S'ha trencat

 Se m'ha trencat la polsera de G.

Aquella de cable de telèfon que porto des de fa dos anys i mig i que era seva.

De cop vaig veure algo al terra i era la polsera trencada. 

G. està insuportable. 

I jo sento que ni li interesso ni confia en mi.

He tingut molta paciència amb el seu mal humor i la seva distància. Paciència en el sentit de fixar-me en mi i deixar-la estar perquè tampoc vol que li digui res ni em vol dir què li passa ni vol que em preocupi doncs penso...bueno, prefereixes passar-ho sola? Em sembla bé però jo vaig fent. 

Però estic confirmant que quan es posa així mai no torna fins que jo no peto d'alguna manera. 

Enfadant-me o distanciant-me.

I ara no en tinc ganes.

Tinc ganes de fer el paperot perquè ni s'adoni que estic disgustada (que ho estic) per no haver de passar un altre cop pel procés de que em faci la rosca només perquè no passi res. 

No sé si m'explico.

No puc més amb aquesta actitud.

No m'explica res fins al punt de deixar les frases a mitges "ai, és que...bueno, res res" i així tot el rato.

Torna a estar fent capelleta amb la seva amiga xupiguai amb qui jo ara estic tenint molt bon rotllo perquè hem com tornat a parlar i fins i tot hem parlat de lo gelosa que jo he estat d'ella, que no és que sigui culpa seva, tot i que opino que també podria haver posat una mica de la seva part i haver sigut una mica més generosa però jo què sé, tampoc és obligatori. 

I torna a dir-li coses a ella cutxitxejant (perquè amb aquesta paraula queda com més repel·lent) i sembla que ho faci com perquè jo ho senti: mira, li dic a ella coses i a tu res. 

Doncs d'acord.

És que si no li interesso ja ho he dit mil cops...és que em sembla bé però que sigui una decisió definitiva. Llavors per què li interessa quan m'allunyo d'ella? És que segueixo sense entendre-ho. 

El mateix fenòmen que ja vam parlar: tot el que li dic li importa una merda i ella no em diu res. Tal qual.

Ni li interesso ni confia en mi. 

Però mira, jo soc allà, saps? Em sento bastant malament.

Perquè és com que jo estic normal i bé i alegre i comunicativa i NORMAL però m'aporta mal rotllo, és molt desagradable. 

I només frases amb sarcasme (bueno, jo soc molt sarcàstica però no cal estar tot el dia així) i mitges frases i sembla que es vulgui amagar de mi i sobretot que no m'enteri de res de la seva vida.

Em sento com si he passat de ser una amiga a ser una assetjadora. 

I jo ara sento que em comporto amb ella igual que amb l'altra gent. L'altra gent que m'importa, esclar.

Em sento igual que abans de nadal quan vaig petar i em vaig enfadar tant.

Aquest cop no tinc ganes d'enfadar-me, només estic decebuda i em sento cada cop més distant. 

Recordo quan m'explicava coses, quan l'any passat es va posar malalta i em va enviar una foto del termòmetre. La G. d'ara mai faria això, què ha passat? Bueno, han passat moltes coses però en quin moment li he fallat tant?? 

En quin moment he sigut tan dolenta que no em pot ni mirar a la cara? Ni dir-me el mateix que li acaba de dir a la persona del costat? I sembla que tot el que jo li dic li sembla malament i/o li importa una merda, em contesta com si no ens coneguéssim, com dient: vostè per què em diu això a mi?? Doncs filla, perquè creia que teníem un vincle que tu no suportaves que es distanciés. 

O és que només no ho suportes si no ho has decidit tu?

Mira, jo és que ja ni tinc ganes d'entendre res.

I se m'ha trencat la polsera. 

Passió

 Buah...V.

Quina passió de dona. 

Quina passió em desperta.

Quin subidon mirar-la als ulls. 

Quin viatge he fet només amb una hora d'assaig i un petit pica-pica que hem fet després.

Primer la veig, ella és la directora, esclar, jo només una cantaire. Només. Em sento molt petita. Molt poc important. Insignificant.

M'adono que no m'agrada sentir-me així tot i que per la situació...és lògic. Però no tinc per què sentir-me "inferior".

Hi ha com una veu interior que em diu "com va a fixar-se en tu? No li mportes". Va...calla. Però no calla.

Després ens ajuntem algunes (bastantes) per fer aquest petit pica-pica d'aniversari d'una altra cantaire. 

L'espai m'empeny cap a ella, cap a V. Els guionistes m'hi empenyen. I jo hi vaig. Com un riu que "va" cap a un lloc. Un anar que no és una intenció però allà arribes.

Arribo al seu costat i m'hi assec.

La miro, m'agrada com parla, com es mou, m'agraden molt les seves dents, que ella mateixa va dir que no li agradaven...hola? M'agraden les coses que diu, la passió que hi posa tot i que esclar, és d'un altre país, està aquí per un temps curt, només uns quants mesos, pocs; tot és molt descontextualitzat. 

Però allà som ella i jo assegudes a terra en una plaça menjant doritos rodejades de més gent però parlem.

Em pregunta coses. Jo li'n dic (no sé si m'invento els pronoms febles...) i m'escolta.

