En mi

 Últimament  estem molt unides jo i NC., tot i que ella sí que plega la setmana que ve i se'm parteix el cor perquè em sosté, igual que tantes altres persones últimament. Potser al setembre torna però no se sap. 

I sí, aquests últims temps em refugio bastant en ella, tot i que no en quant a "agradar-me", però com que té aquest puntet que a mi em suma, doncs m'apropo molt a ella i estem com super bé. 

Doncs no va i em diu avui que ha somiat en mi. Que res, eh, no vol dir res en absolut però que ha somiat que estàvem totes dues de càmping en una tenda.

M'encanta, una mica més i somia en la cabana. Ai...què se n'ha fet de la cabana? Tan de bo el meu cervell m'hagués permès quedar-me allà. Però no...jo dale que te pego amb la realitat...

Amb G. estic fatal no, fatalíssim. Ara estic com pitjor jo que ella, més distant, estic moltíssim dolguda de que no vulgui anar en cotxe amb mi. A cada trajecte sento que se'm clava més fondo el punyal. 

Vull perdre-la de vista. La trobo a faltar i em trobo a faltar en ella, fins i tot trobo a faltar desitjar-la com ho feia. Al final quan no tens absolutament cap possibilitat el desig es rendeix. 

Per una part ja està bé però per una altra és tan trist...

El desig es rendeix però l'amor no i el vincle tampoc. 

Avui la companya còmplice m'ha fet plorar dient-me que passaria l'estiu i no ens veuríem i jo em recuperaria però que quan tornés al setembre i la tornés a veure (a G., esclar) em quedaria sense alè.

Això és el que passarà. El que passa tot el rato, que em treu l'alè. Que només penso en abraçar-la i que es pari el món. Tinc ganes d'abraçar-la i no dir res, ni bon estiu, ni que et vagi bé ni descansa, ni una puta merda en vinagre. Com m'abraci per dir-me això algun dia crec que no podré evitar fer-la callar. 

Em sento "ningunejada" per ella, com si no hagués passat res, com si no hagués existit res, com si res tingués importància.

I m'envia un missatge parlant sobre la pluja, com si res...com si jo no estigués gastant mil hores anant en tren perquè a ella no li dona la gana de veure'm la cara al seu cotxe. 

Estic utilitzant tota la dignitat que em queda però em sento fatal i super agredida.  Perquè a més  no sé ni per què és. La meva amiga T. (coach...) diu que em mereixo una explicació. Però no sé si me la mereixo, sento que no, no la demanaré ni ella me la donarà així que estem arreglades. 

I a sobre no puc parar d'estimar-la i preocupar-me perquè estigui bé. 

Intento pensar en NC. i jo en un càmping però no puc. Perquè amb ella NO HI HA feeling.

I amb G. sí. 

Sé distingir-ho. 

Punt.

Tancament(s)

 L'altre dia era l'últim dia que existia el nostre espai d'intimitat. On ens vam abraçar tant. On li vaig acariciar el turmell, on li vaig confessar el meu amor.

On després no podia anar perquè em donava algo.

On vaig evitar anar, on vaig tornar a anar...tantes coses...on últimament hi estava bastant en pau.

L'altre dia era l'últim dia que existia aquest espai.

No sabia què fer, si anar-hi o no...però vaig decidir que sí.

Vam estar allà bé. Vam estar soles. Vam estar tranquil·les. Vam riure. Vam estar en silenci. Ens vam mirar als ulls.

Vaig respirar i no li vaig dir res. Vaig ignorar la veu dins meu que volia abraçar-la. No li vaig demanar.

Va estar comunicativa, tranquil·la, alegre, confiada. 

Vaig plorar per dins però estava bé.

Ens vam regalar aquest tancament. 

Potser ella no en va ser conscient. Però jo sí. Ens va anar bé. 

Ara quan penso en aquell moment recordo aquest dia i m'alegro que l'haguem pogut tancar d'una manera propera i bonica. 

