Estries

 A vegades espiar és tan senzill com desviar la mirada, una llambregada ràpida per posar llenya al foc de la imaginació.

I així en un moment ràpid t'espio la panxa, blanca, una mica rodoneta i flonja i amb unes PRECIOSES estries pels costats, per sota el melic. Sens dubte restes de la teva també preciosa maternitat. 

Estries que he somiat en acariciar, resseguir, besar, mossegar i llepar. 

Qui diu que són un "defecte"? Sisplau, no he vist cosa més preciosa inigualable per cap tatuatge artificial ni decoració posada expressament. 

Tan poderosa ha sigut aquesta imatge que avui una persona s'ha adonat de les estries que tinc al braç, a la part de darrere cap a l'aixella i per primer cop a la meva vida he pensat en elles amb absolut AMOR i he adorat tenir-les. Ara les trobo precioses igual que les teves, princesa. Em dones poder i em dono poder a través teu, per això adoro sentir aquest desig i viure'l interiorment i per això somio com seria viure'l també exteriorment. Em persegueixen el tacte i la suavitat del teu cabell, el so de la teva veu i la teva olor poderosa. Em persegueixen com un núvol de poder que alhora em protegeix i m'arrossega endavant. Vull viure això encara que sigui mig inventat i encara que en teoria no puguis fantasiejar si no hi ha possibilitats reals. Possibilitats de què? Això ja és una cosa, ja és una vivència. Per què tot ha de ser voler ser parella estable per sempre més? No n'hi ha prou amb desitjar-se? No n'hi hauria prou amb tocar-se i fer l'amor simplement perquè sí sense cap més pretensió que viure-ho i gaudir-ho com aquell qui...jo què sé...es menja un gelat?

Doncs aquí em quedo recordant les precioses onadetes recorrent-te el baix ventre com jo voldria fer cerimoniosament, una per una...només perquè sí, per hedonisme i prou. Pel pur plaer de desitjar-te i poder-te tocar...