Ens mirem als ulls i noto com se m'encenen, com se m'encén la passió.

Ja no em sento insignificant.

Ja no em sento "inferior". La veu calla quan els nostres ulls es connecten.

Em sento poderosa. Em sento passió. Sento que em surt per la mirada. 

Li explico coses.

La nostra conversa se'n va cap a coses profundes.

Quina llàstima que duri tan poc però m'agraden les persones amb qui les primeres converses ja son profundes. No son d'ascensor per omplir l'espai sonor i esquivar la incomoditat d'estar en silenci. 

M'agrada com soc. M'agraden les coses que dic. M'agrada parlar de les coses que em mouen a la primera de canvi.

M'agrada ser profunda i demostrar-ho. M'agrada ser-ho. O sigui, com exercir. 

Ens diem coses boniques, ens somriem, fins i tot li he fet una carícia a l'esquena. 

M'agrada molt.

I una altra part del meu cervell està dient: ho veus? Així és com vull viure.

Així és com entenc jo el poliamor.

Els meus sentiments per G. no han canviat perquè V. estigui aquí. Al revés, m'encantaria compartir-ho amb ella. 

M'imagino (a vegades sento que més que viure la vida la imagino...però no és una mica això, també?) que si fos la meva parella la vivència seria la mateixa i m'agradaria que pogués coexistir. 

De fet, si mai torno a ser parella amb algú (ara mateix ho veig com una absoluta quimera impossible però jo què sé, el meu raciocini em diu que podria ser) li plantejaré això: a veure, jo m'enamoro sovint. De situacions, de persones, de coses i necessito viure aquesta passió que no "pren" res a altres vincles o a altres passions que pugui tenir. 

I vull viure-ho així.

Si el cos m'empeny cap a V. aniré cap a ella. Si el riu em porta cap allà és on aniré. 

Ja sabeu perfectament, aquest serial és així, que no "passarà" res. O sigui, per mi està passant perquè aquesta petita connexió considerant les circumstàncies per mi diu molt però ja m'enteneu, segur que no ens lliurem a la passió del cos perquè a sobre segur que és més hetero que hetero (com tothom, quina mania) però m'és igual. 

Per mi viure-ho així ja és molt i només poder-me notar en aquest lloc em dona vida. 

A mi haver-nos mirat als ulls, haver-nos somrigut i haver tingut aquesta complicitat m'omple.

Tenir sexe? Home, també estaria bé per variar una mica però juro que no em frustra la seva manca. 

Em sento bé. 

M'apassiona i em sento viva. 

Confessora

 Avui he tingut una conversa amb la meva Confessora.

Li he dit que G. avui em queia malament perquè quan està en aquest modo d'alegria falsa i rabiosa...m'hi cau. Jo què sé, està molt rara, això petarà un altre cop...tot i que jo estic molt diferent. 

La Confessora m'ha dit la seva opinió sobre G. Bueno, que ella també sentia que era falsa i que tot li importava una merda (el mateix que li vaig dir jo a la conversa telefònica de Nadal). I que se sentia malament i que l'evitava. 

M'ha explotat una mica el cap perquè jo pensava que ja no tenia tantes haters, G. i després la meva amiga E. també m'ha dit que G. ja li queia malament.

És pitjor perquè se m'activa el síndrome de la Salvadora.

I no vull!

El que passa és que simplement sé la cara oculta de G. Sé la seva vulnerabilitat que vol evitar com sigui.

Ja li vaig dir si volia venir al concert que fan divendres al seu poble i em va dir que no li interessava el concert (cosa, perfectament respectable, esclar, a més no tothom és un motivat dels concerts com jo, que vaig a provar a veure què tal). Però avui li he enviat l'enllaç i li he dit "jo, tia, ningú vol venir amb mi" i unes cares RIENT. 

Perquè és veritat, ara hi vull anar i no trobo amb qui!

Doncs no m'ha contestat.

L'altre dia tampoc em va contestar.

No sé, continuo opinant que m'està burxant.

Perquè si ja sap lo que passa...per què coi no em contesta? Son o no son ganes de buscar maranya? Sí.

No contestant-me res m'està transmetent un missatge: activa'm, detona'm. 

I mira, no en tinc ganes.

Demà li penso dir com si res que si no està de moda contestar i immediatament parlar-li d'una altra cosa que li vull dir.

Aquest cop no penso saltar, estic massa centrada en mi mateixa com perquè em desestabilitzi la seva indiferència.

La teoria de la confessora és que que a G. li importa tot una merda i que ja ho veuré quan marxi i no treballem juntes.

A mi se'm trenca el cor i em ve molta pena. 

Avui G. estava cansada, rabiosa, distant. És d'aquells dies que no em mira a la cara.

I el que em sap greu és que no ho comparteixi amb mi. Que si li dic em digui que no li passa res, que no vulgui que li passi res. Que no vulgui arreglar res del que li passa.

I que vulgui aquesta merda de pau que és una pau de mort. 

Necessito pau mentre vaig per la vida fugint de viure. 

No ho suporto.

I jo que només vull aportar-li vida, no sé per què.

Lo bo és que la meva vida cada cop és més meva i si vull compartir-la amb ella només és perquè l'estimo, no perquè ella m'hagi d'aportar res a mi. 

