria igual. 

A la vida real, quan he acabat de recollir he tancat la porta, m'he abraçat a mi mateixa i he tancat els ulls. És el que té viure en el país de la imaginació, també està bé. 

Tot això també per intentar fugir de la tercera dimensió: d'aquelles coses que passen i coincideixen en el temps i he de convèncer-me que no tenen res a veure les unes amb les altres. 

Com per exemple que ahir a la nit jo pengés una altra story passional i que aquest matí hagi tornat a venir a fer el cafè i en diferents moments de la conversa hagi dit que: ahir no podia dormir, que avui ha sortit de casa abans d'hora (per venir al cafè) i que pensava que avui segur que sí que em veuria per l'autopista (i no m'ha vist perquè jo he arribat més tard). 

Tot això son casualitats no relacionades entres sí i encara moltíssim menys amb mi o amb la meva story

Quan he arribat al cafè i l'he vist allà...somrient-me, tan contenta de que ja hagués arribat, estranyada de que anés més tard que ella (no estàvem soles, eh)...he segut a la cadira del seu costat enganxada a ella i a la seva jaqueta olorosa...i és que em quedaria mirant el seu somriure per tota l'eternitat. 

Si tots els dies fossin així...per què quan jo estava feta merda no venia i m'alegrava una mica el dia? L'explicació racional continua sent que ara que em veu bé està contenta i tranquil·la i actua normal com una amiga que és.

Però les meves neurones rebels no ho veuen així. Son la resistència, volen continuar-hi veient senyals. Algun dia se'm passarà, suposo. 

Hi ha un batibull dins del meu cervell. Però per ara guanya la racionalitat. En el sentit que continuo jo en el mateix modo.

Penjada

Avui, realment em sentia penjada de la imaginació.

Em deia algo i jo me la quedava mirant als ulls com si estiguéssim a la cabana...i somreia com una idiota (jo). Deu pensar que estic sonada...

Però em sentia tan bé...sense esperar res...fins i tot avui no m'ha enviat missatges i pensava ai, que bé, així tinc més espai per imaginar. 

Avui he tornat a veure sense voler el seu escot amb la samarreta interior d'encaix...se'm giren els ulls del revés, en sèrio, després que es tragués una altra sudadera que no hauria dit mai que portaria però que li quedava super bé i li he dit que ala, que guai! I m'ha dit que eren autoregals de reis. 

Avui, segurament m'he emparanoiat, ja m'estic tornant boja del tot però juraria que ha acostat la jaqueta a la meva. Però no  no, la boja de les jaquetes soc jo...fa dies que no estan al costat. Avui l'he penjat lluny d'ella pensant bah, total després aniré a ensumar la seva...m'és igual si la meva està a prop o lluny...i després l'he vist quasi al costat...però jo què sé, se'm deuen creuar els cables ja.

I m'he partit de riure quan estava enviant un missatge a la meva amiga E. q és la que em segueix la veta màximament dient-li que avui quasi no ens havíem vist (amb G.) i em diu, espera, espera, que encara queda un quart d'hora i va i G. entra per la porta a dir una cosa a l'altra companya que estava amb mi quan allà no hi va mai, jo què sé, segurament també era casualitat però és que ja m'ho prenc a catxondeo. 

Encara no sé què dir-li del cotxe la setmana que ve...és que la realitat em decep...total...si m'he de quedar a mitges...prefereixo imaginar, que allà puc consumar i tot és com jo vull. 

Avui vull pensar en el seu escot meravellós i tovíssim. Mireu que jo soc més de cuixa que de pit però...és que no es pot aguantar. 

Com es pot ser tan sexy? És que la veig passar i ploraria...i alhora estic tan tranquil·la pensant que NO ÉS. És com que no em dona cap feina. 

Avui la mirava i em venia el somriure tonto provinent de la fantasia...m'agradaria que algú de fora veiés algo. Les que ho saben no crec que vegin res...però jo què sé...que algú em preguntés...però no no, perquè no li puc dir a ningú més.

Ara estic apossentada en la fase "con lo que me provocas yo me conformo...".  Em sento com al princpi de tot quan deia que volia anar directa a l'orgasme. Jo què sé, aviam demà. 

Vull continuar penjada de la imaginació i alhora mirar-la als ulls com si no hi hagués ningú més al món. 

Si mai reacciona...doncs val. Si no...doncs val. 

Si jo, com estic, soc capaç d'aguantar-me i no reaccionar...imagineu-vos ella. Pot aguantar tota l'eternitat. 

Em moro de ganes d'abraçar-la. I sé que ella també. Però ens fotrem totes dues. 