Potser encara queden més tancaments però almenys aquest va tenir un final tranquil, bonic i compartit. 

No suporto que ens acomiadem com un robot, com si no hagués passat res.

Però he d'entendre que ella tampoc no pot venir a la meva intensitat. 

Avui ha mirat la meva story.

Ara què? He de pensar que quan la mira és que m'ha buscat? Si és que al final encara té més transcendència que abans...En fi. 

Jo les continuo publicant per si les mira, i també per expressar-me al món, encara que no sigui a ella. 

After all this time? Allways.

T'estimo, imbècil (és lo únic que puc pensar tot el dia).

La fi del món.

 Tinc una sensació de fi del món...

M'ha dit que no vol compartir el cotxe (que havíem de compartir dues setmanes i ja m'havia avançat que alguns dies no podria). Tal qual. M'ha dit que aquesta vegada no, que preferia anar al seu aire. 

Per missatge i mitja hora abans de veure'ns. Jo no puc més ja amb l'apego evitativo aquest. 

Estic tan trista.

Lo únic que em consola de que m'hagi deixat és que no fa més que constatar que abans em seguia el joc. 

No suporto estar així amb ella. Com si no és ella. Suposo que és la frase típica que es diu quan es deixa...a mi me l'han dit. La trobo tan a faltar...

No entenc tant d'afany amb no fer-me mal i tan saber-li greu per ara fotre'm aquestes punyalades finals tan bèsties. 

Si el problema és que no suporta els meus sentiments cap a ella...doncs ja fa temps que ho podria haver sabut. 

Com més hi penso, més penso que estava en el joc màximament. En el joc de que jo li anés darrere, vale, però en el joc. I ara m'ha deixat. Així tal com ho sento ho dic. 

Tinc una crisi d'identitat també, ara, com em deia ahir M.O. des que se li va morir la gossa. 

Ara no sé qui soc sense G. Sobretot quan som allà a la feina.

Em sento tan malament.

Sé que no he de pensar què he fet malament però ho penso. 

Les meves coach (seguidores del podcast...) diuen que no és res que jo hagi fet, que és el seu procés i que és cosa seva aquesta actitud ara.

Jo només penso que tot és des de la baralla i no entenc per què la vaig cagar tantíssim com perquè s'hagi acabat del tot. 

Perquè aquí la que ha portat les regnes del joc he sigut jo, per tant la que l'ha cagat he sigut jo. I la que no s'ha sapigut mantenir a la distància prudencial. Sempre volia més. Acostar-me més. Sentir més. 

I ella ja em va dir el primer dia que no. Això podria haver durat una setmana en comptes d'un any.

Però jo soc així. I ha anat així. Perquè pel camí hi ha hagut milions d'alts i baixos i ella s'ha acostat tant com jo. Ha tingut milions d'ocasions per allunyar-se o per respectar que jo ho fes i no ho ha fet.

Recordo un dia al principi que vaig deixar d'anar al seu espai on teniem les cites...i un dia hi vaig anar una mica més d'hora amb llum i amb la companya del costat i li va faltar temps per fer-me seure al seu costat i tenir-me tres hores ensenyant-me coses del mòbil i mira i mira i torna a mirar. 

Era una ocasió d'or per deixar córrer l'aire. I no ho va permetre, em va tornar a enganxar al seu costat físicament i al nostre espai d'intimitat. Potser ho va fer inconscientment però precisament...em podria haver observat una miqueta més i veure que a la meva manera, com bonament podia, estava intentant allunayar-me d'ella. I NO EM DEIXAVA. Us ho prometo.

Si no he sortit abans d'aquesta història és perquè no volia però també perquè ella no m'ha deixat. 

Doncs ara m'allunyaré tan si vull com si no perquè és ella la que està emocionalment a Cuenca i ja ha capat totes les nostres vies de comunicació: les storys, el cotxe i ja fa molt que ni em parla, ni m'explica absolutament res. Dilluns va ser el primer dia que va venir tard i jo no ho sabia. 