Els guionistes...

 Anava a escriure sobre G.

Anava a dir que...uf...era molt llarg per aquestes hores de la nit.

Ho he parlat amb la meva Confessora (em vull arrancar els cabells de pensar que marxarà...espero que torni). I m'ha ajudat molt. M'agrada perquè amb ella no em sento jutjada i sento que m'acompanya en el punt en el que estic a cada moment. I alhora em dona una visió diferent. 

Però si que és cert que G. continua rància i sosa. 

Quan està així com "bé" en el sentit de normal i superfuncional sento que em rebutja, no sé, com si em té por per aviam si diré algo que la desestabilitzarà. Alterar. Aquesta era la paraula que no em sortia abans. Perquè l'altero i m'adono que al final vaig com amb peus de plom i jo NO vull estar així. 

I d'altra banda tinc la sensació com si em volgués picar, ja em passava a principi de curs. Com si em volgués fer enfadar perquè salti jo en comptes d'ella.

Doncs no tinc ganes de saltar. Lo únic que tinc ganes és d'allunyar-me. Si és el que vols, amor, ho aconsegueixes.

Doncs anava a dir tot això però és que els guionistes de vegades em flipen.

A la meva coral ara ens està dirigint una persona que ha vingut d'un altre país només per un temps curt (ho dic perquè els guionistes sempre fan coses però amb un final impossible i tal, no fos cas). És una persona fascinant molt apassionada i m'encanta haver-la conegut i estar compartint aquest petit espai de vida amb ella (i molta altra gent...). Es pot dir que ja estic in love i en crush amb ella, dintre de que no és que tinguem una connexió personal sinó de grup però com que ella és la directora és com que totes les mirades estan en ella...no sé si m'explico. La meva la primera. 

Doncs ahir quan vam acabar l'assaig volia fer unes preguntes a algunes de les cantaires i a mi me'n va fer una. Farà un vídeo amb les respostes però va penjar una story només amb la meva resposta. Glups.

I avui diu una al grup: V. necessita un mòbil si algú l'hi pot deixar. 

Doncs justament fa 3 dies vaig endreçar el meu antic mòbil que funciona bé però m'anava malament (sobretot per les fotos) i dic ah, jo.

Total, que ens hem estat enviant missatges i hem quedat demà perquè li passi el mòbil. 

O sigui, els guionistes dient-me "els teus desitjos son ordres". Tot i que clar, no té cap mena de continuïtat aquesta història més enllà de gaudir més profundament d'aquests moments perquè la vida és ara així que m'encanta.

Però em refereixo a que no penseu que res d'això canviarà la meva vida.

Potser simplement m'ajuda demà a passar de G. que és el que tinc ganes de fer.

Aviam si jugo al teu joc què et sembla.

Llibre

 Estic pensant seriosament en escriure un llibre sobre aquesta història.

A veure.

Matiso seriosament: que hi pensi seriosament no vol dir que vagi a fer-ho perquè sempre m'he vist incapaç d'escriure un llibre sencer, em flipa molt que hi hagi gent capaç de fer-ho. I tanta, a més a més.

Hi penso seriosament en el sentit que m'imagino quina estructura tindria, com acabaria, quines coses passarien, quins capítols tindria.

I mira, com que G. continua rància i sosa i enfeinada...em distrec pensant-hi.

Seria una novel·la sobre l'amistat i l'amor i aquella frontera intermitja...vale...intermitja no es diu, es veu que es diu intermèdia...doncs aquella frontera intermitja entre l'amistat i l'amor on penso que es mouen moltíssimes relacions humanes sense verbalitzar i sense arribar a ser del tot pel puto parellacentrisme, que sembla que en LA parella s'acaba el món. I no. 

Doncs en el llibre tot seria com ha sigut, en aquest sentit lo únic que per posar-li una mica de la salsa que no té la meva vida, doncs m'imagino que acaba diferent, esclar perquè si no seria un argument molt avorrit tot i que té capítols molt bons com ja sabrà tothom qui segueixi aquest serial que és la meva vida sentimental.

En el llibre al final tindríem realment una relació especial d'amistat. Ella hauria acceptat que som especials l'una a la vida de l'altra i jo hauria acceptat que som amigues.

I tot seria tan bonic com ja és en alguns moments però diguéssim que no seria només quan casualment els guionistes ens preparen escenaris bucòlics (rotllo a la Sirenita quan els animalets volen que es facin un petó...Els guionistes ho volen però G. no) sinó que ja totes dues ens hauríem deixat anar i els crearíem nosaltres: quedaríem i aniríem a llocs com fan les persones que volen estar juntes i estar una a la vida de l'altra. 

Quan això estigués normalitzat, al final final final de tot quan ja sembla que tot és perfecte acompliríem el meu somni d'anar a la cabana. 

I allà estaríem soses i avorrides o com estiguéssim però juntes, tindríem com una "vida en comú" però com a part de la vida de cada dia. Quan ja no treballéssim juntes. M'és igual l'edat que tindríem. 

I llavors.

Llavors en aquest context i no un altre.

Llavors ens faríem un petó, faríem l'amor i els nostres cossos per fi es podrien comunicar com sempre volen fer però no els deixem.