C*l

 Torno a estar molt esverada...perquè sembla ser que no la puc tocar, ni quedar-me sola amb ella ni parlar-hi, ni enviar-li missatges, pel que es veu...perquè llavors ja torno a no poder parar.

No t'estiguis dos dies enviant-me missatges tot el rato, perquè llavors després serà pitjor!

No puc deixar de mirar el seu cul, us ho prometo...buf.

Estic per passar d'ella i només fixar-me en el seu cul.

Les fantasies em passen pel cap a una velocitat vertiginosa, no dono a l'abast. 

Quan em vull centrar penso en la cabana. L'abraçaria mentre està fent una truita (per exemple) i li faria un petó als llavis molt suau i dolcet mentre la meva mà baixa per la seva esquena i suaument acaricia la seva cintura i els seu maluc, ella avançaria una cama cap a mi amb l'ajuda de la meva mà...uf, no, no, que ara anem a sopar...l'espera em posaria tant...i a ella també. Estaria vermella tot el sopar. Però després hauria de tornar a anar jo cap a ella. 

Aquest cop l'abraçaria i mentre ensumo el seu cabell, les dues mans baixarien per l'esquena fins que l'apretaria ben fort cap a mi. Encaixàvem tan bé, quan ens abraçàvem...jo no he vist cosa igual...és tot tan flonjo, tou i amotllable...i amb aquesta sensació li començaria a fer petons a la boca, al coll i per tot arreu...fins que acabaríem sense roba, només amb cabells per tot arreu i sucs diversos i molts molts molts molts petons. Al costat de la llar de foc, amb el cos cremant i les mans acariciant-nos tota la pell. 

I et miraria als ulls mentre tens un orgasme, un de tants i et faria un petó per acabar-lo d'arrodonir, i tu te'm menjaries tota...

A part, avui no...però demà ja sí que pinta un dia que la veuré poc...aviam si puc posar distància. Perquè molt maca la fantasia però la realitat m'està tocant la moral. Que les coses bones van a la fantasia, a la fan-ta-si-a! A la realitat deixa'm estar perquè això...després no puc parar.

L'objectiu serà mirar-li el cul i prou. Que le den a ella, au. He dit.

Així no es pot

 Aviam

AIXÍ no hi ha manera que una es desenamori!

A part de les dues dimensions que crec que ja vaig interioritzar (vegeu aquest post) crec que n'estic creant una de nova dins el meu cervell i és el dels fets que sembla que estan relacionats però no em queda una altra que pensar que no i que coincideixen en el temps perquè sí. Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat.

Ahir vaig penjar una story amb un text q deia q em refugiava en la imaginació i la cançó de soñar contigo. De fet la vaig penjar i vaig pensar...ai, vols dir? però en realitat no la penjava per ella, la penjava com en general, tot i q sabia q ella la veuria. L'ha vist aquest matí. 

I sense tenir res a veure amb aquest fet (segur) aquest matí va i VE A FER EL CAFÈ!! Déu meu, feia segles que no venia! I a més super contenta, dient q clar, no volia anar tan d'hora ja a la feina (tampoc era tan d'hora i mil vegades arriba a aquesta hora...) i quan ja marxàvem dient "ai, no! Ja?" jo li he dit mira...cada dia som aquí...

I després super comunicativa, carinyosa (físicament no...) i dient-me que m'enviaria cançons per una playllist que hem de fer i mira i mira i mira i mira...que sí, que ja et miro!! Ai, no tinc cobertura. Bueno, ja m'ho enviaràs quan en tinguis. I no he pogut més i li he dit "no és lo únic que tens pendent d'enviar-me".  Però ja està aquí, fins aquí la meva aportació.

Lo bo és que jo he continuat al meu lloc. Tot i que m'està costant molt. M'he d'esforçar molt per no tornar al modo "tirar-li  els trastos". 

Avui amb el seu mal de cor, parlava amb una altra companya q li deia que a ella li havien fet un massatge del pericardio i G. dient...bueno, a mi que no em remoguin molt que si no em desestabilitzo.

Passa cap aquí que et desestabilitzo jo de cop...mare meva...

Bueno, però també estic contenta de que, tot i que li faci mal el cor i el seu cos li estigui parlant igual que em parla a mi, almenys ella conservi la seva pau. 

Jo deia que ha vingut al cafè i ha estat així perquè com que em veu bé, doncs torna a actuar com "normal". Però també penso...coi...vaig començar a estar bé divendres...m'ha vist dos dies...si que em deixa poc marge.

En fi, demà serà un altre dia. Preparada perquè no passi res.