És la fi del món. I no entenc per què ara. No sé per on em venen les bufetades. 

Llavis

 En el món paral·lel on són reals les meves imaginacions (d'aquí poc m'internen) avui G. ha vingut a fer el cafè amb els llavis pintats. O sigui, això és veritat, però les raons per les quals ho ha fet son imaginades.

Llavis pintats que mai li havia vist pintats fins la setmana passada, el dia de la festa, quan li vaig dir que estava molt guapa.

Llavis pintats que mai li havia vist pintats fins que li vaig dir que havia somiat que duia els llavis pintats,  el dia que es va ofendre i em va dir que no volia parlar d'aquestes coses. 

Llavis pintats d'un color semblant al que vaig somiar  perquè li pega, perquè té tan bon gust...

Aquí teniu tot de dades inconnexes que no tenen cap sentit però que el meu cervell s'entesta a relacionar. 

Cada cop li faig menys cas perquè estic farta de viure en la imaginació.

O es fa algo real o ja no em serveix.

Avui estic en modo no corris darrere de ningú que ja sap on ets. Ho sap de sobres.

Avui tampoc li he dit adéu tot i que hem tingut es pot dir que un bon dia.

Tot i que ella estava malament, tristona, i no m'ho ha dit ni m'ho ha demostrat (li ha dit a l'amiga còmplice que m'ho ha dit a mi). Jo també he passat aquesta fase (estar malament i no voler que ella ho notés) però suposo que per raons diferents. 

En fi, qui dia passa, any empeny...

G., amor, no cal que et pintis els llavis perquè tingui més ganes de fer-te petons perquè ja en tinc infinites, per donar i per vendre i per deu vides més. 

Dignitat

 G. està en la seva màxima esplendor de modo robot.

No és la primera vegada que està així, no sé per què em sorprenc tant. 

Avui ha arribat tard i li he enviat un missatge dient-li que no ho sabia. M'ha contestat en modo robot.

Quan ha arribat l'he esquivat per no veure-la.

Quan he marxat no li he dit adéu.

Vaya merda d'aniversari he passat.

No, no és el meu aniversari, és l'aniversari del primer cop que vaig somiar amb ella. 

Si ara fos fa unes setmanes li hauria dit però en el modo robot no. 

Fa un any d'aquest post SOMNI. Fa un any que em té completament boja i que no pot sostenir el que sent.

 Bueno, d'això últim no tinc proves però tampoc dubtes (bé, sí, molts, però en el fons sé que és així). 

Doncs al cap d'un any ni l'he vist, m'han vingut ganes de plorar quan he sentit la seva veu i l'he esquivat. 

No ho he fet per ella, per demostrar-li res ni enviar-li cap missatge ocult. Ho he fet per mi i per la meva dignitat. 

Feliç aniversari de merda a mi mateixa, doncs.

Catxes

 Només volia apuntar que M.O. té uns braços molt catxes (perquè fa trapezi..jejeje) i que m'agrada molt i cada cop que l'hi veig em flipa i a més ahir duia una GOMA A MIG BRAÇ!! 

Perdoneu però això és uniforme de bollera!! Bueno, bueno...

Tranquils que no estic flipada, estic molt tranquil·la i molt orgullosa d'estar-ho però m'agrada mirar com la complicitat va creixent i com em sento bé amb ella i prou, en el punt que estem, que no té per què anar més enllà però que a mi m'afegeix un punt d'emoció i m'aporta una miqueta més que amb altra gent (amb qui també estic molt a gust) perquè m'agrada i em posa una mica. 

Mireu, jo soc així, què vols que et digui, m'agrada que la gent m'agradi (avui he sentit a la ràdio una cançó que deia algo semblant a això). I no tinc ganes d'avergonyir-me de com soc, vull viure com soc, com estic fent últimament encara que em porti sofriments. També me'n portaria i me n'ha portat viure com no soc així que posats a fer...oi?

Dins dels límits

 Avui hem recuperat una mica la connexió amb G.