Com avui quan li he donat un tros de pastís amb un tovalló i les nostres mans s'han acariciat; així; molt suaument i llargament. Tot lo llarg que ha permès el moviment natural. 

I res canviaria.

Perquè les coses no comencen a passar quan et fas un petó. 

Prou ja de romanticisme prefabricat i fals. 

Jo ara no vull conèixer ningú més perquè m'agrada tant el que he construït amb G. que no vull tornar a començar. Quan trigaria a conèixer tant algú i a viure tantes coses com he viscut amb ella?

Com avui, que ja li he vist la cara de mal humor. Traducció: tinc feina. I sí, quan la feina ha baixat ha estat molt més dolça. 

I la meva única pena és no poder-li fer carícies i petons i abraçar-la quan ho sento així. Que sí que ho faig de vegades però no sempre puc. Potser ja és això, jo què sé. 

Rància

 Està rància i em continua sent igual.

Suposo que el meu canvi d'actitud (no sé, no ho he fet expressament però veig que he canviat d'actitud) fa que jo vegi que ho està però que no pensi que va amb mi. 

Una mica el que deia en el post "distància". 

Veig que em contesta, que parlem de les nostres coses, i més que res, que jo li parlo normal perquè no m'afecta i això fa com que la situació en realitat canvii.

Per una altra banda penso...què et passa, bonica meva? I no suporto no saber-ho i no poder-hi fer res, tot i que puc intuir què és i en realitat, estant "normal" ja hi faig algo perquè si m'aprecia com a amiga/companya/persona li estic oferint la pau que vol. 

I el millor és que no és a costa de sacrificar res de mi.

Jo vaig fent lo meu.

Estic en mi. 

I demà serà un altre dia. 

La meva Confessora diu que potser G. també està remoguda pel fantasma aquest de que haurà de marxar en algun moment.

A vegades tinc ganes que marxi ja per a veure com és el nou paradigma. Què passa amb "nosaltres" quan ja no siguem companyes de feina i no ens veiem...No vull pensar-hi.

També tinc ganes de simplement gaudir tots els bons moments que ens queden. Dit així...ni que ens anéssim a morir però per mi si que té aquest punt de tràgic. No ens morirem (vaja, ara espero que no) però alguna cosa sí que morirà quan no estiguem juntes, quan no compartim el dia a dia. 

Tens raó, Confessora...sempre ens remou alguna cosa quan apareix aquest tema. 

Coi de guionistes...

Amb la meva Còmplice sempre diem que quan G. marxi, ella tornarà per recollir-me amb una pala però l'altre dia li deia: torna tu però que no se'n vagi G.!! No vull que s'acabi!

En fi. El que deia: demà serà un altre dia. Jo a lo meu.

Pau

 Avui he pensat una cosa, així com una  reflexió sobre una cosa que m'havia dit G. i li he demanat si li venia de gust que li compartís i m'ha dit que no, que necessitava pau, ja saps (m'ha dit).

M'ha agradat que m'hagi dit que no i que jo hagi pogut sostenir aquest no. De fet l'hi he agraït. I m'ha agradat el "ja saps". M'ha transmès que li estic respectant.

Entenc que està en aquest moment que necessita aquesta quietud, que no passi res. És el que en alguns moments m'ha molestat. Que quan passa algo vol que deixi de passar per poder estar "bé" i quan està "bé" no vol que passi res per no deixar d'estar-ho així que sempre estem igual. 

Però això no és cosa meva sinó seva i jo soc aquí, centrada en mi i em veig en un estat òptim per dir : per quan em necessiti.

Perquè no l'estic esperant.

No estic deixant res de banda.

Estic visquent la meva vida i estic bé.

I estic bé amb ella.

I sento que està posant de la seva part perquè estiguem bé.

Potser perquè jo pugui continuar "aquí" per quan em necessiti.

O no, jo què sé.

Però que m'agrada aquest equilibri i aquesta pau.

Ella em demana pau però també me'n dona. 

En realitat era una cosa molt simple el que li anava a dir i no li vull dir si ella no té ganes de pensar-hi, però m'alegro d'haver-li compartit que hi havia pensat i haver pogut respectar que no vulgui. 

Torrrrrno a dir. Podria estar així per sempre. VULL estar així per sempre.

Vaig a continuar amb lo meu. Lo meu que alhora m'agrada més perquè ella hi és.

No ho vull entendre. Ho vull viure.

Confiança

 Avui també he sortit en aquest estat de "drogada" i només hem estat diguéssim que NORMAL.

Però em dono la raó a mi mateixa quan dic que només vull això, estar normal, bé, com estem, com som, com ens relacionem...sense estar-nos reprimint i sense coses estranyes.

Em sento com amb molta confiança. En ella, en mi, en la nostra complicitat.

Ahir parlàvem l'amiga xupi-guai (que ara està com super bé amb mi, des que li vaig explicar tot el que m'havia passat per Nadal), G. i jo de QUAN marxaran, perquè totes dues estan pendents que la seva plaça salti; G. ja havia de saltar fa dos anys...i encara és aquí i previsiblement comencen, almenys, el curs que ve. 

No puc ni pensar en que se'n vagi i menys ara que estem tan bé. No puc pensar en no veure-la. La meva vida sexual és mirar-la, que les nostres jaquetes s'abracin al penjador del costat (ja queda poc de portar jaqueta...), tocar-li el braç per dir-li lo blanca que està,  fer-li un petó a la galta pel seu sant i donar-li la mà quan fa 4 dies que no ens veiem. 

4

I quan no ens veiem? Quan faci mesos que no ens veiem? Quan no quedem mai perquè la vida ens estarà atropellant? Quan no sàpiga res del seu dia a dia?

Però alhora, em neix com una confiança en el nostre vincle i sento que perdurarà. M'imagino dient-li bon dia, m'imagino explicant-li coses i preguntant-li. I m'imagino aquesta "relació" enviant-nos missatges...

Avui he parlat, a arrel d'aquesta conversa de quan marxin, amb la meva Còmplice, que va marxar ja fa gairebé dos anys i m'ha fet plorar una altra vegada parlant del vincle tan fort que té encara amb nosaltres i que és molt important la gent amb qui treballes. Ella allà on és ara està avorrida com una ostra i el vincle no és el mateix que amb nosaltres. 

El vincle que jo tinc amb G. No sé, és que no el sé explicar...a part de que SÍ sigui tan bonic, és que l'hem construït totes dues a base de no deixar-nos anar, a base de dir-nos què necessitem, a base d'estimar-nos. L'amiga que em renya, la que em deia que no era bonic perquè no era el que jo volia...em diu que faig molta cara de pava i em mira com girant els ulls (amb carinyo) i em segueixo preguntant....no veieu la reciprocitat? Encara que sigui diferent? No veieu que G. també ho vol? Que es produeix?

És que joder, això és l'amor!

Val, ja sé que "no som res" però és que...jo què sé.

Avui ens hem tornat a quedar soles al pati i s'ha tornat a produir la màgia de perdre la noció del temps, estàvem com en un entorn idíl·lic, tot era com en un somni. Jo he anat i ella ha demanat a les altres companyes que marxessin primer a esmorzar. Segur que no era per quedar-se amb mi però així ha estat. 

Jo la mirava, tot era verd i amorós al nostre voltant i anàvem xerrant i estant en silenci. 

M'ha dit que els cors de xuxe que li vaig regalar se'ls va menjar el seu fill, que li encanten,  i m'ha semblat super bonic. Que tornés a treure el tema, que se'ls mengés ell (amb ell te les deixo compartir, li he dit) i no puc evitar sentir que TOTES DUES volem més i volem això per sempre a la nostra vida, no ho puc evitar. No sé per què ho penso, segurament m'ho invento perquè és el que voldria i ja està.

Després he tornat a seure al seu costat per dinar i hem tornat a parlar de la seva pell blanca i del "moreno paleta" i parlàvem entre totes i sentia la nostra intimitat al mig de la conversa "de totes". 

Ja no sentia allò de ser "qualsevol", potser ella també ho va notar i ho hem revertit. No sé. Segurament no però en el meu deliri és així. 

Potser la vida no és més que el nostre deliri col·lectiu...

Només vull gaudir de la seva companyia. Ara que és aquí. Ara que estem juntes. Ara que podem.

Em sembla una bonica manera d'afrontar el canvi, la pèrdua inevitable de les bones coses de la vida. 

Estic tranquil·la.

Estic enamorada. 

I vull estar així.

G...

 Ahir G. anava de bòlid: va arribar tard, va marxar abans, estava super cansada i de mal humor. 

I jo estava com tan tranquil·la. 

Sentia molt fortament que res anava amb mi. 

A la tarda li vaig preguntar que si tot bé (tant anar i venir...). I em va contestar "hola! Sí". 

Pot semblar una resposta seca però l'hola amb admiració em va donar el caliu que necessitava. I el sí...doncs perfecte que tot estigui en ordre. 

Avui era el seu sant. 

Si teniu intríngulis ja podeu saber el nom de la inicial, tot i que sempre continuarà sent G. 

I li he deixat a la taquilla una bosseta amb xuxes (nubes i cors) i una noteta com les que li deixava fa...buf...fa moltíssim temps...desitjant-li bon dia de sant. 

A mig matí estàvem juntes i ha dit "vaig a posar-me màniga curta" i he pensat...ara ho trobarà (primer no sabia si deixar-li quan jo marxés però al final li he deixat al matí, aviam quan ho trobava) però -jo- estava molt tranquil·la, m'he quedat parlant amb una altra companya i no estava nerviosa. Ha tornat somrient...nubes, nubes! M'ha dit amb un somriure gràcies, m'ha dit. Felicitats li he dit amb un mega somriure i l'he abraçat i li he fet un petó (a la galta, clar..., aix...), clar no l'havia felicitat per preservar la sorpresa. M'ha agradat que m'ho pogués agrair allà al mig, diguéssim però alhora ha sigut un moment molt íntim, després tampoc ha dit res més, no hi ha fet més referència. 

Li he dit nosèquèputes que no les compartís, que eren totes per ella i ens hem parlat amb la nostra veu de "mimitos" que, segurament per ella no, però per mi és com la veu de follar. D'amant com de bebé, sabeu què vull dir?

Després s'ha posat al meu costat per dinar i ens sentia molt properes, sentia l'escalfor del seu cos, tot i que tampoc estàvem tan a prop i ens miràvem als ulls quan parlàvem. 