Només aspiro a això, a mantenir-nos bé però després no sé com fer-ho perquè és com que ens en anem de mare. 

Sobretot jo.

Només vull mantenir-me dins dels meus límits, tampoc pot ser tan difícil. 

Només es tracta d'estar normal.

Amb la resta de gent, fins i tot gent que em pot agradar o atreure em mantinc normal, actuo normal i fluid i tranquil·la i coherent.

Amb ella no.

No sé, potser m'he acostumat massa a sobrepensar tot el que fa i deixa de fer perquè era com lo únic que tenia...no sé...però quan vaig començar?

Per què em passa això AMB ELLA?? No entenc què té, fa o significa o...jo què sé, per què ella??

És que els seus ulls tenen aquest color impossible perquè son la porta d'un altre món o una cosa així?

Jo és que no ho entenc ni he vist cosa igual.

Però bueno, lo únic que vull ara és ESTAR NORMAL. I bé. Gaudir del temps que ens queda juntes. No sé si és poc o és tot un altre curs, hi ha opinions per tot. Si pogués triar...uf...seria molt difícil. Per una banda em relaxaria tant pensar que estaré amb ella tot un altre any...i per l'altra, em relaxaria tant no veurer-la, també. El pitjor és la incertesa. Però no puc fer-hi res així que...

El poder

 M.O. continua tenint el poder de transportar-me a un món paral·lel sense ratllades ni coses rares ni amb doble sentit que semblen el que no són i són el que no semblen. 

Avui li he fet una abraçada molt forta perquè se li va morir la gossa i en tenia moltes ganes (de fer-li una abraçada, s'enten). M'agrada molt abraçar-la, també. És com que em quedaria allà enganxada. Quines coses ens provoquen les persones...

Però noto que no estem gens connectades en aquest sentit després de la no-cita. Noto clarament que no.

El problema amb G. sempre ha sigut el màxim feeling que hem tingut. No sé d'on va sortir ni on va anar a parar però mai dubtaré que va existir, perquè soc perfectament capaç de veure quan  no n'hi ha. Per tant també soc capaç de veure quan n'hi ha i res ni ningú em farà dubtar d'això.

Vaig fent espai per descansar i cuidar-me i tornar a mi, ja em veig. 

Panxa

 Que diferent es pot sentir la "atracció", en quants graus!

Últimament tinc molt bon rotllo amb NC. i avui m'ha ensenyat la panxa. Per dir-me que la tenia fofa, tot i que jo li he dit que la veia perfecta, que la panxa era una part del cos, no tenia per què ser plana per estar "bé". 

No és que no m'agradi, no és que m'agradi. Simplement és que noto que no hi ha feeling sexual. Em podria agradar però realment penso que sempre parteixo d'algo real i mutu. Que després se'n va tot pel pedregar? Correcte. 

Però ara em dona pau, i riem i ens mirem als ulls i ens fem carícies de complicitat. I això, enmig de tot el caos, ara em va tan bé...I em va perfecte que no hi hagi cap mena de feeling ni res perquè no em pot aportar cap frustració més. 

G. ha deixat de mirar les meves storys després de tot el curs mirant-les religiosament quasi al moment que les publicava. 

No sé per què.

Vull pensar que no és res del que podria imaginar perquè a la vida real està normal 100%.

No sé, m'ha fet molt de mal, molt més del que em podia imaginar que em faria aquesta xorrada. Era mig conscient només de tot el que m'aportava el fet de que les veiés SEMPRE. Era un mínim consol, una comunicació secreta i, no sé, per ara s'ha acabat. 

El que més em fot és no saber per què. No saber per on em donaran entre ella, M.O., q ara no em contesta (que estic segura que no és per res dolent amb mi però igualment em fot) i la meva ex, q ara que afluixa una mica tot això estic començant a notar els efectes de la merda de relació que havíem tingut els últims temps...buf. Ella tampoc sé mai per on em donarà. Estic descol·locadíssima, en general. 

Estic molt trista però amb una tristor serena  i com cap a dintre. Estic molt cansada.