I he sortit de la feina DROGADA. Si és que no té un altre nom. En un estat alterat de la consciència. No consumeixo drogues il·legals però diu que fan això, no?

El món em semblava preciós. No estava esverada, estava tranquil·la però tot em semblava plàcid i bonic. El mundo me parece más amable, más humano, menos raro (la cançó de torn).

Soc addicta a ella. I pensava...hi ha res que em faci sentir igual? O sigui, hi ha moltíssimes coses de la meva vida que m'encanten i en general estic bé i contenta però això? AIXÒ? Aquest estat? 

Potser m'ho fa la restricció, el propi fet que no pugui ser (tot  i que en realitat està sent. El que és, però és). No pot ser així, l'amor? A mi m'agrada així. 

També pensava si ella també entra en  aquest estat de "drogada" però segurament no. Perquè no li interesso prou, aquesta és la meva pena.

Gomet verd

 Avui al matí G. estava trista.

Aix.

Com sempre, no? Una mica?

Avui és l'aniversari del seu pare. 

I a més avui fèiem una cosa que jo l'havia d'ajudar i sé (perquè m'ho va dir l'any passat) que té aquella por de trobar-se malament i que està neguitosa.

Així que estava doblement neguitosa. 

He anat al seu costat. 

L'he mirat.

Li he dit que si era l'aniversari del seu pare (ho va dir l'altre dia) i m'ha dit que sí. Li he dit que felicitats i li he fet una carícia a la galta. 

Ens hem mirat amb amor.

Amb aquest amor impossible. 

Hem fet l'activitat i després li he dit que havia anat bé (ha anat bé) i que com estava ella. Li he agafat la mà i me l'he posat al pit, així en plan "bro". 

Després li he dit "et guardo la jaqueta al seu lloc?" i m'ha dit que sí amb una cara que jo he interpretat (jo què sé, potser m'ho invento tot) com d'alleujament, com d'agraïment, com d'alegrar-se que algú estigui per ella i s'adoni que la jaqueta no està al seu lloc i es preocupi de portar-l'hi. 

M'ha agradat que em deixi cuidar-la. I que m'ho hagi agraït amb la mirada, amb l'actitud...

Després he segut al seu costat per dinar perquè era l'únic lloc lliure. Es veu que els guionistes també m'ho han agraït o algo...

No hem xerrat massa, encara estava ella així en modo tancada. Però ja m'anava bé. Jo tampoc tenia ganes de parlar i m'encanta estar al seu costat sense dir-nos res. Poder-hi estar. En mentalitat d'abundància. Tenim tant de temps per estar juntes que podem estar-hi sense dir res. 

No sé, ha estat un bonic dia sense que hagi passat res d'especial. Un dia de gomet verd.

Com desitgeu

Vinc aquí a estar una estona més enamorada de tu. 

Ja sé que t'he de deixar anar i ho estic fent. Ja sé que no vol dir res que ahir estiguéssim properes físicament perquè sentia que em venies  a buscar i volies que et toqués. Això no canvia res.

No sé per què ho fas i ja no vull saber-ho. No sé si notes la meva distància i et fa por que passi algo, que es mogui algo i vols que tot segueixi igual  o si t'acostes perquè també d'alguna manera m'enyores, com jo a tu. No en tinc ni idea. 

Però els moments en què sento que m'encantes  i que m'atraus i que m'agrades tantíssim...

Com quan veig que no t'has depilat l'aixella i vull tocar-te els pelets finets i una mica llargs, clarets...déu meu, m'encanten els teus braços i tot el que els envolta; sobretot perquè la majoria del temps no els puc veure i quan els veig per mi és com un striptis...és molt eròtic. 

I quan t'agafes el cabell com si t'anessis a fer una cua i t'ho poses tot ben posat i quan ho tens ja ben pentinat deixes anar. Com t'encanta tocar-te el cabell. Com em segueix encantant el teu cabell i em segueix semblant super eròtic. No te'l tallis, amor, no te'l tallis, el tens preciós. I tan morena que t'has tenyit...encara et destanquen més els ulls clars. Em moro. 

Avui t'he abraçat per darrere i t'he fet un petó a la galta. I t'he demanat perdó perquè primer he entrat avasallando (una mica sí, m'has dit) i t'acaricio una miqueta perquè és que no ho puc resistir. Ho necessito...I el tacte de la teva galta als meus llavis és mel. 

A vegades penso que ets un gat i que si no t'agrada que et toqui ho notaré i t'apartaràs o em bufaràs. I com que no ho fas...però potser no ets un gat. I mai sabré si t'agraden els meus petons i les meves carícies subtils disfressades de "que blanca estàs de pell" o "on és que et fa mal?".

Però totes aquestes coses no canvien absolutament res. I continues no volent-me a la teva vida i no volent fer res per acostar-te a mi. I em seguiràs dient que no a res que et proposi de fer només per diversió, per veure'ns fora de la feina o per fiançar el nostre lligam. Res. Tu no vols això.  Tot et continua important una merda. Encara que tinguem un moment de proximitat i fins i tot potser un dia o una setmana, de vegades. Al final tot torna on no vull estar. 

Mai passarem d'aquí.

Una història que no avança com tu voldries, com ja em vas dir al principi de tot. Potser no ha avançat com jo hauria volgut però anda que no ha avançat i em continua REPATEJANT que ho neguis. Que neguis que ha passat res. Que no ho apreciis ni li donis valor. 

Però tal com vaig fer per Nadal, em valido a mi mateixa. no necessito que m'ho diguis. Ho sé. Ha passat, tot i que tu després no ho valoris, ho vulguis minimitzar o facis veure que no perquè no t'interessa. 

La meva energia ara està en desconnectar de tu i allunyar-me. La setmana que ve és el teu sant...m'agradaria deixar-te una xuxe a la taquilla amb una nota de feliç sant...potser ho faig. Al final es tracta d'afegir moments bonics a la vida però em fa pena. Em fa pena fer coses  que sento que no construeixen res. 

Em "cuides" perquè "et vaig bé". I t'acostes a mi perquè inconscientment sents que estic distant. I em manes coses i a mi m'encanta fer-les, quina tonteria. Jo no soc així, en realitat odio que em diguin el que he de fer. 

Al llit acabaríem fent un bdsm...o com se digui això de dominació i submissió. Perquè a tu t'encanta manar-me coses: ves-hi ara. I jo ho faig encantada. Sense qüestionar res, només perquè tu ho vols. 

Com desitgeu...i així sempre seré el teu príncep de la pel·lícula que tu mai apreciaràs. 

(per cert, vinga va, de quina peli és la frase?)

Distància

 Avui em sentia distant.

Però no per ella, sinó per mi. 

O sigui...no sé.

Veia les coses com si jo no fos jo. Com si les veiés des de fora i per tant no m'afectessin tant...bueno, ni jo mateixa acabo d'entendre el que estic dient...

Però la qüestió és que jo he estat com distant en alguns moments. No borde perquè no estic enfadada ni dolguda ni res...simplement era...allò que deia en posts anteriors. No vull anar-te darrere, no vull tenir FOMO de saber les teves coses, no vull veure com li expliques qualsevol cosa a qualsevol persona, entre elles jo. 

No és res de dolent, no és que pensi que G. estigui fent res malament ni que hagi de canviar res. Soc jo. Que m'aparto del que em fa sentir malament simplement perquè no és el que voldria perquè no pot ser. 

Llavors, així com "des de fora" observo coses i mira, simplement les observo i no penso res. Em son igual. 

Al matí ens hem "retrobat" perquè sempre que fa molts dies que no ens veiem és com un retrobament físic...quan ens hem vist ahir és com si ens saludem amb "ei" i ara que feia 4 dies ens hem com parat (que ens hem trobat al passadís al matí) com per dir "ei, que tal?" a part de que ahir li vaig enviar el missatge per acompanyar-la en el seu dol i em va enviar una carona com de plorar amb emoció de tristesa (sabeu quina és? Com amb els ulls brillants...aquí no surt però en el watsap sí. Hi ha una com cara d'emoció ulls brillans i una cara d'emoció ulls brillants amb cara trista. Doncs aquesta).

Total, que li he allargat la mà i ens hem estat uns moments amb la mà agafada (jo pensant, hola? Què faig? Però el cos m'ho demanava, ha sortit així, havia de ser així perquè jo no estava premeditant res ni aprofitant res, era la comunicació corporal). I ella així com amb cara de..."pffffff per què és tot tan difícil i cansat?" i llavors li he fet una abraçada amb un braç perquè l'altre el tenia ocupat i no sé, ha sigut com aquest, el retrobament.

Doncs per mi ja  hauria marxat a casa, ara no tinc ganes d'aguantar tot el dia aquí veient-la sense estar amb ella, sense que em comparteixi què li passa realment, amb converses superficials i bueno, lo mateix, amb tothom per allà, vaja. Prou.

Però clar, no he pogut marxar, oi? Ehem...que encara que no ho sembli  hi vaig a treballar...

I a l'hora de dinar m'he posat en un lloc on no la veia. Expressament. I li he dit a la Confessora que em canviés el lloc fins i tot per estar on no la veiés, no tenia ganes. Em queia malament tothom avui. G. també. Bueno, no, però sí. Antisocialitat.

I llavors, entre aquest moment i marxar ja ha fet com algun comentari cap a mi com de coses "nostres" com dient "eh, no passis de mi, eh?" . No clar, jo no passo de tu perquè tu puguis passar de mi, no et fot? Qué mierda es esta??

Però amb el meu modo distant pensava...lo de "com volent dir" ho dius tu. No vol dir res. Potser no vol dir això. 

I millor, perquè això em donava com per continuar passant d'ella. 

I així estic.

I després com més passo d'ella, més natural actuo perquè m'he comprat uns pantalons que combinen amb la brusa que em va deixar (ai mare...és TAN bonic...no us ho podeu imaginar. Un color TAN bonic). I li he enviat un missatge: estic nerviosa i tot, he trobat els pantalons perfectes. 

I li he enviat com si res. En plan. Me la pela si no em contestes. Ni se'm passa pel cap si et molestarà, t'agobiarà o què putes pensaràs. Com amb QUALSEVOL ALTRA. 

Potser ja és aquesta l'actitud, doncs...jo què sé.

Potser és això deixar anar. Actuar com qualsevol, per molta ràbia que em faci. 

Mobles de l'ikea

 Quan aconsegueixo dedicar-me A MI  em sento bé. 

Però sabeu què em passa, llavors?

Que ho vull compartir amb ella. 😶

Acabarem ximples.

Avui m'he posat a buscar mobles de l'ikea que vull comprar.

I només penso en anar i dir-li: vols jugar a mobles de l'ikea? Perquè vull saber la seva opinió, vull les seves observacions i la seva manera resolutiva de decidir coses així logístiques, pim pam, i coses que té en compte que potser jo no. 

I penso en dir-li a una altra companya de feina amb qui em porti bé i que fins i tot me l'estimo moltíssim (n'hi ha més d'una i més de dues) però...no m'importa la seva opinió i no vull jugar amb elles a mobles de l'ikea. I no els hi vull dir la meitat de coses que li vull dir a G. Vull exercir la mateixa exclusivitat que voldria d'ella. No sé si exclusivitat és la paraula...no vull excloure ningú...potser més aviat seria privat, íntim...algo entre ella i jo...independentment de res que fessin les altres o deixessin de fer. 

No és cap secret la tauleta de nit que em vulgui comprar, ni el sofà que es vol comprar ella. Però vull que m'ho digui a mi  i no a "qualsevol" que tingui al costat en aquell moment. O a la seva superamiguíssima que li contesta coses superficials i fredes com "ah vale". Pobre que...aviam...jo també li dic coses, si és que no tinc res en contra seva (ara que ja hem fet les paus). Però vull que m'ho digui a mi, a mi, a mi, a mi, A MI!

I per part meva, em fa pena sempre estar-me menjant el que vull fer, com caminant enrere. No anar i dir-li això. No anar i dir-li que quedem per anar al concert aquell que fan al seu poble, no anar i dir-li TOT. 

Que no vingui i em digui RES. 

Potser és que és una "relació" que no m'agrada com a relació. O sigui sí. M'agrada. M'agrada moltíssim, m'encanta! Però és com que....per què costa tant que s'esdevingui?

Qualsevol

 Continuem bé. 

Aquesta setmana  G. ha estat molt trista. Està. 

Perquè ha sigu dia 29 i diumenge és el dia de la mare i sé que està trista. L'hi noto. Ahir estava plorant perquè va sortir el tema...

Com més trista està, més freda està. 

I em sento com una qualsevol.

Com una ploma més del coixí que la sosté. 

Sí, com si li expliqués a algú i li digués "sí, a la feina estic a gust amb les companyes". I jo soc "les" companyes. 

No m'agrada. 

No em sento bé.

Però sé que tampoc és que pugui aspirar a més. 

No em sento gens especial.

Sento que amb mi està cordial. Que potser ha entès que no em pot fer "despreci" perquè m'enfado i llavors sí que em parla normal i em contesta i tal...però...pf. Em sento quasi igual que quan no em parla A MI. Sento blablablabla i coses superficials i això em desconnecta d'ella. 

No em ve a dir res A MI.

No necessita res DE MI. 

No VOL res de mi. 

Soc allà i mira, normal, com si no hi fos, igual estaríem. Igual jo com una altra. I així.

Una part de mi vol continuar acostant-se a ella. Perquè també sé que encara que es mostri així de freda i no expressi res, d'alguna manera m'estima i em vol al seu costat. 

Però una altra part de mi sent això que deia. Que em vol a mi com a qualsevol altra persona. Només per omplir una mena de buit vital...com per tenir algú de confiança al costat amb qui xerrar. Que saps que estàs a gust però que no t'importa massa. 

És el que jo sento per algunes persones que NO M'IMPORTEN. I llavors sento que no li importo.

És que no li importo, aviam. Excepte si vull desaparèixer de la seva vida. Que llavors sí. Però el mateix que vaig pensar per Nadal: vull sentir-me valorada quan hi sóc, no quan me'n vaig. 

I torno. Una part de mi pensa: va, tu ves fent, saps el que hi ha en el fons. Però em va desgastant. Ho necessito a la superfície.

M'ha deixat la brusa bonica i li enviaré una foto per dir-li que em va bé i que és molt bonica. 

Em contestarà algo molt fred. Ja ho sé. Però és la part aquesta que us deia la que actua. La que "pica pedra" i intenta no fer-s'hi mal. 

Li volia posar unes cintetes blanques a la maneta del  cotxe per acompanyar-la en el seu dol...però...us podeu creure que ni dijous ni divendres vaig trobar on coi havia aparcat?? No entenc res, si sempre el veig!! P. S. Dijous i divendres no...dimarts i dimecres, que no sé el dia que visc...

O el meu subconscient no el veia perquè en el fons no ho volia posar (total, perquè no em digui res, no li afecti, no em contesti res i no canvii res...) o els guionistes han sigut una mica cabronets. 

Diumenge li enviaré els cors blancs del seu dol perquè sé que està trista. Però també em contestarà algo fred i sentiré que no li importa. 

I així fins que...no sé. Fins que se'n vagi, com sempre he dit. 

Tinc dies de tot.

Avui és el dia de la tristesa. 

La seva i la meva.